* * *
En aquest cas, la marxa no és com passa en Kant el que distreu del treball, aquella higiene mínima que permet al cos refer-se dhaver estat assegut, encorbat, partit per la meitat. Per a Nietzsche es tracta de la condició de lobra. Més que la seva relaxació o fins i tot el seu acompanyament, caminar és pròpiament el seu element.
No som daquells que no pensem si no és enmig dels llibres i als que els calen els estímuls de les pàgines perquè els naixi alguna idea; el nostre ethos consisteix a pensar a laire lliure, caminant, saltant, pujant, ballant, preferentment en muntanyes solitàries o a la vora del mar, allà on fins i tot els camins es tornen meditatius.13
Quants autors han escrit els seus llibres només a partir de la lectura daltres llibres, quants daquests llibres fan olor de resclosit de biblioteca... Com es jutja un llibre? Per la seva olor (i encara més, com veurem, per la seva cadència). Per la seva olor: hi ha massa llibres que fan lolor de latmosfera espessa dels gabinets de lectura o dels despatxos. Peces sense llum, poc airejades. Laire circula amb dificultats entre els prestatges i es carrega de floridures, de la descomposició lenta del paper, de lalteració química de la tinta. Laire hi és carregat de miasmes.
Altres llibres respiren un aire viu: laire viu de fora, el vent de les altes muntanyes, tant si és el buf glaçat de les altures xocant contra el cos, com, al matí, laire fresc dels senders del sud rodejats de pins, travessats per perfums. Aquests llibres respiren. No estan sobrecarregats, saturats derudició morta, vana.
Ràpidament entenem si lautor ha aconseguit la seva idea assegut davant del seu escriptori, amb el ventre comprimit, el cap enmig dels seus papers. Que ràpid que es llegeix el seu llibre! La compressió dels intestins es fa sentir tan de pressa com laire rarificat, el sostre baix, lhabitació exigua.14
Però també hi ha la recerca duna altra llum. Les biblioteques són sempre massa ombrívoles. Lamuntegament, lapilament, la juxtaposició indefinida de volums, lalçada dels prestatges, tot convergeix a evitar que passi el dia.
Altres llibres reflecteixen la llum tallant de les muntanyes, o la brillantor de la mar al sol. I, sobretot, els colors. Les biblioteques són grises, i grisos els llibres que shi escriuen: tot està sobrecarregat de cites, de referències, de notes a peu de pàgina, de prudència explicativa, de refutacions indefinides.
Finalment haurem de parlar del cos dels escribes: les seves mans, els seus peus, les seves espatlles i les seves cames. El llibre com a expressió duna fisiologia. En massa llibres se sent el cos plegat, assegut, encorbat, encongit sobre ell mateix. El cos que camina és desplegat i tens com un arc: obert als grans espais com la flor al sol. El tors exposat, les cames esteses, els braços esvelts.
Per fer la valoració dun llibre, dun home o duna música, el nostre primer reflex és demanar-nos si sap caminar?15
Els llibres dels autors presoners dels seus murs, clavats a les seves cadires, són indigestos i pesats. Neixen de la compilació dels altres llibres sobre la taula. Són llibres com oques grasses: farcits a la força de citacions, plens de referències, pesants danotacions. Són pesats, obesos i es llegeixen lentament, amb enuig, dificultat. Fan un llibre amb altres llibres, comparant uns signes amb altres, repetint allò que els altres han dit dallò que altres han explicat. Es verifica, es precisa, es rectifica: una frase esdevé un paràgraf, un capítol. Un llibre es converteix en el comentari de cent llibres sobre una frase dun altre.
Per contra, qui compon caminant està lliure de lligaments, el seu pensament no és esclau dels altres volums, gens pesat per les verificacions, ni engreixat pel pensament dels altres. No hi ha comptes per passar, amb ningú. Només pensar, jutjar, decidir. És un pensament que neix dun moviment, dun impuls. Shi sent lelasticitat del cos, el moviment de la dansa. Ell reté, esprem lenergia, el salt del cos. Pensar la mateixa cosa, sense la interferència, la boira, la presa, la duana de la cultura i de la tradició. No serà una tirallonga de demostracions, sinó pensaments lleugers i profunds. El repte és ben bé aquest: com més lleuger sigui un pensament, més selevarà i esdevindrà profund perquè estarà a la vertical, vertiginosament, de les maresmes espesses de conviccions, de lopinió, dels sabers instituïts. Mentre que els llibres concebuts a les biblioteques són, pel contrari, superficials i pesats. Es queden en el nivell de la recòpia.
Pensar mentre es camina, caminar tot pensant, i que lescriptura no sigui més que una pausa lleugera, com en una caminada el cos reposa en la contemplació dels gran espais.
Per acabar, en Nietzsche això significa un elogi del peu. No només sescriu amb les mans. Només sescriu bé «amb els peus».16 El peu és un excel·lent testimoni, potser el més segur. Cal saber si, tot llegint, el peu «està atent» perquè en Nietzsche el peu escolta, tal com es llegeix en el segon «cant de dansa» de Zaratustra: «Els dits dels meus peus es van aixecar per escoltar; perquè el dansant porta les orelles als dits dels peus» si tremola de plaer en llegir perquè el conviden a ballar, a marxar, a fora. Per jutjar la qualitat de la música, cal confiar en el peu. Si, mentre escolta, el peu sent el desig de marcar la cadència, de recolzar-se a terra per saltar, ja és un bon signe. Tota música és una invitació a la lleugeresa. Daquesta manera, la música de Wagner deprimeix el peu: li fa por, no sap com posar-shi. Encara pitjor, sesllangueix, sarrossega, gira en tots els sentits i sirrita.
Escoltant Wagner, com dirà en els seus darrers textos, és impossible de sentir el desig de dansar, perquè un se sent submergit en els meandres de la música que fan remolins, torrents vagues, empremtes confuses.
Quan aquesta música actua sobre meu, sento immediatament dificultats per respirar: el meu peu senerva i es revolta; li agradaria poder marcar la cadència, dansar, caminar [...], reclama de la música, sobretot, la borratxera de caminar bé.17
Ja hem vist que Nietzsche caminava tot el dia, gargotejant de tant en tant el que el seu cos en marxa, que senfrontava al cel, a la mar, a les glaceres, inspirava al seu pensament, daquest desafiament. De les seves marxes en retinc sempre el moviment dascensió. Jo soc, diu Zaratustra, «lhome que viatja, que conquereix les muntanyes; no magraden les planes, no puc estar massa temps en pau assegut; i, sigui quin sigui el meu destí futur i el que pugui viure encara, caldrà caminar i fer ascensions, perquè sempre es fa lexperiència dun mateix».18 En Nietzsche, caminar vol dir, sobretot, elevar-se, grimpar, pujar.
A Sorrento, ja lany 1876, triava per a les seves passejades quotidianes els senders de les muntanyes de darrere de la vila. De Niça, li agradava agafar el sender que portava en pendent fins al petit vilatge dEze, des don es trobava just a sobre de la mar. A Sils-Maria emprenia els camins que pujaven a les altes valls. A Rapallo, senfilava al Monte Allegro («el principal cim de la regió»).
A Sorrento, ja lany 1876, triava per a les seves passejades quotidianes els senders de les muntanyes de darrere de la vila. De Niça, li agradava agafar el sender que portava en pendent fins al petit vilatge dEze, des don es trobava just a sobre de la mar. A Sils-Maria emprenia els camins que pujaven a les altes valls. A Rapallo, senfilava al Monte Allegro («el principal cim de la regió»).
En Nerval, els senders dels boscos laberints plans, les febles planes conviden el cos que camina a la dolçor, a la languidesa. I ens en tornen records com si fossin un moviment de bromes. En Nietzsche, laire és més viu i, sobretot, sec, transparent. El pensament és tallant, el cos està despert, estremidor. Llavors només poden ser records el que remunta, però judicis el que hi cau: diagnòstics, troballes, incisos, judicis.
El cos que senfila sesforça, està en tensió contínua. Ajuda el pensament en la seva inspecció: encara una mica més lluny, una mica més amunt. No es pot defallir, sha de mobilitzar lenergia per avançar, recolzar fermament el peu i hissar el cos lentament, i després reprendre lequilibri. Daquesta manera també funciona el pensament: una idea per elevar-se a coses encara més increïbles, inaudites, noves.
I encara una mica més tard: es tracta de guanyar altura. Alguns pensaments només poden aparèixer a sis mil peus sobre les planes i els rius ensopits.
«Sis mil peus per sobre de lhome i del temps.» Aquell dia, jo caminava a través del bosc, al llarg del llac de Silvaplana; em vaig aturar a prop de Surlei, a prop dun bloc de roca enorme, que saixecava com una piràmide. Va ser llavors que em va venir aquest pensament.19
Saber que el món sagita sota els teus peus. Suave turba magna... Que nés, de dolç, endevinar la multitud immòbil des de la transparència de les glaceres, que sesllangueixen al seu lloc, ben ensota... Però no, laristocràcia de Nietzsche no arriba fins a aquest menyspreu arrogant.
És més aviat que, per pensar, cal una vista desembarassada, ser en un lloc elevat, disposar dun aire transparent. Cal desimboltura per poder pensar lluny. I llavors què importen els detalls, les precisions, les exactituds: sha de veure dibuixada la nervadura del destí dels homes. Des de ben amunt, saprecia el moviment dels paisatges, el dibuix dels turons. Com en la història: lantiguitat, el cristianisme, ledat moderna. Quins tipus, personatges, essències produeix? Des del moment en què es té el nas enganxat a les dates, als fets, tot es replega sobre la seva particularitat crispada. Quan el que cal és construir ficcions, mites, destins generals.
Encara ens falta pujar un bon tros de camí, lentament, però sempre més amunt, perquè daquesta manera puguem guanyar un punt de vista lliure sobre la nostra vella civilització.20
Alguna cosa tan neta com el traçat dun camí. No aquest menyspreu estúpid daquells que estan asseguts, ni tampoc la compassió que Nietzsche reconeix que sempre ha estat el seu problema («des que era un infant, no he deixat mai de verificar que la pietat és el meu més gran perill»),21 aquesta compassió de veure els éssers humans afanyar-se, anar a missa o als jocs, cercar el reconeixement dels seus semblants, empantanegar-se en imatges tristes: pobres dells mateixos. Mentre que, des dallà dalt, es comprèn el que va fer emmalaltir lhome, el verí de les morals sedentàries.
A més a més, al llarg de les grans passejades sempre hi ha el pas dels colls, on de cop apareix un altre paisatge. Hi ha lesforç, la pujada, i després el cos es gira i veu la immensitat als seus peus, o bé en un viratge del camí té lloc una transformació: una cadena de muntanyes, una esplendor que esperava.
Molts aforismes shan construït sobre aquests canvis de perspectiva, aquestes exclamacions finals on es descobreix una altra cosa, el secret duna troballa com un paisatge nou, i lalegria que lacompanya.
Finalment caldria dir tot allò que lEtern Retorn deu a lexperiència de la marxa, sabent també que les llargues excursions de Nietzsche es feien per camins coneguts, recorreguts precisos que li agradava repetir. Qui ha caminat durant un bon temps esperant que, en arribar al final del camí, hi haurà una contemplació desitjada, quan aquesta li és donada sempre hi troba una vibració del paisatge. Aquest es repeteix en el cos del caminant. Lacord de les dues presències, com dues cordes que sonen alhora, vibren i es nodreixen cadascuna de la vibració de laltra, és com un nou impuls indefinit.
LEtern Retorn és desplegar en un cercle continu la repetició daquestes dues afirmacions, transformar en cercle la vibració de les presències. La immobilitat del caminant davant del paisatge és la intensitat mateixa daquesta copresència que fa néixer una circularitat indefinida dintercanvis: sempre he estat allà, demà, contemplant aquest paisatge.
* * *
Tot i això, a mitjans de la dècada de 1880, aquí i allà Nietzsche es queixa de no poder seguir caminant de la mateixa manera que ho havia fet abans. Li fa mal lesquena i es veu obligat a passar grans estones estirat en una butaca. Malgrat tot, hi insisteix, però les seves caminades esdevenen cada cop menys llargues. Fins i tot a vegades es fa acompanyar. LErmità de Sils, com li deien, surt ara sovint a passejar amb les seves protectores, les joves admiradores: Helen Zimmern, que ha traduït el seu Shopenhauer com a educador; Meta von Salis, la jove aristòcrata que li atorga laval de la noblesa local; lestudiant Resa von Schirnhofer; Hélène Druscowitz, que acaba de descobrir la filosofia.
Les caminades no són les mateixes, menys solitàries. Nietzsche es comporta cada cop més com un home honest, com un galant, rodejat de dones cultes. Els fa visitar la roca a prop de la qual va rebre la il·luminació de lEtern Retorn, els fa emotives confidències sobre la seva amistat amb Wagner.
Però el dolor latrapa, lentament: a partir de 1886, es torna a queixar de migranyes atroçment llargues. També li tornen els vòmits. A cada viatge que fa, li calen més dies per recuperar-se. Sovint una caminada una mica llarga aconsegueix cansar-lo durant diversos dies.
Les ciutats cada cop el disgusten més: les troba brutes, cares. Durant les seves estades dhivern, no troba la manera de pagar-se a Niça cap habitació exposada al sud, i hi passa fred. A Sils, durant lestiu, sovint el temps li sembla massa dolent. Venècia se li fa atroçment depriment. El seu estat es va degradant.
La darrera metamorfosi. El darrer acte de la seva vida comença com un cant de renovació, una oda a lalegria. Descobreix Torí per primera vegada al mes dabril de 1888. És com una il·luminació: la ciutat és completament clàssica «tant per als peus com per als ulls. I quin empedrat!».22 Li encanten els grans passejos al llarg del Po.
Després dun darrer estiu més que ombrívol a Sils («eterns mals de cap, eterns vòmits»),23 torna de nou a Torí al mes de setembre. És de nou lalegria, com un miracle.