És un estat de felicitat sobtada, de salut magnífica. Els patiments shan aturat totalment, com per art dencanteri. Ja només sent el seu cos com una lleugeresa, un impuls. Treballa de pressa i bé. Els ulls ja no li fan mal. Lestómac ho suporta tot. En qüestió de mesos escriurà diversos llibres, com reguerons de pólvora. Camina amb passió i, al vespre, acumula notes per a la seva gran obra sobre la transvaloració.
Els primers dies de gener de 1889, Joseph Burckhardt rep de Nietzsche una carta del dia 6. Salarma: és la carta dun dement, dun boig («comptat i debatut, mhauria agradat més ser professor a Basilea que no Déu; però he dubtat a portar legoisme fins a lextrem de dispensar-me la creació del món»).24
Altres cartes daquella primera setmana de gener serveixen de testimoni del mateix estat. Nietzsche firma com a Dionís, o com el Crucificat («una vegada que mhas descobert, tha estat fàcil de trobar-me; la dificultat des dara serà de perdrem»).25
De seguida Burckhardt avisa Overbeck, que surt corrent cap a Torí. Quan hi arriba, li costa trobar Nietzsche en el seu petit allotjament, a casa dels Fino.
Els amos de la casa no saben què fer: Nietzsche sha tornat incontrolable. Un dia shavia enganxat al coll dun cavall que el seu amo havia maltractat, tot plorant sense aturador. Deambula i llença discursos incoherents, arenga les masses, segueix enterraments dient que ell és el mort.
Overbeck entra i troba Nietzsche ajagut en una butaca, desaforat, mirant amb espant les proves del seu darrer opuscle. Aixecant els ulls, sadona de la presència del seu amic de sempre. Sota el xoc de la sorpresa, Nietzsche saixeca i es tira al seu coll: lha reconegut. I plora. Se li abraça mentre segueix plorant. Com si veiés, escriu Overbeck, labisme que sobre sota els seus peus.
Després sasseu un altre cop i es torna a cargolar.
Nietzsche fa ara grans discursos: és un príncep a qui se li deuen totes les atencions. Lacompanyen fins al tren: canta a cor què vols i baladreja. Sha tornat boig. Aconsegueixen dur-lo fins a Basilea dient-li que hi esperen Sa Excel·lència amb motiu duna recepció.
Nietzsche sha tornat boig. És acollit a la clínica de Basilea, don és traslladat a Jena, sense que se li noti cap progrés. La seva mare acaba acollint-lo a casa seva, a Naumburg. Socuparà dell fins a la mort, amb dedicació, paciència i amor. El renta, el cura, el consola, el porta a passejar, el vetlla. Durant set anys.
Nietzsche es tanca cada vegada més dins del silenci, o presenta discursos incoherents. Les seves frases són retalls, vestigis. Ja no pensa. Encara a vegades improvisa al piano. Mai més no té migranyes ni li fan mal els ulls.
La seva mare comprèn que només els llargs passejos li fan bé. Però això no resulta fàcil: al carrer, increpa els transeünts, emet grunys. Ben aviat redueix les sortides, perquè se sent avergonyida, avergonyida del seu fill de quaranta-quatre anys que crida com els ossos, o insulta el vent. O bé surt cap al tard, quan no hi ha ningú, quan comença a fosquejar, i ell pot cridar sense molestar ningú.
Però aviat és el seu propi cos el que es converteix en un obstacle: la paràlisi guanya la seva esquena progressivament. Nietzsche acaba en una cadira de rodes: lempenyen, el desplacen. Passa llargues hores mirant les seves mans, una després de laltra, o agafa llibres a linrevés mentre murmura alguns mots. Sarrauleix en una butaca, mentre al seu voltant la gent sagita. Sha tornat com un infant. La seva mare el passeja pel porxo amb la cadira de rodes. A partir de la tardor de 1894, només coneix la gent més propera (la seva mare i la seva germana). Resta prostrat, normalment immòbil, arraulit a la cadira, mirant-se les mans. Pronuncia molt rares frases: «tot plegat, mort»; «jo no sembro els cavalls»; «més llum».
Lesfondrament és lent, ineluctable. Els ulls se li enfonsen, perd vertiginosament la mirada.
Mor el 25 dagost de 1900, a Weimar.
És probable que sigui, per als homes del futur, una fatalitat, la fatalitat per tant és absolutament possible que un dia em torni mut, per amor als homes!!!.26
2. Friedrich Nietzsche, Ecce Homo: com sarriba a ser allò que sés.
3. Carta a Còsima Wagner. Torí, gener de 1889.
4. Carta a Franz Overbeck. Rosenlaui, 28 dagost de 1877.
5. Carta a la seva mare (Franzisca Nietzsche). Saint-Moritz, juliol de 1879.
6. Friedrich Nietzsche, El paseante y su sombra.
7. Carta a Heinrich Köselitz. Naumburg, 5 doctubre de 1879.
8. Carta a la seva mare. Niça, 20 de març de 1888.
9. Carta a la seva germana Elisabeth Nietzsche. Menton, abans de novembre de 1884.
10. Carta a la mare i a la germana. Gènova, 8 de gener de 1881.
11. Carta a Heinrich Köselitz, Sils-Maria, 14 dagost de 1881.
12. Carta a Heinrich Köselitz, Marienbad, 18 de juliol de 1880.
13. Friedrich Nietzsche, La gaia ciència.
14. Ibídem.
15. Ibídem.
16. Friedrich Nietzsche, La gaia ciència, pròleg.
17. Friedrich Nietzsche, El cas Wagner. Nietzsche contra Wagner.
18. Friedrich Nietzsche, Així parlà Zaratustra.
19. Friedrich Nietzsche, Ecce homo, «Així parlà Zaratustra».
FORA
Caminar és ser a fora. Fora, a laire lliure, com se sol dir. Caminar provoca la inversió de les lògiques del ciutadà i, fins i tot, la de la nostra condició més comuna.
Quan anem a fora sempre és per passar dun dins a un altre: de la casa al despatx, de la nostra llar als supermercats de proximitat. Sortim per anar a fer alguna cosa, a fora. Fora és una transició: el que separa, gairebé un obstacle. Entre laquí i lallà. Però no té valor propi. El trajecte de casa al metro el fem sempre amb el cos apressat, lesperit encara retingut pels detalls privats i ja projectat cap a les obligacions del treball, les cames al galop, mentre la mà verifica, tocant amb nervis les butxaques, que no ens haguem oblidat res. Fora amb prou feines existeix: com un gran corredor que separa, un túnel, una avantsala immensa.
A vegades també sortim simplement a prendre laire: per escapar de la pesantor de la immobilitat dels objectes i dels murs, perquè ens sentim ofegar a linterior, per airejar-nos quan el sol brilla i ens sembla una injustícia massa gran refusar la llum, no exposar-nos-hi. Llavors sí, sortim a fer alguns passos, simplement per ser a fora, i no per anar aquí o allà. Sentir la frescor viva duna brisa de primavera o la tebior fràgil dun sol dhivern. Un interludi. Una pausa que controlem. També els infants surten simplement per sortir. Anar a fora aquesta vegada és jugar, córrer, riure. Més endavant, sortir voldrà dir reunir-se amb els amics, ser lluny dels pares, fer altres coses. Però el més freqüent, encara que estiguem fora, passa entre dos interiors: una etapa, una transició. És espai que ens pren temps.
Fora.
En les caminades que duren diversos dies, en una excursió llarga, tot sinverteix. Fora ja no és una transició, sinó lelement de lestabilitat. Tot sinverteix: es va dalberg en alberg, de refugi en refugi. I sempre és el dins el que es transforma, indefinidament variable. No es dorm dues vegades en el mateix llit, altres hostes ens acullen cada vespre. Sorpresa renovada dels decorats, dels ambients. Varietat de murs, de pedres.
Ens aturem. El cos està fatigat, la nit sacosta, hem de trobar repòs. Però aquests dins cada vegada són fites, mitjans de mantenir-nos a fora durant més temps, transicions.
També hem desmentar lestranya impressió que fan els primers passos, els del matí. Hem consultat el mapa, decidit el camí, ens hem acomiadat, equilibrat la motxilla, hem identificat el sender, ens hem assegurat de la direcció. Tot allò que suposa un lleuger estancament, tornades enrere, puntuacions: ens aturem, verifiquem, donem voltes sobre un punt. I després el sender sobre. El prenem, hi agafem ritme. Aixequem el cap i ja hem partit, però partit per caminar, per restar a fora. És allà, sí, allà mateix, ja hi som. Fora és el nostre element: la sensació exacta dhabitar-hi. Deixem un alberg per un altre, però la continuïtat, el que dura i insisteix, són els relleus que em rodegen, les carenes de turons que sempre hi són. I soc jo qui hi dona voltes, que mhi passejo com si fos casa meva: caminant, prenc les mides de la meva residència. El que es travessa com si es tractés de passatges obligats, el que es recorre i que es deixa enrere són les cambres duna nit, els menjadors dun vespre, els seus habitants, els seus fantasmes, però no el paisatge.
Daquesta manera, la gran separació del fora i del dins es troba alterada pel fet de caminar. No caldria ni dir que es travessen les muntanyes, les planes, i que ens aturem als albergs. Gairebé és tot al revés: durant diversos dies, habito un paisatge, en prenc possessió lentament, en faig el meu lloc.
I pot esclatar llavors aquesta impressió estranya del matí, quan shan deixat enrere els murs del repòs, que ens retrobem de cara al vent, en el centre del món: això és casa meva per tot el dia, aquí habitaré mentre camini.
LENTITUD
Recordaré la seva frase durant molt temps. Estàvem pujant per un camí costerut dels Alps italians. En aquell moment, Mateo em sobrepassava com a mínim mig segle: tenia més de setanta-cinc anys. Era prim com un fil, amb grans mans rugoses, cara clivellada, i encara saguantava dret. Caminant plegava els braços, com si tingués fred, i portava un pantaló de fil beix.
Ell em va ensenyar a caminar. Tot i que no fa massa deia que no saprenia a caminar, que no hi havia tècnica, que no es tractava daconseguir-ho o no, de fer-ho així o aixà, de tornar-ho a intentar, repetir, concentrar-se. De caminar, tothom en sabia. Un peu davant de laltre, és la bona manera, la bona distància per anar a qualsevol lloc. I només cal tornar a començar.
Un peu al davant de laltre.
Però si he dit aprendre és per una frase. Ja feia uns quants minuts que caminaven per un sender que feia pujada i sentíem una mena de pressió al darrere. Un grup de joves, baladrers, que volien anar de pressa, avançar-nos, picava fort amb els peus per fer sentir la seva presència. Llavors ens vam apartar i vam deixar passar la tropa sorollosa, apressada, que ens ho va agrair amb mirades orgulloses. I va ser llavors que, tot mirant-los, Mateo va dir «ja ho veus, si caminen tan de pressa és perquè tenen por de no arribar».
La lliçó era que, en la caminada, el signe autèntic de la seguretat és una bona lentitud. Em refereixo a una lentitud del caminant, que no és exactament el contrari de la velocitat. És, sobretot, lextrema regularitat dels passos, la seva uniformitat. És en aquell punt en què es podria dir que el bon caminador patina, o més aviat caldria dir que les seves cames giren descrivint cercles. El mal caminador sovint pot anar de pressa, accelerar i després alentir. Els seus moviments seran sincopats, les cames dibuixaran angles trencats. La seva rapidesa serà feta dacceleracions sobtades seguides de respiracions profundes. De grans moviments voluntaris, de decisions en què cada cop el cos és empès o estirat. Cares vermelles i suoses. La lentitud és, sobretot, el contrari de la precipitació.
Quan vam atrapar el grup dels esportistes al cim, es trobaven asseguts comentant amb entusiasme el seu temps i fent increïbles càlculs. Si anaven tan ràpid era perquè volien fer un temps; quina expressió més estúpida! Ens vam aturar un moment per mirar el paisatge i, mentre el grup continuava fent llargs comentaris i comparacions interminables, vam marxar lentament.
La il·lusió de la velocitat consisteix a creure que fa guanyar temps. El càlcul sembla simple al primer cop dull: fer les coses en dues hores en lloc de tres significa guanyar una hora. Però aquest és un càlcul abstracte: fem com si cada hora de la jornada fos la dun rellotge mecànic, absolutament igual.
Però la precipitació i la velocitat acceleren el temps, que passa més de pressa, i dues hores anant de pressa escurcen una jornada. Cada instant és descompost a força de ser segmentat, domplir-lo fins que rebenti; en una hora sapilen un munt de coses.
Les jornades de caminar lentament són molt llargues: et fan viure més temps perquè et deixen respirar, aprofundir cada hora, cada minut, cada segon, en comptes domplir-los forçant-ne les costures. Apressar-se és fer diverses coses alhora, i de pressa. Això, després allò, i encara una altra cosa. Quan ens apressem, el temps és completament ple, com un calaix saturat, perquè, sense cap ordre, hi hem apilotat unes coses i altres.