Galè va intentar reunir en la seva obra tots els corrents de la filosofia i de la medicina contemporànies per formar un corpus total, sistemàtic i detallat de la pràctica mèdica. Unes idees que es basaven en els preceptes hipocràtics i en una investigació individual i meticulosa.
Els procediments de Galè sinspiraven en les idees finalistes de tall aristotèlic que impregnaven les concepcions naturalistes del moment. Proclamava que la natura havia creat totes les parts de lorganisme de la manera més pràctica possible: totes les estructures del cos shavien creat per a una finalitat coneguda i intel·ligible. Daquesta manera sexplicava lestreta correlació que atorgava a lanatomia dun òrgan i la seva funció.
Per identificar aquestes relacions, el nostre metge realitzà nombroses disseccions. Les hagué de fer, bàsicament, amb animals, sobretot amb porcs i simis, ja que a lèpoca les disseccions de cossos humans no eren permeses. Aquesta limitació va causar que a lhora de transposar les observacions i resultats obtinguts amb els animals als éssers humans fes algunes interpretacions errònies. Amb tot, amb els seus treballs aconseguí realitzar una descripció dels músculs i dels ossos humans força reeixida, així com aclarir algunes controvèrsies vigents fins aleshores, com ara la definició del camp de funcionament dalguns nervis fins llavors poc coneguda o la distinció entre sang venosa i sang arterial.
Galè va fer també importants aportacions a la farmacopea mèdica. En les seves obres shi recull gairebé mig miler de descripcions de medicaments dorigen vegetal, animal i mineral, així com nombroses fórmules per a fàrmacs compostos. Tot un arsenal terapèutic que va ser ben vàlid fins al segle XVI, quan les idees de Paracels van començar a posar-lo en entredit.
Dalguna manera podem concloure que lobra de Galè és una sinopsi completa de la medicina de lantiguitat grecoromana. Les seves idees van tenir una gran requesta entre els metges del món medieval cristià i musulmà, amb nombroses traduccions i còpies a làrab i el llatí. Lautoritat de Galè en la medicina va ser un bastió inexpugnable durant gairebé mil cinc-cents anys després de la seva mort. Una presència comparable a la que tingué Aristòtil en el camp de les interpretacions físiques de la natura.
10 / 100
ELS METGES MIRACULOSOS
SANT COSME I SANT DAMIÀ
(SEGLES III-IV)
Els Sants Metges Cosme i Damià van ser els patrons dels metges, cirurgians, apotecaris i barbers. També es van convertir en patrons dels hospitals i es van crear confraries sota la protecció dels Sants.
Van encapçalar el grup de sants sanadors, aquells als quals sinvocava per a la curació de diferents malalties, com sant Roc per a les nafres, santa Apol·lònia per als mals de queixal, sant Antoni per a lergotisme, sant Blai per al mal de coll, santa Àgueda per a les malalties de la mama i santa Llúcia per als problemes de la vista.
Cosme i Damià eren dos germans bessons, nascuts a Aràbia en el segle III dC. Van perdre el seu pare quan eren petits i la seva mare els va educar en la fe cristiana. Segons la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, es van dedicar a lart de la medicina i, ajudats per lEsperit Sant, van adquirir una habilitat i una competència tals en lexercici de la seva professió que aconseguien curar les malalties, fossin les que fossin, no només a les persones, sinó també als animals.
Els germans van viure en temps de lemperador Dioclecià (c. 245-313), que lany 303 decretà la persecució dels cristians i daltres sectes que no acceptaven labsolutisme teocràtic de lImperi. En la persecució els dos bessons i els seus tres germans petits, Àntim, Lleonci i Euprepi, van ser capturats, torturats, condemnats, crucificats, apedregats i, finalment, decapitats.
Després de morts van obrar miracles i, entre els més famosos, sexpliquen el trasplantament duna cama que van realitzar els germans. Segons explica la Llegenda àuria, el diaca Justinià es trobava a la vora de la mort a causa duna greu isquèmia en una de les seves cames i va resar als Sants demanant la curació. En un somni se li van aparèixer Cosme i Damià al costat del seu llit, portant instrumental quirúrgic (ganivets, ungüents) i vestint una túnica i una capa. Van amputar la cama malalta al diaca i van unir al monyó la cama dun home moro que havia mort aquell dia. En despertar, Justinià va recordar el somni i, en mirar-se la cama, va veure que estava sana i sense cap rastre de malaltia, encara que era negra. Va anar al cementiri, on, amb lajuda de diverses persones, va obrir la tomba i va trobar el cos dun home negre sense una cama i al seu costat la seva cama malalta.
En una altra versió del miracle, que ha estat a bastament representada en obres dart, es veu el donant viu amb la cama amputada estirat a terra al costat del llit del malalt.
11 / 100
EL CÀNON DE LA MEDICINA
AVICENNA PROMULGA LES LLEIS DE LA MEDICINA QUE PREVALDRAN FINS AL RENAIXEMENT
(SEGLE XI)
Abu-Alí at-Hussayn ibn Abdullah ibn Sina, més conegut pel seu nom llatinitzat Avicenna, va ser un erudit nascut el 980 a Afshona, població propera a Bukharà (Uzbekistan). De ben petit va mostrar una gran capacitat intel·lectual que es va concretar en lestudi de lAlcorà a deu anys ja sel sabia de memòria, el dret, la lògica, la geometria, les ciències religioses, lastronomia, la filosofia i, sobretot, la medicina. El seu interès per aquesta darrera disciplina el va convertir, amb només vint anys, en un metge reconegut. Aquesta fama va fer que el soldà de Bukharà li confiés la seva salut, i la va gestionar, segons sembla, amb èxit. Això va fer incrementar la seva reputació i li va permetre accedir a la cort i als centres de poder, amb tot el que això també representava en laccés a les fonts de coneixement. Després duna vida destudi intens, però també de gaudi intens, dels plaers terrenals, en morir als cinquanta-set anys havia deixat més de dues-centes obres de caràcter molt divers. La que volem tractar aquí és el seu Cànon de medicina, obra cabdal indiscutible en la medicina medieval.
En aquesta obra, formada per cinc volums, Avicenna, amb una forta influència de les idees galèniques, exposa de manera personal, i de vegades amb importants novetats de detall, tot el saber mèdic de la seva època, des de la conceptualització de la medicina fins a la toxicologia i la dietètica. Els dos primers volums tracten sobre fisiologia, patologia i les mesures dhigiene, els llibres tercer i quart aborden el tractament de les malalties i el cinquè, potser on shi troben més aportacions personals, descriu la composició i preparació de remeis.
Entre moltes altres, són remarcables les idees que hi apareixen sobre el contagi de les malalties. Sestableix que la tuberculosi era contagiosa i sinsinua que les rates podien estar darrere la pesta. Així mateix, se sosté que en laire i en laigua pot haver-hi cossos que actuïn com a vectors de les epidèmies. En les pàgines del Cànon shi fan diverses descripcions anatòmiques i destaquen la que es refereix a la de lull, o a la de la vàlvula aòrtica, molt acurada per a lèpoca. Fruit duna gran capacitat dobservació, també shi descriuen prou en detall els símptomes i les complicacions de diverses malalties com ara la diabetis. Shi conclou, també, que els moviments musculars són possibles gràcies als nervis que hi contenen i que el dolor muscular també es produeix per aquests mateixos nervis.
El llibre va ser traduït al llatí en el segle XII i es va convertir en llibre de text en moltes facultats de medicina europees fins a lèpoca del Renaixement; fins i tot utilitzat a les universitats de Montpeller i Lovaina en dates tan tardanes com el 1650. I és que en el Cànon, a més de coneixements mèdics superables amb el temps, els lectors hi trobaven una manera de fer medicina que era tota una filosofia. Avicenna prioritzava tot allò que havia de prevenir la malaltia. Fer exercici regularment, tenir bons hàbits dalimentació i higiene eren imprescindibles per evitar que el cos caigués malalt. Però això no era suficient. Calia, també, una higiene mental, una actitud, una manera dentendre el món que no fos bel·ligerant amb lequilibri somàtic que representava la salut. Per això incitava els metges a tenir un coneixement exhaustiu del cos humà. Comptat i debatut, el Cànon dAvicenna insistia en la idea, ja esgrimida per Hipòcrates, i actualment defensada per moltes escoles mèdiques, que la medicina és, principalment, lart de conservar la salut i, en tot cas, guarir la malaltia.
12 / 100
UNA FIGURA DE LLEGENDA
ARNAU DE VILANOVA, EL METGE MÉS DESTACAT DE LA SEVA ÈPOCA
(SEGLE XIII)
Arnau de Vilanova nasqué cap al 1240, encara que no es coneix amb certesa el seu lloc de naixement. Alguns autors consideren que nasqué a València, mentre que daltres, arran de la descoberta dun document medieval de lany 1400, creuen que el seu lloc de naixement fou Villanueva de Jiloca, prop de Daroca (Aragó). Morí prop de Gènova lany 1311.
Es traslladà a Barcelona, on estudià teologia, i posteriorment es mudà a Montpeller (que llavors formava part de la Corona dAragó), on estudià medicina. Cap al 1280 fou ja un metge de prestigi. A partir de 1281, fou el metge del rei Pere el Gran. Més tard ho serà dels reis Alfons el Franc i de Jaume el Just. Des del 1290 fins al 1299, fou professor a lEscola de Medicina de Montpeller, on havia estudiat.
Lany 1299 fou ambaixador a París del rei Jaume II el Just. En aquesta ciutat hi exposà les seves idees sobre la necessitat de reforma de lEsglésia (Tractat sobre el temps en què ha de venir lAnticrist). Els seus plantejaments coincidien i fonamentaven els dels beguins, grups de laics que feien vida monàstica sense vots religiosos. Les seves idees foren considerades herètiques, la qual cosa li comportà problemes fins a la mort.
Va escriure més de setanta obres de medicina teòrica i pràctica de les quals es troben traduccions al llatí i a làrab. La seva obra Regimen sanitatis ad regem Aragonum és un règim de vida per conservar la salut del rei Jaume II, que fou traduït al català en vida de lautor. Va traduir o adaptar de làrab diverses obres mèdiques dAbu-s-Salt, Avicenna, Hipòcrates i Galè. Es mostrà seguidor del galenisme però amb les seves pròpies interpretacions. Introduí lobra de Galè a lEscola de Montpeller i daquesta manera transformà lensenyament de medicina.
La seva gran fama com a metge va comportar que durant segles se li atribuïssin obres anònimes o escrites per altres autors menys coneguts, no solament de medicina, sinó també daltres matèries, com loniromància, lagronomia o lalquímia.
13 / 100
VEURE-HI BÉ
LES ULLERES, UN INVENT REVOLUCIONARI DE LEDAT MITJANA
(SEGLE XIII)
Encara que la naturalesa de la llum fou pràcticament desconeguda fins a èpoques molt recents, lestudi de lòptica és molt antic. Les lleis de la reflexió es coneixien ja en el segle IV aC, i en el segle II dC Ptolemeu va reconèixer que la refracció de la llum estava regida per una llei definida, encara que la seva naturalesa exacta no es va conèixer fins mil cinc-cents anys després.
Existeixen referències a la correcció dels defectes visuals amb vidres simples en jeroglífics egipcis del segle V aC i també en textos romans. El segle I dC, Sèneca va observar que a través dun got daigua podia enfocar millor les lletres petites i lemperador Neró es mirava les batalles de gladiadors a través duna maragda.
En el segle X lastrònom, matemàtic i físic àrab Abu-Alí al-Hàssan ibn al-Hàssan, conegut a Occident amb el nom dAlhazen, estava familiaritzat amb les propietats no sols de les lents i els miralls plans, sinó també dels miralls esfèrics i parabòlics.
Alhazen va escriure el seu Llibre dòptica (Kitab al-Manazir), un tractat en set volums, potser un dels més importants en la història de la física. Hi va detallar experiments sobre la naturalesa de la llum. Entre daltres, va explicar com la llum es divideix en diferents colors, com es reflecteix en els miralls i com canvia de direcció en passar dun medi a un altre. També va estudiar la percepció visual i va descriure lull amb molta exactitud.
Robert Grosseteste (1175-1253) i el seu deixeble Roger Bacon (1214-1292) foren influïts per lobra dAlhazen, que fou traduïda en el segle XIII al llatí, i arribà a Occident. Encara que Bacon va fer experiments amb lents convexes per corregir els defectes de la visió, no es coneix que arribés a dur-ho a la pràctica.
Malgrat que la invenció de les ulleres se situa cap a lany 1286, no es coneix qui en fou linventor. Cap a principis del segle XIV, la seva fabricació estava ben assentada a Venècia.
Les primers ulleres, probablement monocles, es van fer tallats en beril, i tenien lents convexes, destinades a les persones grans amb dificultats per veure-hi de prop. El 1451, lerudit alemany Nicolau de Cusa (1401-1464) va proposar lús de lents còncaves, més primes en el centre que en les vores, per tal de veure-hi de lluny.
En el segle XV, amb la invenció de la impremta, es va incrementar la demanda dulleres, i cap al 1629 era prou gran perquè a Anglaterra es concedissin drets a una corporació de fabricants dulleres. Les primeres ulleres bifocals van ser construïdes per Benjamin Franklin cap al 1760. Al principi, només es fabricaven ulleres amb lents que corregien la miopia i la hipermetropia, i només a la fi del segle XIX es va generalitzar lús de lents cilíndriques per a la correcció de lastigmatisme.
14 / 100
ART ANATÒMIC
LEONARDO DA VINCI REPRESENTA EL COS HUMÀ AMB DIBUIXOS INIGUALABLES
(SEGLE XV)
Els dibuixos anatòmics de Leonardo da Vinci (1452-1519) són el resultat dels seus estudis de lanatomia humana. Després dinvestigar amb restes de tota mena danimals (porcs, micos, gossos...), el 1489, durant la seva estada a Milà, a la cort de Lluís Maria Sforza, començà a estudiar el cos humà.
Diverses investigacions indiquen que va dissecar al voltant duns trenta cossos humans, encara que es desconeix com els va aconseguir. Aquests estudis de lanatomia li serviren també per donar forma als cossos de les figures de les seves pintures.
Els seus dibuixos són clars, exactes i de gran bellesa, la qual cosa es deu a la pràctica de la dissecció que Leonardo realitza de manera sistemàtica. És possible que altres artistes del Quattrocento, com el seu mestre Andrea del Verrocchio o Antonio Pollaiuolo, ja haguessin practicat algunes disseccions però de forma esporàdica.
En làmbit científic, va ser Leonardo qui va dibuixar per primera vegada lapèndix o qui va descriure la cirrosi de fetge. Fou el primer a estudiar el cor humà i en deixà constància en els seus dibuixos. També representà, amb gran realisme, el cervell, lestructura muscular i esquelètica de les extremitats, el sistema reproductor i fins i tot un fetus.