Resta per resoldre, encara, el problema de lautoria de la traducció, atribuïda tradicionalment a Mateu Adrià, protonotari reial a partir de lany 1355. Contràriament, però, no hi ha cap indici textual que permeta, de manera fefaent i indiscutible, convertir-lo en lautor. Només hi ha una subscripció al f. 60r, on apareix el seu nom acompanyat del nom del càrrec que ocupà a la Cancelleria a partir daquell any. La subscripció diu així: «Sen[espai blanc]yal den Mateu Adrià, protonotari et tinent los segells, etc.
Matheus Adriani mandato domini regis qui eam vidit».
Ha estat Francisco Sevillano Colom lautor que, potser amb més èmfasi, defensà aquesta autoria. Lany 1950 afirmava: «En ese año encomendó a su secretario Mateu Adrià la traducción de las Leges Palatinae de Jaime II de Mallorca».[58] Això no obstant, el mateix autor, uns anys després, ja no feia aquesta categòrica i contundent afirmació i es limitava a dir, en relació a aquest aspecte, el següent: «Mateu Adrià, de todos modos, parece ser el autor de una traducción de esas Leges Palatinae, aprovechando tal vez alguna copia registrada en el Archivo Real».[59] Certament, Francisco Sevillano no disposava de cap prova per afirmar o negar aquesta atribució. Amb tota seguretat, la subscripció del f. 60r lhavia dut a fer lafirmació de lany 1950. Amb el manuscrit original davant hom descobreix que aquesta havia estat una intervenció feta després que fóra nomenat protonotari, la qual cosa no sesdevingué fins després de lany 1355. Certament, la presència daquesta subscripció i el fet de no haver disposat fins avui duna edició del manuscrit original ha fet sorgir alguns dubtes als estudiosos del text. Francisco Sevillano reclamà latenció tot destacant la contradicció entre el càrrec de protonotari i lany de la promulgació de les Ordinacions; ell no havia vist loriginal i utilitzà, únicament i exclusiva, ledició de Bofarull. Així doncs, no pogué advertir la correcció introduïda al manuscrit original possiblement pel mateix Adrià tot just després que fóra nomenat protonotari, la qual cosa féu sense cap problema, atés que el manuscrit, com ja sha dit en diferents ocasions, es conservà a la Cancelleria Reial i fou utilitzat per ell. Hi ha, a loriginal, un raspat que cancel·la un text anterior que potser incloïa la subscripció dalgun dels seus predecessors en el càrrec: Gil Pérez de Buysan o Francesc de Prohome, els dos notaris guardasegells de la Cancelleria i que exerciren el càrrec entre els anys 1336-1345, el primer, i 1349-1354, el segon.[60] Actualment no es pot llegir el text de la claudatio cancel·lada. Afortunadament, però, un dels manuscrits de la tradició ens descobreix el contingut de la claudatio notarial que incorporà la primera versió de les Ordinacions, lany 1344. Sabem, gràcies al ms. esp. 99 de la Biblioteca Nacional de París, que en aquella ocasió Gil Pérez de Buysan, o algú sota les seues ordres, anotà el text següent: Egidius Petri mandato Domini regis qui eam vidit.[61] Així doncs, el manuscrit esp. 99 de la Biblioteca Nacional de París es copià amb anterioritat a lany 1355 i aquesta és la raó per la qual incorpora la subscripció de Gil Pérez de Buysan. El manuscrit Philips, conservat a la Biblioteca Bartolomé March de Palma de Mallorca, confirmarà també aquesta hipòtesi. Estudiant aquest llibre, Bonifacio Palacios Martín ens diu que «también se borra la iussio de Gil Pérez (casi puede leerse raspado «Signum E(gidii) P(etri), mandato domini regis qui eam vidit») y se sustituye por la de Mateo Adriá, que aparece como protonotario».[62] Aquesta correcció de la iussio de loriginal de 1344 fou feta tardanament, a la vista siga de loriginal, siga dalguna altra còpia que ja integrava la correcció amb el nom de Mateu Adrià. Lescriptura utilitzada per a fer aquesta intervenció és molt posterior a la de la resta del manuscrit, on ha intervingut una mà gòtica textual dels anys centrals del segle XIV; la mà correctora empra una escriptura amb formes arrodonides que ja no té res de gòtica, encara que pareix que vol imitar-la, la qual cosa permet situar-la entre les formes gràfiques que al final del XV se situen a mig camí entre les gòtiques textuals arrodonides i el tractament rodó que caracteritzarà lescriptura humanística.
A loriginal ben poca cosa havia modificat Mateu Adrià, si es tracta dun autògraf. Ell, o algú per ell, shauria limitat a intervindre:
a) en la claudatio notarial, el següent text: «Sen[espai blanc]yal [den] Matheu Adrià proto[notari et tinent los segelles, etc.]»; i
b) en la iussio, el seu nom: «Matheus Adriani [mandato domini regis qui eam vidit]».[63]
Mateu Adrià fou nomenat, per Pere III, notari tinent los segells «In obsidione Alguerii .III. die novembris anno a Nativitate Domini M CCC LIIII»,[64] a la mort de Francesc de Prohome, qui nhavia ocupat el càrrec, com ja sha anunciat. En aquest moment, lany 1354, encara es refereixen els registres al càrrec com a notari tinent los segells [«In obsidione Alguerii IIIª die novembris anno a nativitate Domini Mª CCC LIIII obiit Franciscus de Prohomme notarius et sigilla tenens domini regis et eadem die fuit provisum per ipsum dominum regem de officio tenentis dicta sigilla venerabili Matheo Adriani»[65]]. Encara manquen uns mesos per tal que Mateu Adrià modifique el nom de cap de lescrivania i utilitze el de protonotari. Mateu Adrià no era a lAlguer en el moment de la mort de Francesc de Prohome i no pogué dedicar-shi durant uns mesos, atés que estava a Barcelona en missió oficial. Mentre tornava a lilla, les matrius dels segells emprats a la Cancelleria les custodià Francesc Fuxí, que morí el 12 de desembre de 1354;[66] fou substituït per Bertomeu de Lauro el mateix dia, mentre esperaven Mateu Adrià. Segons Luisa dArienzo, el canvi de la denominació de notari a protonotari es produí entre l11 de febrer i el 7 de març de lany 1355.[67] I així, en un document datat «in castro Calleri die XXXª madii anno a nativitate Domini M CCCº Lº Vº, subscripsit G.» ens informa lescrivà de registre del següent: «Fuit clausum per Matheum Adriani prothonotarim [segueix et, cancel·lat] sigilla tenentem domini regis predicti et auctoritate regia notarium publicum per totam terram et dominationem eiusdem».[68] A partir daquest moment, sovint hom troba als originals i còpies la prova de la recognitio feta pel cap de lescrivania amb la fórmula MATH(EUS) P(RO)THO(NOTARIUS).[69]
Tot pareix indicar, doncs, que Mateu Adrià haurà estat qui corregí i esmenà lescatocol del text documental incorporat al f. 60r; més complicada és la resolució de linterrogant sobre lautoria de la traducció, ja que Francisco Sevillano i els altres autors que shan ocupat daquest tema no han proporcionat proves indiscutibles. El retrobament del manuscrit original permetrà, en el futur, abordar amb més elements de judici aquest aspecte. I entre altres consideracions que caldrà tindre presents estan les relatives a la participació del rei Pere al llarg de tot el procés de traducció. Aquesta intervenció no sols es limitaria a la idea del projecte, ans també afectaria la mateixa traducció del text de les Leges, que ell coneix perfectament o si més no compara, com ho proven tot un conjunt de notes autògrafes que tradueixen textos omesos involuntàriament pels copistes i ell, revisant la traducció, ha descobert.[70] A tall dexemple servirà la intervenció autògrafa que hom troba al f. 77, on anota el contingut del començament de la quarta part i primera rúbrica oblidats pels copistes [Ací comença la quarta part del libre e primerament del maestre racional] i la del f. 67r, on el rei ha descobert la mancança de la rúbrica del text a lofici Dels porters ho sotsporters qui son liurats als hoÿdors. Així doncs, el rei presumiblement participà en el procés de traducció al llarg dels diversos moments pels quals travessà: a) inspirant-lo; b) manant-lo, de bon començament; c) seguint els treballs, i, finalment, d) corregint i esmenant el primer fruit obtingut, com ho palesen el conjunt dintervencions autògrafes que hom troba tot al llarg del manuscrit original i que ara podem analitzar críticament.
«Ce livres cy est a noble et puissant seigneur messer | Guillem de la Baume, seigneur Dillenis chevalier donneur | de Madame la duchesse de Bourgogne», escrit amb una escriptura gòtica bastarda francesa de finals del segle XV.
Hi ha la possibilitat que el rei cercara un altre manuscrit, desconegut en lactualitat. Tant se val. El que sí que és cert és que entre els llibres recuperats de Jaume de Mallorca no hi ha cap referència a les Leges. Dels llibres que sapropià informa en les següents lletres: a) el 9 de juliol de 1343 esmenta: «unus vocatur: Digestum vetus; alter: Codex; alter: Inforciatum; alter: Volumen; alter: Lectura Odofredi super Codice; alter: Summa Açonis; alter: Inventarium juris compositum per episcopum Biterensem»;[73] b) a més a més obtingué una Bíblia, com ho recordà uns anys després, concretament el 8 dagost de 1345;[74] c) en altres dues ocasions el Cerimoniós fa esment de llibres que havien format part dels béns del rei de Mallorca sense, però, especificar-ne el contingut ni recordar, tampoc, els títols.[75]
Ja Francisco Sevillano Colom, en el moment en què estudià la figura de Mateu Adrià, afirmà: «Una de las piezas que más deseaba obtener era el libro de las Leges Palatinae pero no pudo haberlo».[76]
I no sembla que el rei dedicara molt de temps a localitzar algun manuscrit amb el text de les Leges, ja que possiblement a la mateixa Cancelleria hi havia exemplars similars, i potser els antecessors del manuscrit luxós que ha arribat als nostres dies.
Amb el rei al capdavant, com a impulsor i, qui sap si director, a la Cancelleria es féu la traducció catalana amb anterioritat a lany 1344, moment en el qual es promulgaren aquestes Ordinacions de la casa i cort.
UN LLIBRE REGISTRE MEDIEVAL. ANÀLISI CODICOLÒGICA I GRÀFICA
El resultat final daquell procés de traducció fet a la Cancelleria Reial per un ¿equip? de treball dirigit o, si més no, controlat pel mateix sobirà, com ja sha dit, fou un manuscrit, un llibre registre, les característiques del qual són les mateixes que les daltres manuscrits utilitzats per transmetre textos de la literatura catalana de la primera meitat del segle XIV.[77] Actualment, el manuscrit presenta una enquadernació relativament moderna; en cap moment es tracta de la relligadura medieval original. En un moment indeterminat dels temps moderns, ¿segle XVII?, hom relligà ben acuradament el conjunt miscel·lani que ens ha arribat a nosaltres. Es tracta de posts de fusta recoberts de cuiro vermell amb ferros daurats al llom, als espais situats entre els nervis i a cadascuna dambdues cobertes. Aquestes conserven restes dels tancadors i presenten cinc bollons, claus, que sobresurten del plànol, i incorporen la imitació dun quadrilobulat gòtic. Al centre de la coberta davantera, un losange inscrit proporciona certes informacions a propòsit daquest llibre: «Nº 1. Primera caixa. 1344». Certament, aquesta darrera informació fa referència a la datació cronològica del text principal: les Ordinacions; les altres dues informacions ens proporcionen notícies, amb tota seguretat, sobre lespai físic de la seua conservació a linterior de lArxiu Reial, així com el número dordre dins la primera caixa. Certament gaudia dun lloc de privilegi, com ens ho prova aquesta signatura arxivística. La datació tardana és un testimoni fefaent de lestima i consideració que hom tenia daquest text, tot i que segurament ja no era vigent. En el moment que es féu aquesta relligadura hom incorporà, al començament, cinc folis de guarda, al primer dels quals aquell qui escrigué a la coberta anotà també: «1344», any de promulgació de les Ordinacions. A la part final del llibre hom integrà com a guardes quatre folis que, en lactualitat, romanen en blanc.
Superats aquests folis de guarda els del començament i els de la fi ens trobem directament amb els folis originals del segle XIV: un llibre registre[78] que, per les seues característiques codicològiques i gràfiques, no difereix en res dels altres llibres escrits a la Cancelleria Reial, tant per escriure la memòria de les diverses activitats econòmiques, com polítiques i de govern. Aquesta cronologia antiga la posen de manifest algunes característiques materials, físiques, com ara el paper més gruixut, lorla que emmarca el text de la primera pàgina, on hi ha, a més a més, una inicial decorada, la N majúscula, i la rúbrica amb la qual comença el text.[79] Lescriptura utilitzada confirma també aquesta primera impressió.
El manuscrit, actualment, el conformen onze quaderns, la composició dels quals varia, no resulta regular. Hi ha: un sextern (el desé, ff. 171-182); dos septerns (el primer, ff. 1-14; i el segon, ff. 15-28); dos octerns (el vuité, ff. 139-154; i el nové, ff. 155-170); tres de 10 bifolis (el tercer, ff. 29-48; el sisé, ff. 99-118, i el seté, ff. 119-138); un de dotze (el quart, ff. 49-72); un de tretze (ff. 73-98) i lonzé (ff. 183-186) és un tern al qual manquen els dos folis finals, amb la qual cosa la numeració arribaria fins al número 188.
No tots els quaderns tenen, a la fi, el corresponent reclam. Es troba als números: primer: lonch temps (f. 14v); segon: sien que sàpien (f. 28v); tercer: lau (f. 48v); quart: al dit escolà (f. 72v); cinqué: e archebisbes (f. 98v); manca al sisé, situat al f. 118v; seté: són sien tenguts (f. 138v); manca al vuité, que hauria daparéixer al f. 154v; al nové: [...] polità diga (f. 170v); desé: aquell sia posat (f. 128v), i, finalment, manca a lonzé.
La composició actual sembla clara i no hi ha cap element que contrarie aquesta estructura codicològica. A més a més, el primer foli dalguns quaderns, però, ha conservat una espècie de signatura, una numeració amb la intenció de no alterar lordre a lhora de relligar-lo o, fins i tot, quan lutilitzaven com a exemplar per a fer les transcripcions successives. Com si foren els números de les peces, petiae, que el constitueixen, sent així unitats de còpia. Situats en el centre del foli, al marge inferior presenten un número identificador del quadern: ·III· (f. 15r); ·IIII· gunair? (f. 29r); ·VI· Matheu (f. 73r); el ·VIII· (f. 119v) incorpora, a més a més, Galceran; el ·X· incorpora també: Pau pro? labet [...] (f. 155r); ·XI· (f. 171r), i ·XII· (f. 183r). Manquen, però, si es tracta del número del quadern, els corresponents al I, al V (f. 49r), al VII (f. 99r), i al IX (f. 139r). Aquestes mancances són explicables, especialment les dels quaderns número V, VII i IX, ja que ben bé poden haver desaparegut en retallar els marges exteriors dels fulls en algun moment de lenquadernació. Més difícilment explicable resulta labsència del número I, perquè el primer quadern actual duu la cota: II. Hem de suposar, doncs, que hi hagué, en un cert moment, un primer quadern desaparegut actualment o refós amb el segon, possibilitat que no sembla molt probable.Al meu parer, sembla més fàcil explicar la pèrdua dun primer quadern on hom hauria inclòs la taula de les rúbriques, la qual cosa no sembla pas estranya, atés que gairebé tots els manuscrits literaris medievals començaven amb aqueixa. Malmesa o no la relligadura medieval, en els moments en què es féu lenquadernació actual ja no hi havia el costum dincorporar líndex de continguts al començament. Això explicaria, perfectament i sense més, el fet que a lactual f. 15r, primer foli de lactual quadern segon, puguem llegir ·III·; al foli 1r potser hi havia escrit un ·II·, desaparegut actualment, i mancaria, doncs, el que havia sigut el primer quadern amb les rúbriques, inexistent a hores dara.