Encara que no ho semble, aquesta gent ni molts ni pocs, però sí la majoria de les minories mobilitzades contra la dictadura franquista tenia sentiments. I unes ganes immenses de visualitzar la identitat valenciana amb els símbols amb els quals havia lluitat: el topònim de País Valencià, la senyera comuna dels territoris de lantiga Corona dAragó (les quatre barres), la identitat lingüística entre valencià i català i un himne incontaminat durant la dictadura: la música tradicional valenciana de la Moixeranga. Res de tot allò es va aconseguir.
Per tant, no és veritat que els símbols actuals responguen a un consens ciutadà. Responen a un consens polític en unes circumstàncies històriques molt concretes. I no representen els valencians, a no ser que el president Camps o qui raone en aquests termes es comporte com el lendakari Ibarretxe quan confon els bascos amb la part dels bascos que pensen com ell.
Hora és de pensar també en aquella gent i en tota la resta que, una generació més tard, sidentifica amb els seus sentiments. Hora és de pensar en els sentiments de tots els valencians i no només en els duna part. Hora és de pensar en ampliar el consens ciutadà pel que fa als símbols. Hora és de pensar en solucions imaginatives que incorporen les sensibilitats de la major part possible de valencians i valencianes.
Si en el tema de la llengua, per exemple, la creació de lAcadèmia Valenciana de la Llengua indicà el camí ple dobstacles, això sí, com sha vist per poder ampliar el consens ciutadà, per què no operar de la mateixa manera en els altres tres temes com el nom, la senyera i lhimne del poble valencià?
Per exemple, canviant el nom insuls i daires burocràtics de Comunitat Valenciana per lhistòric de València. Aquest nom té, però, un problema dhomonímia amb la província de València. Un problema que té una solució ben senzilla: canviar el nom de la província (així aconseguiríem, a més, refermar el sentiment comú valencià sense interferències provincials, des de Vinaròs al Pilar de la Horadada). Per suposat, Regne de València i País Valencià (denominacions històriques) haurien de ser denominacions respectables i respectades.
Per la seua part, la senyera hauria de diferenciar-se de la municipal de València (sense anar més lluny, la municipal dOriola lOriol té el mateix tracte protocolari que la de la capital) i de la comuna als altres territoris de la Corona dAragó. Per exemple, podria ser quatre barres sobre fons groc amb franja blava vora el pal i lescut de la Generalitat (en lloc de la corona reial) damunt aquesta franja. Per suposat, les senyeres històriques (inclòs el Penó de la Conquesta) haurien de ser senyeres respectables i respectades.
Finalment, lHimne shauria dacurtar i, alhora, incloure alguns acords de la Muixeranga i uns xicotets retocs en la lletra. Per exemple, canviant el Per a ofrenar noves glòries a Espanya per Sota els plecs de la Senyera o el pas a la regió que avança en marxa triomfal per pas a un poble que avança en marxa constant, etc. , i, també, refrenant els excessos agraristes i de postal, que només representen algunes parts del país. Aquests retocs, per cert, es podrien encomanar a un poeta i a un músic de reconegut prestigi o fer-ne un concurs didees.
Levante-EMV, 21/1/2005
La dreta que patim
És una excepció la dreta valenciana?
Lobra de Joan Fuster va posar definitivament la reflexió sobre els nostres senyals didentitat en les coordenades de la modernitat intel·lectual. Sense necessitat destar dacord amb el que va escriure, ningú pot dubtar del gran revulsiu que va suposar per al pensament social i històric del nostre poble. Aquesta novetat va originar una reacció més aviat diversa. Així, davant lobra fusteriana van prendre posicions els seus mateixos seguidors, en una gradació diferent segons safanyaven a confondre o no Nosaltres els valencians amb un catecisme, i els denfront en dos grans grups: un, encapçalat per Xavier Casp, que no discrepava pel que fa a la llengua i la cultura, però sí quant a les consideracions polítiques; i laltre, per Diego Sevilla Andrés i els intel·lectuals orgànics del franquisme, que es van limitar a satanitzar el de Sueca i la seua obra. Lluny quedava encara que no en el temps la presentació solemne, a lAjuntament de València, del Diccionari català-valencià-balear de mossèn Alcover enmig delogis unànimes.
En tot cas, la reacció de la gent del règim no ens ha destranyar, perquè la veritat és que a la dreta sempre li havien incomodat les vel·leïtats valencianistes de la nostra gent, molt més quan creia tenir en fase terminal lús del valencià. Durant els anys seixanta, tot semblava apuntar que el procés de castellanització del nostre poble era irreversible. Per això, quan es va constatar lexistència de minories que es rebel·laven contra aquest procés, el poder establit va reaccionar tan malament.
En el tardofranquisme, el front satanitzador difícilment sampliava més enllà de les entranyes del règim. Lalcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo; el president de la Diputació de València, Ignacio Carrau, i algun membre del Consejo Nacional del Movimiento (el partit únic), com ara José M. Adán, eren els exponents més representatius daquest corrent de pensament, per anomenar-lo dalguna manera. Fora del règim, entre els qui reclamaven el final daquest període oprobiós de la nostra història, entre els qui cridaven als carrers «Llibertat, amnistia i estatut dautonomia», es va catalitzar una mescla de la pluralitat fusteriana i les tesis originals de Xavier Casp. El centredreta de la democràcia cristiana (udpv) i, fins i tot, la dreta que aspirava a renovar-se i a ser postfranquista (ucd) van arribar a juny de 1977 (les primeres eleccions democràtiques) compartint aquesta mateixa àmplia panòplia de sensibilitats. Només ap, amb Vicente Giner Boira i la seua «Espanya és lúnica cosa important», es va ubicar en les tesis del règim anterior.
Cap al final de 1977 i durant tot el 1978, potser com a reacció davant els resultats de les primeres eleccions i de la impressionant manifestació del 9 doctubre, on es va palpar que la iniciativa política estava a les mans de lesquerra, la ucd, el gran partit de la dreta, va decidir fer pròpies les tesis nostàlgiques i abandonar límpetu renovador que davant de la qüestió nacional havien animat alguns dels seus membres més destacats, com ara Joaquín Muñoz Peirats, José Antonio Noguera, Francesc de Paula Burguera o Josep L. Barceló.
Així, sinicia un llarg camí, un camí caspós, com en dirien alguns, en què dirigents com Fernando Abril Martorell, Emilio Attard o Manuel Broseta creuen poder recuperar per a la dreta un espai populista que les seues pobres credencials democràtiques la dreta valenciana havia exercit aclaparadorament de franquista no asseguraven. És la batalla de València. Es finança, salimenta, sencoratja, sorganitza (fins i tot sinventa un nou partit: Unió Valenciana) tot allò que, amb lexcusa de la defensa de València davant de lenemic exterior (Catalunya), puga erosionar lesquerra, que emergeix com a força majoritària. Amb el diari Las Provincias com a ariet, personatges que fins al moment havien tingut posicions diferents, com Xavier Casp, sincorporen a aquesta campanya esterilitzadora. A diferència de les Balears, on el seu particular blaverisme, el gonellisme, no és secundat per ucd i, consegüentment, es queda en un moviment patètic i marginal.
Així, sinicia un llarg camí, un camí caspós, com en dirien alguns, en què dirigents com Fernando Abril Martorell, Emilio Attard o Manuel Broseta creuen poder recuperar per a la dreta un espai populista que les seues pobres credencials democràtiques la dreta valenciana havia exercit aclaparadorament de franquista no asseguraven. És la batalla de València. Es finança, salimenta, sencoratja, sorganitza (fins i tot sinventa un nou partit: Unió Valenciana) tot allò que, amb lexcusa de la defensa de València davant de lenemic exterior (Catalunya), puga erosionar lesquerra, que emergeix com a força majoritària. Amb el diari Las Provincias com a ariet, personatges que fins al moment havien tingut posicions diferents, com Xavier Casp, sincorporen a aquesta campanya esterilitzadora. A diferència de les Balears, on el seu particular blaverisme, el gonellisme, no és secundat per ucd i, consegüentment, es queda en un moviment patètic i marginal.
Per a sorpresa de tothom, el fracàs daquesta operació és total, ja que el moment en què es posa més carn a la graella coincideix amb les majories més altes de lesquerra: els anys 1982 i 1983. Amb el temps, es demostra que el desgast de lesquerra en el govern vindrà per altres motius. En el moment present, el desengany arriba a límits insospitats: les eleccions han posat la nostra dreta en un compromís. La seua actitud en el tema que ens ocupa només li ha servit per a perdre credibilitat centrista i, a més, ara ha de pactar amb un partit i un personatge (Pujol) que era la síntesi de tots els dimonis familiars creats per ells mateixos.
Alguns líders, més espavilats, van distanciant-se de lembrutidor anticatalanisme a marxes forçades. Hi ha un nou discurs en la nostra dreta; lenemic exterior ha deixat de ser-ho i els vells interessos comuns es descobreixen com per encanteri: leix del Mediterrani, leconomia productiva, la política fiscal, la política de la PIME, la vocació europea, etc. Fins i tot lexemplaritat en la defensa de la identitat pròpia es veu en clau positiva i va diluint-se labsurda actitud renuent a acceptar allò que en tota societat civilitzada sadmet sense més ni més: que la universitat és lautoritat científica en qualsevol àrea del saber i, per tant, també en la lingüística. Sens dubte, aquest nou discurs és objectivament positiu per al conjunt de la ciutadania, perquè tots sabem que la batalla de València només la poden tancar els qui la van obrir, és a dir, la dreta.
No obstant això, com si fóra un boxejador sonat, el gros de les files del pp continua sense reaccionar. A pesar que una tasca que la ciutadania els ha encomanat als qui van guanyar les eleccions el passat 3 de març és desfer el camí recorregut des dels inicis de la transició. Desfer el camí, entre altres coses, per a acompanyar lesquerra en la construcció del país. Construir el país en positiu, contra ningú, i encara menys contra els qui comparteixen amb nosaltres moltes coses i molta història, és a dir, els catalans. Perquè, entre altres coses, comparteixen amb nosaltres la llengua. La comparteixen i nexemplifiquen lús. Una cosa tan senzilla com això permet que sels respecte com a poble, perquè comencen per respectar-se ells mateixos cuidant que aquest senyal didentitat tan decisiu recupere protagonisme i ús social.
Des de lesquerra, hi ha molts que desitgem que la nostra dreta aprofite locasió i contribuesca a la normalització política i social del nostre poble i al seu prestigi creixent a Espanya i a Europa. Per a això, el president de la Generalitat, lalcaldessa de la capital i molts alts càrrecs de cap a cap de la Comunitat hauran de canviar dactitud en molts aspectes i abandonar, per exemple, el seu castellanisme recalcitrant. Tenen lobligació moral de passar aquesta llarga pàgina de la nostra història. Una pàgina tenyida duna exasperant insensibilitat valenciana per part dels grups poderosos econòmicament i socialment i dels seus representants polítics.
Si el pp a nivell espanyol ha sigut capaç de desfer-se de la seua vella tirada joseantoniana de la unidad de destino en lo universal, és a dir, del nacionalisme espanyol més ranci, si ho ha fet amb convicció o sense, això no toca valorar-ho ara, per què els seus representants valencians no se nadonen i fan una lectura valenciana de la nova situació? En seran una excepció?
Levante-EMV, 7/5/1996
El centre liberal valencià
El partit que ens governa està esforçant-se per presentar nova cara davant la ciutadania. A la Moncloa, el canvi de Miguel Ángel Rodríguez per Piqué és paradigmàtic. Sembla que la caiguda del dòberman Cascos apuntala loperació. Aznar, des de les Platgetes, sembla decidit a desprendres de lestil i les formes de dreta dura que han caracteritzat el seu govern des del principi. Que loperació els isca bé i que la ciutadania els compre el nou producte, això caldrà veure-ho. Les enquestes per ara són duna crueltat esbalaïdora: mai un govern amb leconomia tan de cara havia tingut tants problemes per a alçar el vol de la credibilitat. En terres valencianes, loperació sembla més difícil. Tan sols el pacte lingüístic semmarca en una estratègia coincident amb la de la Moncloa. Però, fins i tot en aquest assumpte, la falta de convenciment i de ganes dacabar la baralla per part de la premsa afí a la Presidència de la Generalitat hauria dinquietar els qui desitgen el canvi dimatge. En els altres assumptes, en el fons i la forma, el «centre liberal» no es veu enlloc. El sectarisme i la mala educació suren dací i dallà. Els seus portaveus són incapaços de resistir-se a linsult quan algú discrepa. Els grups dinteressos shan apoderat de la situació. Els enfrontaments comencen a fer forat a les entranyes del partit. Com a exemples pròxims, hi ha les discussions urbanístiques entre ajuntament i Generalitat a la ciutat dAlacant o lesborronadora lluita també entre ajuntament i Generalitat en el procés de nova concessió de les aigües potables a València, per no parlar de temes patètics com el de laeroport de Castelló. El vell clixé duna dreta que viu per al negoci no sols no sha desterrat al nostre país, sinó que els valencians assistim sorpresos al seu cultiu sistemàtic fins i tot en els projectes que podrien ser bandera unitària, com el de Terra Mítica. Són comportaments de dreta antiga. Aquella que usa i abusa del pressupost i del patrimoni públic. Es troben lluny els eslògans liberals de reduir la grandària i la intervenció de lEstat que es plantejava quan sestava a loposició. Ara, lEstat és omnipresent: en les subvencions, en les ajudes, en les privatitzacions, en les entitats financeres. Els responsables de la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments, des duna discrecionalitat fora de seny, premien els bons i castiguen els roïns. Com feien els seus pares en el règim anterior. Però la petita gran diferència és que ara funcionen les urnes cada quatre anys. Hi ha pressa. Tanta, que es perd ben sovint la discreció. Massa evidències per a contrarestar-les només amb campanyes dimatge o amb simples rentades de cara. El problema té un impacte profund. Parlem de lopacitat en lús de més dun bilió de pessetes que es manegen a les administracions valencianes, parlem de tolerància, parlem de pluralitat a la ràdio i la televisió valencianes, parlem de mil promeses incomplides. Costa pensar que amb acabar la N-III per Contreras nhi ha prou. Sincerament, creiem que el president Zaplana fins i tot ho té més difícil que el president Aznar per convèncer la gent que representa el centre liberal.