El País, 13/8/1998
Opacitat
No és gens estrany que al president Zaplana se li amuntegue la faena. No tant la de governar el desert didees en aquest camp és clamorós com la de posar ordre entre els seus col·laboradors i companys de partit que van camí dels tribunals de justícia. En aquest altre camp, les comparacions amb el govern anterior resulten, cada dia que passa, més odioses. En tretze anys de govern Lerma, només hi hagué un cas de presumpta corrupció que va arribar als tribunals, i limplicat és avui membre del govern Zaplana. En poc més de quatre anys detapa conservadora, els escàndols shan fet rutina i els tribunals comencen a treballar amb cura. Quan no dimiteix un conseller pel tema de les primes úniques són les privatitzacions de les itv, o les empreses vinculades a un diputat que contracta amb ladministració sanitària, o les vergonyes dels contractes de tvv, o els avals de qui va ser director de livex. Rita Barberà ha vist dimitir quatre dels seus regidors per la seua participació en assumptes poc transparents, al predi de Carlos Fabra es projecten per exemple aeroports en terrenys damics i coneguts i el mateix alcalde dAlacant, Díaz Alperi, ha hagut de personar-se davant del magistrat per assumptes que no li aporten una imatge millor. Un valencià del govern Aznar acaba de dimitir perquè ha estat processat. A Eduardo Zaplana se li amuntega la faena, però no canvia la raó de fons de tot aquest embolic: la profunda opacitat amb què ha envoltat la seua labor de govern i, en general, la seua conducta pública. Va ser simptomàtic que una de les seues primeres decisions fóra fer del palau de la Generalitat un lloc inexpugnable per als mitjans dinformació, però més simptomàtic encara és que, davant de les preguntes més elementals sobre temes candents de govern, use amb massa freqüència la mateixa falca, que «lavorreixen». Tot lavorreix o són foteses
o són ganes darmar gresca per part de loposició. Com a mostres, el polèmic contracte amb Julio Iglesias, els sobrecostos de la Ciutat de les Arts i les Ciències, les plusvàlues dels terrenys limítrofs amb Terra Mítica, les residències de la tercera edat que van a la seua, els col·legis concertats per a rics que no paguen la Seguretat Social, la degradació galopant de lhospital dAlzira, la incògnita del traçat de lave Madrid-València o les raons de la dissolució del Consell Metropolità de lHorta. Però nhi ha molt més, com se sap o se sabrà. I no parlem ja del nivell esgarrifós dendeutament a què ha arribat la Generalitat amb el seu mandat. Els diputats de loposició ho tenen magre per a aconseguir qualsevol document comprometedor, de manera que es dificulta, així, la seua tasca legítima de control al govern.
El nostre president suposa que, utilitzant a palades els diners públics en subvencions i contractacions discrecionals ben mesurades o lligant els mitjans de comunicació (amb això dels informatius de rtvv nhi ha per a tirar el barret al foc, però no sols és rtvv), la seua conducta quedarà a recer de costos polítics més grans. Que la ignorància cultivada dels ciutadans el protegirà de possibles càstigs electorals. Potser té raó, però ningú que valore mitjanament la funció dun polític en democràcia podrà acceptar tan tremenda perversió de les regles de joc. Lopacitat és el principal lenitiu de la vida democràtica, sobretot lopacitat practicada sistemàticament i conscientment des del poder.
El futur encara pot ser més fosc. Lexternalització cap al sector privat de moltes tasques públiques (algunes de les quals podrien tenir sentit) és un caldo de cultiu idoni per a precipitar-se a labisme de la corruptela, si continua realitzant-se en aquest inquietant marc dopacitat. El bilió de pessetes que maneja el Consell de la Generalitat és una quantitat respectable que mereix tota la transparència de gestió de què els nos-tres governants siguen capaços. Però temem el pitjor, fixats els precedents de què es disposa. Per a acabar-ho dadobar, haurem de passar per la vergonya de veure que els valencians només eixim en els noticiaris del món mundial en les seccions de successos i de tribunals.
El País, 24/11/1999
Absències de Zaplana
Un president tan omnipresent, que el mateix està a la llotja presidencial en el partit Espanya-Iugoslàvia com participant en qualsevol acte de medio pelo en Madrid, va fer sentir la seua absència (i la de tota la seua gent) al paranimf de la Universitat de Valencia quan la commemoració dels vint-i-cinc anys de la detenció dels deu dAlaquàs.
Aquesta absència expressa amb nitidesa que labisme que va obrir el polític segovià Abril Martorell al bell mig de la societat valenciana, a finals dels setantes, encara no ha desaparegut. Que la nostra dreta no és partidària dels grisos, sinó dels blancs i negres, dels vencedors i dels vençuts.
Que el seu sectarisme, gens centrista, els impedeix valorar que la institució que usufructuen, la Generalitat, fou el motiu pel qual foren empresonats i processats davant el top (el tribunal de repressió política del franquisme) els deu antifranquistes que, com a referents duna època i dunes actituds, eren homenatjats al paranimf.
Però, és clar, al senyor Zaplana li pot interessar creure i fer creure que això de la democràcia i de lautogovern fou una fruita cultivada amorosament per demòcrates i autonomistes de tota la vida, com els torcuatos fernández mirandas o els martins villas, dels quals ell sen sent hereu. És a dir, que els que reprimien i tancaven en la presó a la gent com els deu dAlaquàs són els pares del present. Per això, segurament, ignora els qui poden ser testimoni del contrari, per això no va anar al paranimf.
Mal assumpte aquest de re-escriure la història. Perquè sí que va haver-hi una dreta democràtica i valencianista i aquesta dreta va estar al paranimf sense cap complex. La dreta de Vicent Ruiz Monrabal, de Joaquim Maldonado, de Josep Maria del Rivero, de Vicent Diego, la dreta de la Unió Democràtica del País Valencia (udpv), el partit demòcratacristià que convergia amb els deu dAlaquàs. O la de Joaquín Muñoz Peirats, Josep Lluís Barceló o Paco Burguera, que foren devorats, dins de la ucd, pel monstre dintolerància que va crear el polític segovià adés esmentat.
Però sembla que el nostre president de la Generalitat, malgrat tots els esforços mediàtics per negar-ho, sinscriu, efectivament, en la línia més poc evolucionada del reformisme franquista, a pesar de la pinta que fa dinofensiu dependent de la quarta planta dEl Corte Inglés (i que ens dispensen aquests magnífics professionals del comerç). Estem convençuts que Ruiz Gallardón per posar un exemple que sabem que el molestarà sí que hauria estat al paranimf.
I no creiem que aquesta adscripció política li vinga per profundes conviccions ideològiques. Més aviat es tracta del contrari. Ell lidera un món, el de la dreta local, sense tradició antifranquista (a diferencia duna bona part de la basca
o de la catalana o de la pròpia udpv) i senzillament fa seus els valors dintolerància i exclusió que caracteritzen aquest tipus de dreta i que Abril Martorell va saber instrumentar de manera hàbil.
Simptomàticament, el règim de terror i de llistes negres que té establert entre les gents que es relacionen amb la Generalitat confederacions empresarials incloses va concretar-se en altres moltes absències al paranimf, fins i tot dalguns que els hi hauria agradat acompanyar els deu dAlaquàs i el públic que omplia, de gom a gom, el paranimf i que, com molt bé va dir lErnest Lluch, eren perfectament intercanviables amb els homenatjats.
Levante-EMV, 29/6/2000
Majories absolutes aclaridores
Ha sigut una benedicció del cel que la dreta valenciana governara amb majoria absoluta. No us ho prengueu malament, però en aquestes circumstàncies és quan es coneix la gent de veritat. I la nostra dreta està mostrant així el seu rostre autèntic, per més que ens pese als qui la voldríem duna altra manera. Ja us podeu riure dels jocs de distracció centrista de la llei de parelles de fet. Ací el que funciona és la compra o lamenaça i la intolerància. Anem als fets.
Parleu, per exemple, amb empresaris que estan fins al capdamunt de les arbitrarietats cartageneres i veureu com de-manen, després de confessar el seu estat dànim i per damunt de tot, anonimat per a no ser presa del llarg braç executor de qui disposa del diari oficial i dels diners dels contribuents. La discriminació a determinats periòdics és només la punta de liceberg de les maneres despòtiques (no il·lustrades) i maleducades (això del Síndic de Greuges és per a donar menjar a banda) del governant de casa.
Escolteu els seus portaveus i observareu que sona familiar. Frases i tons daltres temps, els de la dictadura, perquè ací, per poc que discrepes, se tobri un dossier i set penja de traïdor a València i a Espanya i sha acabat. Així mateix, sha perdut la vergonya per a reviscolar les antigues adhesions indestructibles al règim, com les que sexigeixen en els actes públics sobre el pla hidrològic. Pobre de qui que no hi vaja o no es disculpe: la llista negra sempre està oberta.
Gasten els diners de tots a mans plenes i no es veu enlloc. Els serveis públics es degraden i tot fa pensar que han emprès la construcció dun nou model econòmic, el de leconomia familiar (tot per a la família de qui mana i dels qui lenvolten). Sendeuten fins al cap i qui vinga darrere ja sho farà.
Viuen del cicle econòmic, de les coses que van bé a Europa. Però el mèrit que sautoadjudiquen és patètic: leconomia va bé (per ara) a pesar dells, a pesar de totes les barbaritats que cometen cada dia.
Tenen curtcircuitada la informació al ciutadà: manipula-ció dels mitjans públics i compra dels privats, excepte honroses excepcions. Mentre el cicle econòmic aguante, entenen que la gent no demanarà més. Però hi ha alguna cosa que comença a preocupar-los.
No sabem si és que noten que loposició va eixint de la seua increïble autodestrucció i comença a fer efecte la seua labor legítima de crítica. No sabem si tracten damagar les males olors que fan algunes de les iniciatives governamentals. No sabem encara per què, però la Brunete mediàtica, a la valenciana, està més activa que mai. Fins i tot han tret del bagul dels records lanticatalanisme, com en els millors temps del cuplet. Temem que alguna cosa fa olor de podrit quan tiren mà de tant de foc dartifici.
Tot en un escenari més confús que en els temps de Franco. Llavors sabíem a què atenir-nos. Ara, un falangista vergonyant fa classes de democràcia i de valencianisme. Un convers, provinent de lextrema esquerra, dóna la mà al falangista anterior per a alimentar la croada de la confusió. Sense reparar, per descomptat, en la doble moral: de dia amb el papa i els cardenals, i de nit amb vés a saber qui.
No ens mereixem aquesta dreta. No hem comès tants pecats. Paguem els nostres impostos i habitualment respectem el veí, encara que tenim discrepàncies a les reunions de lescala. Què més podem fer perquè desaparega aquest lamentable ritornello del passat?
Levante-EMV, 17/5/2001
Intolerància
Lactitud displicent del president Zaplana envers el joc democràtic, envers la llibertat dopinió, envers la tolerància, arriba a extrems paranoics, per no dir miserables. Perquè va des de la manipulació constant de Canal 9 a les coses més menudes. La llarga mà de Presidència de la Generalitat arriba al lloc que menys pot u imaginar-se. És un autèntic règim de terror. Tant, que sarriba a comprendre la por irreprimible que empresaris i no empresaris tenen a fer alguna cosa que disguste a eixe senyor de Cartagena que ha pres aquesta terra com a terra de conquesta. La realitat supera la ficció. La realitat supera allò magníficament novel·lat per Ferran Torrent a Societat limitada.
Vegem-ho. Sembla que al senyor Zaplana no li agraden els articles de premsa dun servidor sobre el mercat de treball, sobre infraestructures, sobre el Pla Hidrològic, sobre la (manca de) política en innovació, sobre el mal ús dels diners del contribuent, sobre el deteriorament de les llibertats, sobre la identitat valenciana, etc. Però, no pot fer res, cosa que, sembla, exaspera al nostre prepotent president i al seu entorn de gossos de presa. Perquè un servidor és professor universitari funcionari doctor (en terminologia de la lou) i pot mantindre la seua plena i gratificant tasca professional docent i investigadora, sense interferències exteriors. Una possibilitat que, desgraciadament, no tenen les desenes de magnífics professionals marginats al si de lAdministració de la Generalitat per eixos mateixos gossos. Uns gossos, però, que usen colònies, roba i somriures de les millors marques.
Ara bé, com passava en Xicago als anys trenta, el padrí ni oblida ni perdona. Fa unes setmanes, sem convidà a participar en unes jornades sobre el present de la societat valenciana. No vaig dubtar en agrair la invitació, tot i desconèixer els meus companys de cartell. Una vegada conegut el cartell, vaig valorar més encara la meua participació perquè trencava una miqueta el caràcter monocolor progovernamental de les jornades.
Però, heus ací que aquesta proposta havia de passar per Presidència de la Generalitat per tal de poder ser finançada. Què creu, benvolgut lector, que va passar aleshores? Que la Júlia Aleixandre de torn (perdona Ferran que empre el nom del teu personatge de la novel·la) posà una creu sobre el meu nom i vaig desaparèixer del llistat de conferenciants.
Era una modesta conferència, un dimecres qualsevol, en unes jornades més de les moltes que es fan a la ciutat de València, enmig de molta altra gent de pensament diferent. Podem parlar dactitud intolerant?
Vostè, estimat lector, pose el qualificatiu que vulga. En tot cas la reflexió que sen pot extraure daquest petit incident és esgarrifosa perquè, si per una nimietat així Presidència de la Generalitat actua immisericordiosament, què no estarà disposada a fer en assumptes més importants? Com dèiem, de vegades, sembla que la realitat supera el món europeu, malgrat tot de Societat limitada i acaba entrant en lescenari bananer de La fiesta del Chivo, de Vargas Llosa.
Levante-EMV, 13/3/2000
Amb acritud
Són lluny els discursos regeneracionistes amb què la nostra dreta va guanyar les eleccions dues vegades. Aquells bells discursos sobre la transparència i lausteritat en la gestió dels assumptes públics i la diligència en la resolució, sobre el paper central del parlament en la vida política i lassumpció del diàleg i el consens com a via principal per a decidir en els grans assumptes destat. I, així, un llarg etcètera.
En lactualitat, només percebem opacitat, dilapidació, incompetència, sectarisme i, sobretot, acritud molta acritud, rancor, paraules gruixudes i cultiu de la crispació i el desassossec social. Quin desengany per als votants que busca-ven, amb el seu vot a la dreta, tranquil·litat i confort social!