El procediment que hem seguit ha estat senzill, però lent i minuciós. Abans de cada encontre jo preparava un extens qüestionari sobre els possibles assumptes a tractar, que li feia arribar per correu electrònic. Ell sel mirava, i em suggeria la inclusió de certs temes o hi donava directament el vistiplau. Entre trobada i trobada, jo transcrivia, eliminant només algunes reiteracions, el que dúiem fet. En enllestir la transcripció de cada bloc, li passava el material, que ell corregia, revisava, matisava, ampliava o retallava. Una vegada tinguérem tot el material treballat en la seva primera versió, ens reunírem de nou per afegir-hi encara unes quantes preguntes i respostes més. Per rematar. O per tapar forats. O per arrodonir.
Entrevistar en Mira és un exercici intel·lectual fascinant, però exigent i esgotador: si creu que una pregunta que li has fet resulta massa vaga, et renya i tobliga a reformular-la; si creu que has emprat un concepte inapropiat per a allò que pretens expressar, et diu sense embuts que no toques pilota; si li demanes que teoritzi a partir dun concepte o un terme que ell considera una abstracció sense sentit, tenvesteix i et desmunta la paradeta amb una lípica quirúrgica i enèrgica. Això fa que, de vegades, la seva pinta de savi menut i cordial prengui un aire esquerp i altiu, de professor sever i amb poca paciència.
Quan vaig concebre la idea de fer aquest llibre, tot duna vaig tenir clar que lobjectiu era elaborar un perl com més complet, millor den Mira, i al mateix temps donar una visió (necessàriament selectiva, però vasta) del món a través de les seves reexions, experiències i opinions. Així mateix, el resultat nal havia dinteressar tant a lhistoriador de la política i a lexpert en literatura com al simple curiós cultural i al lector no especialista, estrictament apassionat dels llibres de lautor. Al capdavall això és, si fa no fa, el que ell ha aconseguit al llarg dels anys: construir una obra heterogènia i rica que ha interpel·lat, i ha acabat arribant, a un públic molt divers que, sovint, li ha estat li segueix essent molt del.
PERE ANTONI PONS
1. De lHorta a Roma (1939-1960)
La infantesa i ladolescència de Joan Francesc Mira són, alhora, típiques i molt peculiars. No hi falta cap dels ambients, anècdotes i situacions que, en general, varen marcar les vides de tants homes i dones daquest país que varen néixer amb la guerra i varen créixer durant les dues primeres dècades del franquisme. Però, en certa manera, tots aquells ambients i anècdotes i situacions hi guren tan profusament, i amb tanta varietat, que els primers anys de la seva biograa semblen un singular compendi dels elements més emblemàtics de lèpoca.
La peripècia vital del Mira infant va transcórrer amb normalitat, però ja amb algunes particularitats decisives. El fet de viure, amb perfecta naturalitat, entre lHorta i la ciutat de València li va donar la possibilitat de tenir una doble mirada sobre el seu món més proper, una mirada que era complementada pels contactes que tenia amb la branca de la seva família, oncles i cosins, que vivien en terres de Castella. A aquesta doble mirada cal afegir-hi també la complexitat ideològica dun pare de dretes que no era obtusament franquista, i que manava als lls que li donessin un cop de mà amb les feines de la granja familiar alhora que els deixava ben clar que estudiar era el seu principal deure.
Va ser justament la mort sobtada i prematura del pare allò que féu que ladolescència den Mira fos a la molt especial. Del col·legi dels Escolapis de València i dels jocs amb els amics per la ciutat i per lHorta, va desembarcar al monestir dIratxe.
Els tres anys que hi va passar, consagrats als estudis i a la fe religiosa, van acabar quan lenviaren a la Universitat Gregoriana de Roma. De la dura vida monàstica en la gèlida Navarra cap al bullici fascinant de la capital italiana, que representà el primer tast del gran món. En lEspanya franquista, costa imaginar un periple personal més insòlit. Si en Mira hagués estat francès o italià, Truffaut o Tornatore nhaurien pogut fer una pel·lícula.
En Mira parla sobre aquells anys sense reticències, però amb un pudor sempre vigilant. De tant en tant, a més, interromp la conversa per deixar clar que, quan haguem acabat, voldrà revisar el que va dient. Segons quines coses potser no voldré que surtin al llibre, aclareix. És lescrupolositat que mostrarà durant lelaboració de tot el volum. Amb una diferència: quan tracta temes personals, al minuciós rigor habitual en Mira hi afegeix lactitud a la defensiva de qui és poc propens als strip-teases íntims, als exhibicionismes biogràcs.
1. Els orígens familiars. Els pares
Quins són els orígens dels vostres dos cognoms, Mira i Casterà?
De part de mare, el meu cognom Casterà és molt clàssic dAlzira. Amb tota certesa, és dorigen gascó: casterà, en gascó, vol dir «castellà», qui guardava un castell. Sembla que eren un poble peculiar, o almenys a França tenen aquesta fama: una gent una mica aventurera, com DArtagnan, que era gascó. Les migracions més intenses de la Gascunya cap al País Valencià es produïren al segle XVI, i els que arribaren ací eren sobretot jornalers, gent pobra que venia a buscar-se la vida. A València, per cert, hi ha un carrer de Gascons, on jo tenia una tia que visitava sovint, al costat de lesglésia de Sant Martí.
La família de ma mare era bastant modesta. Per una banda eren sabaters i per laltra es dedicaven al transport amb cavalleries. El meu avi matern tenia un carro i era traginer, i morí dun accident professional: es va ferir amb la tralla del cavall, que estava infectada, i va morir de tètanus. Nosaltres, ara, pensem que els accidents de trànsit són propis només de la nostra època, però en el passat ja nhi havia molts. De fet, el meu avi patern va morir atropellat per un carro, davant de casa, a València, al Camí Reial.
Els meus avis de part de pare, Mira i Amorós, eren respectivament del Fondó dels Frares i del Fondó de les Neus, dos pobles de la rodalia dElx, entre Monòver i el Pinós. Tots els Mira valencians són originaris de Xixona, i estan documentats des de nals del segle XV, quan apareixen ja com a «ciutadans dimmemorial». Al segle XVII, una branca prima va anar a parar cap a les muntanyes entre Guadalest i Alcoi, en una de les repoblacions posteriors a lexpulsió dels moriscos. Uns altres van anar cap a la vall del Vinalopó: la família del meu pare prové daquesta branca, la mateixa que la mare de Pasqual Maragall. Eren llauradors rics, i cap al 1902 o 1903, quan el meu pare ja devia tindre quatre o cinc anys, varen tindre la pensada de vendre totes les terres que tenien per aquella comarca, i comprar una nca immensa a la Manxa, prop dAlbacete: una nca «de veinte pares de mulas», tal com deien per allà.
Pareix que pretenien pagar-ho en tres terminis, però no varen poder pagar el tercer, crec que per culpa dun rebrot de la l·loxera i, a la , es quedaren a la nca, però només com a encarregats o masovers. Un mal negoci, però amb els anys tota la família sen sortí. Els prop de quaranta cosins que tinc escampats per la Manxa i una mica pertot, han estat gent molt emprenedora, shan dedicat a negocis de tota mena i tots han prosperat. Per allà, per Albacete, la família de mon pare eren «los valencianos», i els meus avis, oncles i ties, sempre van parlar valencià entre ells.
Quan i per què va anar el vostre pare a València?
Quan i per què va anar el vostre pare a València?
El meu pare va començar el servei militar ací, abans de la dictadura de Primo de Rivera, quan aquell era capità general de València. Durant la mili, va haver danar a la guerra del Marroc, i el van donar per mort quan el famós desastre dAnnual, on molts dels seus companys varen morir. Ell, però, aquell dia no hi era: havia hagut de quedar-se al campament. En tornar, va decidir establir-se a València. Va intentar buscar-se la vida fent negocis que a temporades li anaven bé i a temporades no tant. I llavors va conèixer la meua mare.
Tenia estudis el vostre pare?
Ell i els seus nou germans reberen un tipus de formació molt especial. Quan vivien a Albacete, els mestres acudien a casa. Els avis els van educar a la manera clàssica: no tingueren títols, però reberen una certa formació, ns i tot els ensenyaren música. És a dir: era un home amb cultura. I molt emprenedor. A nals dels anys 20, els negocis li anaven tan bé que ns i tot tenia cotxe amb xofer. Però, a partir dun moment, les coses no degueren anar tan bé, i acabà treballant a Hisenda, de recaptador de contribucions, en una ocina al centre de València. Després de casats, van viure alguns anys al barri de Velluters. El meu pare, però, no suportava viure dins un pis enmig de la ciutat, i va llogar una casa als afores, al camp. Va buscar una casa ben gran al poble o barri de la Torre, dins del terme municipal de València, i allà, paral·lelament a la seua faena ocial, tenia un hortet i una granja, de gallines i a vegades també de porcs. Aquesta era la seua veritable passió: llegia llibres davicultura, introduïa innovacions, portava txes i controls. . . Quan tenia deu o dotze anys, de bon matí, abans danar al col·legi, jo mateix havia dajudar el pare i els germans a donar menjar als animals. Poc després, el 1952 o 53, hi hagué una pesta que ens matà tots els porcs. Això el deixà molt tocat: econòmicament i sobretot anímicament. Ja no es va refer. I poc després es va morir.
Tenia pensat que els seus lls es dediquessin a la granja?
No, de cap manera. Quan ell va morir, els meus dos germans (tinc també una germana petita) estaven cursant ja carreres universitàries, estudiaven Dret. I jo estava ja en cinquè de batxillerat: el meu pare tenia molt clar que tots els lls havíem de tindre una carrera, tot i que eren molt pocs els nens o joves que aleshores estudiaven.
Podeu descriure el caràcter dels vostres pares?
La meua mare era una dona molt clàssica. Físicament no era gran, tenia la cara redoneta i les faccions molt su-aus. Era molt dolça, amb una paciència innita, tenia una enorme capacitat de treball i de resignació, era molt devota però sense cap tipus de rigor ni de fanatisme. No era una dona de missa diària, però cada dia passava el rosari.
Era molt afectiva i hospitalària, molt estimada per tots els cosins que sovint venien ací i shostatjaven a casa. Igual que el meu pare, es va quedar molt per sota de les seues capacitats. El meu pare era molt diferent. De jove, havia estat molt elegant: en les fotos, té un aire de Rodolfo Valentino. Hauria pogut volar molt alt, i per diverses raons no va triomfar. Però tota la vida va conservar un aire distingit. Era molt rígid, eixut. Tenia un temperament una mica autoritari, però sempre molt controlat: poques vegades pegava una bufetada, i les vegades que ens en pegà alguna havia estat perquè tocava. No tolerava ni la irresponsabilitat ni la ganduleria.
Va provar dinculcar-vos una certa idea dambició, que havíeu de fer coses importants?
Segurament no duna manera explícita, però sí que ens estimulava, i ens feia molt evident què era el que valorava: lesforç, la intel·ligència, la faena ben feta. . . Si jo o els meus germans trèiem bones notes, no ens afalagava, perquè era simplement el que havíem de fer. Les bones notes no mereixien cap premi, sinó un gest dapreciació i de conança. Tant el meu pare com la meua mare eren, per la forma com tractaven els lls i com es comportaven a casa, bastant arquetípics: ella era la dolçor i ell lautoritat, ella era la suavitat i el confort i ell lexigència i la serietat. Ara bé, a mi em tractà amb més condescendència que als meus dos germans, que em guanyen donze i dotze anys: sempre vaig sentir que em tenia una gran conança.
Era un home religiós?
Era creient, però no religiós. La religiositat popular en aquest país era molt diferent per als homes i per a les dones: aquella cosa tan típica de lhome que acompanya la dona a missa, però la deixa a la porta de lesglésia i ell llavors sen va al cafè amb els amics, o es queda fora fumant un cigarret. Però era creient: era inconcebible no ser-ho. No era de missa, però tampoc no era anticlerical. A més, ell era un home molt de dreta. Quan varen fer la Santa Misión, devia ser lany 48, una predicació per tot Espanya per a reconvertir tots els perversos rojos i per a fer una expiació general dels pecats, a casa teníem hostatjat un «missioner» del País Basc o de Navarra, un capellà robust i amb boina. Però mon pare no va anar mai a cap dels sermons que va donar.
Complia socialment i políticament, doncs, però no religiosament.
Sí. El meu pare era sobretot una persona dordre.
2. La família durant la República, la guerra i el franquisme
Com va viure lèpoca de la República, la vostra família: la vostra mare tan religiosa, el vostre pare de dreta?
La República va coincidir quan ells es mudaren a lHorta, i això supose que féu que no visqueren les convulsions duna manera tan directa. Almenys, jo mai no els vaig sentir cap comentari negatiu o crític contra la República. Mon pare havia estat un gran partidari de Primo de Rivera, com a home de dreta i ll duna família de llauradors rics. En parlava sovint, i molt elogiosament; ns i tot havia estat membre del Sometent.
Amb Primo de Rivera, ell veia que hi havia ordre i autoritat, i aquest era el seu ideal. Tingué també unes certes simpaties per Blasco Ibáñez, encara que Blasco era republicà. Era un republicanisme, però, molt evolucionat cap a la dreta, molt populista, sobretot als anys trenta. Quan portaren a València les despulles de Blasco, amb uns vaixells de larmada espanyola, el pare va anar a veure-ho, i passats els anys ma mare recordava, respectuosa i admirada: «Hi havia els dos presidents, el de Madrid i el de Barcelona». Es referia al del govern dEspanya i al de la Generalitat de Catalunya: Alcalá Zamora i Macià! Amb això vull dir que no era ideològicament fanàtic o obtús.
I com visqueren la guerra civil?
Ho passaren malament. Degueren viure en un règim dautosubsistència: encara que, almenys, pogueren menjar, aprotant el que donaven lhort i la granja. A més, la família dAlbacete eren molt de dretes (després, cinc cosins meus van anar a la División Azul!), i allà a la Manxa passaren molta por, i mon pare hagué de tindre algun familiar mig refugiat o amagat a casa.
No sofriren cap gran desgràcia, en tot cas.
No: ho passaren molt fotut, això sí. Ara bé: per alguna raó que ell no va explicar mai, durant la guerra el meu pare va estar uns mesos tancat a la presó. No sé per què, potser perquè havia estat del Sometent. . . Daixò, a casa no sen parlava. Per al·lusions, alguna vegada: la mare mig explicava alguna volta que anava a portar-li una cistelleta amb menjar. . . Però res més: ni detalls ni explicacions de cap mena. Alguns dels germans i dels nebots de mon pare també varen estar tancats. I a ma mare, el que més la va afectar fou el tancament desglésies i la crema dimatges. A més, durant la guerra va morir la mare del meu pare, i no li pogueren fer un funeral, lhagueren denterrar sense misses ni oracions: això ma mare ho trobava horrorós. En tot cas, de la guerra tampoc no sen parlava massa: ni de les penúries, ni tampoc de com de roïns eren els rojos. Jo no vaig créixer en un ambient en què fóra ni molt viu ni molt present un odi o un rancor contra la República.