A la postguerra, es recuperaren més o menys ràpid?
El meu pare va reprendre la seua faena a Hisenda, i amb la granja a casa i amb els ingressos com a recaptador, anàvem passant, amb temporades bones i altres de dolentes. Guanyava prou per mantindre la família i per portar els meus germans al col·legi, i després a la universitat.
Sadaptaren bé al nou règim?
Sí, però mon pare no formà mai part de la Falange ni res daixò. Ara bé, la Falange era lúnica organització que existia en què un xiquet o un adolescent podia anar de campaments a lestiu, i els meus germans sí que shi van apuntar; i després jo, als onze o dotze anys. En totes aquelles activitats organitzades pel Frente de Juventudes, hi participaven els nanos que anaven al col·legi: dúiem uniformes, fèiem excursions, cantàvem cançons i himnes, cridàvem eslògans, ens impartien una mica de doctrina. . . I ens agradava: perquè, en el fons, no era sinó un joc dinfants o dadolescents. Que tagradara lacampada, o les cançons, no signicava que fores un fanàtic cec, ni de bon tros. Limportant no era la ideologia, sinó lambient de camaraderia, el sentit de formar part dun grup, el fet de participar duna jerarquia. . . Aquesta jerarquització en grups de joves ja no existeix. Existia en els grups de la lluita clandestina antifranquista, com ara el PC, i avui, potser, existeix només en els grupuscles dextrema dreta, o en les bandes de carrer, sobretot en les dorigen sud-americà. I potser respon a una necessitat fosca de ledat adolescent. . .
És a dir: que el vostre pare no assumí la doctrina de Franco i no provà tampoc dinculcarvos-la?
No, en absolut. Fins i tot tinc un record, molt borrós però molt cert, de quan va acabar la Segona Guerra Mundial, i és molt signicatiu. El pare shavia assabentat de la notícia per la ràdio o pel diari, i jo vaig rebre la sensació que ell estava content perquè havien guanyat «els nostres», o siga els bons.
Sorprenent, no? Tenint en compte la intoxica-ció informativa que hi devia haver. . .
No, perquè tant el nazisme com el feixisme italià venien de molt abans. A més, entre els dos models, el que representaven Hitler i Mussolini, i el que representava Churchill, mon pare necessàriament havia de sentir-se més còmode amb el de Churchill, que era un conservador, una persona dordre. És curiós, però aquest terme avui ja no susa: una persona dordre no té per què ser un fatxa, pot complir un paper social positiu.
3. La Torre. Primeres lectures. Primeres escoles
Com éreu de petit?
Tinc el record dhaver tingut una infància prou feliç, sense limitacions innecessàries ni repressió. A això, hi ajudà molt lespai físic en què vaig créixer: entre el camp i la ciutat. Les possibilitats externes dhaver viscut en aquell doble món em donaven una forma de llibertat i comoditat, i els meus horitzons no eren els típics dun nen de poble. Tenia les ties de València; i a més la família dAlbacete, que venien molt sovint, amb dos cotxassos: ja havien prosperat, les cosines anaven vestides com gurins de moda. . . Tots els veïns els admiraven, quan venien amb aquells cotxes de luxe; però a la vegada nosaltres, cada setmana, havíem de netejar la merda de les gallines. Duna banda, doncs, vivia en un món de referències que superava de molt lambient rural, però alhora el meu món físic era profundament rural. I mai no em vaig sentir desplaçat o incòmode ni a la ciutat ni a lHorta.
Del lloc on vàreu créixer, el poble de la Torre, ja en deu quedar ben poca cosa.
Ja no en queda res. Avui, la Torre està integrada a la ciutat; abans, en canvi, era un poble de lHorta, encara que dins del municipi de València. No un poble aïllat, però, perquè havia crescut al voltant duna carretera important: la de leixida sud de València, que tenia el nom antic de Camí Reial de Madrid. Hi passaven carros, alguns camions i pocs cotxes, autobusos. . . També teníem el tramvia, que passava per davant de casa. A més, les professions de la gent eren molt diverses. Una part de la població treballava a la ciutat; una altra part es dedicava a les indústries ja antigues de la zona; una altra part es dedicava al camp. . . És a dir: físicament, era un poble, tot envoltat dhorta, però lambient ni leconomia ni els horitzons vitals no era el típic dun poble aïllat i rural: ara en diríem suburbà, potser.
És curiós: València mai no ha estat capaç datraure la gent dels pobles dels voltants, però en canvi sempre ha estat en simbiosi amb lHorta. Respecte daixò, hi deu tindre alguna cosa a veure el factor llengua. A la València dels 40 i 50, encara es parlava molt de valencià, però el castellà ja era lidioma dominant. A lHorta, en canvi, el predomini del valencià era total. A la Torre hi havia una família o dues dimmigrants, i els dèiem «els castellans». Això marcava la diferència. A casa, els pares ens parlaren en castellà, perquè era el que tocava (estem parlant de començaments dels 40, en ple franquisme), i com un signe dascens social, però entre ells sempre parlaven en valencià. I dels companys de lescola primària i de la colla infantil, jo no parlava castellà amb ningú.
Amb els amics de València, tampoc?
Jo vaig començar a anar al col·legi, als Escolapis de València, quan tenia deu anys. Vaig preparar-me lingrés de batxillerat per lliure, assistint a una acadèmia a Benetússer, un poble important de la indústria del moble. I la llengua dominant del col·legi era el castellà, però molts alumnes procedien de pobles de lHorta o de la Ribera, i parlàvem valencià. Tot i que els professors ens matxacaven perquè parlàrem en castellà, com a cosa de «cultura»: no era una repressió metòdica, però diguem que parlar valencià estava desaconsellat. Amb els amics de la ciutat, però, sí que solíem parlar castellà.
Quina presència tenia la cultura a casa vostra? Hi havia llibres? Quins?
A casa nostra hi havia una situació cultural peculiar. Encara que el meu pare no tenia una carrera, feia un ti-pus de treball que no era manual ni mecànic. A més, sempre havia tingut clar que els lls havien destudiar: això va fer que, quan jo vaig començar a llegir, ja heretara els llibres que havien utilitzat els meus germans. Les converses que hi havia a casa també eren una mica peculiars: sobre les matèries que ells estudiaven, els papers que havien de preparar per a les classes. . . Cosa, en qualsevol cas, bastant rara en aquell entorn.
Abans he dit que mon pare era un home que va estar per sota de les seues capacitats. I això queda perfectament il·lustrat amb el fet que, tot i els seus escassos recursos, ell intentava portar la granja de manera moderna i modèlica. Per això tenia llibres americans davicultura, i aplicava les tècniques més avançades. Criava gallines (en devíem tindre prop de cinc-centes), però no ho feia duna manera antiga o tradicional, sinó molt racionalitzada. Era un home que volia estar al dia en tot. I, més important encara, sabia que, per estar al dia, el més útil eren els llibres, o les revistes.
Recordeu alguns títols importants que hi hagués a casa?
Teníem una col·lecció de Clásicos Castellanos: jo, des de molt menut, he llegit Cervantes i Lope de Vega i Calderón. . . I Blasco Ibáñez, és clar. Des de sempre he estat un gran devorador de llibres. També teníem algunes novel-les daventures: Juli Verne, Emilio Salgari. . . I novel·les de lOest. Les lectures més substancioses que recorde, però, eren els clàssics castellans.
I de cultura oral, us en transmeteren?
Recordeu alguns títols importants que hi hagués a casa?
Teníem una col·lecció de Clásicos Castellanos: jo, des de molt menut, he llegit Cervantes i Lope de Vega i Calderón. . . I Blasco Ibáñez, és clar. Des de sempre he estat un gran devorador de llibres. També teníem algunes novel-les daventures: Juli Verne, Emilio Salgari. . . I novel·les de lOest. Les lectures més substancioses que recorde, però, eren els clàssics castellans.
I de cultura oral, us en transmeteren?
No gaire. A casa no hi havia tradició dexplicar històries, llegendes o rondalles. De fet, la mare ns i tot cantava molt poques cançons: un repertori de sarsuela, de cançons de moda. Potser perquè el pare i la mare eren de llocs diferents, a casa la cultura narrativa tradicional no existia. Hi havia, sí, històries familiars molt sucoses, però res més. Fins i tot les creences de curanderisme i del que ara en diem superstició, pròpies dels pobles, jo només les vaig conèixer a través dels veïns. Quan una veïna em posava un amulet, un escapulari contra el mal dull, ma mare no protestava, però després habitualment feia algun comentari una mica irònic. . .
Com era la vostra primera escola: mestres, mètodes. . . ?
Era la clàssica escola unitària: hi havia una única mestra per a totes les matèries i edats. La mestra es deia Donya Josena, i lescola estava a la Torre mateix. Després, també vaig anar a lescola particular duna mestra que es deia Donya Conxa. Pagàvem unes trenta pessetes per mes i, rebobinant, pense que devia ser una mestra represaliada. Era una senyora que donava classe al seu pis, a deu o dotze criatures, i sols hi anàvem els lls de les famílies que teníem uns mínims recursos. Això va ser ns als nou anys. Llavors vaig anar, durant tot un curs, a Benetússer per a preparar els exàmens dingrés al batxillerat.
No conserve cap sensació dhaver estat oprimit a lescola per cap tipus dendoctrinament especial. Ens ensenyaven el que ensenyaven pertot arreu: des de la taula de multiplicar ns a Adam i Eva i el pecat original. Com a material escolar, lúnic llibre destudi era una enciclopèdia on hi era tot: Història Sagrada, Geograa, Matemàtiques, etc. Naturalment, aleshores no hi havia bolígrafs: teníem palillero» amb plomí, i un tinter, i a escriure. Jo tenia una bona cal·ligraa, que he perdut, i que avui ja gairebé ningú no té. O només als EUA i a Anglaterra, on encara ensenyen a escriure amb lletra clara i regular.
Creieu que és útil tenir una bona cal·ligraa?
Sí, perquè això signica que, des de molt menut, saps que hi ha coses que han de seguir una pauta, que han destar ben fetes, i que, si no estan ben fetes, no valen.
Éreu bon estudiant?
Era dels més espavilats. Anava a lescola molt a gust, tenia bona relació amb la mestra, i també es devia notar lambient cultural de casa: era dels pocs que en tenia. Un altre record daquella època, i que me lhan reforçat algunes fotos, és que jo devia ser dels més ben alimentats de la colla. Estem parlant de lany 46 i 47, i a les fotos es veu com la majoria de nanos estaven molt prims, amb les cuixes eixutes i els genolls sortint, mentre que les meues cuixetes estaven més replenes. És un record que conserve: jo treia el meu berenar, un entrepà amb formatge o amb una barreta de xocolate, i molts dels meus companys de classe sel miraven embadalits. Això vol dir que passaven gana. Era una època dura. . . I aquest record a mi mha deixat una sensació, molt de fons però molt real, dhaver estat una miqueta privilegiat, de no haver estat igual que els altres. I si, a això, hi afegim que, per ambient familiar, jo era dels que parlava i escrivia millor, i entenia les coses amb més facilitat, probablement devia tindre la sensació de ser una mica especial.
Lexamen dingrés al batxillerat degué estar xupat, doncs.
Normalment es feia als deu anys, i era un examen brutal. I no només això: al juny vaig fer lexamen dingrés i al setembre ja em vaig examinar de les assignatures del primer curs de batxillerat. Vaig haver danar a lInstitut Lluís Vives, al centre de València, i em vaig haver dexaminar de vuit o nou assignatures davant dun tribunal, com a alumne «lliure». I després, als Escolapis, a començar el segon curs de batxillerat amb només deu anys. . .
4. El Col·legi dels Escolapis. Els amics. El pecat
Cursàreu el batxillerat al Col·legi dels Escolapis de València: el canvi degué ser important.
Sí, però jo tenia el precedent dels meus germans. Els havia acompanyat al Col·legi alguna vegada, havia conegut alguns professors. . . Era molt natural. La mare, a més, ja havia anat de menuda a lEscola Pia dAlzira. Per tant, anar als Escolapis era cosa de família. Hi vaig estar ns als quinze anys. I tampoc no sentia que el que mensenyaven fóra cap endoctrinament molt bèstia, perquè no anava en contra de res que jo sabera o pensara: era lèpoca, lambient. . . Ens ensenyaven molta religió, però la religió formava part de la meua vida familiar. Era normal. Encara que, retrospectivament, jo ara veja que tot plegat era molt encarcarat: insistien molt en les idees de control, que Déu tot ho veia, que no podies pecar. . .
Aquesta era la idea bàsica?
Sí. És que estem parlant duna època en què es considerava que, als set anys, un nen ja era responsable moral dels seus actes i, per tant, podia fer pecats. Jo, a partir dels set anys, ja em confessava. Però no em preocupava ni em turmentava: si tocava el cul a una xiqueta, em confessava i ja està! Tot era part de la roda de la vida. Una altra cosa eren les prohibicions. Si feies alguna cosa que no es podia fer, venia el professor, capellà o no, i et clavava una bufetada. El càstig corporal era molt habitual: alguns eren més sàdics i uns altres més mesurats, però quasi tothom pegava. Però és que, si no hi havia càstig dels mestres, hi havia abús dels alumnes. Jo recorde haver vist, amb onze o dotze anys, com els professors més tous eren pujats a cavall pels alumnes. Pujats a cavall, literalment. La violència era molt present: entre els xiquets, a lescola. . . Als companys més febles, els altres nois els feien de tot: els humiliaven, els torturaven, era una cosa horrorosa. Pareix que la violència a les aules és només un assumpte actual, que abans no nhi havia, i això és fals.
Quan us trobàveu amb els amics, i jugàveu i parlàveu, era present la idea de pecat, teníeu en compte el que us deien els capellans?
No, ens divertíem, anàvem dun lloc a un altre. Al contrari del que han dit altres persones, la presència de la religió, el pes del pecat, jo personalment ho recorde com una cosa molt delimitada: tenia el seu lloc, i prou. No afectava tota la resta. I el que hi podia haver de repressió entre els sexes, això siniciava amb la pubertat. Fins als onze o dotze anys, entre els nens de lhorta, hi havia molta llibertat quant al contacte entre els xiquets i les xiquetes. A partir daquella edat, però, elles ja es mostraven més retretes: es produïa un canvi, salçava una barrera. . . Un fet interessant és que els xiquets de ciutat eren més tancats que els de lhorta: com que tenien una vida físicament molt més restringida, i no tenien espais només per a ells, acabaven sent més tancats i reprimits que els xiquets del camp: nosaltres érem més lliures, anàvem en grup pel carrer o pels camps, xiquets i xiquetes barrejats, i ens donàvem la mà, o ens pessigàvem, o ens fregàvem dissimuladament els colzes. . . , i més coses. Quan vaig escriure Els cucs de seda, pensava en tot això.