Com eren els mestres?
La major part eren escolapis, amb sotana, com Déu mana. També nhi havia alguns de seglars, però no recorde que foren més competents que els altres. Al col·legi, vaig aprendre molt de tot, excepte de matemàtiques. Quan jo vaig fer els catorze anys, va ser la primera vegada que es va fer la divisió entre ciències i lletres, al cinquè curs de batxillerat: abans, eren set anys comuns per a tots, tothom estudiava el mateix llatí, matemàtiques, etc. i a la feien un examen destat. Bé, doncs, als catorze anys, havíem de saber llatí, la prova de francès lhavíem de fer sense diccionari: vull dir que eren uns estudis seriosos, i ningú no emmalaltia, cap cervellet no es feia malbé; al contrari! Limportant daquells estudis és que havies destudiar, havies de saber la lliçó, lhavies de poder explicar. . . I els que diuen que les opcions de lletres avui tenen poca clientela, haurien de saber que el 1954, el primer any que hi hagué dues opcions, nosaltres, els «de lletres» érem un grupet de cinc o sis, i els «de ciències» eren prop de cinquanta. De leducació que vaig rebre, jo no en guarde cap record negatiu. De cap manera.
De totes maneres, creieu que leducació que rebéreu va marcar de forma clara i persistent la vostra generació?
Sí. Jo crec que la gran majoria de gent que va estudiar en aquella època va assimilar, duna manera o altra, la ideologia tradicional que els transmetien. Estic segur que un tant per cent molt elevat dels meus companys destudi avui són votants de la dreta. Pensa que, quan després arribàrem a la Universitat, els que vàrem tindre una actitud contestatària i antirègim érem una minoria ínma, i els altres sen fotien. Els que estudiaren el batxillerat després de lany seixanta, ja no: lèpoca havia canviat.
5. La mort del pare. El monestir dIratxe. La descoberta de la llengua
Com a intel·lectual amb unes idees absolutament diferents de les que us inculcaren de jove, quins esforços heu hagut de fer per expulsar certs prejudicis amb què us varen carregar?
Això ha sigut també una evolució. Quan jo tenia quinze anys, es va morir sobtadament el meu pare. Del cor, fulminat. I allò fou un trauma total. Total. I llavors, enmig de les boires daquell trauma, els capellans del col·legi marreplegaren i sem van emportar al seminari dels Escolapis; vaig estar-mhi tres anys, ns als divuit, i a més fent una vida bastant monàstica. Els vaig passar a Navarra, al monestir dIratxe, davant del Montejurra, on es reunien cada any els carlistes amb el seu rei o pretendent. . . Estudiava com una mala bèstia i complia amb tot el que cal fer en un seminari de caràcter monàstic: ns i tot cantàvem gregorià cada dia.
Els estudis eren molt forts. Combinava les assignatures que em faltaven del batxillerat, les matèries de pedagogia, psicologia i didàctica (perquè els escolapis han de ser pedagogs ben preparats), i la losoa escolàstica en llatí (la cosmologia, la lògica, lontologia, etc. ). Vaig estudiar moltíssim. . . I els professors eren molt bons: molts havien passat per la Universitat Gregoriana de Roma.
El trauma per la mort del pare us va durar molt de temps?
Em va durar uns anys, però va ser molt fort. Jo no mho havia plantejat mai, això danar al seminari: però la mort del pare va ser un colp tan dur que els capellans del col·legi, amb alguns dels quals jo tenia una gran conança, només hagueren de recollir-me, com qui diu.
Però, durant aquells anys, tinguéreu clara la vocació religiosa?
Al principi sí, i tant! Jo volia ser sant! Fins i tot crec que vaig arribar a levitar un parell de dits.
Ja té mèrit!
No és molta altura: jo hauria volgut levitar almenys dos pams. Però bé, sí: vaig sentir la vocació duna manera molt forta. La sensació dhaver patit un sotrac que et deixa un buit espantós, i que després trobes una cosa que te lompli: això era el que jo sentia.
Realment sentíeu que Déu existia, i us omplia aquest buit.
Sí, sí. Durant aquells anys, jo vaig creure duna manera molt profunda i molt intensa. Pensa que jo tenia quinze anys, disset, divuit, era un adolescent, i les moltes energies que sentia es concentraven exclusivament en allò. O cap a lestudi. O cap a lexperiència espiritual, que la vivies amb una intensitat gairebé física. La sensació destar en contacte pell amb pell amb alguna cosa que és més gran que tu, més gran que tot.
Va ser una època feliç?
Absolutament. . . Absolutament. Tant a un nivell intellectual com espiritual. Encara que, evidentment, hi havia moltes limitacions: de tracte amb els companys, de coses que es podien fer, molta incomoditat física, el lloc era inhòspit. . . Però sí: una felicitat total.
Quins trets particularitzen la congregació dels Escolapis?
Són un orde dedicat especícament a la pedagogia, amb molta vocació de servei als pobres. El seu fundador, Sant Josep de Calassanç, un capellà dun poblet de la Catalunya aragonesa, va arribar a Roma a nals del segle XVI i va veure que, així com lorde dels jesuïtes es dedicava a lensenyament dels rics i dels nobles, els pobres no tenien escoles per a ells. I ell va decidir fundarne. Aquesta és la particularitat dels escolapis: fer escoles per a les classes populars, ensenyar. Lobjectiu dun escolapi no és arribar a ser un gran físic o un gran lòsof, sinó un gran pedagog. Un mestre dels pobres. «Al santo de los pobres, al padre de la infancia, al que naciendo grande [perquè era duna família aristocràtica], para crecer se humilla»: aquest era lhimne que cantàvem al col·legi. De fet, quan al segle XVIII varen fundar el seu col·legi a València, el situaren al barri dels menestrals, a Velluters, on hi havia els obradors de la seda. Quan jo hi anava, recorde que els alumnes teníem la consciència de ser un collegi popular. Consideràvem que el col·legi dels jesuïtes era per a xiquets malcriats, per a senyorets.
Com era un dia normal al seminari?
Doncs un dia normal sorganitzava, més o menys, aplicant el principi de la regla benedictina de lora et labora. Començàvem amb la missa, oracions i meditació, i després classes i classes ns a mitja vesprada; una volta acabaven les classes, ens tancàvem a estudiar a les nostres habitacions. I així cada dia. Excepte els dissabtes i diumenges, que teníem més temps lliure; però jo els dedicava a llegir. Llegia molta història, losoa, art. . . També fèiem una mica desport, però era bastant incòmode: havíem de jugar a pilota amb aquella sotana que ens arriba-va als peus. Més que una vida de seminari, era una vida monàstica. Fa molts anys que aquell tipus de formació ja no existeix, ni als seminaris ni enlloc; i a més, aviat es quedaren sense clientela.
Evidentment, la llengua habitual, allà, era el castellà.
Sí. Però allà va ser on vaig començar a prendre consciència del tema de la llengua, perquè hi havia professors que ens ho explicaven. Alguns bascos, i també alguns catalans.
Us ho explicaven des duna perspectiva franquista folkloritzant, o amb més o menys naturalitat i sense prejudicis?
Amb naturalitat. Els mateixos estudiants bascos i navarresos, de setze o divuit anys, ja ens parlaven de leuskera i del nacionalisme basc. La ideologia ocial era, evidentment, España i tot això, però en la pràctica ja teníem professors que ens explicaven llengua i literatura catalanes. Un professor valencià que hi havia allí ns i tot em va aconseguir una gramàtica de Sanchis Guarner: aquest va ser el meu primer contacte amb la llengua catalana literària.
Va ser allí que prenguéreu consciència de lanomalia que suposava parlar una llengua que, després, no era ocialment present?
Sí. I em produí una sensació de sorpresa, però també de gust, ns i tot dun cert orgull: com si fóra una singularitat especial. Allà vaig descobrir Ausiàs March, Joanot Martorell. . .
Ja des del primer moment tinguéreu la noció que allò, no només era singular, sinó també important?
Sí. I aquella primera noció es completà denitivament a Roma. Però bé: a Roma, tot va canviar per a mi. Menviaren a estudiar-hi quan tenia divuit anys. . . Triaven un o dos alumnes de cada curs, els que creien més sòlids o més preparats, i em va tocar. Vaig anar a la Universitat Gregoriana la universitat pontifícia amb més prestigi, que dirigeixen els jesuïtes.
6. Roma. La Universitat Gregoriana. Lentrada al món
Mimagino que us hi enviaren amb perspectives que acabéssiu sent capellà?
Evidentment: per a què, si no? A la Universitat Gregoriana, hi anaven estudiants de diversos ordes i seminaristes darreu del món; cada país tenia els seus col·legis: hi havia el col·legi francès, lalemany, lamericà. . . Aquests col·legis eren una mena de residències, on els joves vivien i estudiaven, però després tots anàvem a classe junts a la Gregoriana. Lambient era molt internacional: entre els meus companys de curs hi havia alemanys, anglesos, brasilers, francesos, americans. . . Allà vaig començar a parlar anglès, amb els meus companys nord-americans. Que eren seminaristes i anaven amb sotana, però tanmateix eren molt americans: eren rossos i alts i tocaven la guitarra; gràcies a ells vaig aprendre algunes cançons del folklore clàssic americà, com ara Bell bottom trousers, / coat of navy blue: / she loves a sailor, / and he loves her too. . , o també Oh my darling, oh my darling, / oh my darling Clementine, en . . .
El professorat també era internacional?
Sí, sí. Els jesuïtes triaven els millors professors que tenien arreu del món i els posaven a la Gregoriana: com el Pare Batllori, que ensenyava història. Jo no el vaig arribar a tindre, però ho dic en el sentit que tots els professors eren, cadascú en la seua matèria, tan savis com ell. Nivell màxim, top mundial.
En quin idioma es feien les classes?
La idioma acadèmic era el llatí. I el de relació, litalià. Tots els professors explicaven en llatí, i tots els exàmens havíem de fer-los també en llatí. Solia ser un llatí, però, que cadascú parlava i pronunciava a la seua manera. . . ara ja sembla increïble.
Però, era un llatí correcte?
Igual com avui hi ha un anglès internacional, un anglès de congressos, per entendrens, aquell era un llatí internacional. Ara bé: això de la Gregoriana era una cosa molt seriosa. Recorde que vaig fer una assignatura de losoa marxista: tenia un professor alemany, que es deia Gustav Adolf Wetter, un dels millors especialistes en la matèria, i no es dedicava a desmuntar-nos el materialisme dialèctic, sinó que ens lexplicava rigorosament, i punt. Imaginat. I el meu professor de Psicologia era director dun institut psiquiàtric de Buenos Aires; el de Cosmologia era el director de lObservatori astronòmic vaticà, a Castel Gandolfo. . .
Si ja teníeu unes ànsies intel·lectuals ben perlades, degué ser el paradís.
Sí, ja les tenia. I sí: era un pur paradís intel·lectual. Com Princeton, però a Roma.
El canvi acadèmic va ser important; el canvi destil de vida també degué ser-ho.
Sí, sí. A la residència érem molt poquets. Era un ambient molt curiós. Entre els meus companys, escolapis darreu del món, hi havia dos cubans, i el dia que Fidel Castro va entrar a lHavana i va derrocar Batista, van muntar una gresca fenomenal: ¡Viva Fidel! ¡Viva Fidel! És clar: no simaginaven que després allò degeneraria ns a convertir-se en una dictadura repressiva i tancada. . .
A Roma, entràreu en contacte amb el món.
Totalment. Roma, per a mi, és una segona pàtria. Jo sóc romà! I allò era Roma, però també era el món sencer. En aquella època, difícilment et podies trobar una universitat més internacional. A més en aquell moment va ser quan vaig començar a cultivar una independència de pensament i de criteri.
I va ser quan començàreu a veure que no anàveu per capellà. . .
Sí. Teníem molta llibertat de moviments, lambient era molt lliure, jo veia el món com bullia, i les romanes. . . I tot va canviar. Com a anècdota, et diré que, en aquell moment, quan jo passava pel costat de la Fontana di Trevi, molt prop de la Universitat, durant alguns dies shi va estar rodant La dolce vita.
No deguéreu coincidir amb lAnita Ekberg?!
No tho puc assegurar, però em puc fer la fantasia. . . Al costat mateix, als cafès de Via Veneto, es reunien tots els actors, actrius i directors del cinema italià gloriós dels anys cinquanta i seixanta. També vaig ser a la Plaça de Sant Pere quan van anunciar lelecció de Joan XXIII. Vull dir que era un moment en què tot es trastocava.
Ja en teníeu la sensació, llavors, de viure un moment de canvis?
Sí. Dos seminaristes cubans cridant ¡Viva Fidel!, els americans que ens contaven què passava al seu país, set-manes després de lelecció del nou Papa ja es parlava dun Concili que ho canviaria tot, i el cine, el carrer que bullia, les xiques. . . Tot canviava. I jo també estava canviant.
Els canvis que visquéreu, van ser conictius, traumàtics?
No. El trauma va ser la mort del meu pare. Aquest és el trauma central de la meua vida. Allò era simplement un replantejament. Tampoc no va costar gaire que els responsables escolapis entengueren que jo no tenia aquella vocació: supose que va ser una frustració per a ells, perquè amb mi havien fet una inversió; però com que els passava més o menys sovint, ho acabaren entenent. . . I bé: tot plegat féu que el segon curs ja no el passara a la residència dels Escolapis, sinó en una pensió de mala mort, per poder acabar la llicenciatura i després arribar aValència i convalidar el títol. A Roma vaig acabar passant-hi dos anys. I allí ja vaig tindre una novieta romana, el primer amor. . .
El segon any, mimagino que va ser més complicat que el primer.
Home, duia vida destudiant miserable clàssic, sense diners, mal vivint, mal menjant, o no menjant gaire cosa més que un minestrone i un tros de pa, allotjant-me en una pensió familiar de mala (mala, mala) mort. . .
Vida destudiant balzaquià!
Balzaquià, o pitjor! Amb les sabates foradades, els peus mullats. . . Passant un fred terrible, passant gana.
Quin tipus de literatura us interessava, aleshores?
No en tinc ni idea. De literatura, en llegia molt poca. . . Llegia sobretot història, losoa, llibres dart. A Roma, es produïren dos enamoraments que mhan durat tota la vida: lenamorament de lart i lenamorament de la llengua italiana. El meu segon curs a Roma, jo ja pensava en italià: amb normalitat, com a llengua pròpia. I a la vegada aprenia langlès, i millorava el francès.
Vint anys, i cinc idiomes: un èxit!
No: és el resultat duna peripècia vital. I, amb vinti-un i vint-i-dos anys, vaig passar dos estius a Alemanya per aprendre també lalemany: lobjectiu era llegir Marx en lidioma original, imaginat quina idea. El que passa és que després el vaig anar abandonant, i ara em costa bastant llegir alemany amb comoditat.
Quan vàreu decidir que no teníeu vocació religiosa, també vàreu començar a dubtar sobre si crèieu o no en Déu?