No: és el resultat duna peripècia vital. I, amb vinti-un i vint-i-dos anys, vaig passar dos estius a Alemanya per aprendre també lalemany: lobjectiu era llegir Marx en lidioma original, imaginat quina idea. El que passa és que després el vaig anar abandonant, i ara em costa bastant llegir alemany amb comoditat.
Quan vàreu decidir que no teníeu vocació religiosa, també vàreu començar a dubtar sobre si crèieu o no en Déu?
No, això vingué anys després. I va ser bastant ràpid. Quan vaig conèixer els amics de València, tots havien estudiat en col·legis de frares i tots (excepte Alfons Cucó i Lluís Aracil, potser) anàvem a missa. De fet, els nostres primers contactes amb grups polítics clandestins van ser amb els de Cristians per Catalunya, amb gent que es reunia a Montserrat, Jordi Pujol i Josep Espar Ticó, cristians que eren demòcrates i nacionalistes.
I com ha estat levolució que us ha portat de la creença ferma i gairebé física ns a lagnosticisme actual?
És un procés. A poc a poc vas passant de sentir una religiositat misticoespiritual molt forta a entendre o sentir la religió com una cosa més racional, més crítica, més distant, ns que arriba un punt que la perceps tan distant que ja ten trobes fora. A poc a poc, sense saber com, ten trobes fora. Ara bé, jo continue sent un cristià cultural. Mencanten les esglésies, la litúrgia, el cant gregorià. Un dels meus rituals inalterables és, cada nit de Nadal, quan acaba el sopar familiar, asseurem davant la tele i mirar la missa de Nadal retransmesa des del Vaticà. Tot el món estètic, emocional i cultural de lEsglésia és el meu món. I ns i tot la part ètica, la dels Evangelis, la sent molt vàlida, i molt meua.
No us considereu un home de fe, però.
No.
Un agnòstic?
Sí. Un agnòstic malgré moi.
Però no un ateu.
Mai no he estat ateu. Un ateu està totalment convençut que Déu no existeix. Jo dubte. De vegades, ns i tot pense que magradaria creure; però. . . En tot cas, encara llegesc molta Història de les Religions, i la Bíblia, i textos sagrats budistes. Però la fe és una altra cosa. La fe és això que tenen el 50% dels cristians, i el 100% dels musulmans.
2. Els anys seixanta
Costa molt dentendre. Per més que un hi doni voltes i més voltes per intentar trobar-hi una explicació més o menys lògica i plausible, costa molt dentendre com va poder sorgir, al País Valencià de principis de la dècada dels seixanta, una colla de nois (tot just superaven la vintena) com aquella de la qual formà part Joan Francesc Mira, i en la qual hi havia també alguns dels noms Eliseu Climent, Alfons Cucó, Raimon. . . que han acabat jugant un paper clau en la recent història politicocultural del país.
No tan sols no acataren els postulats ideològics del règim i de lèpoca; no tan sols descobriren, cadascú pel seu compte, quin era el seu veritable país i quina la seva llengua pròpia; no tan sols es posaren a treballar immediatament per recuperar tot allò que els havien escamotejat. És que, a més, van entendre que les circumstàncies tan adverses en què havien dactuar i els obstacles tan difícils a què havien de fer front eren, no una coartada per a lautoindulgència de qui creu que ja en té prou exhibint la seva sincera bona fe, sinó un deure i un estímul per ser tan bons intel·ligència, esforç, coneixements, experiències, actitud, caràcter com els fos possible.
Aquesta autoexigència de curiositat, talent i empenta es va concretar en una necessitat de ser absolutament moderns, que en Mira jutja molt important per a levolució del nacionalisme progressista valencià i que, en major o menor mesura, es donà també en els grups de joves que impulsaren el nacionalisme progressista de Catalunya i de Mallorca. I ser modern volia dir estar al dia dels successos més importants que sesdevenien arreu del planeta. I informar-se i gaudir dels nous corrents literaris, artístics i musicals provinents de França, Anglaterra i els EUA. I ser modern volia dir, també, prendre consciència que no únicament calia rescatar, preservar i promoure la cultura catalana, sinó que a més calia treballar idealisme pragmàtic per homologar-la a qualsevol altra cultura normal. Entre moltes altres coses, la coneixença i substanciosa amistat de Joan Fuster els va servir per comprovar que assolir tot això era possible.
Malgrat les pintades polítiques, les reunions clandestines, les discussions ideològiques i les lectures prohibides, en Mira parla daquells anys estalviant-se qualsevol pretensió èpica. Com si volgués deixar clar que, si bé potser van ser uns anys heroics, el que és del tot segur és que van ser uns anys apassionants, crucials. I sembla també que feliços.
1. El retorn a València. El Grup dels 17. Inicis de lactivisme valencianista
Hem dit que Roma va representar la descoberta del món. I vàreu tornar a València lany 60. Tot duna que vàreu arribar ja vàreu sentir que la perspectiva des don miràveu les coses era diferent?
Tot duna després de tornar a València, jo crec que no sentia res de res. Estava molt atabalat, havia de començar a guanyar-me la vida, havia estat desconnectat de tot, no coneixia ningú. A més, els meus germans ja shavien casat, i amb ma mare i la meua germana ens traslladàrem a viure al carrer de Pelayo, al centre de la ciutat, i vaig ha-ver de fer de cap de família. . .
Em vaig posar a treballar fent classes de grec, que era lúnic que, en el sector de les lletres, es pagava una mica. Durant el primer any vaig fer classes particulars de grec a grups destudiants, i al següent vaig passar a donar classe al col·legi nou dels escolapis, al carrer de Misser Mascó. Allà hi vaig estar uns quatre anys, ns que vaig guanyar una càtedra dinstitut, que aleshores era una cosa molt seriosa. Una oposició amb deu proves molt dures, totes eliminatòries! Per preparar-la, després de treballar fent classes tot el dia, estudiava tota la nit: durant un any, pràcticament no dormia.
Això pel que fa a la trajectòria professional, però vau fer moltes altres coses. Lantifranquisme, el nacionalisme, linterès pels temes de cultura i de llengua, es varen crear durant aquells anys?
No. Tot això ja ho portava de Roma, almenys les idees. Les coses bàsiques ja les tenia ben clares. Però aleshores, en una daquelles classes particulars que donava, vaig tenir un alumne que havia suspès primer de grec a la facultat. Era Alfons Cucó. Ens vam conèixer, vam parlar, vam veure que teníem moltes idees en comú, i immediatament ell em presentà els seus amics: Eliseu Climent, Lluís Aracil, Manuel Ardit, Josep Lluís Blasco. . . Que shavien conegut i fet amics al col·legi dels jesuïtes o a la universitat.
Els orígens del famós Grup dels 17, que novellàreu a El desig dels dies. . .
Més o menys. La meua relació amb aquell grup també tingué a veure amb la meua marginal o paral·lela experiència destudiant universitari a València, perquè a la vegada que començava a treballar com a professor encara havia de fer algunes assignatures (de llengua espanyola, història dEspanya, i etcètera) per convalidar el meu títol. I a la universitat vaig coincidir amb aquell primer grup, i després vaig participar en moltes de les activitats que organitzaren. Encara que, quan aquell grup inicial estava en formació, durant el seu primer curs a la universitat, lany anterior de conèixer-los jo, ells ja havien fet algunes coses: havien muntat un homenatge a Ausiàs March, i ja havien establert contacte amb alguns professors.
Com sexplica que, en aquell ambient, joves que no es coneixien de res acabessin adoptant, a la vegada però cadascú pel seu compte, una ideologia i unes actituds tan diferents de les majoritàries i ocials?
És bastant poc explicable. Però, de la mateixa manera que jo, de manera espontània o pel meu compte, amb unes quantes lectures i lligant caps dací i dallà, vaig acabar fent-me unes idees bàsiques, ells, amb dinou o vint anys, ja havien elaborat aquestes mateixes idees, també pel seu compte.
Algú del grup les havia heretat familiarment?
No. La majoria procedien de famílies com la meua: genèricament de dreta, no de família comunista o socialista, i molt menys encara nacionalista. Això sí: molt aviat, el nostre grup va entrar en contacte amb Lo Rat Penat, amb els membres que tenien uns pocs anys més que nosaltres, i que eren el grup contestatari que hi havia més a mà. Lo Rat Penat era lúnic lloc on es podien fer cursos de valencià, per exemple. I tots ens hi aproximàvem amb la mateixa intenció: fer pinya al voltant daquelles idees nacionalistes, amb els primers nuclis antifranquistes.
Quins eren els noms més importants de Lo Rat Penat?
Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Bargues, Serneguet. . . Aquells, per algun motiu que ara no sé, ja estaven en curs de lligar les idees nacionalistes amb idees de tipus marxista. Durant uns anys, aquell va ser un cau dactivisme desquerres, antifranquista i nacionalista. I els dirigents de Lo Rat, ja més grans, de segur que no se nadonaven de res. En tot cas, tot allò ha tingut més importància del que sembla, perquè la gent que hi anava acabà conuint en un grup que aviat va tindre un gruix bastant gran. Va ser com un Big-bang: del no-res vam passar a ser molts en molt poc temps. I tot es produí molt ràpidament, de manera molt seguida: tot duna veiérem que compartíem unes idees, després decidírem que calia muntar a la Universitat una mena de sindicat que fóra contrari al SEU, i, poc després, decidírem també que calia organitzar un embrió de força política que poguera tindre un cert ressò i ens permetera impulsar i expandir les nostres idees. Fixat que, poc després de formar el grup, ja organitzàrem la primera ruta universitària, inspirats en aquelles rutes que ja shavien fet a Catalunya, i que havien estat al seu torn inspirades per les rutes destudiants francesos a Chartres.
En què consistien, aquestes rutes?
Anàvem caminant en grup ns a un lloc durant tot un dia o dos, dirigits per uns monitors que, prèviament, havien preparat uns temes, que tractàvem i discutíem durant aquells dies. Evidentment, tot allò tenia un caràcter clandestí: a la segona ruta ja tinguérem problemes amb la Guàrdia Civil. La primera ruta va ser la de Portaceli; una altra va ser de Xàtiva cap a la Valldigna; una altra cap a Castelló. . . A la primera, però, ja érem més de cent persones. Vull dir que no érem quatre rates; érem un grup consistent, la qual cosa demostra que les idees que teníem es van escampar ràpid.
La qüestió idiomàtica, llavors, ja anava aparellada a la qüestió de país, doncs?
Sí. Ja anaven aparellades. Per a tothom. Llengua, història, cultura, país, i també democràcia, antifranquisme, i una ideologia més o menys desquerres. I la primera conferència pública que jo vaig donar, lany 62, amb vint-idos anys, era sobre Europa i leuropeisme.
Un bon debut.
El més important i signicatiu de tot allò és que, en molt poc temps, passàrem del no-res a ser un grup de gent nombrós i que feia moltes coses, tot tipus dactivitats, que incloïen des de pronunciar conferències públiques ns a la creació dun sindicat clandestí, amb una publicació en ciclostil, que portava lEliseu, i després ja immediatament emprenguérem la creació dun embrió de grup polític, que rebé inicialment la inuència de gent de Barcelona, amb Max Cahner, Jordi Pujol i companyia.
2. La voluntat de pragmatisme. Les ànsies de modernitat
Com sestabliren els primers contactes amb la gent de Catalunya?
El grup de la Universitat varen fer un primer viatge, que organitzà Fuster i al qual jo no vaig poder anar, per conèixer coses de Barcelona. Van anar a Montserrat, van parlar amb polítics dorganitzacions catalanistes clandestines...
Aleshores ja teníeu relació amb els escriptors veterans de València?
Per aquella mateixa època, jo vaig establir, a través de Cucó, els primers contactes amb els escriptors dabans de la guerra, Xavier Casp i companyia, de leditorial Torre, que tenien una tertúlia a casa dun personatge molt curiós, Miquel Adlert, que amb el temps va acabar militant en un blaverisme furibund. En general, tots eren gent bastant conservadora.
Quan vaig entrar en contacte amb aquell grup, simultàniament vaig conèixer també Joan Fuster. Jo, llavors, ja tenia fetes les meues idees bàsiques sobre la llengua i el país, igual com els meus amics. El que passa és que ens vam posar molt contents de trobar una persona tan potent com Fuster que pensava el mateix que nosaltres.
La tertúlia de Casp i companyia, era útil? Teníeu la sensació que hi apreníeu coses?
Sí. No eren uns indocumentats, tenien una certa solvència. El que passa és que, com en totes les tertúlies del món, hi havia més xafarderia que conversa substancial. Fuster també en va tindre una, de tertúlia, alguns anys després, a la qual jo no assistia regularment, i passava exactament el mateix.
I les vostres relacions directes amb els catalans, quan es van iniciar?
Molt prompte, també: el 61 o a la primeria del 62. Max Cahner tenia una empresa de pintures, i venia amb un Seat 600 a València, juntament amb la seua dona, Eulàlia Duran, la historiadora, per fer de representant dels seus productes però també per fer proselitisme i per conspirar. Recorde que, quan encara vivia a lHorta, ell saturava davant de casa i em recollia, i anàvem a trobar-nos amb gent. Una vegada vaig acompanyar-lo ns a Perpinyà.
Cahner ja era el tipus dur i decidit que tothom coneix?
Sí. Més que dur, decidit, molt actiu. Pensa que lany següent ja va fundar Edicions 62, i el primer volum que publicà fou Nosaltres els valencians, que Fuster devia estar elaborant lany 61, durant les primeres visites que jo vaig fer-li (tenia un munt de txes fetes, en capses de sabates). Això també és útil per insistir en la idea de com de ràpidament es va produir tot. Hi hagué com una eclosió, en dos o tres anys es produïren ràpidament fets que foren molt importants; ara, en canvi, a mi em fa la impressió que tot va molt lent, que per fer una mínima cosa cal que passen anys i anys i anys. . .
Com us ho expliqueu?
Perquè va aparèixer una generació de gent nova amb moltes ganes de fer coses amb ecàcia i que donaren uns resultats tangibles. Els més grans no tenien més de vint-i-cinc anys.
Sembla que teníeu molt clar que calia ser pragmàtics.
Volíem fer coses que es notaren i que es veieren. Quan vam organitzar el Partit Socialista Valencià no perdérem temps fent mil reunions prèvies i discutint no sé quines coses, sinó que ja immediatament començàrem a córrer pels pobles, buscant nova gent, muntant actes i activitats. Vivíem presos per una espècie dexaltació activista permanent.
Hi havia uns dirigents destacats? Qui eren?
Doncs els mateixos que ho han estat també després. Eliseu Climent, per exemple. O Aracil, que no era exactament un dirigent, però va ser una persona molt important per a tots perquè era el que tenia una capacitat de raonament especulatiu més gran i poderosa, a banda que, ja de jove, tenia uns coneixements enciclopèdics. El vaig conèixer quan jo tenia vint-i-un anys i ell vint. Ens va presentar lAlfons Cucó, i ja dentrada em va començar a parlar de la Política dAristòtil. És lúnic autèntic geni que jo he conegut en la vida. Un tret que compartíem tots els que formàvem part daquell grup era la consciència que calia que estiguérem molt informats, que havíem de saber coses, que havíem destar al corrent del que passava al món, i que havíem de llegir molts llibres: que havíem destar, en , molt preparats.