Es pot dir que crèieu en una èpica intel·lectual.
Sí, lexpressió és encertada. Al mateix temps, érem la primera gent, des de la perspectiva valenciana, que tenia una visió internacional de les coses. Ja havíem anat a París a comprar llibres i discos, que després ens passàvem els uns als altres: Georges Brassens, Brel, Edith Piaf. . . I també vàrem ser els primers que van ballar rocknroll a València, lany 62 o 63. Poca broma: els primers que vam ballar rocknroll! Muntàvem festes a casa dalgú, qualsevol diumenge a la tarda. LEliseu era un gran rocker. I jo no ho feia tampoc malament. . .
No sé per què deu ser, però no em costa gens de creure-ho. Sigui com sigui, això demostra que teníeu també consciència que calia estar al dia, ser moderns.
Sí. Això és un fet que després ha tingut molta importància en levolució del nacionalisme progressista al País Valencià. Érem una gent molt arrelada al país, però al mateix temps amb una enorme curiositat per contactar amb tots els corrents i moviments artístics, polítics i culturals que es desenvolupaven arreu del món. En un primer moment, sobretot ens abeuràvem de França i de la cultura francesa, però linux anglès i nord-americà també els vàrem rebre molt aviat.
Per ser una generació que havia hagut de passar tantes hores en llocs reclosos i controlats, en escoles on bàsicament havíeu destudiar, éreu força espavilats vitalment.
Sí. Ara bé, no em preguntes per què: es produí una conuència, que va acabar donant aquells resultats. Segurament, es varen ajuntar tot un seguit de circumstàncies, tant econòmiques com sociològiques (un can-vi dèpoca al país, tantes coses noves que arribaven de fora), que feren possible que apareguera un grup daquell tipus.
Éreu una minoria exquisida, en tot cas. Com us veien els altres companys de la universitat?
No crec que ningú de nosaltres pensara en termes de «minoria exquisida». . . A la Facultat on anàvem, al carrer de la Nau, hi havia, a dalt, Filosoa i Lletres, i a baix, Dret. Entre els companys de Filosoa que no estaven implicats en el que fèiem, hi havia un cert respecte, suport i comprensió. Entre els de Dret, no: ens miraven amb hostilitat. Alguna vegada hi teníem conictes. Vam fer una petita manifestació amb motiu de la vaga dels miners dAstúries lany 62, vam acabar cantant Asturias, patria querida, i els de Dret ens escridassaren. . . Però això només són anècdotes que ja shan explicat moltes vegades. . .
Quina era la procedència social de lalumnat?
Aquells anys, a principis dels 60, degueren ser els primers que la procedència social de lalumnat universitari es començava a diversicar. Ja hi havia molta gent que venia de comarques, sense semblar exemplars duna espècie exòtica. Les misèries econòmiques de la postguerra ja shavien acabat, o reduït, i havia sorgit una petita burgesia nova, que volia que els seus lls tingueren estudis.
Com varen reaccionar la vostra família i les dels vostres amics quan veieren la vostra deriva ideològica?
En general, no se nassabentaven gaire. Jo li deia a ma mare que aquella nit tornaria tard i ella no sabia si era que havia dassistir a alguna reunió clandestina o bé havia quedat amb alguna nòvia o amb els amics. Això sí, quan quedàvem, com que no hi havia discoteques, el que fèiem era passejar, entrar en algun bar a prendre un conyac, tornar a passejar i parlar ns a altes hores. . . En tot cas, les famílies que se nassabentaven patien, deien als lls que anaren amb compte. . . Les reaccions més virulentes les hagueren dafrontar algunes de les primeres xiques que sintegraren al grup, com Cèlia Amorós, que és una gran lòsofa, especialista en teoria del feminisme, i era lla duna família de la millor burgesia de València. No neren moltes, però nhi havia: i a les mares no els feia cap gràcia ni una.
Quins varen ser els professors de la universitat amb qui establíreu un contacte més del i fructífer?
Hi havia un grup dels professors dHistòria, Tarradell, Reglà, després Giralt, els quals varen ser molt importants perquè, a banda doferir-nos suport intel·lectual, ens oferien també un suport físic, ens prestaven llibres, donaven la cara per nosaltres si volíem muntar algun seminari, ens cedien el despatx. . . També nhi havia dintegristes i de fatxes, és clar! A la universitat dels anys 60, hi havia molta més llibertat de pensament i doctrina del que es podria pensar tenint en compte que el país estava controlat per una dictadura. No hi havia una repressió intel·lectual directa. El que hi havia era una repressió política: contra els comunistes i els nacionalistes, sobretot. Per dir-ho més clar: debatre sobre el marxisme no et reportava problemes; muntar una manifestació, sí.
3. Assumpció (amb matisos) del socialisme. El Partit Socialista Valencià
Durant aquells anys molts dels que formàveu aquell grup ràpidament vàreu passar de formar part del Moviment Social-Cristià de Catalunya a adoptar una ideologia més socialista. Com es va produir aquella evolució?
També fou molt natural. El MSCC realment a València no era un grup propi, eren només les relacions que teníem amb el grup de Barcelona, però aquella denominació durà molt poc. Perquè, encara que pràcticament tots havíem anat a col·legis de frares i teníem un fons cristià, també teníem una ideologia progressista. Però no hi va haver cap fricció o contradicció, perquè aquells foren els anys en què molts de nosaltres començàrem el distanciament de la pràctica religiosa, i, per tant, era lògic que llevàrem el nom de «cristians» i adoptàrem el de «socialistes». No ho sentírem com un trencament: simplement vàrem deixar de banda el component més religiós i ens quedàrem amb el component més social. A més, en aquella època la paraula «socialisme» causava una gran fascinació.
A un nivell teòric, teníeu clars els conceptes que manejàveu? Vull dir: havíeu llegit llibres sobre el «socialisme», sobre el «marxisme»?
Sí. Pensa que, tot i que levolució de tot plegat va ser molt ràpida, allò va ser un procés. Anàvem llegint llibres, que adquiríem a les poques llibreries de València que en tenien damagat, ens informàvem sobre els moviments socialistes de lestranger i de la mateixa Espanya. . . I tot sanà pastant. Fins que, a partir dun determinat moment, a les reunions de partit tractàvem cada vegada més de qüestions socials, deconomia, de teoria política socialista i marxista. . . Igualment, alguns del grup accentuaren més el caràcter marxista de la seua ideologia, i daltres no tant.
Vós de quins vàreu ser?
Jo crec que era una cosa intermèdia. Podia acceptar les explicacions dels conceptes més genèrics del marxisme (que, com a losoa, ja havia estudiat a Roma), però mai no vaig tindre ni la més remota temptació dadoptar els postulats ortodoxos dels partits comunistes. Mai no mhauria sentit còmode en un partit com el PSAN, que es denia marxistaleninista. Des de sempre vaig tindre ben clar, i no era lúnic, que els principis clarament democràtics havien de ser irrenunciables. Un règim governat per un partit únic, les idees totalitàries, em van repel·lir sempre.
També és signicatiu que, en un període tan convuls, dominat per unes ideologies tan fortes (tant de dreta com desquerra), vós i alguns més de la vostra generació adoptéssiu un punt intermedi.
Sí. Però nhi hagué a tot Europa! De la mateixa manera que la primera conferència que vaig fer fou sobre Europa i europeisme, el primer article que vaig publicar (a la revista Diàleg, del sindicat universitari clandestí), va ser sobre la socialdemocràcia sueca i Olof Palme. Aquest era el meu model: com a país, com a ideologia, com a estructura social. Ho ha estat sempre. De fet, també teníem bona relació amb els socialdemòcrates de Josep Pallach, i jo mateix vaig anar un hivern a uns seminaris que organitzava lSPD alemany al centre internacional de Sonnenberg.
També és signicatiu que, en un període tan convuls, dominat per unes ideologies tan fortes (tant de dreta com desquerra), vós i alguns més de la vostra generació adoptéssiu un punt intermedi.
Sí. Però nhi hagué a tot Europa! De la mateixa manera que la primera conferència que vaig fer fou sobre Europa i europeisme, el primer article que vaig publicar (a la revista Diàleg, del sindicat universitari clandestí), va ser sobre la socialdemocràcia sueca i Olof Palme. Aquest era el meu model: com a país, com a ideologia, com a estructura social. Ho ha estat sempre. De fet, també teníem bona relació amb els socialdemòcrates de Josep Pallach, i jo mateix vaig anar un hivern a uns seminaris que organitzava lSPD alemany al centre internacional de Sonnenberg.
Quina va ser lèpoca de màxima ebullició política clandestina amb el Partit Socialista Valencià?
Entre el 63 i el 67: aquest fou el moment més actiu i de més cohesió. Hi dedicàvem els caps de setmana sencers. Dins la poca vida visible clandestina, el Partit Socialista Valencià va ser una força important: el PSOE encara no existia (o ja no: ací era un difunt històric), ni existia UGT, ni Comissions Obreres, o al principi només en forma embrionària. . . , ns i tot algunes de les primeres reunions sindicals a València se celebraren al local de Lo Rat Penat, imaginat! També per aquells anys es van fer les famoses pintades de «Valencians, unim-nos!» pels carrers de València. Eixíem de nit, amb un pot de pintura i una brotxa, i au: a treballar! Lany 66 també vam fer una campanya a favor del No en el referèndum de la Ley Orgánica del Estado. Jo mateix vaig anar a repartir pamets contra el referèndum a les portes de les fàbriques, a lhora deixir els treballadors.
I com reaccionaven?
Uns amb recel i els altres amb indiferència: la majoria no sabien ni de què es tractava. I, després del 67, el partit es va trencar: uns van passar a dedicar-se a lactivisme cultural o social, altres varen entrar al Partit Comunista, altres varen derivar cap a un nacionalisme més radical i també marxista, i uns altres vam ser els primers organitzadors, pocs anys després, del Partit Socialista del País Valencià. La impressió que tinc és que tots vam veure el trencament com una cosa inevitable.
4. La fàbrica alemanya. Les classes de grec. Esdeveniments mundials
Durant els 60, també féreu estades llargues a lestranger.
Sí. A més de les visites a París, vaig passar dos estius sencers a Alemanya, a Düsseldorf, treballant en una fàbrica. La idea era aprendre lalemany i, també, adquirir experiència directa de la vida obrera.
I què tal, lexperiència?
Preciosa. . . El primer any treballava en una fàbrica de la indústria metal·lúrgica, una faena terrible. Eren jornades duríssimes, de dotze hores davant de màquines molt perilloses. I recorde aquell matí destiu de lany 61, quan entre els obrers començà a córrer la veu: «Els russos es-tan construint un mur a Berlín!».
Suposo que molts dels vostres companys havien fet la guerra?
Sí. Quasi tots havien lluitat a Rússia, que és on es va desenvolupar realment a Europa la II Guerra Mundial. I en parlaven molt, i amb pànic: tenien terror als russos. Havien vist morir una innitat de companys seus, i sobretot havien experimentat la retirada i la derrota, el patiment, molts havien estat presoners. . . Per damunt de tot, tenien por a dues coses: als russos i a la bomba atòmica. Una por total, absoluta. I semborratxaven contínuament, des del divendres a la vesprada ns al dilluns al matí. I al país hi havia milions de dones sense home, fadrines, vídues de soldats morts. LAlemanya que vaig conèixer era un país desfet, que, això sí, ja començava a recuperar-se.
El que vaig fer també durant aquells anys va ser caminar molt pel País Valencià. Agafava la motxilla i marxava tot un cap de setmana: per conèixer el territori, parla-va amb la gent que anava trobant, pagesos, pescadors. . . Gràcies a aquelles passejades, jo ara tinc memòria visual de quan el litoral valencià encara estava intacte, la meravella que era la costa de la Marina. També anava sovint a Barcelona. Hi vaig conèixer alguna gent del Front Nacional de Catalunya, alguns dels quals van ser també els fundadors del PSAN. Aquells contactes, és clar, em consolidaren encara més el sentiment i les idees que ja tenia sobre el fet que, tant lingüísticament com culturalment, el País Valencià i Catalunya eren un mateix espai, una mateixa gent.
A això, dalguna manera també hi va contribuir el primer any que vaig passar com a catedràtic dinstitut a Lorca, una ciutat clàssica del sud de Múrcia, mig castellanoandalusa, amb molts palaus i aristòcrates. Va ser un contrast social i cultural molt fort: era com haver arribat a un altre país, a un altre món, a una altra època històrica. Una societat tancada, jerarquitzada, estructurada piramidalment: mho mirava amb una estranyesa absoluta, com si no fóra meu. Això, sens dubte, va consolidar el meu sentiment de pertinença nacional. Ara, evidentment, els contrastos shan difuminat moltíssim: tot sha homogeneïtzat, no només a un nivell espanyol, sinó general. Lany següent, ja vaig vindre a Castelló.
Lexperiència docent us satisfeia?
Durant molt de temps, sí. Era professor dinstitut amb molt de gust. Com que ensenyava grec, a més, els grups eren més reduïts, i allò que ensenyava podia tindre una certa envergadura. Als alumnes de sisè de batxillerat, ja els feia traduir Demòstenes i Plató, i Homer als de Preuniversitari, per exemple, cosa que actualment no és possible, no ja a linstitut, sinó ni tan sols a la Universitat fora de lespecialitat de clàssiques. Fixat què et dic: els temps que vaig ensenyar grec a linstitut, podia fer les classes a un nivell molt més alt que els vint anys que en vaig fer a la Universitat. Quina desolació. . .
Durant els 60 es produïren alguns fenòmens sociopolítics que varen transformar el món. Hem dit que procuràveu estar informat del que passava a fora. Com assistíreu, per exemple, als primers processos de descolonització a lÀfrica?
No només estàvem informats, sinó que de vegades rebíem informació directa. Per exemple, Eliseu Climent va estar a Alger en temps de la guerra de la independència. Hi havia pogut anar gràcies a un capellà que hi treballava en un col·legi, i quan en tornà ens va explicar les atrocitats que havia vist perpetrar, tant de part dun bàndol com de laltre. Jo en aquell moment assistia als procés descolonitzador amb molta més ingenuïtat i eufòria del que després ha estat justicat. La major part de processos de descolonització han resultat una catàstrofe: per als africans mateixos, sobretot. A mi, per exemple, sem varen obrir els ulls denitivament quan, deu anys després, vaig anar a la Guinea Equatorial: el país havia degenerat ns al desastre en quatre dies! I tot això fou general. Després he conegut personalment Zimbabue: una altra catàstrofe.
El Concili Vaticà II també us degué interessar molt.
Sí, ens va produir una gran il·lusió. Perquè tots procedíem dun món cristià, i aquella idea dobertura i de renovació al si de lEsglésia, de contacte amb la gent, va causar un optimisme general, ns i tot entre els que ja havien abandonat el cristianisme. Al capdavall, era una prova més que els temps estaven canviant. No era només el Concili Vaticà II. També eren les primeres cançons de rocknroll, els cantants folk, els Beatles. . . , i la minifalda, que no és cap anècdota. Tot plegat produïa una sensació refrescant. A més, nosaltres no passàrem duna estructura encarcarada a una altra diferent però igualment rígida, cosa que degué succeir als que passaren de viure el franquisme a militar en el comunisme.