Don Alessandro, igual que el gat del port, lluïa els galons de capità i els feia notar a bord, sense passar-sen, també cal dir-ho. Els mariners escandallaven el fons per tal devitar lencallament. El capità dirigia des del castell les maniobres daproximació. La visibilitat era escassa però su cient. Al fons, els mariners amb bona vista ja hi podien albirar el nal del trajecte. El viatge de proves havia sigut un èxit, lAstrea tallava laigua amb una precisió i una nor de navalla de barber. El port tenia a aquelles hores del matí un tràfec bastant intens de persones, de mercaderies i daltres conxorxes.
Don Alessandro seguia ert al castell de popa mentre, a sota, la marineria formava per a la revisió. Les exigències primordials eren la higiene i la uniformitat que havien destar presents, si més no, mentre no tocaren terra, després... bé, només era important tornar tan impecables com se nhavien anat, cosa per la qual duien un farcell amb roba vella. Dun en un van anar baixant tots, llevat, és clar, de la gent de guàrdia. El capità es va posar al cap del pont per fer-se veure més. El que intentava, en realitat, era descobrir entre la gentada la persona que lhavia de conduir per València, és a dir, Josep Montbou. El ministre Valdés li havia assegurat que es trobaria amb ell al port. «Ja comencem amb les informalitats», va pensar Don Alessandro en veure que ningú, llevat de les autoritats del port que li havien donat la benvinguda, shi acostava. Decidit a no avorrir-se, va començar a prendre notes mentals daquell port, res a veure amb el concepte de port que ell tenia. Un petit caos organitzat va ser la descripció que li va vindre al cap. Gent que esmorzava fent rogle, alguns carros esperant que els descarregaren, uns quants munts de farcells de cotó en pèl, alguns homes duniforme que custodiaven el port xarraven amb poca actitud de guàrdia. Denitivament, si ell manara, hi posaria una miqueta dordre.
Alguna cosa va fer que mirara un dels munts de cotó en pèl, li havia semblat que es movien una miqueta. Els farcells es van tornar a moure just quan anava a apartar-ne la vista. Era un moviment com si algú els estiguera sacsant. Després duns instants va cessar el moviment i, en un no res, una xica ben plantada va eixir per un costat arreglant-se la roba, al seu darrere va eixir un homenàs cordant-se els pantalons i cridant la xica pel seu nom. La xica no li feia gens de cas, cosa per la qual lhome va pegar dues camallades i la va enxampar pel cul (amb la consegüent cridòria) i, després, la va agafar del braç. Quines coses shavien de veure! Al capità aquella escena no el va interessar gens ni miqueta però no va tindre més remei que xar-shi de nou, perquè home i dona es dirigien cap a ell. Quina barra! Per tal devitar un incident poc agradable Don Alessandro va girar les passes cap al vaixell, però, novament no va tindre més opció que girar-se, lhomenàs i la dona pujaven pel pont sense permís, ni preguntar, ni res de res.
Fora del meu vaixell va escridassar el capità, depravats!
Torne-mho a dir després destar amb la Maleneta!
Lhome va riure i va soltar quatre brofegades que no vénen al cas i va tornar a insistir al capità sobre les virtuts de la Maleneta.
Don Alessandro estava per a pocs romanços, esperava larribada del contacte a València i li feia una gran vergonya que el trobara en aquelles circumstàncies tan allunyades de la seua manera de ser. Va fer, de nou, mitja volta i va pujar a bord. Lhomenàs, com si no haguera sentit res, el va seguir i li va fer un senyal a la Maleneta perquè anara darrere dell. Quan el capità va sentir les passes que el seguien, es va girar i, duna manera més que convincent, és a dir, pistola en mà, va comminar lhome i la dona perquè abandonaren el vaixell. Però, quan Malaspina estava traient la pistola, ja tenia damunt dell lhome, que el va agafar pels muscles i li va fer un escoltellet.
Sóc Montbou, el seu contacte a València va dir lhome mentre treia la punteta de la llengua i la feia córrer per la comissura dels llavis.
El mariner va tindre una successió dimpressions que se li amuntegaven al cervell i que calia aclarir. No era possible que el ministre Valdés li haguera posat un contacte tan destrellatat i que, a més, havia de tindre cura dell. Per pura lògica havia de ser de lenemic. Estaven cridant latenció de tot el port. I per si el Montbou no fóra prou, venia acompanyat per la Maleneta, que, ben mirada, era una dona massa bonica per a estar venuda als mariners que recalaven al port. Laltra sensació que el va deixar torbat era que el Montbou feia olor daixò, de bou, o vaca... o cavall, no ho podia acabar de de nir.
Que ens quedarem ací tot el matí... o passem a un lloc més privat? va interrogar Montbou, que, acte seguit va tornar a traure la llengüeta pels llavis. I abans que us manifesteu al respecte, ho dic jo: la Maleneta també ha dentrar en lestratègia i formar-ne part.
El capità es va sentir una miqueta intimidat i sorprés. Aquell sapastre deia tindre una estratègia? Sense llevar-li lull de damunt, va guardar la pistola, tot i que va conservar la mà a lempunyadura, i va decidir donar un vot de conança al contacte. Abans dentrar li va fer una lleugera observa-ció sobre lolor que feia.
Si voleu va respondre ràpidament, podeu fer lacudit fàcil amb el meu cognom, però la veritat és que anit vaig estar embolant bous a Meliana i he vingut dallà sense temps de fer-me una rentadeta.
Alguna cosa havia sentit Malaspina daquells costums ibèrics amb els bous, no sabia exactament com es feia, però estava clar que Montbou havia estat ben a prop daquelles bèsties.
Mentre anaven cap a la cabina, el capità tractava dordenar les idees. Allò li semblava una paròdia mal feta. Quan el ministre Valdés li va proposar un home de con ança perquè tinguera cura dell, ja li havia paregut que exagerava un poc. El capità pensava que ell era prou fadrinet per a cuidar-se. El va admetre en qualitat de guia i per fer callar el ministre. Ara bé, una altra cosa era el numeret que estava muntant el contacte: si algú no sabia que Malaspina havia arribat a València, ara era més que un escàndol.
Allò va ser, precisament, el primer que el capità va dir a Montbou. Aquest es va gratar el cap com si estiguera obrint un solc en les idees o en les paraules.
Mire va dir Montbou resolt a deixar clares les coses, jo sóc Josep Montbou, conegut en tota lhorta com «el Folladoret de lHorta». Modestament li he de dir que lluïsc el malnom i el passege pertot arreu. Ara mateix ja hem fet tard per a canviar destratègia. Tot el port pensa que us estic col.locant la Maleneta i no cap altra cosa. Menteneu? I no cap altra cosa va repetir emfàticament que, al capdavall, és del que es tracta. No?
La veritat era que Malaspina no coneixia de res el seu contacte a València i el fet dhaver-lo acceptat a la força feia que estiguera prejutjant-lo a tota hora. Al capdavall lestratègia no era tan dolenta.
Montbou era un home pròxim a la quarantena danys, uns quants més que Malaspina. Shavia adobat a la mar, de ben jove es va enrolar en un vaixell de mercaderies entre la metròpoli i les colònies ultramarines. Tenia un caràcter rebel, cosa per la qual en una ocasió lhavien condemnat al pitjor dels castics que es podien fer a un mariner: passar-lo per davall la quilla del vaixell. Ben pocs eixien vius daquell suplici, però Montbou ho va poder contar de miracle. Absolutament encabritat per aquell succés, va desertar al primer port on el vaixell va deixar caure les àncores. Poc després va tornar a la mar en un vaixell de corsaris anglesos, on va treballar de cuiner. La vida li va fer un tomb. El vaixell duia un ostatge, un anglés de bona sang i alta nissaga, a qui va aconseguir alliberar quasi per casualitat. Fruit daquest esdeveniment, va entrar al seu servei i arribà a ser el seu home de conança. Aquest lord anglés era un home de tarannà liberal que va aconseguir introduir-lo en el món de la lectura i els ambients de la maçoneria. Així va ser com acabà treballant de contacte dels liberals anglesos quan venien a Espanya, i així, també, va ser conegut pels polítics reformistes espanyols. Evidentment era més del que semblava, i això, Malaspina encara ho havia de descobrir.
Mireu va continuar Montbou, tinc entés que sou una persona a qui agrada fer la faena a la seua manera, cosa que trobe natural perquè vós sou un gran ocial i, a més a més, teniu la conança de Valdés. Doncs mireu-ho daquesta manera i ho entendreu fàcilment: jo treballe a la meua manera. No us negue que pugueu desaprovar el procediment, només us demane que nespereu els resultats.
Ja men puc anar? va dir de sobte la Maleneta que feia cara davorrida al costat de la porta de la cabina.
Sí va respondre Montbou, però no isques a coberta encara, semblarà que no has fet res. Esperat una miqueta més i, quan ten vages, fes-ho arreglant-te la roba... tot ha de tindre les seues aparences.
Don Alessandro va prosseguir Montbou, la reunió dels «amics» és demà a la nit. El lloc és inusual o, si voleu, original. Mentrestant, i si mho permeteu, us he preparat algunes activitats. Espere que siguen del vostre grat.
Com doriginal és el lloc? El mariner shavia quedat intrigat. Ell havia experimentat llocs de reunió poc usuals, era la millor manera de camuatge: ermites, tavernes, coves, praderies, clarianes de bosc, etc. Sempre es tenia la pretensió de no posar cap «amic» en evidència i perill.
En un convent. Un de monges, què us sembla?
Únicament que hauré de conar en la bona mà de la gent dací, no em queda més remei.
No passeu ànsia, és un lloc segur. Té les millors eixides demergència de tota la ciutat. Mhi acompanyeu ara?
És clar, això faltava.
Els dos homes van eixir de la cabina i es van dirigir cap al pont en direcció al moll. Don Alessandro tenia la cara roja de vergonya, pensava que tots estaven mirant-lo i tots simaginaven, justament, el que no havia fet. El Montbou li havia tirat per terra la reputació dhome seriós, però pel terra que hi ha al fons de la mar. Un parell de cavalls van ser muntats pels dos homes i van desaparéixer pel camí del Grau cap a València.
Monsieur Belier, el Messié, era lamo de lhostal on Montbou havia reservat una cambra. El tal Belier, home vingut de França feia molts anys era, sense saber-ho, descendent de catalans, el cognom autèntic del qual era Bellver, que els francesos havien acomodat a la seua llengua. El Messié, com tothom el coneixia, daixò ja ni sen recordava i lluïa la nacionalitat francesa a tort i a dret. Montbou es va acomiadar del capità, li va recomanar que descansara i que, a poqueta nit, aniria a recollir-lo.
Don Alessandro va aprotar la vesprada per a deixarse caure pels carrers de València: el carrer de Cavallers, la plaça del Mercat, alguna llibreria... En algun moment va tindre la sensació que algú el seguia, però era home de poques manies, acostumat a plantar cara quan feia falta, de manera que va pensar que si algú volia alguna cosa dell ja es donaria a conéixer.
Montbou va anar a buscar-lo cap a tres quarts de vuit, o això deien les campanes. Es van saludar i sen van anar passejant cap al carrer de les Comèdies. Us he preparat una sorpresa va dir Montbou, espere que us agrade.
Havien anat a una fonda on Montbou havia llogat una cambra apartada del públic. Hi havia sobre la taula una font de pebreres torrades a la brasa amb bacallà esgarrat i un bon raig doli. En una altra font hi havia conill amb tomaca, un bon pa i un excel.lent vi de Torís. Aquest últim va ser el que va convertir aquell mà a mà en un monòleg montbovià. Malaspina, prudentment, el va deixar anar. Montbou va fer una apologia de València i els pobles de lHorta, els costums, els menjars, les festes... Si no fóra perquè Malaspina també va acabar amb un bon núvol al cap, hauria aprés prou daquelles contrades. Els comensals, a poc a poc, intercanviaren algunes qüestions de caire més personal. Finalment, els dos van canviar dopinió respecte de laltre. A les postres van aparéixer quatre músics amb instruments, hi havia dos violins, un violoncel i un contrabaix: música de cambra! Això sí que era una sorpresa. En honor a litalià, la música de Vivaldi va omplir lestança. Els músics no eren virtuosos, però la interpretació era dallò més acceptable.
De veritat va dir el mariner que mheu sorprés molt agradablement.
Gràcies va replicar Montbou, però açò no ha fet més que començar.
Només dir això Malaspina va veure que els músics feien uns moviments que el van alertar. Els uns als altres es tapa-ven els ulls amb un mocador, després van tornar a tocar els instruments. Amb linici de la música van entrar a la cambra la Maleneta i una amiga amb uns moviments sensuals corprenedors. Montbou ja estava fent gala del seu malnom. No cal dir com va ser dagradable la vetlada. Quasi de nitivament Malaspina havia canviat dopinió: el ministre Valdés lhavia encomanat a bona gent.
De nit ben fosca van eixir de la fonda, Malaspina va agrair tot el que li havia preparat, es va desfer en elogis i agraïments.
Descansaré ben a gust va dir el capità, demà serà un altre dia. Mheu de dur al lloc de reunió.
Què dieu de demà? va exclamar Montbou. El dia davui encara no sha acabat. Sabeu quin és el meu lema? va dir mentre es passava la llengua pels llavis.
Malaspina no sabia el lema, però sospitava que quan Montbou es passava la llengua pels llavis era perquè tenia alguna cosa interessant a la punta de la llengua.
Montbou mai no en té prou. Aquest és el meu lema va dir satisfet lhomenàs. Ara anem a portar els cavalls, anirem prop dací, pel camí de Sagunt. Embolem un bou, sabeu? Una xicoteta festa damics.
«Damics»? va emfasitzar el mariner.
«Amics» no, no. Només amics clars i rasos.
Malaspina shavia quedat una miqueta inquiet per la confusió, a més shavia fet els comptes danar a descansar després de la «sorpresa» del Montbou. Però estava clar que seguia el lema al peu de la lletra. Per no fer-li-ho lleig va accedir a lembolada, a més li abellia veure en què consistia allò, nhavia sentit a parlar i ja estava encuriosit. Malaspina es va posar la mà a la butxaca i en va traure una petita coixinera de cotó, de linterior va traure unes fulles seques i va oferir-ne al Montbou.
Es diu coca, els indis de laltiplà en roseguen quan han de fer faenes feixugues. Potser ens ajudarà en aquesta petita festa.
Les portes de les Torres de Serrans rarament es tancaven, aquella pràctica ja havia passat a la història. La lluna plena siluetava tot lentorn, era per això que les cavalcadures no van tindre problemes per a seguir el camí. Semblava que les bèsties tingueren pressa per arribar al lloc de la festa, intuïen un descans. Es trobaven al bell mig de lhorta, una masia blanca destacava amb força a la llum de la lluna, emblanquinava el verd terrós de la nit. Darrere hi havia un corralot ben gran. Quinze o vint homes hi parlaven animadament. En arribar Montbou i el capità, es van saludar els uns als altres.
Un amic foraster que no ha vist mai açò va dir lacònicament als presents.
Hi va haver una salutació coral, una cosa semblant a la resposta dels dels a la lletania, ningú no va fer cap comentari, era amic de Montbou i punt. Els dos van desmuntar i van deixar els cavalls lligats a un arbre. Acte seguit es van dirigir cap a una espècie de caixa de fusta enorme que hi havia a la vora del tancat. Se sentien esbufecs.
Mireu va dir Montbou encarant-se al capità, es diu Batiste. És el millor bou que he conegut.
Una bèstia negra amb unes banyes imponents potejava nerviosa en un tancat tan menut que no hi podia ni girar el cap. Els esbufecs que shavien sentit provenien dels narius potents i redons de Batiste. Pressentia que anava a passar una estona desagradable amb foc a les banyes i gent fent-li retallades a tot arreu.