Un amic foraster que no ha vist mai açò va dir lacònicament als presents.
Hi va haver una salutació coral, una cosa semblant a la resposta dels dels a la lletania, ningú no va fer cap comentari, era amic de Montbou i punt. Els dos van desmuntar i van deixar els cavalls lligats a un arbre. Acte seguit es van dirigir cap a una espècie de caixa de fusta enorme que hi havia a la vora del tancat. Se sentien esbufecs.
Mireu va dir Montbou encarant-se al capità, es diu Batiste. És el millor bou que he conegut.
Una bèstia negra amb unes banyes imponents potejava nerviosa en un tancat tan menut que no hi podia ni girar el cap. Els esbufecs que shavien sentit provenien dels narius potents i redons de Batiste. Pressentia que anava a passar una estona desagradable amb foc a les banyes i gent fent-li retallades a tot arreu.
El ritual va començar: van enllaçar la bèstia, després van passar la corda pel piló. Van obrir la porta del tancat i Batiste va eixir prou enfadat, buscava algú que pagara el que li estaven fent. La corda va córrer rapidíssima pel forat del piló i el bou va acabar amorrat al piló, com se sol dir. Entre quatre homes li van posar uns ferratges a les banyes acabats en una bola de teda, uns altres dos lagafaven de la cua. Es van encendre les boles i Montbou va traure un ganivet que feia feredat. Amb el ganivet davant la cara va anar a buscar el capità.
Voleu ser vós qui talle la corda?
Agraïsc sincerament loferiment, però vull cedir-vos aquest dubtós honor, permeteu-me abans que em pose a bon recer.
Sí, més valdrà que en aquesta ocasió exerciu despectador.
Ganivet en mà sen va anar cap al bou i va tallar la corda. El bou, en sentir-se lliure, va començar a perseguir tot allò que li semblava estar en moviment. El corralot es va convertir en una remor de cridòries, semblava que els homes tenien la sang encesa i que circulava amb una fortor imparable. «Incauts ritualistes», pensava el capità.
La festa del bou va acabar quan se li va apagar el foc de les banyes i, a més a més, un núvol gros va tapar la lluna. Encara que hi havia alguna torxa encesa ara el bou era massa poderós. Llevat dalgun rebolcó i algun cremat sense importància, el joc del bou va acabar bé.
Era lhora danar a dormir, tothom estava cansat, rebentat en algun cas. Malaspina va recordar a Montbou que encara els quedava una bona cavalcada ns a València.
Això farem! va renegar lhomenàs. Anit a penes vaig dormir per anar a buscar-lo, no farem nit a València, sinó ací.
El mariner sospitava que alguna cosa se li escapava. El casalot estava tancat amb pany i clau. Per prudència no va dir res, només va esperar que els esdeveniments parlaren amb veu pròpia. El que va seguir no eren esdeveniments, sinó una autèntica temeritat. Els homes es van dirigir cap als estables en unes condicions pírriques: suats, bruts, algú mascarat de les boles del bou, és a dir, la aire que desprenia aquell grup humà era més aviat de bestiar enfurismat. Lestable no oferia unes condicions reparadores, ans al contrari: palla, fang, humitat, olor de bestiar de veritat... Havien tocat la nineta dels ulls al capità perquè, si dalguna cosa estava convençut, era que la higiene personal era la cosa més important en un vaixell. Es trobaven en terra, això era clar, però Malaspina pensava que la higiene havia destar present en tots els ambients humans. Per tot això, quan va veure el que lesperava es va encarar a Montbou i, discretament, amb una intervenció curta i carregada dintenció li va preguntar:
Què és açò?
Una quedà, capità. Quan no es pot tornar a casa sha de fer alguna cosa. No penseu vós el mateix?
I tant que pensava el mateix, però Malaspina tenia una altra solució, és a dir, si es posara a pensar, trobaria moltes opcions que no passarien per aquella quedà.
Hi ha una estona de viatge va suggerir el capità, però preferisc cansar-me més que passar la nit en aquestes condicions. Què en dieu?
El capità recordava el gest de Montbou de passar-se la llengua pels llavis quan havia dit alguna cosa que li semblava dobligat compliment. En aquell moment va ser Montbou qui va sentir atacats els esquemes. Anar a València signicava una llarga passejada nocturna. Encara no havia contestat a la pregunta del capità perquè el cervell li anava a colps. Duna banda, lhaguera enviat a pastar fang, però, de laltra, es tractava de la persona que li havien conat i no el podia abandonar per res del món, de manera que primer es va gratar el cap, després va traure la llengua per la comissura dels llavis i després va dir:
On va el capità, va Montbou. No podríeu haver escollit millor companyia: Montbou coneix lHorta com la palma de la mà. Serà per a mi un plaer conduir-vos a València i, valgam Déu! Un passeget a aquestes hores és ideal, és un bon remat per a un dia tan complet.
Els dos van arrear els cavalls i, després dacomiadar-se i excusar-se per no dormir a lestable, van emprendre la ruta.
De camí cap a València, cansats i amb poca gana de conversa, Montbou i Malaspina raonaven sobre algunes coses dels bous per les quals el capità sentia curiositat.
Per què feu açò?
La pregunta va respondre Montbou no és per què, sinó per a què.
I doncs...?
Provem els bous per a les festes. Els hem de triar perquè donen bon joc.
Però... a aquest Batiste ja el coneixeu...
Sí, nestem segurs, però fa un gran goig córrer aquest bou i, a més, és un privilegi fer-ho amb tan poca gent. Hauríeu de veure com es posa el poble en la festa gran.
La curiositat del mariner ja el feia pensar en un estudi antropològic daquella festa, de fet van estar-ne raonant una estona llarga.
Després dallò es va deixar caure el silenci. En un moment donat, Malaspina va veure que el cavall del seu acompanyant es detenia. Montbou tenia el cap caigut: shavia adormit com un beneit. Primer va pensar a despertar-lo, però després va ordir una altra solució. El cas era que el paratge oferia per ací bardisses i canyars, i per allà senillars i conreus.
Montbou coneix lHorta, va dir Malaspina xiuxiuejant i somrient alhora. Va agafar les regnes del cavall de Montbou i va continuar fent camí.
Van parar en un clar. Malaspina es va traure una brúixola de la butxaca, va mirar el cel, va observar la brúixola amb lescassa llum de la lluna i va dirigir els cavalls cap a lest. Buscava la mar i seguidament el Grau de València. Havia decidit dormir a lAstrea.
Al cap duna estona van arribar a la costa i, vorejant-la, es va fer present el Grau. Els guardians del port dormien, potser més profundament que Montbou, tant que ni van sentir els cascos dels cavalls. Quan van arribar al costat de lAstrea un mariner els va fer parar. Allò va alegrar el capità sobre manera perquè això volia dir que els seus mariners sí que feien el que sels havia ordenat. Malaspina es va identicar i va demanar ajuda. Era el moment de la neteja. Per res del món pensava pujar a bord aquell home amb aquella fortor. Entre el mariner de guàrdia i el capità van agafar Montbou, el qual va començar a deixondir-se. Quan va voler reaccionar ja era massa tard, volava cap a laigua del port. Les escridassades de qui havia estat en braços de Morfeu es van sentir per tot el port. Malaspina li va llançar una llesca de sabó i li va suggerir que aprotara lavinentesa. Després de tots els renecs del món, van acabar dormint en un senyorial Astrea que, amb el velam plegat, semblava nerviós per fer-se a la mar.
La campana de lAstrea va sonar amb estrident insistència. Quasi dimmediat va haver-hi gran moviment de tropa. Uns moments abans Montbou somiava que era com un munt de creïlles en un sac que vaivejava suaument. La veritat és que, vista des de fora, lhamaca on dormia no semblava una altra cosa i el conjunt de mariners hamacats pareixia més una bodega que no un dormitori; amb tot, amb el vaixell amarrat a port era molt poc el moviment que hi havia, en alta mar era un poema visual que bé podria anomenar-se «crisàlides feculars».
Montbou va obrir lhamaca com si fóra un ull, aquesta va girar sobre si i lhomenàs caigué estrepitosament a terra. Va restar immòbil mentre tractava de lligar caps i peus. De sobte recordà el bany nocturn i el rastre de brofegades irreproduïbles que van seguir al patatxap. Amb la nafra oberta i la sang encesa es va alçar disposat a dir quatre coses al mariner que li havien encomanat. En eixir a coberta hagué dasserenar-se. El capità passava revista a la tripulació, tots en silenci, en perfecta uniformitat, un a un, pas a pas. Montbou girà els ulls cap a la mar i es va sentir immers en un espectacle celestial i marítim que el va deixar corprés. El sol no havia eixit, però estava a punt de fer-ho, la seua llum escapava cap al cel; no obstant, un autèntic ramat de nuvolets menuts (borreguets, en diuen) impedien que tota la llum se nanara. El sol, enfurismat, intensicava la força i els núvols es feien purpurins. A sota, la mar encara mostrava una cara plumbosa, lla de la nit. Era, en de nitiva, un daquells moments en què sentén ladoració pagana al sol, a la terra, a la mar, als núvols... a la natura.
De vena poètica no lin faltava a Montbou, certament, però de sobte va recordar que havia pujat a coberta per un assumpte més prosaic, més allunyat de qüestions líriques. Va oblidar aquella contemplació melancònica i es dirigí cap al capità, el qual ja havia acabat la revista de la tropa. Una petita bambolla descuma aïrada se li va escapar mentre feia camí cap al mariner. Montbou, però, encara no sabia del cert qui tenia al davant.
Mai no he consentit tindre al meu vaixell un home tan descurós, a mig vestir, despentinat i sense haver-se rentat la cara per saludar un nou dia. Aneu, feu tot el que necessiteu i torneu, he de parlar amb vós.
Ben lluny de renegar, Montbou va seguir les ordres del capità, shavia deixat intimidar per aquelles paraules tan persuasives, com si formara part de la tripulació i acatara una ordre. Per això, quan es va adonar que era un home lliure i que no rebia ordres de quasi ningú, acabà de posar en ordre la vestimenta i els cabells i sen va tornar enfurit cap amunt.
Malaspina! va bramar.
No calia tant de crit, el capità estava al seu davant amb el braç allargat i amb un paper a la punta dels dits. Era el regal que el ministre Valdés li havia donat per al contacte a València. Era el millor moment per a traurel. Montbou el va agafar. Malaspina no es va sorprendre que aquell tros de carn esbufegadora sabera llegir. Els ulls de lhomenàs sanaven esbatanant a mesura que anava llegint.
Per tots els llepacrestes, escarbacalius i esgarrabanderes del món! això li havia eixit de lànima. Don heu tret aquest paper?
És una invitació per a vós i per a mi... em fareu lhonor?
Era una invitació, sí, era això. Ni més ni menys que un permís reial per a caçar un porc senglar al paratge de lAlbufera. Allò era més del que Montbou haguera pogut somiar, de manera que, de bell nou, shavia tornat manyac, avinentesa que va aprotar el capità per suggerir-li que amb aquella traça no el deixarien entrar-hi. Li tallaren els cabells, el tornaren a banyar i el vestiren amb roba nova.
Ara sí! Anem-hi! va exclamar el capità.
Un reduït escamot militar rondinava pels accessos al paratge de lAlbufera. Locial, de baixa graduació, amb prou faenes sabia llegir, però en veure el segell del rei els va preguntar a què havien vingut. Després dobtindre resposta digué a un dels soldats que els acompanyara a la passera i a altres dos que feren batuda. La peça que van abatre era un mascle vell de més de noranta quilos. Una autèntica bèstia. Encara van tindre unes últimes paraules amb el militar. Calia deixar la peça cobrada per a la manutenció de la tropa. El permís era per a caçar, no per a endur-se la caça. Amb tot, Montbou aconseguí que li donaren els ullals com a record.
A poqueta nit, quan els ratpenats estiren les capes i fan giravolts entre larquitectura ciutadana, Montbou i Malaspina sopaven a la fonda del francés. No hi havia pressa, la reunió era molt més noctàmbula, molt més secreta i arterosa. Montbou semblava un senyoret, Malaspina ho era. Montbou repassava mentalment com havia anat la inusual cacera que havia tingut al matí, necessitava contar-ho a algú. Res semblant al furtivisme habitual, allò destar esperant enmig de la passera, tranquil.lament, més mudat que si anara a missa major, amb larma preparada, la bala preparada per a eixir xiulant cap a a la presa. Soroll dhomes i gossos, grunys de porc, papallones estomacals, «tot per a vós», dit al gallet, porc molt a prop... pum! Entre ull i ull, fulminant. Malaspina tenia raó, li lhavien parada com li la paren a un rei. Malaspina ordenava les idees sobre Amèrica, calia exposar i convéncer; ara bé, els que acudirien a aquella reunió estaven convençuts de la necessitat de canvis en les relacions entre la metròpoli i les colònies dultramar, semblava que, més aviat, anaven a fer una posada en comú, una petició de pluja didees per tal de millorar el projecte i una cerca de diners per a nançar lexpedició, perquè això el capità ho tenia molt clar, calia fer una expedició cientíca, tan necessària com el rerefons polític. Potser per això, ambdós comensals menjaven amb molta calma, assaborien cada mos.
A lhorabaixa hi havia tots els dies missa al convent. Alguns pecadors hi anaven buscant el perdó dels abusos que, sovint, confonien amb pecats. Devia ser un dia propici per als abusos de qualsevol tipus perquè lesglésia tenia més feligresos que de costum. Alguns hi entraven directament pel lateral de la dreta i sacostaven a fer pregàries a la capelleta de la Mare de Déu, dirigien les passes cap al confessionari i desapareixien. Així va ser com Malaspina es va acomiadar de Montbou abans danar a confessar-se.
No patiu per mi va xiuxiuejar Montbou, no tinc més faena que esperar la vostra eixida.
Els membres de lSPAP (Societat Pecadora dAmics del País) eren els amtrions. Tot i el sarcàstic nom que havien triat, eren dallò més seriosos quan calia, sobretot en ocasions com la que aquell dia els oferia. Es tractava del sector més liberal i il.lustrat de la Societat Econòmica dAmics del País de València. Havien batejat la subsocietat així perquè acostumaven a reunir-se en aquell convent i laccés a la biblioteca els va resultar tan original que en una reunió amb traces informals va haver-hi molt de temps per al comentari jocós i distens.
Quan Malaspina va travessar el confessionari se sentí confús perquè una obscuritat quasi absoluta regnava al lloc on havia accedit. La confusió es traduí en sorpresa quan va veure com una tènue llum de cresol sacostava cap a ell; encara es va quedar més bocabadat quan va veure que era una monja qui duia el cresol a la mà. Era Eufrasieta que, tot i no haver fet els vots, vestia de monja. Ambdós es van observar per un moment.
Seguiu-me va resoldre la novícia.
El capità havia acudit a moltes reunions secretes i, per tant, els llocs compartien ladjectiu. Havia tingut reunions en vaixells, masos, baixos de museus, ns i tot en alguna cova; però en un convent de monges no, i menys passant a la clausura. Li resultava original, li agradava que dins lestament eclesiàstic hi haguera lloc per a la saviesa, la conxorxa i la «llum». Monja i mariner van passar pel vell claustre empedrat, les cames dEufràsia menaven cap a la biblioteca. Don Alessandro es quedà de pedra quan va veure la vella, bella i preciosa biblioteca, tant que no sadonà dels homes que hi havia ns que va sentir algú que deia: