Seguiu-me va resoldre la novícia.
El capità havia acudit a moltes reunions secretes i, per tant, els llocs compartien ladjectiu. Havia tingut reunions en vaixells, masos, baixos de museus, ns i tot en alguna cova; però en un convent de monges no, i menys passant a la clausura. Li resultava original, li agradava que dins lestament eclesiàstic hi haguera lloc per a la saviesa, la conxorxa i la «llum». Monja i mariner van passar pel vell claustre empedrat, les cames dEufràsia menaven cap a la biblioteca. Don Alessandro es quedà de pedra quan va veure la vella, bella i preciosa biblioteca, tant que no sadonà dels homes que hi havia ns que va sentir algú que deia:
Senyors, heus ací Don Alessandro Malaspina, capità de lArmada espanyola, enviat pel ministre Valdés.
Uns aplaudiments sords fets només amb dos dits de cada mà es van ofegar entre els llibres i la fusta. La llum produïda per unes llànties doli va ser sucient perquè el capità reconeguera algunes persones de les presents que ja havien estat en altres daquelles reunions secretes, saludà amb lleugers moviments del cap a tots i acte seguit tothom va continuar parlant en els seus rogles, fent temps mentre arribaven tots els convocats. Malaspina es va afegir al grup de persones on es trobava el que lhavia presentat. Eren moments distesos, aptes per al comentari banal i lacudit del moment. En un daquells acudits el mariner es va assabentar del nom de la societat que albergava la reunió. Per un moment va pensar que es tractava duna paròdia, però el tarannà de la gent que hi havia no deixava lloc a dubtes. Intel.lectuals i burgesos, algun noble didees liberals i ns i tot algun clergue, i com no, dues monges que, tot i ser amtriones, exercien el paper de convidat de pedra.
La tertúlia de grups es va acabar quan entrà a la biblioteca un home vestit amb pantalons genollers, armilla i casaca de color groc daurat, mitjons blancs i sabates negres. Duia un barret tricorni sota el braç i una estupenda perruca blanca acabada en uns caragols dallò més impactants. Era Francisco Cabarrús, director del Banco de San Carlos i home de gran in uència en la Compañía de Filipinas. Lhome va enviar una salutació general i inicià la reunió.
Sa majestat el rei Carles III mha traslladat la seua preocupació per les colònies ultramarines, és tema de gran debat entre els governants i persones que tenim treballs de responsabilitat en aquesta nació. La tasca de protegir i enriquir les vastes extensions de terra que posseeix la corona és quasi impossible. Corsaris, anglesos, francesos, russos, indis i no se sap quanta gent de quantes nacionalitats van fent assentaments en territoris allunyats dels nostres destacaments militars. Cal, per això, reorientar la política pel que fa a les relacions de la metròpoli amb les colònies. Cal crear felicitat i riquesa per a ambdós pols.
Recentment el Real Banco de San Carlos ha assumit la funció de dirigir la Real Compañía de Filipinas. És idea del banc reorganitzar el comerç amb lExtrem Orient; per a tal hem aconseguit el vistiplau del rei per a noliejar vaixells de lArmada espanyola comandats per o cials experimentats. És per a mi un plaer comptar amb el capità de fragata Don Alessandro Malaspina, mariner expert en aquest tipus de navegacions llargues. Si algú de vostés vol, pot anar a veure lAstrea fondejat al port de València, aquest vaixell, després dalgunes modicacions que el capità ha supervisat personalment, ja està a punt per a fer la primera singladura al nostre servei.
Aquest és, però, el principi de la nostra col.laboració i el germen dun gran canvi en les relacions entre la metròpoli i les colònies ultramarines. Serà, doncs, aquest el tema pel qual ens trobem hui reunits. Cal elevar a nivell daxioma la necessitat daquestes noves relacions i presentar-les al rei de manera que assumisca el projecte i hi done lembranzida denitiva. Té la paraula Don Alessandro Malaspina.
Un hàlit de curiositat es va estendre per la penombrosa biblioteca, hi havia qui movia el cap per tal daconseguir una visió més bona, ns i tot les monges van allargar el coll per veure el mariner. Aquest, amb un posat seriós, vestit amb la casaca roja de mudar i un perruquí blanc a la moda, va avançar cap on es trobava Cabarrús, li va fer mitja reverència i en va brindar algunes més als assistents.
Cavallers, la vida dun mariner pot esdevindre tosca i avorrida ns al punt dacabar parlant només de tempestes i penúries ocorregudes a la mar. És, però, lhora de la necessitat i cal que els ocials de marineria siguen també uns avesats cientícs, si més no, usuaris de la ciència, espremedors de coneixement i espills de saviesa. No vull avorrir-los contant els serveis fets a la corona espanyola, només els diré que he recorregut diverses vegades les aigües que banyen totes les possessions espanyoles. He observat de primera mà els problemes amb què es troben els espanyols de colònies. No cal dir que la majoria dells són nascuts allà i només coneixen la mare pàtria de sentir-la referir, és a dir, quasi una quimera. També han sentit parlar de les colònies del nord que han trencat els vincles amb la metròpoli. Tot arribarà. Fins i tot hi ha hagut recentment alçaments indígenes sufocats de miracle. És per això, senyors... Malaspina va observar al fons les dues monges arraconades i no va poder evitar dir i senyores, que ara els exposaré els canvis que, al meu entendre, caldria introduir en les relacions entre metròpoli i colònies i, per descomptat, que les debatem, millorem i enllestim entre tots.
Voldria remarcar dos aspectes que entenc bàsics abans diniciar els temes de debat. En primer lloc trobaran vostés que els principis en què base la meua proposta estan allunyats de les grans idees liberals i il.lustrades perquè si les agafàrem l per randa, esdevindrien utopies. Busque intervencions senzilles però efectives, la posada en pràctica de les quals siga possible a curt termini. Daltra banda, aquests canvis afectaran inevitablement la metròpoli, és més, una cosa va lligada amb laltra.
La primera cosa que caldria canviar és la mentalitat espanyola de conqueridors. Els conqueridors primer destrueixen el país conquerit, després es destrueixen entre ells i acaben destruint el país don van eixir. Una única legislació per a la metròpoli i les colònies és impossible. Llocs tan diferents necessiten legislacions diferents. Això és ben evident, només cal fer un viatge per a adonar-se que una cosa són els espanyols de la península, una altra cosa els espanyols de colònies i una altra, la més diferent, els indígenes. I això, senyors, que obvie la gran barreja de persones que no són cap dels tres grups citats. Totes tres cultures i les no citades topen les unes amb les altres. Els indis no necessiten més que el que els dóna la terra generosa. Els europeus necessiten que els indis treballen per a poder viure com viurien els indis, és a dir, tranquilla ment. Qui els fa entendre la «bondat» de treballar? Lúnica cosa que uneix les possessions és lexplicació amable de la religió. Hem de deixar de banda la grandiloqüència dun imperi impossible de controlar, és molt més sensat dirigir unes poques ciutats, territoris, explotacions estratègiques i sense que semble una usurpació. Daltra banda, la plata ja no és un negoci per a Espanya, tant és així que els diners que el rei en trau sels gasta mantenint el personal dAmèrica. Pel que fa a la relació comercial és quasi una caricatura. Espanya no produeix totes les necessitats dAmèrica, ni de bon tros; cal legalitzar les relacions entre les colònies i entre aquestes i altres països. La situació actual afavoreix el contraban i lenriquiment daltres potències que sens riuen davant del nas. Caldria, nalment, iniciar un control de les persones que decideixen anar-hi a viure. Ja els he dit com és la terra de generosa, ho és tant que es pot viure sense fer res, ns i tot, les tropes es veuen forçades a admetre gent que no mereixeria mai lapel.latiu de militars ni despanyols, però la necessitat hi obliga. Aquests, senyors, serien a grans trets els temes a debatre.
Però...
Una remor sorda, però intensa es va escampar per tota la biblioteca. Els comentaris anaven de boca en boca sense cap director dorquestra. El capità no havia acabat, ni de bon tros. El discurs havia estat una miqueta atropellat, potser per lànsia del mariner dexposar totes les idees amb una condensació excessiva. Al capdavall, però, interessant per a tots els assistents. Aquelles paraules havien exercit en algun dels presents aquella sensació de sentir en veu alta allò que es pensava però que mai no shavia acabat de concretar. Allò, més que una reunió, semblava un poal daigua on algú havia amollat un bon terròs de calç viva. El «però» de Malaspina es va ofegar entre les bambolles ardents de la calç, per això, aquesta vegada amb més energia, va insistir el capità:
Tanmateix, senyors...
El soroll subsegüent a aquella crida, que demanava silenci amb el dit índex als llavis, semblava el que fan les brases quan els cau aigua damunt, només hi faltava el fum. Estava clar que el capità no havia acabat, així que quan va sentir que el silenci apagava les darreres veus, va reiniciar el discurs.
Si un home té una heretat i no la coneix a fons, difícilment podrà trauren el màxim i millor prot; així mateix és fonamental que passege per les seues possessions perquè tothom sàpia qui nés lamo.
El territori nacional europeu és minúscul si el comparem amb Amèrica. Fixen-se vostés que actualment encara estem alçant mapes de llocs de la península que tan necessaris ens són. Desconeixem la immensitat dAmèrica i de les illes orientals. Anglaterra i França han enviat els seus cientícs arreu del món i ens estan dient com són les nostres possessions. Això Espanya no ho ha de permetre, cal prendre la iniciativa, cal que senyorege pels seus territoris.
Plantege, per això, i com a acció prèvia a tot canvi, una expedició cientíca i política al voltant del món, és a dir, al voltant de les nostres colònies. Cartogra a, hidrogra a, astronomia, zoologia, botànica, rutes, etc. És necessari fer un grandíssim viatge amb els millors cientícs dEuropa, els millors gravadors, els millors mariners... i fer el millor estudi que mai no shaja fet i així mostrar-lo, orgullosos, als nostres veïns europeus.
Políticament, senyors, tinc un pressentiment. Ja els he dit que molts dels espanyols de colònies només coneixen la mare pàtria danomenada. Arribarà el moment en què voldran ser ells mateixos els qui conduïsquen els seus destins. Només han de mirar cap al nord. Traurem molt més prot mutu si posem ara les bases per a unes futures relacions que si ho hem de fer forçosament.
Un aplaudiment sec a dos dits va remorejar per tota la biblioteca, feia lefecte que aplaudien ns i tot els llibres. Immediatament un munt de braços es van enlairar demanant àvidament el torn de paraula. La reunió començava a respondre les expectatives que havia promés. Un mossén va ser el primer que va intervindre, segons el qual caldria donar molta més importància al fet religiós. Tot i que estava en la línia expressada pel capità, pensava que shavia de donar més importància al fet dintentar unicar mitjançant la religió. Un home jove estava assegut en una cadira que es trobava vora una taula, en la qual hi havia dues llànties doli, que feien la claror sucient perquè hom poguera escriure, i una mà de fulls de paper. Així, el secretari, anava prenent nota de tot allò que sanava dient. Hi va haver bells diàlegs i fortes opinions oposades respecte a la liberalització del comerç entre les colònies i altres potències estrangeres. En de nitiva, van traure suc i punta a tot allò que sels posà al davant.
La reunió va acabar quan el sol feia les primeres i tímides pessigolles a la nit. Eixien de lesglésia a poc a poc, discretament, embolcallats encara per la foscor. Mentre la congregació eixia, Cabarrús va agafar el plec de fulls que shavien escrit aquella nit i els va donar a Malaspina.
El viatge que heu demprendre és llarg, treballeu en aquestes idees i prepareu un bon escrit. En tornar del vostre viatge serà hora danar a veure el rei. Tingueu clar que us espera.
Malaspina va agafar els fulls mentre Cabarrús encara els subjectava a les mans, era una magníca imatge per a un quadre. El capità es va enlar cap a leixida i Eufrasieta es va afanyar a arribar al seu costat per dur-lo cap a fora. A la porta del confessionari el va parar un moment.
Magradaria ser els vostres ulls per tot allò que heu vist i per tot el que veureu. Ací dins hi ha ben poc espai per a les alegries i les grans empreses.
Sor...
Eufràsia, em dic així i, encara que em vegeu amb lhàbit, no he professat els vots, però per al cas és el mateix.
Eufràsia, en aquest engranatge tots som necessaris, hi ha qui fa el seu treball a lombra, però és tan necessari com qui el fa al sol. Sapieu que estem agraïdíssims per la vostra faena com a am triona. Promet que us duré alguna cosa especialment per a vós.
Decidiu per mi, perquè és tan poc el que he vist a laire lliure que no sabria què demanar. Els llibres són lúnica manera deixir daquestes quatre parets.
Malaspina va sentir un pèl de llàstima per aquella dona que a la força havia de viure reclosa, sense possibilitat deixida. El mariner la va agafar pels muscles i la va prémer amistosament, intentant transmetre-li energia i ànims.
A linterior de la biblioteca ja quedava ben poca gent, hi havia, però, un vell emperrucat en un racó que es va alçar i va dir als pocs presents que hi quedaven:
Si en Gregori, que en glòria estiga, haguera viscut per veure açò, hauria dit «o ara o mai». Cavallers: va de bo!
Don Alessandro va eixir al carrer i no va trobar Montbou. «No tinc altra faena que esperar-lo», recordava que li havia dit. Evidentment, alguna li nhavia eixit. Va decidir anar fent camí, sapegà al mur del convent en un intent de recordar per on lhavia guiat Montbou, però no ho aconseguia. De sobte, amb el cap ocupat en lelecció de camí, algú va caure de dalt del mur. Lesglai va ser important, perquè tot i que hi havia una claror primerenca, la foscor encara regnava. El mariner es va posar la mà a lempunyadura de larma, però prompte deixà de fer-ho, havia reconegut lhome que havia botat des de laltra part de la tanca: era Montbou.
No em digueu que també lluïu el malnom pels claustres de monges...
Montbou es va sorprendre en veure que quasi cau damunt dalgú, però en sentir la veu de Malaspina es va refer dimmediat. Quina casualitat, i és que quan el dimoni vol ser sabater... Sense desdibuixar-se-li la cara, va traure la llengua per la comissura dels llavis i li va dir:
No és el que us penseu... bé, sí que ho és, però al capdavall una monja és una dona i si us xeu bé, ho tenen més difícil que altres, per això vinc a facilitar-los les coses. Capità, no penseu tan malament, es tracta duna antiga amiga dun poble prop del meu.
I, no penseu que això que feu és una gran falta?
Qui diu que és una gran falta?
Els nostres pares espirituals. Segur que coneixereu la doctrina de lesglésia pel que fa a les coses de la carn.
Els rectors parlen de moltes coses i després no prediquen amb lexemple. Supose que això també ho sabreu. Pel que fa a la carn jo tinc un altre mestre, es diu Ausiàs March. Aquell sí que sabia de carn i desperit.
Em sorpreneu, Montbou. De manera que coneixeu aquest gran poeta?
Més mestranya que el conegueu vós, al capdavall sou estranger. «La carn vol carn», deia el poeta. A aquesta doctrina òbric les orelles, les altres mavorreixen.