5.3.1 Els fertilitzants
Laplicació de fertilitzants al sòl tenia la finalitat de proporcionar a aquest una sèrie de substàncies (humus) i nutrients (nitrogen, potassi, fòsfor), per tal dincrementar així els rendiments i la qualitat de la vegetació i millorar les propietats fisicoquímiques i biològiques del sòl.[88] Entre els possibles fertilitzants es distingeixen, per una part, els orgànics (fems humans i animals, residus vegetals), designats com fimus i stercus, els quals, segons Isidor de Sevilla, amb el seu poder nutritiu fan exuberants les plantes i tornen els camps pròspers i fecunds.[89] Per altra part, estaven els fertilitzants minerals (cendres). Lús dun o altre tipus de fertilitzants i la quantitat a aplicar depenia de les diferents necessitats de les espècies conreades. (Concretament, les verdures exigien fertilitzants orgànics, mentre els cereals requerien una menor quantitat de substàncies nutritives que altres plantes, fet que precissament va afavorir el seu conreu extensiu.) En general, però, estem mal informats sobre les pràctiques de fertilització als segles X-XIV. Amb tot, hi ha indicis que revelen que la pràctica de fertilitzar les terres amb fems sembla adquirir una rellevància creixent en els segles XII i XIV. Ho suggereix, per exemple, la multiplicació de notícies relatives a recintes dedicats específicament a deposar i fermentar els fems (fumurilio, femoracium...). Aquests femers semblen emplaçar-se sempre a prop de les cases. Això podria fer pensar en una major difusió de les pràctiques destabulament, encara que el subministre de fems no depenia exclusivament del ramat estabulat. En qualsevol cas, lexistència mateixa daquests recintes es significativa perquè indica lesforç duna fertilització intensiva i curosament aplicada. En contrast, la pràctica de femar la terra deixant al ramat pasturar sobre els rostolls resultava bastant menys efectiva, perquè ladob no es distribuïa sinó irregularment sobre els camps i perquè una part daquest no trigaria molt temps en ser deslavat per les pluges.
Des del segle XIII, sobretot, els senyors no sols multiplicaren les exigències relatives a la femada de les seves terres (opus ad femandum) sinó que a més començaren a insistir repetidament en els contractes agraris en lobligació dadobar regularment les terres que establien. Lany 1241, per exemple, el prior de Santa Maria de Terrassa va atorgar el mas Coll i va exigir al seu titular llaurar-lo adeqüadament i femar-lo cada dos anys (ad bene laborandum et meliorandum et femandum unum annum et alium non).[90] El 1250 els monjos de Sant Cugat del Vallès van exigir al titular dun mas de Cerdanyola del Vallès femar cada tres anys les terres del seu mas (de tribus in tribus annis femetis bene terras eiusdem mansi).[91] També el contractes establerts pels propis homes de mas amb altres agricultors evidencien aquesta preocupació pel subministre dadobs. Un contracte de parceria, per exemple, conclòs entre Pere Boscà i la seva dona Arsenda, per una part, i el seu fill Guillem, per laltra, atorgava a aquest últim i per cinc anys, el mas familiar, a la parròquia de Sant Pere dOctavià, amb lobligació, entre daltres, de reservar per a la femada de les pertinences del mas tots els fems deposats a les seves cases.[92] Però, malgrat aquestes diverses notícies resulta impossible mesurar lefectivitat daquesta pràctica sobre la productivitat agrícola. Els femers que se citen com annexes dunes cases degueren servir, sobretot, per adobar les parcel·les més properes als centres de residència, aquelles que es dedicaven als conreus més intensius: fonamentalment els horts. En general cal assumir un dèficit de matèries primeres orgàniques i fermentables, un dèficit que no podia compensar-se per pràctiques que milloressin la composició química del sòl. Lexplicació daquest dèficit està en les pròpies característiques de lagricultura mediterrània: en lescassa rellevància de lestabulament i la manca dintegració entre ramaderia i cultura de lagre. Però, tot això no ha de conduir a conclusions excessivament pessimistes. No oblidem que la femada no era la única manera de fertilitzar les terres i que, sens dubte, es coneixien una sèrie de possibilitats alternatives: les propietats regeneratives dels ossos i de les cendres no signoraven;[93] tampoc es desconeixia la pràctica denriquir de manera natural i restituir el vigor al sòl enterrant la palla (femare de palea) i els residus daquelles plantes que conserven les substàncies (nitrogen) que prenen de laire i del sòl (les tiges dels llegums, del cànem i del lli, els sarments i les fulles dels ceps...).
5.3.2 Les alternàncies
No hi ha dubte que els agricultors degueren ser conscients de que els rendiments dels seus camps baixaven si es conreava la mateixa planta sobre una mateixa parcel·la durant un nombre prolongat danys. També degueren saber que un guaret variable però generalment breu era amb el subministrament de fertilitzants la base per una regeneració de la fertilitat del sòl. Lalternància bianual de cereals dhivern i guaret sobre una mateixa parcel·la representava el sistema tradicional a làmbit mediterrani, on sassociava amb una determinada estructura parcel·laria i un determinat tipus darada i llaurada.[94] Aquest sistema era practicat pels agricultors de lAntiguitat i recomanat pels agrònoms romans. Isidor de Sevilla, per la seva banda, presenta la pràctica del guaret com quelcom indispensable per una òptima cultura de lagre.[95]La seva referència al vervactum verno aratum,[96]permet precisar el guaret no com una terra abandonada a la seva sort, sinó com una terra no sembrada que mitjançant la llaurada es preparava per la sembra següent. La funció del guaret era deixar reposar un sòl esgotat i preservar les seves reserves dhumitat. (Aquesta necessitat de retenir la humitat explica, per altra part, la necessitat de treballs que permetessin mantenir el sòl polvoritzat i lliure de males herbes.) Sobre laplicació medieval del guaret, però, ho ignorem tot. Les obligacions contingudes als contractes agraris respecte a la successió dels conreus i a la periodicitat del guaret i de la femada no permeten deduir lexistència de sistemes de rotació observats de manera generalitzada: sobre un mateix predi podia succeir al guaret dues collites de dos cereals diferents, com lordi i el blat. Els mateixos contractes suggereixen, a més, que una terra en repòs no era necessariament una terra improductiva i que existien diverses modalitats del guaret: la successió de cereals dhivern i llegums (legumen, alternis frugibus) era una pràctica de regeneració del sòl coneguda i aplicada des de temps romans. Les propietats regeneradores dels llegums sexpliquen bàsicament per la seva capacitat de fixar el nitrogen atmosfèric mitjançant acció bacterial. Però, els llegums no sols proporcionen nutrients al sòl sinó també incideixen sobre la seva estructura. Les seves fulles limiten la il·luminació excessiva i absorbeixen limpacte de les pluges. La collita duna planta com la fava, per altra banda, aireja el sòl gràcies a la profunditat de les seves arrels i el deixa en bon estat per una subsegüent sembra del cereal. A canvi daquestes avantatges els llegums exigeixen un notable subministrament de fertilitzants i aigua. Això explica que aquest tipus dalternància degué limitar-se a un nombre molt reduït de parcel·les.
5.3.1 Els fertilitzants
Laplicació de fertilitzants al sòl tenia la finalitat de proporcionar a aquest una sèrie de substàncies (humus) i nutrients (nitrogen, potassi, fòsfor), per tal dincrementar així els rendiments i la qualitat de la vegetació i millorar les propietats fisicoquímiques i biològiques del sòl.[88] Entre els possibles fertilitzants es distingeixen, per una part, els orgànics (fems humans i animals, residus vegetals), designats com fimus i stercus, els quals, segons Isidor de Sevilla, amb el seu poder nutritiu fan exuberants les plantes i tornen els camps pròspers i fecunds.[89] Per altra part, estaven els fertilitzants minerals (cendres). Lús dun o altre tipus de fertilitzants i la quantitat a aplicar depenia de les diferents necessitats de les espècies conreades. (Concretament, les verdures exigien fertilitzants orgànics, mentre els cereals requerien una menor quantitat de substàncies nutritives que altres plantes, fet que precissament va afavorir el seu conreu extensiu.) En general, però, estem mal informats sobre les pràctiques de fertilització als segles X-XIV. Amb tot, hi ha indicis que revelen que la pràctica de fertilitzar les terres amb fems sembla adquirir una rellevància creixent en els segles XII i XIV. Ho suggereix, per exemple, la multiplicació de notícies relatives a recintes dedicats específicament a deposar i fermentar els fems (fumurilio, femoracium...). Aquests femers semblen emplaçar-se sempre a prop de les cases. Això podria fer pensar en una major difusió de les pràctiques destabulament, encara que el subministre de fems no depenia exclusivament del ramat estabulat. En qualsevol cas, lexistència mateixa daquests recintes es significativa perquè indica lesforç duna fertilització intensiva i curosament aplicada. En contrast, la pràctica de femar la terra deixant al ramat pasturar sobre els rostolls resultava bastant menys efectiva, perquè ladob no es distribuïa sinó irregularment sobre els camps i perquè una part daquest no trigaria molt temps en ser deslavat per les pluges.
Des del segle XIII, sobretot, els senyors no sols multiplicaren les exigències relatives a la femada de les seves terres (opus ad femandum) sinó que a més començaren a insistir repetidament en els contractes agraris en lobligació dadobar regularment les terres que establien. Lany 1241, per exemple, el prior de Santa Maria de Terrassa va atorgar el mas Coll i va exigir al seu titular llaurar-lo adeqüadament i femar-lo cada dos anys (ad bene laborandum et meliorandum et femandum unum annum et alium non).[90] El 1250 els monjos de Sant Cugat del Vallès van exigir al titular dun mas de Cerdanyola del Vallès femar cada tres anys les terres del seu mas (de tribus in tribus annis femetis bene terras eiusdem mansi).[91] També el contractes establerts pels propis homes de mas amb altres agricultors evidencien aquesta preocupació pel subministre dadobs. Un contracte de parceria, per exemple, conclòs entre Pere Boscà i la seva dona Arsenda, per una part, i el seu fill Guillem, per laltra, atorgava a aquest últim i per cinc anys, el mas familiar, a la parròquia de Sant Pere dOctavià, amb lobligació, entre daltres, de reservar per a la femada de les pertinences del mas tots els fems deposats a les seves cases.[92] Però, malgrat aquestes diverses notícies resulta impossible mesurar lefectivitat daquesta pràctica sobre la productivitat agrícola. Els femers que se citen com annexes dunes cases degueren servir, sobretot, per adobar les parcel·les més properes als centres de residència, aquelles que es dedicaven als conreus més intensius: fonamentalment els horts. En general cal assumir un dèficit de matèries primeres orgàniques i fermentables, un dèficit que no podia compensar-se per pràctiques que milloressin la composició química del sòl. Lexplicació daquest dèficit està en les pròpies característiques de lagricultura mediterrània: en lescassa rellevància de lestabulament i la manca dintegració entre ramaderia i cultura de lagre. Però, tot això no ha de conduir a conclusions excessivament pessimistes. No oblidem que la femada no era la única manera de fertilitzar les terres i que, sens dubte, es coneixien una sèrie de possibilitats alternatives: les propietats regeneratives dels ossos i de les cendres no signoraven;[93] tampoc es desconeixia la pràctica denriquir de manera natural i restituir el vigor al sòl enterrant la palla (femare de palea) i els residus daquelles plantes que conserven les substàncies (nitrogen) que prenen de laire i del sòl (les tiges dels llegums, del cànem i del lli, els sarments i les fulles dels ceps...).
5.3.2 Les alternàncies
No hi ha dubte que els agricultors degueren ser conscients de que els rendiments dels seus camps baixaven si es conreava la mateixa planta sobre una mateixa parcel·la durant un nombre prolongat danys. També degueren saber que un guaret variable però generalment breu era amb el subministrament de fertilitzants la base per una regeneració de la fertilitat del sòl. Lalternància bianual de cereals dhivern i guaret sobre una mateixa parcel·la representava el sistema tradicional a làmbit mediterrani, on sassociava amb una determinada estructura parcel·laria i un determinat tipus darada i llaurada.[94] Aquest sistema era practicat pels agricultors de lAntiguitat i recomanat pels agrònoms romans. Isidor de Sevilla, per la seva banda, presenta la pràctica del guaret com quelcom indispensable per una òptima cultura de lagre.[95]La seva referència al vervactum verno aratum,[96]permet precisar el guaret no com una terra abandonada a la seva sort, sinó com una terra no sembrada que mitjançant la llaurada es preparava per la sembra següent. La funció del guaret era deixar reposar un sòl esgotat i preservar les seves reserves dhumitat. (Aquesta necessitat de retenir la humitat explica, per altra part, la necessitat de treballs que permetessin mantenir el sòl polvoritzat i lliure de males herbes.) Sobre laplicació medieval del guaret, però, ho ignorem tot. Les obligacions contingudes als contractes agraris respecte a la successió dels conreus i a la periodicitat del guaret i de la femada no permeten deduir lexistència de sistemes de rotació observats de manera generalitzada: sobre un mateix predi podia succeir al guaret dues collites de dos cereals diferents, com lordi i el blat. Els mateixos contractes suggereixen, a més, que una terra en repòs no era necessariament una terra improductiva i que existien diverses modalitats del guaret: la successió de cereals dhivern i llegums (legumen, alternis frugibus) era una pràctica de regeneració del sòl coneguda i aplicada des de temps romans. Les propietats regeneradores dels llegums sexpliquen bàsicament per la seva capacitat de fixar el nitrogen atmosfèric mitjançant acció bacterial. Però, els llegums no sols proporcionen nutrients al sòl sinó també incideixen sobre la seva estructura. Les seves fulles limiten la il·luminació excessiva i absorbeixen limpacte de les pluges. La collita duna planta com la fava, per altra banda, aireja el sòl gràcies a la profunditat de les seves arrels i el deixa en bon estat per una subsegüent sembra del cereal. A canvi daquestes avantatges els llegums exigeixen un notable subministrament de fertilitzants i aigua. Això explica que aquest tipus dalternància degué limitar-se a un nombre molt reduït de parcel·les.