En definitiva: després del que hem dit en els apartats precedents lúnic segur és que sera conscient de la necessitat de deixar reposar la terra després dun període de conreu que lhavia esgotat perquè es reconstituís naturalment mitjançant el guaret. Es pot suposar que, pel que fa al conreu extensiu dels cereals, laplicació duna rotació regular shavia vist afavorida per la necessitat de reservar temps, energies i recursos al conreu intensiu de les vinyes, els horts i els arbres. (Això deixant al marge el problema que planteja un cereal de primavera com la civada.) Però, les pròpies condicions pedològiques de la nostra àrea destudi semblen indicar que una rotació regular dels sòls es plantejava com opció en els casos més favorables, podent associar-se aquesta rotació al conreu successiu de diferents cereals i al conreu de llegums reconstituents. En les terres menys afavorides no havia alternativa a una rotació de ritme irregular, podent passar molts anys entre la collita i la sembra. Per tal de mantenir els rendiments resultava, doncs, decisiva la fangada amb la palla i sobretot la llaurada (laboratio), realitzada amb ajuda de larada i laixada, i repetida durant lany, mentre les terres estaven en guaret i abans de la sembra. Les virtuts daquesta llaurada eren vàries: gràcies a aquesta es polvoritzava i airejava el sòl perquè estigués preparat per la sembra, senterraven les males herbes junt a les arrels de les plantes del rostoll, sevitava que laigua remuntés a la superfície per efecte de la capil·laritat i sevaporés en lestació seca... En definitiva: es compensava mitjançant una notable inversió denergies la mediocritat dels sòls i la manca de fertilitzants. Per a assegurar les collites, finalment, sels va dedicar a les terres una cura minuciosa, com ho posen de manifest les clàusules detallades dels contractes notarials dels segles XIII i XIV relatives al manteniment de les tanques, a la construcció de rases i a la regulació del trànsit de bèsties i homes.
6. LEXPLOTACIÓ DELS ESPAIS INCULTES
Lexplotació del bosc i dels restants espais de linculte, inserida en el cicle anual del treball pagès, es considera sovint com un simple complement del conreu de les terres de lagre. Això sols és cert a mitges, perquè lincultum oferia una sèrie de recursos sense els quals resulta difícil imaginar el funcionament duna unitat econòmica com el mas. Daixò eren conscients no sols els pagesos sinò també els senyors, els quals no dubtaren en realitzar un esforç per tal de garantir laccés dels seus homes als spacia heremarum terrarum. [97]
6.1 La composició
El conjunt de les comarques del nord-est català es caracteritzava per una dualitat orogràfica en virtut de la qual es distingia entre els espais de montanum i de planum. Al costat daquesta oposició orogràfica entre la plana i la muntanya, es constata a les fonts també una oposició entre el cultum i leremum i que va haver una tendència a associar les dues oposicions esmentades, vinculant el pla amb làrea conreada i la muntanya amb làrea no conreada. Aquesta percepció dual del paisatge continuava una tradició cultural romana que delimitava amb exactitud lager del saltus com a dues àrees diferenciades en termes geogràfics, però també complementaries quant a la seva explotació econòmica.[98] Com a elements associats als espais incultes sesmenten a les nostres fonts, en primer lloc, els boscos: la silva i el boscum (ocasionalment: la mata, la nemora i la densa).[99]Silva i boscum semblen ser termes sinònims, malgrat que silva possiblement designa una massa forestal de certa amplitud. En canvi, el terme boscum podia emprar-se també per designar una arbreda emplaçada, a vegades, entre dos camps veïns (bosc intersticial). La degradació del bosc mediterrani (un bosc fràgil i que es reconstitueix amb moltes dificultats), per altra banda, pot produir diverses formacions baixes en funció de les propietats del sòl. Entre aquestes formacions vegetals pot citar-se lalzinar degradat (Quercetum ilicis arbutetosum), un bosc secundari que es forma allí on predominen els sòls silicis i que és el resultat de lexplotació dun alzinar típic i de la transformació del seu estrat arbustiu, que passa a ser dominat per larboçar. La garriga, en canvi, acostuma formar-se en els llocs on predominen els substrats calcaris, sobre sòls esquelètics, molt exposats al perill de lerosió. Aquesta es composa duna important varietat dherbes i arbustos (garric, bruc, farigola, romaní, espígol, estepa), resistents tant a les altes temperatures com a laridesa estival. El que les fonts denominen pascuum, representa en la majoria dels casos el pastiu natural, en tant que terreny de vegetació espontània i diversa, que saprofitava per laliment del ramat (pastura), però al que no es dedicava una cura específica.
El que hem exposat fins aquí no ha de conduir a una visió simplificadora del que representaven els espais incultes. En primer lloc, perquè la dualitat pla / muntanya i cultivat / inculte que pressuposava tenia una important càrrega cultural heretada de lAntiguitat i que no necessàriament havia de correspondre sempre amb la realitat biogeogràfica. En segon lloc, perquè la transició del cultum a lincultum sempre va ser més gradual del que podria deixar entreveure el contrast que postulen a primera vista les fonts. De fet, havia diversos tipus de bosc no sòls quant a la seva composició sinó també quant a la seva explotació. Havia boscos on es tallaven cada cert nombre danys els arbres a certa altura per recollir llenya i branques, sense perdre per això la seva capacitat de regeneració. Aquests boscos han de considerar-se en cert sentit com cultures malgrat ser designats com silva a les fonts. Per altra banda, daquests boscos explotats de manera més o menys sistemàtica a les arbredes locals, emplaçades al llarg dels rius i entre els camps (residuals en alguns casos, expressament plantades en altres), tan sols hi havia transicions graduals. En tercer lloc, perquè sha de tenir present que els espais incultes comprenien quelcom més que les muntanyes cobertes de boscos, garrigues i pastius. A aquests cal afegir un altre conjunt decosistemes els trets particulars dels quals venien donats per la presència determinant i permanent de laigua: els estanys de linterior, els grans aiguamolls del litoral, els rius i les riberes i les prades naturals dels deltes i de les maresmes que oferien àmplies possibilitats per a la pastura dels ramats.[100]Lextensió geogràfica daquests espais i la seva rellevància per a leconomia local resulten especialment destacables a les planes obertes al Mediterrani, com lEmpordà.
6.2 Lexplotació
A cada mas se li atribuïa un dret dexplotar els diversos elements de lincultum. Aquest dret de vegades ve expressament evocat en les fonts. Així per exemple, lany 1209, els vescomtes de Cabrera confirmaren al prior de Santa Maria de Roca Rossa la propietat de tres masos de la parròquia de Sant Cebrià de Fogars de Tordera, a la Selva, amb els drets de boscar, pasturar i caçar vinculats a aquests masos.[101] El 1216 una sentència judicial, reclamada per labat Arnau del monestir de Santa Maria dAmer, atorgà a un mas de la parròquia de Taialà, al Gironès, un bosc i el dret de recollir-hi glans i de tallar-hi lliurement els arbres glandífers per fer-ne tines i vaixells. La mateixa sentència reconeix el dret dels masos veïns de boscar i llenyar al bosc de Taialà, excepció feta dels arbres glandífers.[102]
6.3.1 Les exigències
Queda per estudiar el resultat i labast exactes daquest procés de patrimonialització de linculte, i, especificament, els efectes que va tenir sobre el dret dexplotació que tradicionalment shavia atorgat als agricultors. Dentrada podem constatar que aquest dret quedava restringit en dos aspectes: duna banda, per la imposició dexaccions a canvi de permetre diverses formes dexplotació dels espais incultes; i, daltra, per latribució als senyors de diversos drets que els permetien explotar en profit propi les terres incultes sotmeses al seu poder. Quant, a les exigències pot observar-se una doble evolució: per una banda, la patrimonialització dels tradicionals tributs públics i, per altra, la creació des del segle XI de noves exigències que semblen haver acabat substituint els tributs precedents i que es recaptaven fins i tot daquells que de dret hi havien estat eximits en virtut de les franqueses reials i comtals. Uns i altres han de ser considerats com exaccions que es feien efectives a canvi dexercir el dret dexplotació de determinats recursos dels espais incultes. En aquest sentit, els diversos noms que rebien aquestes exigències expressaven tant un dret pels agricultors com un rèdit del senyor i un tribut reservat al poder públic.[124]Pel que fa aquest, ens consta que encara lany 1063 el comte de Barcelona demanava el pasquer per la pastura dels porcs als boscos de la parròquia de Sant Martí dArenys, al Maresme.[125]La patrimonialització daquesta exigència, tanmateix, està documentada des de 1015.[126]En el segle XII ja no se lesmenta i sembla ser que ha acabat essent substituïda per una diversitat de drets que gravaven tant la pastura com el trànsit del bestiar pels pastius i boscos del senyor (carnatge, herbatge, beuratge). Entre les exigències tradicionals figurava així mateix el lenarium. Aquest sembla mantenir-se durant els segles XII i XIII entre els usaticos lignis, així com entre els lignariis associats a les exaccions recaptades als masos. Almenys aquests lignariis semblen gravar el lignare, o sigui, la talla darbres i la recollida de llenya menuda. A la parròquia de Sant Quirze de Colera, el monestir homònim demanava el 1313-1314 de les seves masades garbes dordi pel tallium arborum.[127] Les exigències que gravaven la caça, per altra banda, es documenten des del segle XII. El 1145, per exemple, el monestir de Sant Cugat del Vallès es va reservar els usaticos venationum a les muntanyes ermes properes al monestir.[128] Fins el 1210 el comte dEmpúries comptava entre les seves prerrogatives les venationes de Colomers.[129]Lalienació de boscos i garrigues incloïa a vegades lalienació de venationes et venabula. La pràctica de la caça, més que la recollida de llenya o la pastura, sembla haver-se imposat com un privilegi dels senyors i com una activitat que es portava a terme en espais clausurats (devesas).[130] Amb tot, sabem que la caça podia autoritzar-se expressament als ocupants dun mas per part del senyor.[131] Altres exigències, finalment, que ens consten a partir del segle XII porten noms genèrics que fan difícil interpretar el seu sentit exacte. Això saplica, per exemple, als forestadges que el comte de Barcelona demanava al seu fisc de Vilamajor el 1151.[132]A Tagamanent ens consta que vers 1156 el comte recaptava en cereal les exidas de muntaga.[133]A Terrassa el comte rebia el 1152 la meitat de totes les eximentis de ipsis montibus.[134] Aquestes exigències semblen mantenirse durant el segle XIII pel que es dedueix de les raubas montanearum que lany 1237 els batlles del monarca arrendaven a Terrassa.[135] Pel 1190, per altra part, ens consta que el senyor de Torroella de Montgrí es reservà el costum dels glans i del vermelló (consuetudine de glandibus et vermilio) enfront dels habitants de Torroella i Ullà.[136]Potser això fa referència a una taxa cobrada sobre la recollida dels glans i del vermelló.
6.3.2 Les deveses
Al costat daquestes exigències associades específicament a lincultum, es pot observar també que lautorització dexercir el dret dempriu podia estar condicionada al compliment de prestacions, com la jova, normalment vinculades al cultum. El 1287, per exemple, lhereu del mas Guerau, de la parròquia de Santa Maria de Palau-solità, reconegué als templers que acostumava a prestar una jova en temps de sembrada a canvi del seu dret de pastura (ratione pasture).[137] Lany 1267 la sentència dun plet prohibí al senyor Bernat de Sant Vicenç convertir un prat de la parròquia de Sant Vicenç de Mollet, al Vallès, en terra de llaurada i li exigí mantenir-lo com espai de pastura per als ramats del homes de Mollet. A canvi daquest empriu (ad usum et ademprivium animalium), cadascú daquests homes prestaria a Bernat anualment una jova en temps de sembrada.[138]A la parròquia de Sant Pere de Navata, a lAlt Empordà, per últim, dos masos del domini del monestir cistercenc de Sant Feliu de Cadins havien de lliurar el 1271 un cens duna quartera de civada racione pasturarum.[139]
Linterès pels recursos de les seves terres incultes portà als senyors a reservar-se facultats dexplotar de manera directa els seus boscos i erms, una facultat que es podia fins i tot estendre als predis temporalment no conreats pertanyents als seus homes de mas. Així, el 1213 els templers establiren un mas a la parròquia de Santa Maria de Martorelles, reservant-se el dret de tallar arbres per fusta i altres necessitats, tant a les terres del mas com al bosc; així mateix es reservaren el dret de fer carbó quan volguessin i de pasturar en les terres del mas el seu ramat, salvant-se sols la integritat dels conreus.[140]Però, lexemple més evident daquesta explotació senyorial directa dels espais incultes el constituïen les devesas, és a dir, els sectors incultes lexplotació dels quals estava reservada al senyor en virtut duna decisió arbitrària daquest. La referència a un mas amb devesa (devesia mansi) sha dentendre, en aquest sentit, com una participació del titular del mas en lexplotació privilegiada dels espais incultes, explotació que el senyor consentia a canvi dun cens (censum devesie).[141]Podem suposar que les deveses comprenien prats naturals i pastius, però també espais de bosc sotmès a cures especials i que per això manifestaven una composició arbòria específica. La finalitat primordial de les deveses degué ser la de servir com espais de pastura del bestiar, sobretot, del bestiar senyorial. A aquesta finalitat es podien afegir daltres, com la recollida de llenya i la captura de bèsties salvatges (devesia venacionis). De fet, fins mitjan segle XIV, les deveses apareixen repetidament vinculades a la caça sobretot dels conills.[142]En qualsevol cas, a les deveses sassociava sempre una prohibició de tallar llenya i de pasturar bèsties dirigida a qualsevol que no fos el seu titular. Per tal de fer efectiva aquesta prohibició sha de suposar que les deveses tenien algun tipus de dispositiu, permanent o temporal (tanca, closa). Aquest dispositiu permetia, a més, evitar el perill dun esgotament de les espècies vegetals i animals, així com donar al bosc tallat la possibilitat de regenerar-se.