6.3.1 Les exigències
Queda per estudiar el resultat i labast exactes daquest procés de patrimonialització de linculte, i, especificament, els efectes que va tenir sobre el dret dexplotació que tradicionalment shavia atorgat als agricultors. Dentrada podem constatar que aquest dret quedava restringit en dos aspectes: duna banda, per la imposició dexaccions a canvi de permetre diverses formes dexplotació dels espais incultes; i, daltra, per latribució als senyors de diversos drets que els permetien explotar en profit propi les terres incultes sotmeses al seu poder. Quant, a les exigències pot observar-se una doble evolució: per una banda, la patrimonialització dels tradicionals tributs públics i, per altra, la creació des del segle XI de noves exigències que semblen haver acabat substituint els tributs precedents i que es recaptaven fins i tot daquells que de dret hi havien estat eximits en virtut de les franqueses reials i comtals. Uns i altres han de ser considerats com exaccions que es feien efectives a canvi dexercir el dret dexplotació de determinats recursos dels espais incultes. En aquest sentit, els diversos noms que rebien aquestes exigències expressaven tant un dret pels agricultors com un rèdit del senyor i un tribut reservat al poder públic.[124]Pel que fa aquest, ens consta que encara lany 1063 el comte de Barcelona demanava el pasquer per la pastura dels porcs als boscos de la parròquia de Sant Martí dArenys, al Maresme.[125]La patrimonialització daquesta exigència, tanmateix, està documentada des de 1015.[126]En el segle XII ja no se lesmenta i sembla ser que ha acabat essent substituïda per una diversitat de drets que gravaven tant la pastura com el trànsit del bestiar pels pastius i boscos del senyor (carnatge, herbatge, beuratge). Entre les exigències tradicionals figurava així mateix el lenarium. Aquest sembla mantenir-se durant els segles XII i XIII entre els usaticos lignis, així com entre els lignariis associats a les exaccions recaptades als masos. Almenys aquests lignariis semblen gravar el lignare, o sigui, la talla darbres i la recollida de llenya menuda. A la parròquia de Sant Quirze de Colera, el monestir homònim demanava el 1313-1314 de les seves masades garbes dordi pel tallium arborum.[127] Les exigències que gravaven la caça, per altra banda, es documenten des del segle XII. El 1145, per exemple, el monestir de Sant Cugat del Vallès es va reservar els usaticos venationum a les muntanyes ermes properes al monestir.[128] Fins el 1210 el comte dEmpúries comptava entre les seves prerrogatives les venationes de Colomers.[129]Lalienació de boscos i garrigues incloïa a vegades lalienació de venationes et venabula. La pràctica de la caça, més que la recollida de llenya o la pastura, sembla haver-se imposat com un privilegi dels senyors i com una activitat que es portava a terme en espais clausurats (devesas).[130] Amb tot, sabem que la caça podia autoritzar-se expressament als ocupants dun mas per part del senyor.[131] Altres exigències, finalment, que ens consten a partir del segle XII porten noms genèrics que fan difícil interpretar el seu sentit exacte. Això saplica, per exemple, als forestadges que el comte de Barcelona demanava al seu fisc de Vilamajor el 1151.[132]A Tagamanent ens consta que vers 1156 el comte recaptava en cereal les exidas de muntaga.[133]A Terrassa el comte rebia el 1152 la meitat de totes les eximentis de ipsis montibus.[134] Aquestes exigències semblen mantenirse durant el segle XIII pel que es dedueix de les raubas montanearum que lany 1237 els batlles del monarca arrendaven a Terrassa.[135] Pel 1190, per altra part, ens consta que el senyor de Torroella de Montgrí es reservà el costum dels glans i del vermelló (consuetudine de glandibus et vermilio) enfront dels habitants de Torroella i Ullà.[136]Potser això fa referència a una taxa cobrada sobre la recollida dels glans i del vermelló.
6.3.2 Les deveses
Al costat daquestes exigències associades específicament a lincultum, es pot observar també que lautorització dexercir el dret dempriu podia estar condicionada al compliment de prestacions, com la jova, normalment vinculades al cultum. El 1287, per exemple, lhereu del mas Guerau, de la parròquia de Santa Maria de Palau-solità, reconegué als templers que acostumava a prestar una jova en temps de sembrada a canvi del seu dret de pastura (ratione pasture).[137] Lany 1267 la sentència dun plet prohibí al senyor Bernat de Sant Vicenç convertir un prat de la parròquia de Sant Vicenç de Mollet, al Vallès, en terra de llaurada i li exigí mantenir-lo com espai de pastura per als ramats del homes de Mollet. A canvi daquest empriu (ad usum et ademprivium animalium), cadascú daquests homes prestaria a Bernat anualment una jova en temps de sembrada.[138]A la parròquia de Sant Pere de Navata, a lAlt Empordà, per últim, dos masos del domini del monestir cistercenc de Sant Feliu de Cadins havien de lliurar el 1271 un cens duna quartera de civada racione pasturarum.[139]
Linterès pels recursos de les seves terres incultes portà als senyors a reservar-se facultats dexplotar de manera directa els seus boscos i erms, una facultat que es podia fins i tot estendre als predis temporalment no conreats pertanyents als seus homes de mas. Així, el 1213 els templers establiren un mas a la parròquia de Santa Maria de Martorelles, reservant-se el dret de tallar arbres per fusta i altres necessitats, tant a les terres del mas com al bosc; així mateix es reservaren el dret de fer carbó quan volguessin i de pasturar en les terres del mas el seu ramat, salvant-se sols la integritat dels conreus.[140]Però, lexemple més evident daquesta explotació senyorial directa dels espais incultes el constituïen les devesas, és a dir, els sectors incultes lexplotació dels quals estava reservada al senyor en virtut duna decisió arbitrària daquest. La referència a un mas amb devesa (devesia mansi) sha dentendre, en aquest sentit, com una participació del titular del mas en lexplotació privilegiada dels espais incultes, explotació que el senyor consentia a canvi dun cens (censum devesie).[141]Podem suposar que les deveses comprenien prats naturals i pastius, però també espais de bosc sotmès a cures especials i que per això manifestaven una composició arbòria específica. La finalitat primordial de les deveses degué ser la de servir com espais de pastura del bestiar, sobretot, del bestiar senyorial. A aquesta finalitat es podien afegir daltres, com la recollida de llenya i la captura de bèsties salvatges (devesia venacionis). De fet, fins mitjan segle XIV, les deveses apareixen repetidament vinculades a la caça sobretot dels conills.[142]En qualsevol cas, a les deveses sassociava sempre una prohibició de tallar llenya i de pasturar bèsties dirigida a qualsevol que no fos el seu titular. Per tal de fer efectiva aquesta prohibició sha de suposar que les deveses tenien algun tipus de dispositiu, permanent o temporal (tanca, closa). Aquest dispositiu permetia, a més, evitar el perill dun esgotament de les espècies vegetals i animals, així com donar al bosc tallat la possibilitat de regenerar-se.
6.3.2 Les deveses
Al costat daquestes exigències associades específicament a lincultum, es pot observar també que lautorització dexercir el dret dempriu podia estar condicionada al compliment de prestacions, com la jova, normalment vinculades al cultum. El 1287, per exemple, lhereu del mas Guerau, de la parròquia de Santa Maria de Palau-solità, reconegué als templers que acostumava a prestar una jova en temps de sembrada a canvi del seu dret de pastura (ratione pasture).[137] Lany 1267 la sentència dun plet prohibí al senyor Bernat de Sant Vicenç convertir un prat de la parròquia de Sant Vicenç de Mollet, al Vallès, en terra de llaurada i li exigí mantenir-lo com espai de pastura per als ramats del homes de Mollet. A canvi daquest empriu (ad usum et ademprivium animalium), cadascú daquests homes prestaria a Bernat anualment una jova en temps de sembrada.[138]A la parròquia de Sant Pere de Navata, a lAlt Empordà, per últim, dos masos del domini del monestir cistercenc de Sant Feliu de Cadins havien de lliurar el 1271 un cens duna quartera de civada racione pasturarum.[139]
Linterès pels recursos de les seves terres incultes portà als senyors a reservar-se facultats dexplotar de manera directa els seus boscos i erms, una facultat que es podia fins i tot estendre als predis temporalment no conreats pertanyents als seus homes de mas. Així, el 1213 els templers establiren un mas a la parròquia de Santa Maria de Martorelles, reservant-se el dret de tallar arbres per fusta i altres necessitats, tant a les terres del mas com al bosc; així mateix es reservaren el dret de fer carbó quan volguessin i de pasturar en les terres del mas el seu ramat, salvant-se sols la integritat dels conreus.[140]Però, lexemple més evident daquesta explotació senyorial directa dels espais incultes el constituïen les devesas, és a dir, els sectors incultes lexplotació dels quals estava reservada al senyor en virtut duna decisió arbitrària daquest. La referència a un mas amb devesa (devesia mansi) sha dentendre, en aquest sentit, com una participació del titular del mas en lexplotació privilegiada dels espais incultes, explotació que el senyor consentia a canvi dun cens (censum devesie).[141]Podem suposar que les deveses comprenien prats naturals i pastius, però també espais de bosc sotmès a cures especials i que per això manifestaven una composició arbòria específica. La finalitat primordial de les deveses degué ser la de servir com espais de pastura del bestiar, sobretot, del bestiar senyorial. A aquesta finalitat es podien afegir daltres, com la recollida de llenya i la captura de bèsties salvatges (devesia venacionis). De fet, fins mitjan segle XIV, les deveses apareixen repetidament vinculades a la caça sobretot dels conills.[142]En qualsevol cas, a les deveses sassociava sempre una prohibició de tallar llenya i de pasturar bèsties dirigida a qualsevol que no fos el seu titular. Per tal de fer efectiva aquesta prohibició sha de suposar que les deveses tenien algun tipus de dispositiu, permanent o temporal (tanca, closa). Aquest dispositiu permetia, a més, evitar el perill dun esgotament de les espècies vegetals i animals, així com donar al bosc tallat la possibilitat de regenerar-se.
6.4 Els límits
Aquestes diverses exigències i prerrogatives, resultat duna apropiació senyorial dels espais incultes, mostren que hi va haver un interès per part dels senyors tant per fiscalitzar lexplotació dels espais incultes que realitzaven els agricultors, com per reservar-se la possibilitat dexplotar de manera directa determinats sectors de lincultum. Tanmateix, convé no exagerar labast real daquestes iniciatives i situar lesmentat procés dapropiació senyorial en els seus justs límits. Les deveses, per una part, no semblen haver constituït un fenomen dàmplia difusió i res indica, per laltra, que hagin comprès sinó limitades extensions dels espais incultes. Quant a les exaccions, observem, dentrada, que es restringien a determinades activitats: la caça, la talla de llenya i la pastura. Altres activitats, com la pesca daigua dolça i la recol·lecció de fruits silvestres, semblen lliures dexaccions. Però, a més, no tots els senyors semblen haver demanat aquestes exaccions. Dels senyors de la muntanya del Montseny sabem que des de lany 1175 van atorgar almenys en dues ocasions la seva autorització als habitants de les parròquies del Montseny per pescar, caçar, tallar fusta per la construcció, recollir llenya per cremar, pasturar les seves bèsties i recollir glans a la muntanya sense cap mena de restriccions ni exaccions. La lliure explotació de la muntanya tan sols quedava restringida per al cas de lexplotació comercial de la fusta tallada.[143] Notícies com aquestes indiquen que lapropiació senyorial dels espais incultes, en qualsevol de les seves formes, tenia els seus límits. Exceptuant el cas un tant especial de la caça, es pot afirmar que ni lexclusió dels agricultors dels espais incultes arribà a ser absoluta, ni la implantació de les diverses exaccions pot considerar-se quelcom generalitzat. Lexplicació daquest fet ha de cercar-se en la impossibilitat de resoldre les tensions que havia creat lapropiació senyorial dels espais incultes. Aquestes tensions venien generades, en primer lloc, per la coexistència duna concepció patrimonial i una concepció pública de lincultum, que es traduïa en la coexistència dun dret a lapropiació individual i un dret a lapropiació col·lectiva. Malgrat del procés dapropiació individual dels espais incultes no soblidà mai la idea que inspirava el diploma de 1025, el qual atorgava als habitants del comtat de Barcelona la lliure explotació dels espais incultes. En segon lloc, les tensions esmentades venien generades per la coexistència duna apropiació individual i una necessitat dassegurar als agricultors laccés als espais incultes. Daquesta necessitat eren clarament conscients els senyors i reflex daixò era el fet que en els seus negocis i pactes procuraven, al mateix temps, fixar les seves respectives pretensions i regular els detalls de laccés dels agricultors als espais incultes. Per altra banda, la voluntat dassegurar als habitants duna contrada laccés a aquests espais podia fins i tot enfrontar un senyor amb altres senyors. Això és el que reflecteixen una sèrie de plets com, per exemple, el que va enfrontar el 1127 Bernat de Llers amb el priorat Santa Maria de Vilabertran pels prats de Figueres que els canonges pretenien convertir en camps de llaurada. Bernat es va resistir a aquesta pretensió, invocant que els prats havien estat des dantic un lloc de pastura pels ramats dels habitants del terme de Figueres. En conseqüència, va voler prohibir a labat de Vilabertran llaurar els dits prats al mateix temps que exigí que els prats havien de romandre incultes i reservats a la pastura de les seves bèsties i de les dels seus homes.[144]De lany 1216 data un altre plet que va enfrontar a Arnau, abat dAmer, i Pere de Requesen, abat de Sant Feliu de Girona, entorn al bosc de Costa en el qual els homes de Taialà havien acostumat a fer llenya dels arbres glandífers i dels altres arbres.[145]Un llarg plet va enfrontar el 1273 a Pere, el bisbe de Girona, en nom dels homes dUllà, duna banda, amb el comte Hug dEmpúries, en nom dels homes de Sant Mateu de Canet, daltra, per laccés als aiguamolls emplaçats als límits de les parròquies dUllà i Canet.[146]Un altre plet, finalment, data de lany 1300 i va enfrontar a les monges cistercenques de Santa Maria de Valdonzella amb Guillem Durfort, senyor de Sant Feliu del Llobregat. El motiu del plet va ser la pretensió de labadessa de Santa Maria de tancar als homes de Sant Feliu laccés al bosc i a la garriga de Valdonzella la Vella i de negar-los el dret dempriu i la facultat de recollir llenya i fer carbó.[147]