Per consegüent, es van haver de vorejar les prohibicions i les dificultats, i dimaginar mecanismes de participació que unes vegades mantingueren ocultsels objectius societaris proscrits i, altres, possibilitaren serveis bàsics dels quals hi havia mancança, allò que pertany a lesfera de les necessitats humanes essencials derivades de les condicions laborals (en el sentit que la pensadora socialista Agnes Heller parla de «necessitats radicals»).
Hem de considerar, així mateix, que les mesures adoptades a Espanya en els anys previs a la revolució (alienació dobres pies de 1798) i en les primeres fases daquesta (desamortitzacions de 1836-1841 i 1855), van devastar la irregular tasca assistencial de lantic règim, en mans fins aleshores de lEsglésia i dels ajuntaments. Hospitals de pobres, hospicis dorfes i desvalguts, cases de bojos, leproseries, dispensaris de queviures per a necessitats, etc., van perdre les fonts dingressos, quan no van seguir idèntica sort els immobles. La lenta reconstrucció de lassistència, pública des de llavors i a partir de 1849 sota la fórmula de beneficència, va ser encomanada a les diputacions provincials, mancades de recursos per a aquests menesters, fins al punt que moltes van associar les tasques de beneficència a les rendes extretes de les places de bous que gestionaven. Reservades a pobres i jornalers, les noves institucions en van retardar laparició fins a final del segle XIX i començament del XX.
Juntament amb allò que desapareix i allò que es retarda a nàixer de forma molt incompleta, pràcticament marginal, estaven les condicions precises, establertes per la societat emergent: la llibertat dindústria i de treball va introduir en uns casos i va generalitzar en els altres, el principi de la concurrència. Aquest era idèntic a aquell altre que en el terreny del mercat de béns es prenia en consideració per establir els preus i els fluxos de loferta i la demanda, degudament estimulats i mediatitzats per la pretensió de màxim guany.
En les circumstàncies expressades van nàixer les associacions voluntàries en el món daquells que vivien del seu treball. El principi de socors mutu era molt senzill i sense dificultat podia reconèixer-se en les confraries gremials: laportació regular de contribucions pecuniàries donava accés durant un curt període de temps a certs auxilis perfectament estipulats en casos de malaltia, accident o defunció. Implicava un sentit provisori, implicava organització en el si de lofici, requeria un excedent en els ingressos que poguera ser deslligat de latenció de la subsistència i continuïtat en locupació. Els poders públics van passar de la desconfiança envers aquelles associacions a la seua regulació. Les grans empreses van començar rebutjant-les davant del temor fundat que albergaren les proscrites societats de resistència i van acabar afavorint-les. El desenvolupament de la legislació laboral les va emparar entre els obrers; el model, cenyit a les prestacions mèdiques, farmacèutiques i enfront del decés, el van estendre els que emigraren a Amèrica Llatina, que van crear a Cuba,Puerto Rico, Argentina o Mèxic, mutualitats espanyoles o regionals que si no eren desconegudes en aquells països, resultaven febles; el model fou adoptat al començament del segle XX per professionals i empleats, que el van dotar de fons majors i de més prestacions i, arran la legislació de lassegurança obrera obligatòria, va donar lloc a grans mutualitats sectorials de la mà dels patrons. La major entitat dassegurances espanyoles, Mapfre, va nàixer el 1933 en aquest context com a Mútua de lAgrupació de Propietaris de Finques Rústiques dEspanya. Amb anterioritat, la Mútua General dAssegurances va ser fundada el 1907 per una unió dempresaris després de laprovació de la llei sobre accidents de treball. El règim franquista, després dajornar laprovació fins a 1963, i la posada en vigor el 1967, de la llei de bases de la seguretat social, que estava en estudi el 1936, va estendre el sistema de mutualitats laborals basades en cotitzacions obligatòries i serveis restringits als cotitzants de cada una. Fins i tot, el 1941 es va crear una societat de socors mutus en la Guàrdia Civil, linstitut dedicat en el passat a perseguir associats.
La història del mutualisme, des del socors assistencials autònoms, dels mateixos treballadors, a la gran empresa de serveis sanitaris fomentada per una associació dempresaris, per a acabar en el ram de les assegurances i la seua transformació en societats anònimes cotitzades en borsa, il·lustra a la perfecció litinerari de la idea de la prestació de serveis basada en la cooperació; però també lextraordinària capacitat de capitalització que sota determinades condicions han conegut en la privilegiada vessant empresarial i, per descomptat, la naturalesa polisèmica de la mateixa noció, a banda duna manifestació polimòrfica, dues característiques que lautor del present llibre destaca i posa de manifest.
Sens dubte, és impossible reduir el fenomen del cooperativisme i el mutualisme a un patró únic, en la seua caracterització i en la seua evolució històrica. De fet, la deriva de mutualitat patronal i dafiliats sense perfil determinat, generalment unit al ram de la sanitat, comparteix amb la mutualitat obrera el sistema de capitalització per mitjà de quotes dels associats i la consegüent prestació de serveis. Però és possible distingir-les per la funció que exerceixen cada una, pel grau de capitalització que admeten i pel mètode de gestió que adopten, gerencial en els dos primers tipus, sota el control dels majors contribuents, i democràtic en el que fou originari. En efecte, tant les cooperatives de producció, consum, crèdit i serveis, com les mutualitats van nàixer en el marc de la democràcia social pel tipus dassociat que la promovia i la integrava, pel funcionament, pel model participatiu, autònom i alternatiu que es proposava impulsar. Així ho van concebre els primers republicans imbuïts de lectures socials, des de finals de la dècada de 1830 en avant, els grups obrers que a partir de 1868 van poderassociar-se en llibertat i van expandir el societarisme formal que tant contribuiria a lautoreconeixement dels treballadors com a col·lectiu social diferenciat. No salterava en res el model, perquè rebera el suport de reformadors liberals, com el professor Pérez Pujol. Els congressos de la Primera Internacional van advertir, amb raó, que el cooperativisme mai constituiria una alternativa a la societat capitalista perquè no la posava en dubte, encara que va admetre que ajudava a millorar temporalment la condició dels treballadors. Sense denominar-les cooperatives, pels mateixos anys trobem agrupacions de productors (per exemple, de teixidors autònoms a Alcoi) que comparteixen locals i energia sense constituir una societat mercantil. També van arribar a la conclusió anterior alguns conservadors i lincipient catolicisme social, que van advocar per la protecció daquestes associacions mentre estigueren degudament supervisades i adoptaren principis confessionals que garantien el repudi del socialisme, la confrontació de classe, la democràcia política i altres desviacions. Daixò, sen dóna compte degudament en lobra present en el detingut recorregut a què ens invita per la geografia del moviment cooperatiu, específicament del País Valencià.
La massificació de la classe obrera europea en un context de demandes democràtiques, lenfortiment de les organitzacions sindicals en absència de perspectives revolucionàries, les estratègies de supervivència dels llauradors parcellaris després de la crisi agrària finisecular, quan pugnen per dotar de viabilitat la unitat productiva adaptant-se al mercat, lampliació del nombre dempleats urbans de camisa i coll blanc amb una rica sociabilitat, etc., esdevingueren el brou de cultiu de lexpansió del moviment cooperatiu i mutualista entre 1900 i linici de la Segona Guerra Mundial, fins a 1936 en el cas espanyol. Ho posa en relleu Francesc Martínez Gallego en aquest llibre, que constitueix una de les seues aportacions més notòries i concloents: la incorporació dels projectes confessionals i la seua presa de posició en làmbit agrari no impedeix reconèixer un corrent en el cooperativisme i el mutualisme molt més antic i majoritàriament dadscripció laica.
La massificació de la classe obrera europea en un context de demandes democràtiques, lenfortiment de les organitzacions sindicals en absència de perspectives revolucionàries, les estratègies de supervivència dels llauradors parcellaris després de la crisi agrària finisecular, quan pugnen per dotar de viabilitat la unitat productiva adaptant-se al mercat, lampliació del nombre dempleats urbans de camisa i coll blanc amb una rica sociabilitat, etc., esdevingueren el brou de cultiu de lexpansió del moviment cooperatiu i mutualista entre 1900 i linici de la Segona Guerra Mundial, fins a 1936 en el cas espanyol. Ho posa en relleu Francesc Martínez Gallego en aquest llibre, que constitueix una de les seues aportacions més notòries i concloents: la incorporació dels projectes confessionals i la seua presa de posició en làmbit agrari no impedeix reconèixer un corrent en el cooperativisme i el mutualisme molt més antic i majoritàriament dadscripció laica.
Superada la prevenció teòrica inicial, el socialisme va incorporar als seus sindicats i les cases del poble les cooperatives de consum, les escoles cooperatives, les societats de socors i, fins i tot, les cooperatives dhabitatge. Des de 1869, formava part de lentramat de la socialdemocràcia alemanya i des del final del segle XIX es va difondre entre les organitzacions de la Segona Internacional. El belga Émile Vandervelde, el seu president de 1900 a 1918, va ser un dels màxims defensors, de fet les va incloure en el concepte de democràcia social que va oposar a lautoritarisme i al qual va denominar capitalisme destat, per referir-se a lexperiència comunista; abans de 1914, les mútues i les cooperatives representaven el 37% de lafiliació del Parti Ouvrier Belge, enfront del 29,5% dels sindicats i tan sols el 9% de les lligues polítiques, les agrupacions. A Espanya és present en les cases del poble i en les denominades societats de base múltiple des de la primera dècada del segle XX. Es troba en la pràctica societària local i té defensors ferms en lEscola Nova, una iniciativa els mètodes de la qual sinspiren en el fabianisme malgrat subscriure els principis del marxisme i, per descomptat, en Antonio Fabra Ribas, el seu decidit impulsor.
Però també en les files àcrates, tradicionalment molt poc inclinades a les organitzacions que desqualificaven com a reformistes i narcotitzants, el cooperativisme va començar a ser contemplat per alguns teòrics del puixant sindicalisme revolucionari. El sindicat que acumula força per a la revolució es concep com a instrument de reivindicació, espai de formació i embrió de lorganització social futura. Lholandès Christian Cornelissen, en el llibre El comunisme llibertari i el règim de transició, exposa un concepte dautonomia obrera en què juntament amb el sindicat es desenvolupen cooperatives i lligues de productors, lligues de consumidors i dinquilins, relacionats segons el principi federatiu. Lanarcosindicalisme espanyol de la Segona República, en particular el moviment trentista i el Partit Sindicalista dÀngel Pestanya, on el valencià Marín Civera, el murcià Juan López Sánchez i Higinio Noja Ruiz, de Huelva, mestre a Alginet, van assumir aquells principis. Aleshores, cooperativisme i mutualitat no tenien significat social en si mateixos. Després dun segle, havien ingressat en la neutralitat sistèmica i la seua valoració depenia del projecte social i polític al qual estiguera unit. Potser per això, de lampli, variat i multiforme moviment associatiu popular anterior a 1936, el cooperativisme i el mutualisme van ser salvats del naufragi que va suposar la destrucció de la societat civil pel franquisme. Es van liquidar les entitats socialistes, sindicalistes, republicanes, laiques avançades. Es van reconvertir algunes, poques, daquestes últimes, es van conservar els sindicats agrícoles confessionals, prèvia integració en les germandats de llauradors i ramaders, les cooperatives catòliques, els economats dempresa, les empreses basques de règim cooperatiu fomentades des dàmbits confessionals a partir de 1956 fins a donar lloc a lactual imperi de la Corporació Mondragón. I el falangisme es va permetre en una de les escasses realitzacions nacionalsindicalistes, promoure alguna cooperativa de serveis, com va succeir amb la Societat Anònima Laboral de Transports Urbans de València. La SALTUV es va fer càrrec del transport urbà el 1964 i va ser la primera daquestes característiques creada a Espanya. En lorganització va prendre part leconomista i falangista irredempt Velarde Fuentes, fou assessorada jurídicament pel jove catedràtic de dret mercantil Manuel Broseta i, per estrany que resulte, tenia enla direcció antics dirigents de la CNT de la tendència sindicalista, alguns dells shavien passat al sindicat vertical i daltres havien eixit de la presó o tornat de lexili, a continuació de les negociacions dutes a terme el 1965 entre la direcció del Sindicat Vertical, sota els auspicis del ministre José Solís, i la CNT, com era el cas de lexministre Juan López, que va acceptar la direcció de relacions públiques de lempresa. Lexperiència va ser oferta com a modèlica.
Va haver-hi un primer cooperativisme teòric i utòpic, al qual sencomanà lemancipació del proletariat i es creia que podia aconseguir-se per mitjà de lorganització autònoma del treball, prescindint duna direcció centralitzada que emanava del propietari del capital, de la disciplina jeràrquica i la supressió de lexplotació a través de la fórmula de retribució íntegra del producte del treball al treballador. Aquesta darrera tesi, proudhoniana, tindria un llarg recorregut i va ser sotmesa a crítica per Marx, ja que lautor confonia el treball realitzat amb la força de treball emprada en el procés de producció i ometia els costos i la reposició dels restants factors emprats. Després se succeirien els cooperativismes pràctics que serien desqualificats o acceptats a contracor pel moviment obrer revolucionari, però que va arrelar entre demòcrates, socialistes, sindicalistes i catòlics. Els pioners de la història social del treball a Espanya van començar per prestar una particular atenció a les societats de socors mutus: Manuel Núñez de Arenas en les Notas sobre el movimiento obrero español, que es va publicar el 1916 com a apèndix al llibre de Georg Renard, Sindicatos, Trade Unions y Corporaciones i Manuel Reventós en el seu llibre sobre els moviments socials catalans, de 1925, van dedicar nombroses pàgines al mutualisme i al cooperativisme. La historiografia posterior no seria tan generosa i des de perspectives maximalistes revolucionàries va ometre el fenomen, el va reduir a la prehistòria necessària però insuficient del moviment obrer conscient, va destacar-ne la subordinació al clergat i a les patronals, amb la qual cosa es va quedar només amb una de les seues vessants, el va desqualificar per desviació dels interessos proletaris i, més inquietant encara, perquè difícilment es dedueix de lextensió i la continuïtat, per una pretesa ineficàcia suposadament desconeguda pels seus promotors i afiliats.
Per fortuna, aquest panorama ha canviat i lassociacionisme de la naturalesa que descrivim mereix en els últims anys un interés creixent que comença per donar compte dels fets i buscar interpretacions plausibles. Francesc Martínez Gallego pertany a la classe dhistoriadors que no es conforma amb les caracteritzacions que gaudeixen de sòlids consensos, en aparença inamovibles, traçats per alguna força còsmica, i prefereix pensar per ell mateix, tant més quant els indicis conviden a replantejar els temes, a indagar en les fonts, a construir nous interrogants, a oferir noves interpretacions. Per aqueixa via ens va proporcionarun llibre, Desarrollo y crecimiento, en el qual oferia el mapa més complet fins a la data de la industrialització valenciana entre 1834 i 1914, on desfeia no pocs tòpics. En Conservar progresando. La Unión Liberal (1854-1868), aportava a propòsit del País Valencià lanàlisi social i política millor traçada sobre la segona etapa del règim isabelí. Amb el llibre sobre Lluís Mayans ens proposava una de les escasses biografies de què disposem sobre els patricis del segle XIX. En aquest cas, entre els més il·lustres i avui en dia desconegut, en un país on amb tant daplom com reiteració safirma que els valencians van comptar poc en la política espanyola del vuit-cents. I així, fins a arribar a lencertada codirecció de la Gran Historia de la Comunidad Valenciana.