Historiador social i polític, expert historiador de la comunicació social, Martínez Gallego, Francesc, ha desenvolupat una línia particularment fructífera, la que va de la desintegració de les relacions gremials i les certeses que els eren inherents, al naixement de les noves relacions i les experiències socials i polítiques a què van donar lloc. Diversos articles i capítols dobres col·lectives, breus però substanciosos, donen compte daixò. «Tocata y fuga de la fábrica urbana: colisión artesana y disciplina obrera (Valencia, 1840-1880)», publicat per primera vegada el 1993 en la revista Sociologia del Treball, ha estat recentment seleccionat com un dels textos més representatius de la història social del treball de les dues últimes dècades per a la compilació que el 2007 es va editar a Nova York amb el títol A Social History of Spain Labour. New Perspectives on Class, Politics and Gender. «Disolución gremial i constitución societaria: los términos del vínculo. Valencia, 1834-1868», va formar part del llibre coordinat per Santiago Castillo, Solidaridad desde abajo, i ha acabat sent un dels més citats daquest clàssic sobre els estudis mutualistes. De grans síntesis a monografies territorials, dun balanç sobre lobra dEric Hobsbawm a una anàlisi microsocial, ens ha anat demostrant que una adequada combinació de lobjecte de coneixement i de la profunditat de camp de lobservador, pot proporcionar resultats excel·lents. Va succeir amb el treball, només en aparença modest, sobre el cooperativisme a lAlcúdia, Agricultores solidarios, on era possible trobar els traços de la continuïtat societària duna comunitat agrícola de la Ribera. I es corrobora en el llibre que el lector té davant seu, Esperit dassociació: cooperativisme i mutualisme laics al País València, 1834-1936.
En efecte, Esperit dassociació indaga, exhuma i analitza un món de relacions associatives, parcialment conegudes, majoritàriament ignorades, despatxades, si és el cas, amb etiquetes que qualifiquen però a penes ens diuen res sobre la matèria destudi: les experiències de nombrosos valencians en làmbit del comunitarisme cooperatiu que la tradició ha assimilat amb excessiva freqüència iescàs rigor a posicions confessionals i instrumentalitzades, o als remots inicis de lobrerisme, quan, segons demostra el nostre autor, fins a 1936 van pertànyer majoritàriament a lesfera cívica, laica, i de cap manera tampoc ha de ser reduïda al sector agrari, encara que siga en aquest on ha gaudit de major continuïtat. La qüestió de lesmorteïment no pot imputar-se només a les insuficiències de la historiografia, lacció política després de 1939 va tindre prou a veure en això. Que servesca aquest llibre, minuciós, ben documentat i millor resolt per a descobrir-nos una realitat que romania oculta i ens explica millor com ha anat creixent la societat de la qual som legataris. Que servesca també per a indagar en les fronteres del comunitarisme i en els beneficis que es dedueixen de les pràctiques solidàries.
JOSÉ A. PIQUERAS ARENAS
Catedràtic dHistòria Contemporània
Universitat Jaume I
ASSOCIACIÓ I COOPERACIÓ EN PERSPECTIVA HISTÒRICA
UN REI EN LO VENTRE: TÒPICS INDIVIDUALISTES I REALITATS ASSOCIATIVES
A principi del segle XX alguns metges destinats a pobles rurals valencians escriviren topografies mèdiques. Eren informes sobre lestat de salut de la població i sobre lentorn ecològic en què vivia. Les topografies no només es fixaven en les malalties més freqüentes i en els factors que podien provocar-les, sinó també en la salut moral de la petita societat que anotaven després descorcollarli lànima. Quasi totes aquelles topografies ens descriuen pobles amb un teixit associatiu dens. Sorprenentment dens.
La topografia mèdica dOntinyent, de 1916, parlava de lexistència dun Patronat de la Joventut Obrera, una Caixa de Socors Mutus del Cercle Catòlic i una altra del Cercle Legitimista; també de La Previsora una mutualitat «con un soberbio edificio de su propiedad donde tiene, además, un Monte de Piedad y una Caja de Ahorros». Hi havia també un Gremi dIndustrials, reunió dels patrons locals, i un Sindicat Obrer Agrícola El Azadón, amb casa social pròpia. També tenien un sindicat agrícola i «todo ello aparte de las numerosas inscripciones a sociedades de seguros de todas clases».[1]
Ontinyent era un poble gran, en realitat ciutat des de 1904, amb 11.000 habitants, amb una estructura ocupacional bàsicament agrícola, però amb una indústria que ja despuntava. Topografies mèdiques, però, de pobles més menuts o només agraris també ens parlen duna xarxa associativa gens menyspreable. En la de Sollana, de 1926, es diu que «las muchas sociedades con que cuenta este pueblo indican el espíritu de asociación, contándose entre aquellas La Instructiva Musical, El Progreso, La Agrícola Proteccionista, La Patronal subsección del Sindicato Agrícola Católico, y la Obrera para la defensa de sus intereses».[2]Ciutats menudes, pobles rurals. Òbviament, el fenomen es multiplica a les grans ciutats. Les guies urbanes de les capitals provincials, Alacant, Castelló i València, dediquen capítols sencers a les formes de sociabilitat que shi escam-
paven i reunien a milers durbanites en el primer terç del segle XX.
Malgrat tot, un dels tòpics més estès per totes les topografies mèdiques, guies urbanes i per tot allò que genèricament anomenem literatura regeneracionista, és el de lindividualisme. Lespanyol és un individualista; el valencià més encara i desconfiat, per afegiment. En la topografia mèdica de Meliana, de 1915, aquesta teoria sil·lustra ben bé:
Son individualistas por excelencia. Y así como el individualismo, juntamente con el personalismo, es uno de los defectos inherentes a la mentalidad española actual, pretendiendo troquelar el pensamiento de los demás según el propio sentir y pensar, así en esta localidad el individualismo (que a nuestro entender es más funesto que el propio caciquismo ordinario) malogra las más laudables empresas, efecto de la desconfianza innata del valenciano, maldito legado del indómito árabe que no en vano convivió con nosotros por espacio de algunos siglos. De tal modo, que no existe en la población lo que pudiéramos llamar cabeza directriz, pues con la gráfica lengua del país podemos afirmar que cada cual té un rey en lo ventre. Así es que la figura del cacique ordinario no existe en la localidad, por no verse tampoco la del vulgar bracero, debido al especial medio de vida de los habitantes, pues todos trabajan tierras en arriendo, no necesitando del cotidiano jornal. Y esta distribución de la propiedad que tan ventajosa es por el bienestar general que reporta a la buena marca de la vida económica de la población, la estimamos como altamente perjudicial para todo aquello que redunde en beneficio de la colectiva, por radicar en ella, más que en nada, la desconfianza natural de sus individuos.[3]
No és difícil endevinar que la teoria de lindividualisme valencià, formulada en aquest cas per un metge rural, serveix per a amagar realitats ingrates per a les classes subalternes i, a més, les culpa de la mala situació que pateixen. A la fi, es tracta dun vici heretat genèticament, el de lindividualisme i la desconfiança«legado del indómito árabe». De manera que les formes darrendament de la terra queden legitimades, per injustes que siguen, perquè són preferibles al jornal diari (a la proletarització absoluta) i, més encara, queda legitimat el caciquisme basat precisament en la força coactiva que dóna el lloguer de la terra. Perquè, recordem-ho, no és aquest, sinó lindividualisme de larrendatari, el culpable que es malmeten «las más laudables empresas».
No és difícil endevinar que la teoria de lindividualisme valencià, formulada en aquest cas per un metge rural, serveix per a amagar realitats ingrates per a les classes subalternes i, a més, les culpa de la mala situació que pateixen. A la fi, es tracta dun vici heretat genèticament, el de lindividualisme i la desconfiança«legado del indómito árabe». De manera que les formes darrendament de la terra queden legitimades, per injustes que siguen, perquè són preferibles al jornal diari (a la proletarització absoluta) i, més encara, queda legitimat el caciquisme basat precisament en la força coactiva que dóna el lloguer de la terra. Perquè, recordem-ho, no és aquest, sinó lindividualisme de larrendatari, el culpable que es malmeten «las más laudables empresas».
El que més sorprén del cas és que aquesta mateixa topografia mèdica, com les altres que hi hem esmentat, desmenteix lindividualisme que teoritza, quan explica que en la Meliana de principi del segle XX lesperit dassociació floreix, ja que hi ha cinc associacions, LAmistat, La Protectora, el Cercle Catòlic, el Centre Republicà i la Cooperativa Agrícola Obrera. Les dues primeres són societats de socors mutus, «donde en caso de enfermedad se le asigna al socio enfermo una cuota ordinaria de dos pesetas». A més, LAmistat té un local propi de grans dimensions, amb cinc balcons i un finestral de 18 metres que donava a llevant, edifici esdevingut casino i lloc per a les tasques recreatives promogudes per lentitat. Però també La Protectora, el Cercle i el Centre Republicà tenien casino propi, tot i que no tan lluït.[4]Lúnica entitat sense local, que en compensava la manca amb una gran activitat, era la Cooperativa Agrícola Obrera, una cooperativa de consum, «que abarata las subsistencias», i en la qual bona part dels arrendataris-jornalers de la terra de Meliana estan inscrits, malgrat la desconfiança que els imputa el metge.
La caracterització idiosincràtica dels grups humans, la psicologia dels pobles o les representacions col·lectives adscrites a cultures o a races determinades, sestilaven molt al final del segle XVIII i principi del XIX, en el temps del romanticisme. Les literatures i les arts de lèpoca bastiren els estereotips necessaris per avançar en la construcció identitària dels estats nació. Calia crear la nació subjectiva: les nocions que imaginen la comunitat, les que llancen les xarxes que hauran datrapar els ciutadans en un sentiment de pertinença.
A principi del segle XX perdura lafecció envers lestereotip i encara, per sobre els construïts en el passat, hi ha qui en basteix de nous. És, per exemple, el temps de la regionalització del nacionalisme. Com que en diversos estats nació europeus i singularment a lespanyol, sorgeixen moviments nacionalistes perifèrics, una de les respostes centrals i centralistes serà la de constituir formes de regionalisme plenament integrades en la idea originària nacional. La nació adopta diversos casticismes. Naix, pel que fa a terres valencianes, la construcció cultural del Llevant feliç i de tota una llarga sèrie de noves lectures (pictòriques, musicals, etc.) que convergeixen en una personalitat regional emergent.
Al llarg del segle XIX, shan escampat tòpics regionals que no solen ser afavoridors per als naturals de cadascun dels indrets retratats. Eren tòpics que pretenien reforçar la convergència i no pas les forces centrífugues. Del que es tractava era de construir una imatge positiva de la nació i això sempre resulta més senzill si es contraposa a la regió. Josepa Cucó ens recordava que els romàntics feren circular abastament els tòpics dels valencians sense substància, inconstants, falsos, tot embolcall i soroll de traca, però amb poca molla.[5]
Els tòpics, doncs, dibuixaven uns valencians, per «desubstanciats», amb poc alè associatiu. No sols individualistes, sinó també desconfiats. Ja hem vist que algunes topografies mèdiques continuaven al·ludint a aquella mateixa caracterització. La construcció del regionalisme a principi del segle XX es va situar en un altre estadi: la de la construcció de la regió en positiu, integrada en una nació amb un imaginari ja definit que calia matisar.
En la revista Alma Española, apareguda el 1903, es publicaren una sèrie darticles, tots de plomes distingides (Francisco Acebal, Miguel de Unamuno, Joan Maragall, Manuel Feliú, Antonio Royo, etc.), sobre les distintes ànimes regionals. A Blasco Ibáñez, li pertocà escriure sobre la valenciana. I dibuixà un panorama del Llevant feliç, una terra en la qual no hi havia grans diferències entre pobres i rics, on els llauradors tenien la terra que treballaven de propietat o de lloguer, on la dimensió de les nombroses fàbriques propiciava la cooperació entre el capital i el treball. Una terra habitada per gent moderada menjant i bevent, i apassionada parlant i debatent, hedonista, elegant, amant de lart i de la música per sobre de totes les arts.[6]
El locus communis del Llevant feliç tingué un moment àlgid amb lorganització a la ciutat de València de lExposició Regional de 1909, que demostrava la capacitat «dels valencians» per muntar grans esdeveniments integrats dins la marxa pel progrés de la nació. Lhimne de lExposició, amb música composta pel mestre Serrano, i que acabaria convertint-se en himne regional, deia allò de«per ofrenar noves glòries a Espanya», una expressió que reforçava làmbit regional com a motor de limpuls col·lectiu. Lhimne, a més, assenyalava els trets botànics i ornitològics que dibuixaven la felicitat mediterrània dels valencians i, alhora, encara que feia crides sistemàtiques a la germanor, deixava entreveure un valencià que, al camp o al taller, senfrontava en solitari a les forces de la natura, les dominava i aconseguia empentar la seua terra en marxa triomfal.
El tòpic de lindividualisme, bastit al segle XIX, vinculat contradictòriament a allò col·lectiu (a la regió i a lesperit regional) en lhimne de lExposició de 1909, serví per dibuixar un valencià mític, amb caràcter ben definit, entre hospitalari i desconfiat, entre meninfot i apassionat, entre treballador i fester de coet i traca.
Això explica que un metge destinat a Meliana, que escriu una topografia mèdica, afirme en una línia que els valencians són individualistes, en la línia següent diu que aqueix individualisme és la causa de la seua felicitat econòmica i, un poc més avall, dóna exemples, a grapats, que els valencians de Meliana són tan afectes a lassociacionisme que difícilment pot quadrar-los lexpressió individualistes sense que les frontisses de la descripció solten crits esgarrifosos.
La idea recurrent sobre la poca capacitat dassociar-se dels valencians i dels espanyols és en realitat una herència intel·lectual del romanticisme, reforçada a principi del segle XX durant la construcció del regionalisme i durant el franquisme. En aquest darrer tram històric, va haver-hi alguna cosa més que paraules, perquè «el franquisme, com una immensa piconadora, va arrasar per complet la xarxa associativa preexistent».[7]Ara sabem que els índexs associatius valencià i espanyol del 1900 no eren gens menyspreables; i que, en la dècada de 1980, el nombre dassociacions per habitant sassemblava extraordinàriament a la xifra del 1900. I que, això sí, la xifra en qüestió havia caigut en picat en les dècades 1940 i 1950, per remuntar molt a poc a poc en la dècada de 1960 i esclatar de nou en les de 1970 i 1980.