un poeta ingeniosísimo y lleno de fuerza cómica, cuya obra es al mismo tiempo un archivo de noticias de costumbres que en ningún texto histórico pueden encontrarse. No es el mayor poeta de su siglo y de su literatura, porque el más excelso es sin contradicción Ausias March, pero es el más ameno, el más valenciano de todos, y bajo muchos aspectos el más instructivo y el que más luz nos da sobre el estado social de su tiempo.
2. MANUSCRIT, TÍTOL I AUTOR
Lobra ens ha arribat en un únic manuscrit (el Vat. Lat. 4806 de la Biblioteca Vaticana), de la del segle XV, tot duna mà, de 119 fulls de paper, en foli, escrits a dues columnes, a raó dunes 35-36 línies per pàgina.[8]Al marge esquerre de determinats versos hi ha calderons i guionets inclinats que ajuden a establir la sintaxi del text. Al començament de cada part del Prefaci i de cada Llibre, el copista hi ha deixat un buit per posar-hi una caplletra, que no va arribar a traçar-shi. Els versos comencen directament a la primera pàgina, que és ocupada pels 46 versos de la introducció: Consulta, Endreça, Tornada i Entrada. No hi gura títol ni menció dautor. Tanmateix, el títol de lobra és Espill perquè així ho diu expressament el text, en dues ocasions, luna a la segona part del Prefaci «Los vull escriure / est doctrinal / memorial: / haurà nom Spill» (vs. 236-39) i laltra a linici del Primer llibre «Déu ajudant, / jo entonant / mon Spill e norma» (vs. 793-95), a més duna referència anterior, menys explícita, a lEntrada «Spill, llum e regla / hòmens arregla» (vs. 41-42).
A la coberta de ledició prínceps (València, Francisco Díaz Romano, 1531), apareix la verge Maria sota la imatge de Déu, que la beneeix amb les paraules immaculistes, «Tota pulcra est amica mea et macula non est in te», acompanyades de les jaculatòries manllevades del Càntic dels Càntics, que lesglésia catòlica li atribueix (Electa ut sol,
Primera pàgina del manuscrit Vat. Lat. 4806 de la Biblioteca Vaticana.
Segona pàgina del manuscrit Vat. Lat. 4806 de la Biblioteca Vaticana.
Portada de ledició prínceps, València, 1531.
Pulchra ut luna, Porta Celi, Civitas Dei, etc.), i envoltada per una orla amb la llegenda: «Sicut lilium inter spinas sic amica mea inter llias. Conceptio tua Dei genitrix virgo. Gaudium anunciavit universo mundo». A sota del gravat gura un text igualment marià, amb un títol que no és Espill i amb una atribució dautoria:
Libre de consells: fet per lo magnich mestre Jaume Roig / los quals són molt protosos y saludables axí per al regiment y orde de ben viure com per a augmentar la devoció a la puritat y concepció de la sacratíssima verge Maria.
Veient aquesta portada, que anuncia una obra molt protosa, saludable i devota, amb un autor tan respectable com el metge valencià Jaume Roig, ben conegut i inuent al seu temps, mort lany 1478, ningú no podria pensar que aquell llibre contenia les procacitats que conté. Potser la intenció encobridora dels editors es devia al fet dintentar evitar possibles problemes amb la Inquisició.[9]La portada edicant i mariana és concordant, a més, amb el canvi immaculista dels versos 10680-783,[10]esmentat adés.
De lexistència de lEspill no sen va tenir cap notícia ni sen coneix cap referència anterior a ledició de 1531. En tota labundant documentació que es conserva relativa al metge Jaume Roig (?-1478), ns i tot linventari de la seua biblioteca,[11]no nhi ha cap rastre, ni de lobra ni de lautoria. Com tampoc no sen coneix cap menció al si de la dinàmica activitat literària valenciana (tertúlies, edicions...) de la del segle XV. El manuscrit que ens ha arribat romangué ignorat durant segles, ns que en donà notícia Antoni Bastero i Lledó, a la seua Crusca Provenzale (1724), el qual, en descriurel, esmentà lobra pel seu veritable títol, Espill, que ha coexistit amb les rúbriques Llibre de consells i Llibre de les dones.
Latribució de lautoria a Jaume Roig, acceptada de forma gairebé unànime per la crítica, pren fonament en el fet que així ho arma la portada de ledició prínceps i en les al·lusions que lobra conté a circumstàncies de la vida real de Jaume Roig i el seu entorn. Des duna anàlisi crítica rigorosa, però, shi ha de tenir en compte, duna banda, que latribució dautoria: a) apareix en el context duna presentació misticadora de lobra, com ho és la portada de ledició prínceps (1531), b) no gura al manuscrit, c) apareix amb un retard dalgunes dècades respecte al temps de lescriptura de lobra i respecte a lany de la mort de Jaume Roig; daltra banda, cal parar esment al fet que les referències o les al·lusions contingudes en una obra de cció shan de prendre de forma cautelar, només com a dades complementàries o indicatives: apunten envers Jaume Roig però això no prova que fos aquest qui les hi posà.[12]És perfectament possible que un autor involucre aspectes de la vida real duna persona en la seua obra, sense que necessàriament haja de ser-ne considerada autora aquesta persona, la qual, per altra banda, pot ser coneixedora o no de les al·lusions que se lhi fan i podria estar-hi dacord o no.
3. EDICIONS I TRADUCCIONS
Després dhaver estat escrit, al XV, en cada segle posterior hi ha hagut qui ha editat o traduït lEspill: tres edicions i una traducció llatina (no arribada ns a nosaltres), al XVI; una traducció castellana, al XVII; una altra edició, al XVIII; una edició i una versió en prosa espanyola, al XIX; múltiples edicions i diverses prosicacions i traduccions, al XX. Si el lector hi està interessat, a continuació en donem notícia detallada.
Primera edició. Ledició prínceps, segons que diu el colofó, és feta a València, el 30 de juny de lany 1531, per Francisco Díaz Romano, que era natural de Guadalupe (Extremadura) i que acabava darribar a la ciutat. De fet, lEspill és el primer llibre que Díaz Romano va imprimir a València, a lEstudi General, abans dinstal·lar-se a prop del Molí de Na Rovella i fer-se càrrec del taller que havia estat de Joan Jofré. El gravat en boix de la verge Maria, utilitzat per a la coberta del llibre, ja havia estat usat per limpressor Joan Vinyau, en el Liber de conceptu virginali (1518). Segons Philippe Berger (1987: 509, nota 3), Jofré i Vinyau moriren víctimes de la pesta de 1530.[13]
El retard en la impressió de lobra, ja ben entrat el segle XVI, és subratllat per Miquel Ramon i Planas, el qual suggereix la possibilitat que fos a causa de «loposició feta per algun zelós moralista» (1929-1950, LV). En aquesta primera edició, lobra es titula Llibre de consells, com ja hem vist, però també shi introdueix la denominació Llibre de les dones, en una interpolació inserida després dels 46 versos de la Consulta, Endreça, Tornada i Entrada i abans de la sentència llatina:
Després dhaver estat escrit, al XV, en cada segle posterior hi ha hagut qui ha editat o traduït lEspill: tres edicions i una traducció llatina (no arribada ns a nosaltres), al XVI; una traducció castellana, al XVII; una altra edició, al XVIII; una edició i una versió en prosa espanyola, al XIX; múltiples edicions i diverses prosicacions i traduccions, al XX. Si el lector hi està interessat, a continuació en donem notícia detallada.
Primera edició. Ledició prínceps, segons que diu el colofó, és feta a València, el 30 de juny de lany 1531, per Francisco Díaz Romano, que era natural de Guadalupe (Extremadura) i que acabava darribar a la ciutat. De fet, lEspill és el primer llibre que Díaz Romano va imprimir a València, a lEstudi General, abans dinstal·lar-se a prop del Molí de Na Rovella i fer-se càrrec del taller que havia estat de Joan Jofré. El gravat en boix de la verge Maria, utilitzat per a la coberta del llibre, ja havia estat usat per limpressor Joan Vinyau, en el Liber de conceptu virginali (1518). Segons Philippe Berger (1987: 509, nota 3), Jofré i Vinyau moriren víctimes de la pesta de 1530.[13]
El retard en la impressió de lobra, ja ben entrat el segle XVI, és subratllat per Miquel Ramon i Planas, el qual suggereix la possibilitat que fos a causa de «loposició feta per algun zelós moralista» (1929-1950, LV). En aquesta primera edició, lobra es titula Llibre de consells, com ja hem vist, però també shi introdueix la denominació Llibre de les dones, en una interpolació inserida després dels 46 versos de la Consulta, Endreça, Tornada i Entrada i abans de la sentència llatina:
Comença lo libre de les dones: ordenat per lo magních en Jaume Roig, doctor famós de la sereníssima senyora reyna dona Maria. És exemplar e de consells per ell donats a son nebot en Balthasar Bou, senyor de Callosa, qui molt amava.
La persona que va afegir aquesta presentació, amb les dades que shi contenen,[14]devia ser, segons conjectura Ramon Miquel i Planas, el «mateix subjecte, necessàriament erudit» que preparà ledició, amb un Pròlech en prosa adreçat a Jeroni de Cabanyelles, governador de València de 1523 a 1550, amb una composició en vers Als peritíssims lectors tots dos textos contenen algunes referències enigmàtiques, pendents dinterpretació i amb la substitució immaculista ja comentada, on crida latenció que el nombre de versos de la substitució siga exactament igual que el del fragment substituït, començant i acabant amb les mateixes rimes. Vegem-los en paral·lel:
Un altre canvi destacable de la primera edició respecte al manuscrit, posat de manifest per Ramon Miquel i Planas, és la substitució de les tres referències que hi havia
Al primer fragment (vs. 3416-25), és interessant observar que lús del terme converses equival a burgeses, en aparèixer al costat de generoses i nobleses, com a complement duna descripció de caire estamental. Al segon fragment (vs. 6902-13), trobem els conversos en loci de taxadors de la pelleteria, subornables. Al tercer passatge (vs. 13819-71), la intenció exculpatòria dels canvis és clara, encara que no sacaba de realitzar del tot, si llegim el passatge complet, per bé que la referència que hi resta a les que esperen altre Messies sembla adreçada únicament i directa a les jueves. En tots tres casos, doncs, és com si no calgués mencionar les converses i els conversos (lany 1531), potser perquè la persecució inquisitorial ja els havia esborrat gairebé del cos social.
Com a cloenda del llibre hi ha un altre gravat devot, amb la verge Maria asseguda i el Jesuset al braç, envoltada per santa Dorotea, santa Caterina màrtir, santa Eulàlia i santa Caterina de Sena, que es reproducció del que es troba al nal de la Vida de sancta Caterina de Sena (València, Cristòfol Cofman, 1499). És evident que, amb uns gravats tan devots al començament i a la , qualsevol que saproximés a aquest Llibre de consells i Llibre de les dones devia pensar que es tractava dun llibre de santes dones. La intenció misticadora havia estat ben resolta, amb una atribució dautoria, a més, lliure de tota sospita dheterodòxies i procacitats.
Segona edició. Edició feta a Barcelona, per Jaume Cortey, lany 1561. Presenta una portada gairebé igual que la primera edició, amb un gravat semblant i el mateix títol:
Libre de consells fet per lo magnich mestre Jaume Roig, los quals són molt protosos y saludables, axí pera regiment y orde de ben viure, com per a augmentar la devoció a la puritat y concepció de la sacratíssima verge Maria.
Portada de la segona edició, Barcelona, 1561.
Aquesta edició reprodueix els paratextos que hem esmentat de la primera (Pròlech i Als peritíssims lectors), així com la rúbrica davant de la sentència llatina. Al mateix volum hi ha afegida la Disputa de viudes i donzelles, de Jaume Siurana, generós, Lluís Joan Valentí, doctor en medicina, i Andreu Martí Pineda, notari, escrita el segle XVI.
Tercera edició. Edició feta a València, per Joan dArcos, el mateix any 1561. També parteix de la primera edició i la portada té, aproximadament, els mateixos elements, amb una variant al títol, on ja shi posa Llibre de les dones:
Libre de les dones, més verament dit de consells protosos y saludables, axí per al regiment de la vida humana, com pera aumentar la devoció de la inmaculada Concepció de la sacratíssima verge Maria, fet per lo magních mestre Jaume Roig.
A més del Pròlech, la composició Als peritíssims lectors i la rúbrica que precedeix la sentència llatina de les edicions anteriors, al començament hi ha una composició de dotze versos dOnofre Almudèver Al lector. El volum conté, a més de lEspill i de la Disputa de viudes i donzelles, anunciada també a la coberta, tres obres més: Lo procés de les olives, Lo somni de Joan Joan i La brama dels llauradors, precedides totes tres duna Epístola proemial als lectors, dOnofre Almudèver, reivindicativa de «la nostra materna llengua», on apareix aquella famosa admonició que fa la Raó a Almudèver, «en persona de tots los altres valencians», que comença així: «Si no fosseu ingrats a la llet que haveu mamat, y a la pàtria on sou nats, no dormiríeu ab tan gran descuyt!».
Aquesta tercera edició presenta la particularitat de suavitzar la forta crítica a les monges de loriginal, incorporant un parell de versos al començament del parlament de denúncia de lexnovícia