Martí Marín Corbera
Centre dEstudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UA B-CEFID)
Per a la narració oficiosament oficial del que fou la Transició del Franquisme a la Monarquia democràtica a Catalunya que no és pas la mateixa que circula a les espanyes, la sortida de la dictadura hauria estat duna linealitat gairebé inaudita.[1] El procés que portà a la liquidació de la dictadura i a lobtenció de lautonomia política hauria estat el triomf duna cohesió civicopolítica nacional, covada anys enrere, que senfrontà amb èxit al postfranquisme i obtingué, dun pacte amb els seus representants més oberts al canvi, la refundació de les institucions polítiques catalanes dels anys trenta.[2] Aquesta narració es diversifica a partir daquí a lhora datribuir mèrits, demèrits i fins i tot traïcions als diferents actors polítics quan es valora si aquests guanys foren o no «suficients» i fins a quin punt.
Comencem a disposar de bibliografia molt notable sobre els protagonistes col·lectius daquesta narració, que resulta substancialment correcta en els seus plantejaments bàsics, però encara imprecisa en molts dels seus detalls: moviment obrer (Balfour, 1989; Molinero i Ysàs, 1998; Ysàs, 2004 i Domènech, 2008, entre daltres), moviment estudiantil (Colomer, 1978; Ysàs, 2004; Hernández Sandoica, 2007), moviment veïnal menys aprofundida pel caràcter militant de les obres dels setanta (Alibés i altres, 1975; Tarragó, 1976; Equipos de Estudio, 1976; Martínez Muntada, 1999; Bordetas, 2009), etc.[3] Del que encara disposem molt poc és danàlisis en profunditat del que realment varen fer els diversos actors polítics (partits, grups i grupuscles) en cada moment concret i, en canvi, hi ha molta publicística que hi és favorable o desfavorable, poques vegades contrastada amb les evidències disponibles i molt filtrada pels prejudicis polítics del present. Talment com si la Transició qualsevol transició no hagués estat plena danades i vingudes i de girs tàctics i estratègics dels subjectes que hi participaren, sense gairebé excepció.
No pretenc impugnar, per tant, la visió genèrica del triomf antifranquista, en la definició del qual he participat modestament. La meva intenció és precisar el paper duns i altres en aquest triomf, perquè dantifranquismes nhi hagué de pioners i de sobrevinguts, de constants i de discontinus, i ben bé el mateix podria dir-se del franquisme aparentment inasequible al desaliento fins el 20 de novembre de 1975, però farcit dinfiltrats, demòcrates de tota la vida, quan poc després siniciaren les defeccions. I enmig dunes i altres actituds es movien un conjunt de ciutadans actius amb conviccions i principis, però també amb debilitats, oportunismes i altres plantejaments equívocs i de mal definir. Aquesta comunicació vol ser una aportació al millor coneixement duna història de zones grises en les quals es jugaren bona part de les partides del tardofranquisme i la Transició aquelles a què macabo de referir com anades i vingudes a mesura que cap actor triomfava a lhora dimposar el seu propi full de ruta. En concret em referiré a les del regionalisme franquista.[4] Una història que té entre les seves fites el fet aparentment paradoxal que fos un franquista tan connotat com el ministre de la governació de Carlos Arias Navarro, Manuel Fraga Iribarne, qui autoritzés labril de 1976 la publicació dun diari íntegrament en català com lAvui. O també, anant més enrere, el fet que fos un falangista i excombatiente, com Tomás Garicano Goñi, governador civil de Barcelona de 1966 a 1969 i posteriorment ministre de la governació, 1969-73, el que obtingué el permís definitiu per a lactivitat pública dÒmnium Cultural el 1967. Cal advertir dentrada que no és la història de lèxit duns intrèpids resistents que varen fer el que varen poder dins dun règim tirànic, sinó la dun fracàs monumental de franquistes que maldaven per reinventar-se, i que caldrà retrocedir alguns anys per poder-la explicar.
1. EL REGIONALISMO BIEN ENTENDIDO
En la cruïlla dels anys cinquanta/seixanta els consellers de Franco van haver-lo de convèncer que la liberalització econòmica era imprescindible perquè lautarquia resultava inviable. I no fou aquesta una constatació merament econòmica: el que convertia en inviable la marxa dels afers públics espanyols, no era pas leconomia tota sola; era, fonamentalment, el retorn de la protesta (Molinero i Ysàs, 2003a i 2008). Encapçalats per la protesta obrera, tots i cadascun dels temes que la Victoria havia pretès clausurar tornaven a sortir a la llum. Entre aquests, destacava, una vegada més, el problema catalán.
En aquesta mateixa etapa, al caliu del creixement econòmic que es produí en pocs anys mal repartit i pitjor gestionat (García Delgado, 1987; Sudrià, 1988; Tafunell, 1989), el règim franquista cercava noves fonts de legitimitat que safegissin a la dorigen, basada en la comunitat darmes de la Victoria de 1939, sense renunciar-hi. A més de vint anys del final de la Guerra Civil, el govern apostava per la ideologia del desarrollo, del nou benestar relatiu, després de la terrible postguerra i la dura estabilització, com a esquer per atreure les generacions que ja no havien viscut la guerra o aquells sectors que shavien distanciat, per un motiu o altre, del Nuevo Estado. Així, Carrero Blanco i López Rodó que controlaven els afers econòmics venien creixement econòmic, Solís Ruiz des dels Sindicats i la Falange desenvolupament sindical i «justícia social», Martínez Sánchez-Arjona polígons dhabitatges, tal i com corresponia al seu ministeri, i Fraga Iribarne des dInformación y Turismo venia «modernitat cultural» per la via de reemplaçar la censura prèvia per censura a posteriori i televisió única i de tolerar les «excentricitats» dels necessaris turistes (Molinero i Ysàs, 2001).
Per fer front al problema catalán, de la mateixa manera que en el terreny econòmic el ministre López Rodó receptava desarrollo, calia que algú aportés idees útils per vendre, ja que la preocupació no era de caràcter menor, malgrat que ja el 1942 el règim hagués publicitat que es trobava ante la tumba del catalanismo.[5] Amb aquesta intenció es convocà el 1962 una sessió extraordinària del revifat Consejo Nacional del Movimiento.[6] Lorganisme, convertit en un autèntic consell assessor del govern, es reuní en plenaris i comissions específiques per analitzar el tema, i arribà a la conclusió que era possible jugar amb la idea dun regionalismo bien entendido, tant pel que feia als catalanistes ressorgits, com amb relació al fet que la composició sociodemogràfica catalana havia canviat profundament per efecte de les migracions interiors espanyoles. Sobrien, doncs, perspectives dús de regionalismes instrumentals a Catalunya, on els catalans, aparentment, ja no eren labassegadora majoria danys enrere, especialment a les ciutats i entre la nova classe obrera. Els experts designats per a la comissió o per realitzar estudis sectorials catalans com Carlos Trías Bertran, Santiago Udina Martorell o Martí de Riquer, i no catalans com Manuel Fraga, Luys Santamarina o Maximiano García Venero (Santacana, 2000: 31-36) consideraren que calia jugar entre la neutralització falaguera de la intel· lectualitat catalanista més moderada i sobornable adjectiu aquest que utilitzaria en un altre informe, al ministre Fraga, el literat Camilo José Cela referint-se a escriptors, no només catalans, que havien signat un manifest de protesta per la repressió de les vagues dAstúries de 1962 (Ysàs, 2004: 50-53) i la mobilització dels immigrants, adequadament enquadrats en cases regionals. Als catalans, calia autoritzar-los coses de tant en tant, i els immigrants, organitzar-los com a contrapunt imprescindible. Si es donava joc a alguna mena de regionalisme català, calia equilibrar-lo amb altres regionalismes, ja que immigrant no és una identitat fàcil dutilitzar i fer servir español, com a contrast, hauria estat el reconeixement implícit de la no espanyolitat dels catalans o sigui, una derrota política en tota regla després de més de vint anys de dictadura.
1. EL REGIONALISMO BIEN ENTENDIDO
En la cruïlla dels anys cinquanta/seixanta els consellers de Franco van haver-lo de convèncer que la liberalització econòmica era imprescindible perquè lautarquia resultava inviable. I no fou aquesta una constatació merament econòmica: el que convertia en inviable la marxa dels afers públics espanyols, no era pas leconomia tota sola; era, fonamentalment, el retorn de la protesta (Molinero i Ysàs, 2003a i 2008). Encapçalats per la protesta obrera, tots i cadascun dels temes que la Victoria havia pretès clausurar tornaven a sortir a la llum. Entre aquests, destacava, una vegada més, el problema catalán.
En aquesta mateixa etapa, al caliu del creixement econòmic que es produí en pocs anys mal repartit i pitjor gestionat (García Delgado, 1987; Sudrià, 1988; Tafunell, 1989), el règim franquista cercava noves fonts de legitimitat que safegissin a la dorigen, basada en la comunitat darmes de la Victoria de 1939, sense renunciar-hi. A més de vint anys del final de la Guerra Civil, el govern apostava per la ideologia del desarrollo, del nou benestar relatiu, després de la terrible postguerra i la dura estabilització, com a esquer per atreure les generacions que ja no havien viscut la guerra o aquells sectors que shavien distanciat, per un motiu o altre, del Nuevo Estado. Així, Carrero Blanco i López Rodó que controlaven els afers econòmics venien creixement econòmic, Solís Ruiz des dels Sindicats i la Falange desenvolupament sindical i «justícia social», Martínez Sánchez-Arjona polígons dhabitatges, tal i com corresponia al seu ministeri, i Fraga Iribarne des dInformación y Turismo venia «modernitat cultural» per la via de reemplaçar la censura prèvia per censura a posteriori i televisió única i de tolerar les «excentricitats» dels necessaris turistes (Molinero i Ysàs, 2001).
Per fer front al problema catalán, de la mateixa manera que en el terreny econòmic el ministre López Rodó receptava desarrollo, calia que algú aportés idees útils per vendre, ja que la preocupació no era de caràcter menor, malgrat que ja el 1942 el règim hagués publicitat que es trobava ante la tumba del catalanismo.[5] Amb aquesta intenció es convocà el 1962 una sessió extraordinària del revifat Consejo Nacional del Movimiento.[6] Lorganisme, convertit en un autèntic consell assessor del govern, es reuní en plenaris i comissions específiques per analitzar el tema, i arribà a la conclusió que era possible jugar amb la idea dun regionalismo bien entendido, tant pel que feia als catalanistes ressorgits, com amb relació al fet que la composició sociodemogràfica catalana havia canviat profundament per efecte de les migracions interiors espanyoles. Sobrien, doncs, perspectives dús de regionalismes instrumentals a Catalunya, on els catalans, aparentment, ja no eren labassegadora majoria danys enrere, especialment a les ciutats i entre la nova classe obrera. Els experts designats per a la comissió o per realitzar estudis sectorials catalans com Carlos Trías Bertran, Santiago Udina Martorell o Martí de Riquer, i no catalans com Manuel Fraga, Luys Santamarina o Maximiano García Venero (Santacana, 2000: 31-36) consideraren que calia jugar entre la neutralització falaguera de la intel· lectualitat catalanista més moderada i sobornable adjectiu aquest que utilitzaria en un altre informe, al ministre Fraga, el literat Camilo José Cela referint-se a escriptors, no només catalans, que havien signat un manifest de protesta per la repressió de les vagues dAstúries de 1962 (Ysàs, 2004: 50-53) i la mobilització dels immigrants, adequadament enquadrats en cases regionals. Als catalans, calia autoritzar-los coses de tant en tant, i els immigrants, organitzar-los com a contrapunt imprescindible. Si es donava joc a alguna mena de regionalisme català, calia equilibrar-lo amb altres regionalismes, ja que immigrant no és una identitat fàcil dutilitzar i fer servir español, com a contrast, hauria estat el reconeixement implícit de la no espanyolitat dels catalans o sigui, una derrota política en tota regla després de més de vint anys de dictadura.
Tot semblava molt coherent, però no degué de ser gens fàcil implementar-ho: perquè mai no és senzill, si és que és possible, crear moviments socials del no-res. Així el 1971 el mateix Consejo Nacional constatà indirectament el seu fracàs quan es reuní en idèntiques circumstàncies i amb el mateix objectiu, arribant a les mateixes conclusions i proposant les mateixes estratègies que nou anys abans. Calia perseverar a atreure els catalanistes susceptibles de ser domesticats i mobilitzar uns immigrants que eren ara, aparentment, més nombrosos que abans: talment com si la condició dimmigrant no es perdés mai per més que passessin els anys. En la ment dels consejeros nacionales un immigrant dels anys vint o dels quaranta i cinquanta encara no ho havia deixat de ser arribats a 1971 i continuava essent un desarrelat infinitament manipulable. Tanmateix quan es mirava de prop, tot plegat resultava molt menys evident, i els immigrants no estaven esperant pacients que vinguessin a organitzar-los. Tal i com explicà el 1973 lalcalde de lHospitalet de Llobregat, Vicenç Capdevila futur diputat de la Unión de Centro Democrático (UCD ), en un informe sobre la seva localitat elevat al Ministerio de la Gobernación:
V. En los nuevos distritos los grupos que se van formando, las entidades que se crean, las Parroquias incluso, son elementos de cohesión e integración de las aspiraciones y deseos del barrio consiguiendo, como es lógico, captar voluntades y esfuerzos. VI . De lo dicho se desprende que, de proponérselo, quienes tengan en sus manos estos elementos aglutinadores, explotando hábilmente las carencias señaladas de servicios de estos barrios, disponen de una fuerza formidable en el momento de unas elecciones y que incitando a estas gentes a concurrir masivamente, para hallar su solución, a las urnas, pueden hacerse con todos los puestos de representación familiar del Municipio (Marín, 2000a: 433).
Aquesta força aglutinadora era, a LHospitalet de 1973, el Partit Socialista Unificat de Catalunya: comunista i catalanista autonomista i no franquista ni regionalista folklòric. Tota una advertència del que sesdevindria sis anys després en les primeres eleccions municipals democràtiques.
Dalguna manera, entre 1962 i 1971, lacció dels moviments socials i de les forces polítiques doposició havia aconseguit neutralitzar el regionalismo bien entendido als barris o, almenys, evitar que tingués èxit suficient entre la població immigrada. Per a aquesta tasca havien comptat, òbviament, amb la col·laboració involuntària dun estat franquista incapaç una i una altra vegada de complir amb les expectatives de millora de les condicions de vida i treball de la majoria de la població obrera. Als nous barris així ho mostren les entrevistes i els testimonis es tenia sempre la sensació que quan alguna cosa acabava per funcionar bé era malgrat el govern i no gràcies a ell: i era una sensació que no convidava pas a ballar sevillanes en presència de les autoritats civils, militars i eclesiàstiques les poques vegades que aquestes tenien a bé acostar-se pel suburbi.[7]
Entre la població, diguem-ne autòctona, el fracàs havia estat conseqüència, en canvi, del fet que les idees sorgides de les iniciatives de domesticació del catalanisme del Consejo Nacional del Movimiento no eren gens ni mica originals: ans al contrari, bevien de propostes que sempre havien tingut presència dins dels rengles dels fidels del règim i, per això, ja havien estat assajades, mal que bé. El conglomerat franquista, vencedor en la Guerra Civil, fou pràcticament monolític al voltant del projecte polític que volia posar dempeus (Molinero i Ysàs, 2003b; Marín, 2006), malgrat la diversitat dorígens personals que es poden constatar en el seu interior (Viver Pi-Sunyer, 1978; Marín, 2000a; Saz, 2003; Canales, 2006; Sánchez Recio, 2008). Però resultà força més heterogeni a lhora dimplementar les estratègies més adequades per aconseguir la viabilitat daquest projecte.