V. En los nuevos distritos los grupos que se van formando, las entidades que se crean, las Parroquias incluso, son elementos de cohesión e integración de las aspiraciones y deseos del barrio consiguiendo, como es lógico, captar voluntades y esfuerzos. VI . De lo dicho se desprende que, de proponérselo, quienes tengan en sus manos estos elementos aglutinadores, explotando hábilmente las carencias señaladas de servicios de estos barrios, disponen de una fuerza formidable en el momento de unas elecciones y que incitando a estas gentes a concurrir masivamente, para hallar su solución, a las urnas, pueden hacerse con todos los puestos de representación familiar del Municipio (Marín, 2000a: 433).
Aquesta força aglutinadora era, a LHospitalet de 1973, el Partit Socialista Unificat de Catalunya: comunista i catalanista autonomista i no franquista ni regionalista folklòric. Tota una advertència del que sesdevindria sis anys després en les primeres eleccions municipals democràtiques.
Dalguna manera, entre 1962 i 1971, lacció dels moviments socials i de les forces polítiques doposició havia aconseguit neutralitzar el regionalismo bien entendido als barris o, almenys, evitar que tingués èxit suficient entre la població immigrada. Per a aquesta tasca havien comptat, òbviament, amb la col·laboració involuntària dun estat franquista incapaç una i una altra vegada de complir amb les expectatives de millora de les condicions de vida i treball de la majoria de la població obrera. Als nous barris així ho mostren les entrevistes i els testimonis es tenia sempre la sensació que quan alguna cosa acabava per funcionar bé era malgrat el govern i no gràcies a ell: i era una sensació que no convidava pas a ballar sevillanes en presència de les autoritats civils, militars i eclesiàstiques les poques vegades que aquestes tenien a bé acostar-se pel suburbi.[7]
Entre la població, diguem-ne autòctona, el fracàs havia estat conseqüència, en canvi, del fet que les idees sorgides de les iniciatives de domesticació del catalanisme del Consejo Nacional del Movimiento no eren gens ni mica originals: ans al contrari, bevien de propostes que sempre havien tingut presència dins dels rengles dels fidels del règim i, per això, ja havien estat assajades, mal que bé. El conglomerat franquista, vencedor en la Guerra Civil, fou pràcticament monolític al voltant del projecte polític que volia posar dempeus (Molinero i Ysàs, 2003b; Marín, 2006), malgrat la diversitat dorígens personals que es poden constatar en el seu interior (Viver Pi-Sunyer, 1978; Marín, 2000a; Saz, 2003; Canales, 2006; Sánchez Recio, 2008). Però resultà força més heterogeni a lhora dimplementar les estratègies més adequades per aconseguir la viabilitat daquest projecte.
Des dels inicis de la dictadura, alguns cercles oficials havien afirmat la necessitat de prendre en consideració la utilització dalguns referents del catalanisme vençut. Ho il·lustra molt bé la iniciativa de la Delegación Territorial Catalana de Falange a Burgos, comandada per José Ribas Seva, assessorada per la Delegación Nacional de Propaganda que dirigia Dionisio Ridruejo en locupació de Barcelona el 1939: propaganda en català, garanties dús del català en un marc volgudament inconcret i retòrica denaltiment de la Catalunya espanyola. La iniciativa se nanà en orris, a causa de la intervenció hostil dels Servicios de Ocupación del general Eliseo Álvarez-Arenas assessorat, curiosament, per lantic diputat de la Lliga Regionalista Bertran i Musitu, en una intervenció més que fosca. I no revifà fins ben entrats els anys cinquanta, tot i les puntuals intervencions dalguns franquistes, tàcticament sensibles a largument regionalista, que mobilitzaren recursos com lenaltiment de la sardana i altres danses populars a través de la Obra Sindical de Educación y Descanso o els Coros y Danzas de la Sección Femenina, del cant coral, amb la instrumentalització de les restes dels cors claverians, autoritzacions limitades a publicacions en llengua catalana i la utilització de larsenal simbòlic montserratí. El més destacat de tots ells fou, segurament, el governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba Hernández (1945-47), a qui la gosadia li costà el càrrec durant les festes dentronització de la Verge de Montserrat, quan a algun membre de la comissió organitzadora anomenada Abat Oliba se li acudí de fer part del discurs en català.[8]
En els cinquanta foren múltiples les iniciatives sorgides des de les zones grises de la societat civil catalana: aquelles que tenien un peu dins i un peu fora del règim i en les quals convivien fidels al règim, opositors moderats i personalitats oscil·lants entre una i altra actitud. Eren tots aquells perfils que donaven per bo que res de sòlid no podia desenvolupar-se a Catalunya sense una política cultural adequada. Una política que es plantegés de recuperar part de lherència del catalanisme conservador, malgrat la repressió exercida contra els seus representants polítics (Vilanova, 1999), o que, com a mínim, disposés de la sensibilitat necessària per aglutinar les seves restes en presència. Ho havia afirmat, per exemple, lalcalde Porcioles de Barcelona, el 1959, en una carta al ministre López Rodó:
Deben ponderarse todas aquellas medidas que pudieran ser estimadas como un ataque o desprecio a los sentimientos de Cataluña (...) los Juegos Florales, bajo nuestra dirección, creo que pueden ser un instrumento aprovechable, siempre que se le dé el debido carácter nacional (...). En estos momentos en que los rojos quieren tener la exclusiva de los Juegos Florales en París, la celebración aquí podría ser un arma interesante (López Rodó, 1990: 170).
Així, la dècada dels seixanta, com lanterior, fou un anar i venir de peticions, entrevistes, pressions, sopars i dinars per arrancar lautorització dun acte, duna publicació sense gaire censura i, a la fi, duna revista en català. Immersos en aquesta dinàmica hi hagué editors tant diferents entre sí com el falangista Josep Vergés de Destino o el Josep Maria Cruzet de la Selecta, periodistes com el camaleònic Josep Pla posat al servei de Porcioles o el postrepublicà Sempronio, lambiciós historiador Jaume Vicens Vives, i polítics i empresaris esdevinguts mecenes de les arts i de les lletres com ara Miquel Mateu alcalde falangista de Barcelona de 1939 a 1945 o Domingo Valls Taberner líder dels industrials cotoners.[9]
Aquesta nòmina ens indica que no només fou un tràfec de patriotes agosarats, que provaven dobrir escletxes en la cuirassa franquista tal i com voldria la tesi esmentada del Vichy Català (vegeu la nota 1), fou també una opció tàctica per a una bona colla de personatges del règim. I fou també un espai per passar dun a un altre paper en els anys de Transició: especialment del de franquista fidel al de patriota infiltrat. Sobretot perquè mai no es tractà de cap moviment per aconseguir quotes reals dautogovern això quedà sempre per a loposició clandestina. Des del franquisme, sintentà episòdicament utilitzar la llengua, les danses i tot el que calgués per contraatacar el paper de referent que la resistència cultural estava jugant en absència dinstitucions pròpies: calia rebatre largument que sense autogovern i sense lògicament democràcia, mai no hi hauria una expressió cultural catalana digna de tal nom. Per això, un punt culminant fou quan el 1967 el governador civil de Barcelona, Tomás Garicano Goñi, provà daconseguir el respecte agraït dun cert nombre dactivistes catalanistes legalitzant definitivament les activitats de lÒmnium Cultural, en la ruta cap a la seva promoció a la cartera ministerial és a dir, la seva iniciativa va ser ben valorada pel govern. Amb institucions com lÒmnium dempeus, què més podrien voler els catalans? Naturalment, des del punt de vista de lactivista catalanista, no podia ignorar-se que la seva acció podria ser instrumentalitzada: però triar la inacció enmig del marasme no degué ser sempre vist comprensiblement com la millor opció. Les zones grises tenien riscos perquè tothom podia acabar essent instrumentalitzat per tothom.
El regionalisme franquista, doncs, tenia les seves limitacions. Però cal recordar que els franquistes no regionalistes no resultaven gens fàcils de tractar i, a més, eren lopció majoritària dins del règim. Aquesta majoria sempre fou partidària de no cedir a cap catalanista i daplicar la força cada vegada que convingués. Com arribaria a dir a Manuel Ortínez, el governador civil de Barcelona (1963-66) i futur ministre de lInterior de la UCD Antonio Ibáñez Freire, respecte de les activitats dun jove, inquiet però en aquell moment no especialment subversiu, Jordi Pujol: «dígale que si se empeña voy a romperle los dientes de un culatazo» (Ortínez, 1993: 128). Només es podia resultar més expeditiu passant de les paraules als fets.
2. LA BARCELONA DE PORCIOLES I LES PETITES PÀTRIES LOCALS DE LA CATALUNYA DELS ANYS SEIXANTA
A nivell territorial, els alcaldes designats no sho havien pogut mirar a tanta distància com el Consejo Nacional del Movimiento i esperar nou anys a avaluar si la seva política havia funcionat o no: eren els executors i els gestors de les polítiques de proximitat, recollien només part dels èxits i els tocava patir tots els fracassos. La legitimitat de les corporacions locals i, particularment, dels alcaldes, precisava instruments propis, i alguns dells es plantejaren la possibilitat de rellançar dalguna manera identitats locals que servissin per aigualir el vi del catalanisme i, alhora, per apuntalar les seves carreres polítiques individuals: havia sonat lhora de provar dinstrumentalitzar les petites pàtries. Petites pàtries que, alcaldes al marge, sempre havien aparegut espontàniament com a conseqüència de dinàmiques merament locals. El concepte ha estat utilitzat per analitzar situacions similars que varen ser presents dècades abans a la Itàlia feixista (Cavazza, 2003). Així per exemple, Alessandro Pavolini, líder dels feixistes de Florència a primers dels anys trenta i futur sanguinari ministre de Mussolini dels anys de la República de Salò, mobilitzà la memòria històrica de quan la seva ciutat havia estat capital cultural renaixentista i, més tard, també capital política del Regne dItàlia en un breu període del segle XIX. Pavolini batejà Florència com la capitale dellinteligenza italiana i promogué un orgull local perfectament compatible amb la identitat unitària italiana que el feixisme provava de reforçar (Palla, 1978).
A Catalunya la iniciativa daquests alcaldes franquistes agosarats donà llum a localismes del tipus Barcelona, cap i casal, en lòrbita de lambiciós Josep Maria de Porcioles (1957-73), que fou el model més acabat, car projectà la seva estratègia sobre un espai supramunicipal, per la via de la Corporació Metropolitana, la disputa pel control de la Diputació de Barcelona i el desafiament constant al governador civil de torn (Marín, 2005 i 2008a). Porcioles comptà en aquesta batalla amb el suport del número dos de Carrero Blanco, el ministre català Laureano López Rodó, i per això pogué restablir jocs florals com hem vist, coronar pubilles, obrir el Museu Picasso (Vigil y Vázquez, 1981), fer declaracions de catalanisme i fotografiar-se ballant sardanes a tort i a dret, mentre assegurava sentir-se deixeble de Cambó (Marín, 2008b). Aquest joc li permeté disposar de col·laboradors en tots els àmbits ciutadans i duna premsa personalment favorable, a més de facilitar-li una durada en el càrrec que li permeté assistir al cessament de tres governadors civils (Acedo Colunga, 1960; Vega Guerra, 1963 i Ibáñez Freire, 1966), dos presidents de la Diputació (Joaquim Buxó-Dulce dAbaigar, marquès de Castellflorite, 1967 i Josep Maria Muller dAbadal, 1973) i dalguns alcaldes veïns que li feien nosa.
Epígon de Porcioles ho fou, per exemple, letern alcalde de Vilanova i la Geltrú Antoni Ferrer Pi (1946-69) i el seu sano villanovismo de pseudo-carnestoltes controlats i catolicisme de pedra picada, que continuarien els seus successors en la dècada següent, entre daltres Josep Piqué pare (Canales, 1993 i 2006). Ho fou, també, el de Sabadell, Josep Burrull (1965-76), amb la seva promoció clàssica del Primer centro textil lanero de España en la línia de la inaguantable pel·lícula documental dels anys quaranta Sabadell, emporio textil de España (Marín, 1990). Burrull, però, promocionà una nova idea, la de Ciudad piloto del deporte español, gràcies a un seguit dèxits esportius locals i a les subvencions del Delegado Nacional de Deportes de FET-JONS, successivament, José Antonio Elola Olaso i Joan Antoni Samaranch (Marín, 2000b). Aquest darrer tingué no poques iniciatives dafavorir patriotismes esportius locals, per exemple a Voltregà amb lhoquei sobre patins a partir dun furibund antibarcelonisme o a Granollers amb la promoció de lhandbol que seguien els seus alcaldes des de finals dels anys cinquanta (Garriga, 2004). Amb totes aquestes aniria conformant un peculiar «partit de lesport» en el qual cimentà la seva carrera política de cara al futur (Boix i Espada, 1991). Villanovismo i sabadellismo permetien utilitzar els mateixos recursos de Porcioles: sardanes, cors de Clavé, exposicions de pessebres, goigs en català a les més diverses verges locals, etc. Tot plegat una barreja de regionalisme catalanista i nacionalcatolicisme català que podia ser posada al servei de la unitat dEspanya en la seva versió franquista.
No és que la mobilització de les petites pàtries sarribés a convertir en una alternativa de consideració al catalanisme polític, ni tan sols en el cas de Porcioles. Ara bé, aquesta mena de plantejaments assoliren fites parcials i feren cristal·litzar actituds i clienteles polítiques que no haurien estat tan fàcils de mobilitzar duna altra manera. Òbviament, labandó posterior daquestes banderes hauria significat la renúncia a mantenir lentramat que penosament shavia construït, sense disposar duna alternativa de recanvi i, de retop, la pèrdua del lideratge dels individus que shi havien vinculat en favor dels cada vegada més veterans i rònecs excombatientes, excautivos, viejas guardias i demés nuclis devots de la Victoria de 1939. Sectors veterans que en el tardofranquisme estaven alimentant les seves «camades negres» de joves seguidors, procedents de les darreres generacions del Frente de Juventudes, ara amb bats de baseball, cadenes, motocicletes i, eventualment, pistoles, que es feren tristament cèlebres en la Transició amb la sèrie datemptats que culminaren el gener de 1977 amb els assassinats dels advocats laboralistes del despatx del carrer dAtocha a Madrid (Ellwood, 1984 i Gallego, 2006).[10] I tampoc ningú no pensava en el govern, a primers dels setanta, que loposició fos una amenaça armada de consideració malgrat lassassinat de Carrero com perquè calgués posar-se en mans indefectiblement descamots armats, tal i com ja estaven fent individus com Blas Piñar i la seva Fuerza Nueva i amb ell una part dels serveis dintel·ligència del futur colpista del 23-F, el coronel José Ignacio San Martín (San Martín, 1983; Fernández López, 2000).
3. LHORA DE FRAGA IRIBARNE: ENTRE LAUTORITZACIÓ DE LAVUI I LA MOBILITZACIÓ DE LES CASAS REGIONALES
A mesura que sacostava la previsible mort del dictador, cal tenir present que feia anys que es produïen iniciatives legislatives per tal de regular el que alguns havien batejat com el ordenado contraste de pareceres, lendemà del hecho biológico. Per tant, si arribava el moment dhaver de mesurar forces electoralment, el regionalisme franquista havia de ser corregit i ampliat i no pas abandonat; perquè en aquesta confrontació limitada cada sector del règim hauria dexhibir algun tipus didentitat particular que permetés als votants de triar entre elles (Molinero i Ysàs, 2001).