GONZÁLEZ DURO, Enrique (2002): «Concepto actual de locura y nuevas formas de tratamiento», Norte de Salud Mental 15 (octubre), pp. 13-22.
GONZÁLEZ-MILLÁN, Xoán (2000): Resistencia cultural e diferencia histórica, Santiago de Compostela, Gotelo Blanco.
(2002): «Nacionalismo literario y teoría del campo literario: la experiencia gallega de las últimas décadas», dins Bermúdez, Silvia, Antonio Cortijo i Timothy McGovern (eds.): From Stateless Nations to Postnational Spain, Boulder, CO : Society of Spanish and Spanish-American Studies, pp. 223-236.
GRAELLS, Guillem-Jordi (2004): «Aquest llibre i la seva circumstància, que dirien lOrtega i el Gasset», dins Pi de Cabanyes, Oriol i Guillem-Jordi Graells (2004[1971]): La generació literària dels 70, Barcelona, AELC , pp. 19-29.
GUANSÉ, Domènec (1969): «Com som... o com no som els catalans», Tele Estel 158 (octubre), pp. 17-18.
GUILLAMON, Julià (2001): La ciutat interrompuda, Barcelona, La Magrana.
JUNG, Carl G. (1981): Arquetipos e inconsciente colectivo, Barcelona, Paidós.
(1990[1943]): Two Essays on Analytical Psycology, Londres, Routledge.
LLATES, Rossendo (1970): «Carles y Pau Riba. Actitud y anécdota», Destino 1.969 (abril), p. 9.
MAINER, José-Carlos (1994): «Literatura nacional y literaturas regionales», dins Mainer, José Carlos (ed.): Las literaturas regionales en España, Zaragoza, Institución Fernando el Católico, pp. 7-19.
(2000): «La vida de la cultura», dins Mainer, J. C. i Santos Juliá: El aprendizaje de la libertad (1973-1986), Madrid: Alianza Editorial, pp. 81-250.
MOIX, Ramon-Terenci (1968): Los cómics. Arte para el consumo y formas pop, Barcelona, Llibres de Sinera.
(1969a): «Contra la cultura de mel i mató», Serra dOr 117 (juny), p. 46.
(1969b): «Dels jovencells que fem novel·la en català», Serra dOr 119 (agost), p. 30.
(1970): «El día que yo nací nacieron todas las flores... y por eso escribo en catalán», Cuadernos para el Diálogo. Suplementos 13-14, pp. 29-31.
MOLAS, Joaquim (1968): «Enric Sió i el nou llenguatge del còmic», Oriflama 78 (desembre), p. 29.
MONFORT DE BOFARULL, Maria (1970): «Pau Riba enfant terrible», Destino 1.698 (abril), p. 3.
NADAL, Manuel (1970): «Les ulleres den Pau Riba», Tele Estel 173 (febrer), p. 13.
OLIVERAS, Jaume (1970): «Un par de cachetes», Destino 1.704 (maig), p. 5.
PARCERISAS, Francesc (2008): «De lesquizofrènia i del com si...», dins Iribarren, Teresa i Isabel Graña (coords.): La literatura catalana en la cruïlla (1975-2008), Barcelona, El Cep i la Nansa, pp. 45-54.
PICORNELL, Mercè (2007): «Trencavel, Ignasi Ubac i la (re)construcció de la literatura catalana», dins Pons, Margalida (ed.): Textualisme i subversió: Formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1970-1985), Barcelona, Publicacions de lAbadia de Montserrat, pp. 81-126.
PI DE CABANYES, Oriol (1970): «Crònica duna dinovena nit de premis i consideracions de context», Serra dOr 124 (gener), pp. 34-38.
(1973a): Oferiu flors als rebels que fracassaren, Barcelona, El Balancí.
(1973b): «Cultura, contracultura, cultureta», Serra dOr 171 (desembre), pp. 71-73.
(2004): «Algunes dades per a la història del llibre La generacio literària els 70», dins Pi de Cabanyes, Oriol i Guillem-Jordi Graells (2004[1971]): La generació literària dels 70, Barcelona, AELC , pp. 11-17.
PI DEL GÜELL (1968): «Hippies de veritat a Barcelona», Presència 165 (agost), p. 5.
(1969): «Hippies. La fi del món», Serra dOr 123 (desembre), pp. 33-36.
PONS, Margalida (2007): «Formes i condicions de la narrativa experimental (1970-1985)», dins Pons, Margalida (ed.): Textualisme i subversió: Formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1970-1985), Barcelona, Publicacions de lAbadia de Montserrat, pp. 7-79.
PORCEL, Baltasar (1969): «Encuesta en las Pitiusas tras el viaje hippy. La utopía de la liberación», Destino 1.675 (novembre), pp. 26-28.
(1970): «Pau Riba y la perforación de las dioptrías», Destino 1.694 (març), pp. 24-25.
(1972): Desintegraciones capitalistas, Barcelona, Planeta.
PUIG, Arnau (1969): «Els intel·lectuals i tècnics de la cultura», Serra dOr 120 (setembre), pp. 25-26.
REVENTÍ, Pere (1968): «Hippies al descobert», Oriflama 69 (febrer), pp. 22-23.
RIBA, Pau (1968): Cançons i poemes, Barcelona, Les Hores Extres.
(1970): Dioptria, Barcelona, Concèntric [Enregistrament L. P.].
RODA, Frederic (1969): «Un pla cultural», Tele Estel 163 (desembre), p. 19.
(1970): «Dionisíacs i apol·linis a la nostra cultura?», Tele Estel 178 (març), p. 17.
ROIG, Montserrat (1970): «Pau Riba, un arbre que provoca», Serra dOr 291 (juny), pp. 33-36.
ROSZAK, Theodore (1972[1968]): El nacimiento de una contracultura, Barcelona, Kairós.
ROTUREAU, Emilienne (2000): «El premi Sant Jordi 1970 i lafer Sonntag», Revue dÉtudes Catalanes 3, pp. 229-271.
SAGARRA, Joan de (1969a): «La generación aburrida», Tele/eXprés, 9 doctubre, p. 6.
(1969b): «El patufetismo-leninismo», Tele/eXprés, 26 de novembre, p. 6.
(1969c): «Literatura premiada», Tele/eXprés, 16 de desembre, p. 6.
(1970): «¿Es usted un buen catalán?», Tele/eXprés, 12 de gener, p. 7.
SALAZAR, José Luís, Jacobo MURILLO i Miguel Ángel SIERRA (2007): «El concepto de neurosis de William Cullen como revolución científica», Enseñanza e Investigación en Psicología 12: 1, pp. 157-178.
SEGUÍ, Gabriel (2002): «La revista Lluc 1921 gener 2001. Vuitanta anys dhistòria». Lluc 826 (gener-febrer), pp. 3-6.
SEMPRONIO [Andreu-Avel·lí Artís Tomàs] (1969): «Jo, ai!, no he tingut generació», Tele Estel 161 (novembre), p. 11.
Serra dOr (1969): «La generació de la T. V.», Serra dOr 121 (octubre), pp. 20-25.
SERRAHIMA, Maurici (1973): «Primera novel·la» [sobre Oferiu flors als rebels que fracassaren], Serra dOr 171 (desembre), p. 92.
S. n. (1969): «La cultura catalana y su futuro», Tele/eXprés, 13 de desembre, p. 5.
SULLÀ, Enric (1975): «El viatge a Ítaca: reflexió entorn de la novel·lística més recent», Els Marges 3 (gener), pp. 108-115.
TORRES, Estanislau (1969): «Sobre els croats i la cultura de mel i mató», Serra dOr 120 (setembre), pp. 46-47.
TRIADÚ, Joan (1970a): «El Sant Jordi i laranya o un oasi entre dos deserts», Serra dOr 124 (gener), p. 49.
(1970b): «On rau el problema», Serra dOr 132 (setembre), p. 39.
UN SUSCRIPTOR (1970): [Carta al director], Destino 1.698 (abril), p. 3.
V. (1969): «Generacions a part», Oriflama 87 (setembre), p. 10.
VALLCORBA , Jaume (1976): «Underground vol dir metro», Els Marges 8 (setembre), pp. 131-137.
VALLS, Àlvar (1970): «Algun sí i algun no a Pau Riba», Serra dOr 131 (agost), p. 38.
VALLVERDÚ, Francesc (1975[1968]): Lescriptor català i el problema de la llengua, Barcelona, Edicions 62.
VÁZQUEZ MONTALBÁN, Manuel (1970): «Amigos y enemigos de la cultura catalana», Triunfo 33 (24 de gener), pp. 20-23.
(1971): «Informe subnormal sobre un fantasma cultural», Triunfo 71 (30 de gener), pp. 21-25.
VILARÓS, Teresa (2000): «El menú del Via Venetto, o la intelectualidad espectacular. (La Gauche Divine de Barcelona, alrededor de 1971)», Tropelías 11, pp. 168-180.
WILLIAMS, Raymond (1977): Marxismo y literatura, Barcelona, Península.
[*] Vull agrair les atentes lectures daquest text de Martí Marín, Margalida Pons, Xavier Barceló, Maria Muntaner i Jesús Revelles, així com el seu suport per evitar que la patologia que sesmenta en el títol daquest capítol no pogués acabar essent també una afecció de lautora que el signa.
[1] El primer ús del terme neurosi és de William Cullen i data del 1769. El terme serà substituït per daltres denominacions més concretes en el catàleg DSM -IV (1994). Sobre levolució històrica del terme vegeu Salazar, Murillo i Sierra (2007). Per a una anàlisi crítica sobre la substitució i justificació de patologies de salut mental en les darreres dècades, vegeu les consideracions dEnrique González Duro (2002).
[2] Mapropiï aquí del concepte d«ombra» sense voluntat datorgar-li el sentit arquetípic que li dóna Jung (1981: 152), sinó amb un significat més prosaic, referit senzillament a aquelles imatges fosques que tota identitat projecta sense reconèixer-les necessàriament com a parts rellevants de la seva constitució.
[3] Escriu Even-Zohar qualificant els sistemes «dependents»: «An external system may be a major condition for the very existence and development of such a literary system. This normally occurs either when a literature is young, that is in the process of emergence, or when conditions within it have created a certain situation which cannot be dealt with by the relevant literature exclusively or mainly by means of its own sources. (...) A current case of dependence is that of minority literatures. These are produced by minority groups, or by groups which are geographically connected to or politically subjugated by some (politically, economically) more powerful group» (1990: 55-56).
[4] Respecte de les dinàmiques complexes de la cultura espanyola del tardofranquisme i la transició cap a la democràcia, vegeu per exemple les opinions de Mainer (2000), molt especialment aquells apartats que fan referència a la complexa ubicació de certs sectors de la cultura espanyola davant les iniciatives de recuperació de les cultures nacionals i «regionals» que conviuen en lestat espanyol després de la mort de Franco (2000: 168 i ss.), tema que ja havia tractat a la introducció al volum Las literaturas regionales en España (1994: 15-16).
[5] Per a una valoració del procés, vegeu Joan Fuster (1992[1972]: 71-77) i Francesc Vallverdú (1975[1968]: 104-109).
[6] Respecte de levolució de les revistes culturals catalanes vegeu les consideracions de Josep Faulí, Ignasi Riera, Josep Maria Huertas, Xavier Dalfó, Isabel-Clara Simó, Pau Lanao i Carme Vinyoles (1987), així com, per a la revista Lluc, que inicia lany 1968 la seva tercera etapa, les de Seguí (2002).
[7] Per a un comentari de leditorial «Patufisme i post-patufisme» publicada per Antoni Rovira i Virgili a La Publicitat el 13 de novembre de 1925, vegeu Jordi Castellanos (2004: 17 i ss.).
[8] De fet, com ja ha estudiat Emilienne Rotureau (2000), la següent convocatòria del premi també acabaria amb una forta polèmica, desfermada quan es va airejar en la premsa que lobra guardonada, Nifades de Josep M. Sonntag, podia ser un plagi de la novel·la japonesa El lotus daurat.
[9] Per a una crònica dels precedents i inicis del Congrés de Cultura Catalana, vegeu Fuster (1978: 13 i ss.). He tractat ja aquesta qüestió a Picornell (2007: 88-92).
[10] Es refereix als volums Les formes de la vida catalana, de Ferrater-Mora (1944) i Com han estat i com són els catalans, de Rodolf Llorens (1968).
[11] Una oposició que considera, tanmateix, excessiva: «Loposició és tan radical, violenta, que gairebé podríem parlar de la lluita a què Llorens al·ludeix, entre Ariel i Caliban. Però no, seria injust i emfasitzaríem massa. De tota manera, el xoc que es produeix entre ambdós llibres, ¿no podria contribuir a il·luminar com som en la nostra natural complexitat? Fer-nos veure, per exemple, que un normal capteniment mesurat i assenyat pot coexistir amb els innegables esclats de violència i els sobtats arrauxaments del nostre caràcter» (Guansé, 1969: 18).
[12] Vegeu les consideracions respecte daquesta qüestió de Teresa Vilarós (2000). Resulten també prou il·luminadores les intervencions de Josep M. Carandell i Joan de Sagarra al dossier que Lletra de Canvi hi dedicaria lany 1989, dues relectures que selaboren des de la vivència però també amb la distància lúcida de les dues dècades que els separen del fenomen.
[13] Explica Carandell sobre la recepció daquest article: «El meu article va fer molt de soroll. No sé on dec tenir una carpeta amb més de noranta articles i acudits gràfics on sem criticava, sem defensava i, sobretot, es parlava daquella nova generació. Vaig començar a tenir molts damics i, cosa mai no experimentada, enemics. Els amics de lesquerra monolítica em deien que estava fent el joc a aquella ambigüitat dels joves, i jo els contestava que la realitat era així i que el millor que es podia fer era passar a un nou concepte i estratègia de lesquerra, on no contessin només els valors negatius sinó, sobretot, els positius» (1989: 9).
[14] En diu Josep Maria Huertas: «El primer conflicte ja es va produir en el número següent, quan es va publicar a la portada una plana de Lavínia 2016 amb una atractiva dona nua, que va provocar, malgrat ser un nu no gens detallista, la queixa del bisbat. Molestos, els autors es van mostrar repatanis i el mes següent no donaven sols una Lavínia nua, sinó també un Lavini despullat. La crispació va augmentar, i Teixidor i Sió precipitaren el final del còmic per al número doctubre, amb algun retoc censor, com desfigurar les cares de Prat de la Riba i Escarré, qualificats de patricis que dirigien lànima col·lectiva daquell poble treballador, amb angelets que duien barretina i un tòtem indi al costat» (Faulí i altres, 1987: 56).
[15] Escriu Graells en el pròleg a la reedició del llibre publicada lany 2004: «La idea ens la va proposar Joaquim Molas, un dels més destacats i prestigiosos professors de la nostra especialitat, Filologia Catalana. Ell, a més de les matèries que impartia, en les converses de passadís o de bar, ens parlava de la vida literària i cultural del moment, des de la seva plataforma privilegiada de col·laborador i director de col·leccions dEdicions 62, jurat de premis literaris, antòleg i promotor de nous valors, etc. En una daquestes converses, el desembre de 1970, potser després del triple triomf a la nit de Santa Llúcia daquell any de Josep Elias, Josep M. Sonntag i Montserrat Roig, va sorgir el tema de la generació i del sidral que shavia fet fins aleshores al voltant del tema. Davant del nostre entusiasme, ens va plantejar el repte: per què no posàvem fita a aquella nova generació fent-ne parlar els protagonistes incipients?» (2004: 21). Oriol Pi de Cabanyes (2004: 14) afirma, en una versió prou diferent dels orígens del llibre, que ell mateix va proposar a Josep Fornas, de leditorial Pòrtic, la idea del volum i que Joaquim Molas els assessorà «en lestabliment de la llista dautors».