3. LHORA DE FRAGA IRIBARNE: ENTRE LAUTORITZACIÓ DE LAVUI I LA MOBILITZACIÓ DE LES CASAS REGIONALES
A mesura que sacostava la previsible mort del dictador, cal tenir present que feia anys que es produïen iniciatives legislatives per tal de regular el que alguns havien batejat com el ordenado contraste de pareceres, lendemà del hecho biológico. Per tant, si arribava el moment dhaver de mesurar forces electoralment, el regionalisme franquista havia de ser corregit i ampliat i no pas abandonat; perquè en aquesta confrontació limitada cada sector del règim hauria dexhibir algun tipus didentitat particular que permetés als votants de triar entre elles (Molinero i Ysàs, 2001).
El 1975, finalment, Franco es morí. Si fins aleshores el regionalismo bien entendido de localismes catalans i cases regionals havia estat una aposta mancada, per acèfala en les altes esferes, el cap necessari per a tal operació era a punt dirrompre a lescena: algú de qui es deia que le cabía el estado dentro de la cabeza i que frisava per demostrar-ho. Estic parlant de Manuel Fraga Iribarne.
Fraga havia estat cessat com a ministre el 1969 i havia quedat relativament fora de la política activa, mantenint només el seu seient a les Cortes orgàniques i al Consejo Nacional del Movimiento. Entre 1969 i 1973 shavia incorporat, de manera tan natural com avui fan els seus hereus i successors, al món de lempresa privada fou president dUnión Resinera, conseller de Cervezas El Aguila i director general de Rank Xerox Española sense mai abandonar les seves veritables ambicions a través de la fundació de la «societat destudis» GODSA , embrió de la futura Reforma Democrática, primer nom dAlianza Popular. El 1973 fou recuperat com ambaixador a Londres, fins que el desembre de 1975 tornà com a Ministre de la Governació i número dos de Carlos Arias Navarro (Fraga, 1980).
Fraga era en aquell moment de transició el polític franquista amb un major suport real dins dels rengles del règim i el seu ministeri el que proporcionava les majors oportunitats de consolidar aquest suport, car nomenava tots els càrrecs de govern territorial: governadors, presidents de diputació i alcaldes (Marín, 2000a). A més, Fraga era, també, el ministre fonamental a lhora de legalitzar associacions i, entre elles, grups polítics. Dit duna altra manera, tenia totes les eines per crear una opció política de govern i per decidir, fins i tot, quina seria la seva oposició: era un Cánovas a la recerca del seu Sagasta per a la nova restauració que siniciava. De cara a Catalunya, Fraga cercava, també, el seu Cambó particular. Li calia un regionalisme oficial i, al mateix temps, uns instruments clars per a contrarestar-lo, arribat el cas. Fraga assegurà més tard, en suport de la seva acció de govern que, a finals de 1975, «era indudable que un Gobierno prudente hubiera podido orientar las aspiraciones catalanas a un prudente regionalismo» (1987: 18): i així, amb tota prudència, es disposà a procedir en un marc que podia incloure només postfranquistes, liberals o regionalistes moderats, però no anarquistes, separatistes, ni marxistes rang en el qual Fraga encara incloïa el PSOE , malgrat Suresnes.
Les passes regionalistes i liberals de Fraga aquell any 1976 no foren pas curtes, venint don venia, car ja el 20 de gener sopava amb Jordi Pujol per assegurar-li que «cabe una solución del problema catalán, dentro de la unidad de España» (Fraga, 1987: 31). Segons lagenda passada a net de Fraga car això solen ser els seus llibres de memòries encara sentrevistà amb Pujol, de nou, en un dinar a Barcelona el 29 de gener, tot plegat mesos i mesos abans que sobrissin de debò els contactes amb loposició antifranquista. Don havien sorgit aquestes relacions entre un home de lactivisme catalanista antifranquista com Pujol i un personatge de camisa azul com havia estat Fraga? Doncs, precisament, de les zones grises. En la seva recerca dun Cambó adequat, Fraga es deixà aconsellar per la seva clientela regionalista catalana per tal que li fossin presentats candidats possibles, talment com si hagués de realitzar un càsting. Pujol era el més ben col·locat amb diferència: fins i tot disposava ja dun embrió de partit, Convergència Democràtica de Catalunya, fundat a Montserrat el 1974 i tímid integrant de lAssemblea de Catalunya. Lacostament Fraga-Pujol era un fet agosarat per les dues bandes. Per comprovar-ho només cal pensar que a la mateixa època hi havia centenars de presos polítics i la policia pegava pels carrers. Com afirmava el governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán: «Durante el primer semestre de 1976 lo normal era prohibir en materia de reuniones todo lo que tuviera promoción comunista o de extrema izquierda y en materia de manifestación lo que se presumiera implicaba grandes concentraciones de masas o reivindicar temas inabordables en el momento como la amnistía» (Sánchez-Terán, 1988: 90).
Aquell primer semestre de 1976 Fraga presentà un ventall dofertes que havien de fer que laspirant a Cambó fos qui fos es decidís a pactar. Així, Fraga, defensà la idea duna visita reial a Catalunya, ja el mes de febrer, visita a la qual soposava Arias. Quan la visita es produí, el Rei convenientment alliçonat gosà llegir a la seva manera un fragment en català. Fou un gest de complicitat que ocuparia pàgines i pàgines de diaris pel que tenia dinèdit. Aquell mateix any, trencant un veritable tabú, Fraga autoritzà la publicació del diari Avui, en català, que sortí al carrer per Sant Jordi. Seguint lestratègia global traçada, en paral·lel autoritzà el diari El País, sortit el 4 de maig, no com el diari socialista que tothom sha acostumat a pensar, sinó com el diari dels liberals, en la millor tradició dOrtega i Gasset, car dirigia el consell editorial de lempresa mare (PRISA ) el seu fill Ortega Spottorno i el finançava un empresari didees igualment liberals com Antonio Polanco: els socialistes, ni hi eren ni sels esperava. Era la mateixa època en què Joan Antoni Samaranch, president de la Diputació de Barcelona des de 1973, agitava, també, la bandera dun catalanisme de gestos similars, amb la reposició del bust de Prat de la Riba a ledifici de la Plaça de Sant Jaume, la creació duns jocs esportius escolars comarcals batejats com Jocs Sant Jordi i la subvenció a cursos de llengua catalana (Molinero i Ysàs, 1988; Boix i Espada, 1991). Just al revés del que havia fet lincompetent Ajuntament de Barcelona un any abans, en lincident dels divuit regidors del no, quan fou incapaç de votar a favor de donar una petita subvenció a uns cursos similars i provocà articles i acudits de descrèdit i, fins i tot, una cançó de La Trinca (Marín, 1998: 264-265 i 2000a: 446).[11]
En la línia de Samaranch, des del mes de maig de 1976, un grapat dalcaldes franquistes catalans demanaren la catalanització dels noms de les seves poblacions. Esplugues de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Vic, Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Ribes i Centelles, com a mínim, donaren les passes per a formalitzar aquests canvis, demanant el prescriptiu informe a la Real Academia de la Historia, que era lorganisme competent en el tema. Però els informes es retardaren tant que més dun any després tenim notícia que lalcalde de Centelles estava desesperat de tanta burocràcia. El fugaç governador civil de Barcelona, Manuel Ortiz Sánchez abril a juliol de 1977 escrigué en aquests termes al Director General dAdministració Local:
Me escribe el alcalde de aquella población pidiéndome interceda cerca de ti a fin de que aquel expediente [canvi del nom Centellas per Centelles] se resuelva con urgencia, para que sea el actual Ayuntamiento el que logre lo que se considera un tanto de fuerte impacto político, pues últimamente está recibiendo muchas presiones de grupos políticos que desearían adjudicarse el mérito que supone el cambio de nombre de la población, y sería de desear que el éxito no se le arrebatara a la actual Corporación Municipal (Marín, 2000a: 445-446).
En la línia de Samaranch, des del mes de maig de 1976, un grapat dalcaldes franquistes catalans demanaren la catalanització dels noms de les seves poblacions. Esplugues de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Vic, Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Ribes i Centelles, com a mínim, donaren les passes per a formalitzar aquests canvis, demanant el prescriptiu informe a la Real Academia de la Historia, que era lorganisme competent en el tema. Però els informes es retardaren tant que més dun any després tenim notícia que lalcalde de Centelles estava desesperat de tanta burocràcia. El fugaç governador civil de Barcelona, Manuel Ortiz Sánchez abril a juliol de 1977 escrigué en aquests termes al Director General dAdministració Local:
Me escribe el alcalde de aquella población pidiéndome interceda cerca de ti a fin de que aquel expediente [canvi del nom Centellas per Centelles] se resuelva con urgencia, para que sea el actual Ayuntamiento el que logre lo que se considera un tanto de fuerte impacto político, pues últimamente está recibiendo muchas presiones de grupos políticos que desearían adjudicarse el mérito que supone el cambio de nombre de la población, y sería de desear que el éxito no se le arrebatara a la actual Corporación Municipal (Marín, 2000a: 445-446).
A més de la llengua, Fraga ja havia plantejat una possibilitat dautogovern en termes de régimen especial para Cataluña, en un decret de 18 de febrer. Amb aquestes passes sentén molt millor que el representant de Convergència a lAssemblea de Catalunya, en primera instància, fos un jovenet Miquel Sallarès i no un dels primeres espases del partit: el que sestava negociant amb el govern semblava més sòlid que el que es podia obtenir de manifestacions que acabaven a pinyes.[12] Els caps de Convergència, en aquells moments, sestimaven més de negociar un front comú amb liberals espanyols dels que els primers governs de la monarquia provaven dincorporar com Federico Mayor Zaragoza de cara a la petició conjunta del restabliment de la Mancomunitat i no de lEstatut i es prengueren molt seriosament la proposta dAdolfo Suárez dun Consejo General de Cataluña (Santacana, 2000: 20-21 i 95), en una primera versió del que després sha conegut com política de peix al cove.[13] Naturalment, que sestimessin més de negociar no va impedir que CDC fos representada per Miquel Roca a la Diada de lOnze de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat: amb les circumstàncies atzaroses i canviants que sesdevenien, Pujol i els seus optaren per canviar de cavall a mitja cursa, amb notable èxit.[14]
Ara bé, la torna de tant regionalisme governamental fou lintent de dinamitzar, per tercera vegada, però ara amb diners del ministeri, les cases regionals, amb largument de la defensa de les altres vessants de la cultura española a Catalunya. Lintent, encara per estudiar de forma prou completa, sinicià amb la presentació dunes candidatures apadrinades a les juntes de les diverses cases regionals, i fou avortat pels sectors doposició que treballaven a linterior daquestes associacions, especialment militants del PSUC i també dels que ben aviat sintegrarien en el nou Partido Socialista de Andalucía a Catalunya: les juntes postfranquistes foren derrotades.[15]
A la fi, laposta de Fraga no tingué temps de quallar. Una allau de mobilitzacions, sobretot sindicals, espantaren el Rei. En primer lloc 1976 significà un any rècord de vagues, per nombre, durada i participació. En segon lloc loposició antifranquista llançà el desafiament de la campanya per lamnistia i en tercer es produïren un parell de vagues generals locals que a Fraga li semblaren una altra cosa. Com diria anys després: «Aún falta un análisis serio de lo ocurrido en Vitoria; y que se intentó también en Sabadell: una ocupación de la ciudad como Petrogrado en 1917» (Fraga, 1987: 38). Lex-ministre es mostrava convençut dhaver viscut una Revolució Russa avortada. El Rei nomenà president el falangista Adolfo Suárez, i aquest engegà aleshores un procés de canvis que no controlava i que el portà en menys dun any a legalitzar a gairebé tots els sindicats i partits polítics i a convocar unes eleccions (Molinero i Ysàs, 2001). Eleccions que se li transformaren en constituents quan no va obtenir la majoria absoluta de què depenia per tirar endavant el projecte, heretat de Fraga, de reforma limitada.
A Catalunya, malgrat la intensificació de la política regionalista, Suárez i UCD fracassaren. Lactualització de loferta de Fraga amb una proposta de creació dun Consejo General de Cataluña, fou desbordada per la demanda dautonomia i ni tan sols funcionà lintent dexcitar la por dels immigrants amb eslògans com Habla la lengua que quieras. Vota centristes. El vot del cinturó metropolità barceloní on sagrupava la major part de la població immigrada sel distribuïren el PSC -PSOE i el PSUC , a despit que totes les candidatures sense excepció també intentaren mobilitzar-lo amb missatges integracionistes de darrera hora, especialment en el cas de Convergència, que volia compensar lescàndol provocat per algunes afirmacions obertament racistes contingudes en la versió definitiva del llibre de Jordi Pujol La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976). El 15 de juny de 1977 la UCD de Suárez no només no guanyà a Catalunya sinó que quedà en quart lloc en vots i en tercer en escons. Després, la tardana opció per apadrinar el retorn del president exiliat Josep Tarradellas, com a fugida endavant, fou un nou fracàs: loposició aconseguí de donar la volta a loperació convertint-la en la recuperació, de fet, duna institució republicana lúnica en tota Espanya. Daleshores ençà el regionalisme postfranquista es desballestà i les dretes nacionalistes espanyoles quedaren òrfenes de projecte a Catalunya i incapacitades per entendre exactament què era el que no havien fet bé, repetint una i una altra vegada la llista de les importants fites que del Franquisme a lAutonomia, passant per Fraga, havien tingut lencert de protagonitzar i com un inconcret i malvat catalanisme ho havia manipulat tot. I fins avui...
BIBLIOGRAFIA
ALIBÉS, Josep Maria i altres (1975): «Dossier: La lucha de los barrios de Barcelona, 1969-75», CAU, 34.
ÁLVARO, Francesc-Marc (2005): Els assassins de Franco. Un judici particular del franquisme i dels que van deixar-lo morir al llit, Barcelona, LEsfera dels Llibres.
BALFOUR, Sebastian (1989): Dictatorship, Workers and the City. Labour in Greater Barcelona since 1939, Oxford, Oxford University Press.
BARBA HERNÁNDEZ, Bartolomé (1948): Dos años al frente del gobierno civil de Barcelona y varios ensayos, Madrid, Javier Morato.
BARBAGALLO, Francesco i altres (1990): Franquisme. Sobre resistència i consens a Catalunya, 1938-1959, Barcelona, Crítica.
BOIX, Jaume i Arcadi ESPADA (1991): El deporte del poder: vida i milagro de Juan Antonio Samaranch, Madrid, Temas de Hoy.
BORDETAS, Iván (2009): Del suburbio al barrio: los orígenes del movimiento vecinal en Barcelona. Memòria de doctorat, Universitat Autònoma de Barcelona.
BOTEY, Jaume (1986): Cinquanta-quatre relats dimmigració, Barcelona, Centre dEstudis de LHospitalet de Llobregat.
CANALES, Antonio F. (1993): Passatgers de la mateixa barca. La dreta de Vilanova i la Geltrú (1903-1979), Lleida, ECD .