Aquells mateixos anys, en aquests límits del decòrum, shavia situat Pau Riba, més difícil dintegrar en una cultura que se li havia ofert inicialment amb els braços oberts. Entre els anys 67 i 69, Pau Riba és constantment citat quan es parla dels poetes que poden obrir nous camins en la lírica catalana. Els primers poemes de Riba semblen contenir el grau just de provocació per poder ser assumits en el marc daquesta contracultura nostrada que sintenta promoure, i a la sensació de continuïtat de la qual contribueixen força els dos cognoms (Riba i Romeva) que el lliguen als cappares de les lletres i la política catalana. Lany 68, Riba havia publicat Cançons i poemes, un volum encapçalat per un prefaci que proposa una nova mirada sobre la cultura catalana, des de dintre, però distanciada, una mirada irònica inèdita en una cultura on la pertinença havia estat concebuda sense escletxes. Descrivint les seves impressions sobre el lliurament de premis de Cantonigròs de lany 66, Riba elabora un dibuix del món cultural català com a col·lectiu de persones que, en grup, es pensen que són importants. En aquest marc, ell és la individualitat poc integrada que ens vol fer creure que sho mira sense saber molt bé per què la gent actua així. Descriu així larribada a la celebració:
Arribar i trobar-te amb els cotxes de tres-cents trenta-sis catalans arrenglerats sota el sol fins a perdres de vista i amb la corrua de gent, com formigues, pelegrinant cap a voltants de lescola. Totes les sabates sanaven omplint de pols i tots els ulls saclucaven i samagaven en lombra de les ulleres de gàngster perquè feia molt sol. Les jaquetes penjaven dels braços i setanta camises netes lluïen i es deslluïen el blanc. I quatre-cents trenta-sis catalans caminaven amb el cap lleugerament alçat i amb un aire de: «Mira, ja hi som!» (Que bonic!). Jo també hi era (Riba, 1968: 7).
La descripció dels catalans compromesos com a formigues-gàngster satisfetes de la seva condició gregària ens pot recordar, si acollim les reminisciències modernistes que detectaven alguns crítics en la contracultura, a les que Rusiñol contraposaria a les cigales-poetes en la seva obra. Sigui com sigui, aquests quatre-cents trenta-sis catalans fan zum-zum als voltants del centre on se celebra lacte i ho toquen tot duna manera obsessiva, com si volguessin comprovar-ne lexistència, escriu Riba: «Molta gent que arribava, sasseia, parlava, mirava i tocava, tot i essent tan mal fet! Tocaven els llibres, els discos, els objectes de record, que eren allà, per vendre. Ho tocaven tot, la vista als dits» (1968: 7). I afegeix: «a mi també em tocaven: vull dir cops i empentes, i cops dull i mirades furtives, cíniques, directes, dindignació, de burla, daprovació, de totes classes i només perquè una de les meves dues ties mhavia fet rentar el cap i el vent mhavia pres els cabells per joguina» (1968: 7). Es tracta de la crònica de la iniciació de Riba en el món de les lletres catalanes, i que li obrirà la porta per ser durant uns anys un dels «joves» que han dassegurar la continuïtat cultural. A final dels seixanta, Pau Riba serà centre datenció de les revistes del moment: nés el hippy oficial i el més català de tots. Les entrevistes que se li dediquen en destaquen la modernitat i en critiquen lleugerament la manca de compromís. Així, per exemple, la llarga entrevista que li fa Montserrat Roig per a Serra dOr manifesta una manca de voluntat dentesa. Les respostes de Riba, breus i indefinides, no van més enllà de reclamar una transformació personal tòpica del hippisme que només esdevé polèmica quan soposa als projectes nacionals col·lectius. Per compensar, Roig introduirà a lentrevista uns versos de làvia de Riba, Clementina Arderiu, que posen incís en com el futur de la cultura es reafirma en el llenguatge compartit dels néts: «Dels néts la veu / em fa estremir / Timbre i accent / ben catalans».
Aquest clima permissiu davant els estirabots de Riba es trencaria parcialment amb la publicació lany 70 del disc Dioptria. En la recepció del disc, és curiós notar com certs comentaristes culturals de les revistes catalanes intenten donar compte dels valors dun producte que no els és dedicat. Manuel Nadal hi dedica una columna a Tele Estel titulada «Les ulleres den Pau Riba» on la meitat del text tracta sobre els problemes de vista de Carles Riba. En la resta, fa una ressenya positiva del disc, tot i que afirma paternalista que: «és veritat que de moment el noi, ja amb ulleres, és una mica empipador, una mica excessiu» (1970: 13). Més curiós és larticle que Àlvar Valls hi dedica a Serra dOr, on en critica la manca de compromís i també la poca atenció de Pau Riba a les circumstàncies que poden haver causat lestat decrèpit de Conxita Casas, protagonista duna de les cançons més difoses de Riba. Escriu Valls, sense un deix dironia:
La meva queixa a Pau Riba es refereix a la manera denfocar algunes de les seves denúncies. En particular a la cançó on parla de la Conxita Casas un personatge que presenta la dona senzilla del país. Per bé que diu moltes veritats possiblement tot el que hi diu és veritat, Riba descarrega tota la seva fúria i tot el seu sarcasme contra la pobra Conxita, sense cercar la motivació dels seus defectes i de les seves mancances. És inqüestionable que abunda molt, dissortadament, el tipus de dona que, externament o internament, és un sac de patates, «un mamellot de greix» (no de grassa, ep!), que diu Riba. Però Riba oblida o negligeix de consignar que si la Conxita és daquella manera, no ho és per voluntat pròpia, ni tan sols per un consentiment passiu, sinó per unes circumstàncies molt concretes que no es produeixen solament al nostre país que lhan configurada així (Valls, 1970).
Sembla que Riba no va insistir encara prou en la manca de compromís del seus textos, don el calc del castellà (grassa en comptes de greix) és destacat com a única transgressió en una de les cançons més trencadores del cantautor. Les crítiques de Nadal i Valls obvien laspecte del disc que generaria més polèmica: la dedicatòria on Riba proclamava un exili familiar que, per ser qui era la seva família, significava la deserció dun mode dentendre la cultura catalana, cap a lexili a un país que, enfront de la genuïnitat lingüística associada a lautenticitat cultural, denominava, el «país de les faltes dortografia», hi deia Riba:
men vaig i deixo aquesta covarda vella tan salvatge terra men vaig i abandono aquesta pobra bruta trista dissortada pàtria men vaig i em despedeixo dels familiars i amics i també de mossèn guix actual bisbe auxiliar de la diòcesi de Barcelona el qual creient facilitar-me el bitllet dentrada em donà sense voler el bitllet de sortida cap al país de les faltes dortografia on el cel sil·lumina cada dia amb els colors de lalba i el crepuscle on els arbres somplen amb les cançons de les flors... (Riba, 1970: s. p.).
Un altre cop els versos dEspriu apareixen com a crida a una continuïtat que aquí es trenca. Si potser el to líric del prefaci de Riba a Dioptria féu que alguns comentaristes hi poguessin passar per sobre, no va ocórrer així amb les respostes més directes de les entrevistes que sen seguiren a Fotogramas i Destino, on el cantant focalitzava la seva crítica en el personatge de Carles Riba, al qual denomina reiteradament «feixista».[21] Ben aviat la secció de cartes al director de Destino sompliria de protestes i Rossend Llates hi publicaria un llarg article dedicat a interpretar el fet, on escrivia:
men vaig i deixo aquesta covarda vella tan salvatge terra men vaig i abandono aquesta pobra bruta trista dissortada pàtria men vaig i em despedeixo dels familiars i amics i també de mossèn guix actual bisbe auxiliar de la diòcesi de Barcelona el qual creient facilitar-me el bitllet dentrada em donà sense voler el bitllet de sortida cap al país de les faltes dortografia on el cel sil·lumina cada dia amb els colors de lalba i el crepuscle on els arbres somplen amb les cançons de les flors... (Riba, 1970: s. p.).
Un altre cop els versos dEspriu apareixen com a crida a una continuïtat que aquí es trenca. Si potser el to líric del prefaci de Riba a Dioptria féu que alguns comentaristes hi poguessin passar per sobre, no va ocórrer així amb les respostes més directes de les entrevistes que sen seguiren a Fotogramas i Destino, on el cantant focalitzava la seva crítica en el personatge de Carles Riba, al qual denomina reiteradament «feixista».[21] Ben aviat la secció de cartes al director de Destino sompliria de protestes i Rossend Llates hi publicaria un llarg article dedicat a interpretar el fet, on escrivia:
Algunos, a propósito de ese aparente desafío del nieto al abuelo, han hablado de rupturas entre generaciones y de casos freudianos. (...) Pau Riba, quiera o no quiera, guste o no guste de ello, pertenece a un linaje intelectual y todas las melenas, barbas, camisetas y pantalones despreciados no disimulan un fondo arbitrado y complicado. Como su acratismo tan barcelonés que ya es «barcelonino», pariente de los soñadores de fin de siglo (Llates, 1970: 9).
No hi ha doncs lloc des don sortir-se de les línies de continuïtat. Fins i tot la voluntat de ruptura lliga Riba a la tradició de lacratisme barcelonès. Molt més irònic, Joan Fuster considerava que Pau Riba el que tenia era un trauma infantil i limaginava orinant de petit sobre els poemes del seu avi en un article destinat a exaltar la prosa de Riba, el nét!, molt més bona, segons Fuster, que la dels seus avis, i acabava afirmant: «don Pau y don Carles eran unos hombres tan formales que habrían perdonado las injurias en gracia a la literatura. Catalana, por descontado» (1970b: 5). I és que, davant dels generacionalistes bilingües, la catalanitat de Pau Riba mai no es posa en entredit. Ell mateix quan titula el seu disc «Dioptria» entra en el debat emprant un altre cop un símil patològic, lafecció de vista que tothom sembla assumir que ha heretat en via directa del seu padrí Carles.
4. NIHIL NOVUM SUB SOLEM?
Arribats fins aquí, resulta complicat extreure conclusions sobre un panorama en crisi sense pretendre ordenar-lo, és a dir, integrar-lo en un nou discurs de cohesió: el de la crítica que retrospectivament imposa la seva pròpia lògica sobre lheterogeneïtat cultural. Pretenia només en aquestes pàgines situar-me en linici duna dècada que marcaria alguns dels camins que afecten la literatura catalana fins a la contemporaneïtat. La «crisi» tematitzada per la crítica a finals dels seixanta suposa un punt dinflexió sobretot perquè permet sortir del prosceni cap a lescenari de la vida pública algunes de les tensions que habiten encara ara la complexa subsistència duna cultura catalana que, per sentir-se viva, necessita periòdicament escenificar les seves crisis i entretenir-se de vegades amb preocupació i daltres amb delectació quasi sadomasoquista en la recerca de les patologies que lafecten. He volgut fer veure com la situació de crisi converteix el discurs de coherència que hauria de permetre reinventar un vincle dunió en un discurs neuròtic, o potser senzillament supersticiós, és a dir, en el sentit que atorgava al mot Ciceró a De natura deorum, el que defensen aquells que resen constantment perquè els fills els sobrevisquin, i doncs, podríem afegir, els que obliden resoldre el present preocupats únicament per assegurar la continuïtat del que consideren unívocament la seva saga. Potser també fins un cert punt supersticiós, el model de normalització cultural tampoc no ens ha permès superar algunes de les nostres neurosis i així ens trobam, ja a principis del segle XXI, en una cultura, diuen, singular i universal, en què els ciutadans de Catalunya no són ben bé catalans, els fòrums «de les cultures» esdevenen espais Movistar i els consellers catalans de lesquerra verda demanen que plogui a la Mare de Déu de Montserrat. Eppur... si muove?
BIBLIOGRAFIA
BADIA, Lluís (1968): «No a la portada del Lavínia 2016», Oriflama 75 (setembre), p. 3.
CAPMANY, Maria Aurèlia (1969): La joventut, és una nova classe?, Barcelona, Edicions 62.
(1970): «Vells i joves, seductors i seduïts», Serra dOr 127 (abril), pp. 3-4.
(1979): «El discurs del conseller de cultura, Pere Pi i Sunyer», Serra dOr 234 (març), p. 41.
CARANDELL, Josep M. (1969): «La filosofía de una nueva generación», Destino 1.659 (juny), p. 42.
(1989): «Arqueologia de la Gauche Divine», Lletra de Canvi 22 (octubre), pp. 7-9.
CASAS, Àngel (1970): «¿Crisis en la cultura catalana? Mesa redonda con Molas, Porcel y Moix», Destino 1.692 (març), pp. 24-26.
CASTELLANOS, Jordi (2004): «Josep Maria Folch i Torres i el mercat literari», dins DD . AA : En Patufet, cent anys, Barcelona, Publicacions de lAbadia de Montserrat, pp. 7-21.
CASTELLÓ, Gonçal (1970): «Pau Riba enfant terrible», Destino 1.696 (abril), p. 7.
CICERÓ, M. Tul·li (2003): La naturalesa dels déus, Barcelona, Bernat Metge.
COHEN, Marcelo (1979): «Underground segunda época: La resaca de una borrasca triunfal», El Viejo Topo 8, pp. 64-67.
EDICIONS 62 (1974): «La novel·la catalana més actual», Serra dOr 174 (març), p. 49.
EVEN-ZOHAR, Itamar (1990): «Laws of Literary Interference», Poetics Today 11: 1, pp. 53-72.
FAULÍ, Josep i altres (1987): Tele/Estel, Arreu, Oriflama, Canigó i Presència, Barcelona, Diputació de Barcelona.
FERNÀNDEZ, Josep-Anton (2008): El malestar en la cultura catalana, Barcelona, Empúries.
FRASER, Nancy (2000): «Rethinking Recognition: Overcoming Displacement and Reification in Cultural Politics», New Left Review 3 (maig-juny), pp. 107-120.
FRONTERA, Guillem (1969): «Lúltim paradís dels solatges de lamargura», Tele Estel 152 (juny), pp. 20-21.
FULLAT, Octavi (1970): «Final o començament de les lletres catalanes?», Tele Estel 171 (gener), pp. 22-23.
FUSTER, Jaume i M. A. Oliver (1969): «Eivissa, refugi estiuenc duna nova burgesia», Tele Estel 161 (novembre), pp. 44-45.
FUSTER, Joan (1956): «Introducció», Antologia de la poesia valenciana (1900-1950), Barcelona, Selecta, pp. 11-67.
(1969): «Pros y contras de una alarma», Tele/eXprés, 1 de desembre, p. 5.
(1970a): «Les altres cultures», Serra dOr 125 (febrer), p. 47.
(1970b): «El arte de tocar la flauta», Tele/eXprés, 20 dabril, p. 5.
(1970c): «Cultura y contracultura», La Vanguardia Española, 18 doctubre, p. 13.
(1978): El Congrés de Cultura Catalana, Barcelona, Laia.
(1979): «Un pessimisme a debat», Serra dOr 242 (novembre), p. 31.
(1992[1972]): Laventura del llibre català, Barcelona, Empúries.
GARCÍA-SOLER, Jordi (1969): «Dos generaciones», La Vanguardia Española, 3 dagost, p. 44.
GONZÁLEZ DURO, Enrique (2002): «Concepto actual de locura y nuevas formas de tratamiento», Norte de Salud Mental 15 (octubre), pp. 13-22.