El públic [...] condemna a D. Facundo i a la Viçanteta a ser cremats vius... en conill i tot... (1850)
un grupo de gent dambos sexos, que escandalitzant-se, al paréixer, del preu excessiu daquella compra i venta, la declara nul·la, i condemna al foc a las partes contratantes per a escarment de rulles conilleres i de sánganos de colmena (1855)
fastidiat tot el bàrrio de la contínua algarabia daquell nou matrimoni, determina posar fi a les seues querelles pegant-los foc als dos juntets la vespra de Sen Jusep, per a escarment, si és possible (1858 Almodí)
El público espectador, escandalitzat de la poca vergonya dels pollastres i de la lloca, que és una madama de rompe y rasga, els pega foc a tots entre huit i nou de la nit, i sen va después a dormir molt satisfet [...] (1858 Tossal)
Però vista la demanda / contra el seu port infernal, / que instà el promotor fiscal / per escàndalo, hará poc... / li peguen esta nit foc / en la falla del Tros Alt (1861)
En lexplicació del 1856, aquesta funció censora apareix promoguda per lautoritat oficial («un regidor [...], seguit duna gran quadrilla i lalcalde major»). Sols hi ha un cas en el qual lobjectiu sancionador no apareix de manera explícita, es tracta dels versos de 1858 del Teatre Principal, on en cap moment es parla de condemnar algú al foc o de cremar-lo per donar-li un escarment.
I perquè la lliçó moral que es pot extraure de la falla i els versos arribe ben clara als espectadors de la falla o als lectors dels versos, en ocasions se subratlla amb una sèrie dadvertiments, avisos i consells que sadrecen a diferents destinataris, alguns de generals: «al público» (1856) o «servixca a totes davís» (1858 Tossal); i daltres una mica més concrets: «Un consell a les revenedores de conills i de favetes tendres» (1850, 1855) o els consells destinats «a les llauradoretes de lhorta» (1850, 1855), «als fadrins i casats» (1856) i «a totes les xiques males» (1856).
Constitueix un cas particular el llibret de 1860, que acompanya una falla concebuda com un acte dexaltació patriòtica en plena guerra del Marroc. En aquest cas, la crítica no conté cap correctiu als membres de la comunitat, sinó que lacció censora sadreça contra un enemic exterior.
3. EL REPERTORI TEMÀTIC
Com ha passat en altres aspectes de la seua obra, el repertori temàtic de les explicacions falleres de Bernat ha sigut objecte duna visió simplificadora. El tractament desvergonyit, grotesc i popularista amb el qual abordava els temes morals i sexuals, per als quals no dubtava a utilitzar un llenguatge directe, ha fomentat la imatge dautor frívol i inclinat a la procacitat. Però només cal una aproximació exempta de prejudicis per a copsar a linstant la diversitat i complexitat temàtica dels seus textos, així com una notable habilitat per a entrellaçar-los mitjançant la metàfora, la ironia i, sobretot, el joc de paraules i el doble sentit. De fet, són poques les explicacions falleres on, al costat del tema principal, no hi ha diversos temes secundaris portats a col·lació que amplien la crítica del primer i ofereixen una lectura rica en matisos. No podia ser duna altra manera, en consonància amb la varietat de temes (morals, però també culturals, polítics o socials) que abordaven les falles de lèpoca,[21] i que compartien amb els textos humorístics i satírics presents en moltes altres manifestacions literàries dintenció popular, com ara plecs solts, col·loquis, revistes o obres de teatre (entremesos i sainets castellans, i comèdies burlesques).
Així, un tema molt recurrent en les falles daquells anys era la crítica moral,[22] dins de la qual destacaven els cadafals que parlaven del matrimoni, les formes de seducció i les relacions sexuals, i que la premsa de lèpoca anomenava «falles eròtiques» o de «tendència anticonjugal». Bernat i Baldoví tracta aquestes qüestions en quasi totes les seues explicacions falleres, com a tema principal o de manera secundària, sovint creant un codi compartit per lautor i el receptor, basat en la metàfora i el doble sentit, que li permetia esquivar les limitacions que imposaven les convencions morals de lèpoca. A aquest bloc pertanyen, per exemple, els versos de 1850 i 1855, en els quals es planteja una relació asimètrica entre una llauradora (Viçanteta la Rulla) necessitada de diners i un lechuguino (don Facundo Botalimpia), on el sexe es presenta reduït a un simple mitjà per a aconseguir la mobilitat social, amb una al·lusió a la prostitució. O els de 1856, on es conta una història semblant, en aquest cas amb un intercanvi de papers, entre un llaurador presumit (Colau) que es dirigeix a la ciutat i una lechuguina (Inesilla) que acaba seduint-lo. També hi ha lloc en aquests versos per a la crítica als nous usos amorosos entre les dones, en especial al seu paper més actiu en les formes de seducció. També els casaments entre persones a les quals separava una gran diferència dedat eren censurables, per les conseqüèn-cies negatives que comporten per als contraents. Per aquest motiu, són castigats tant Urganda i Tembleque, els personatges centrals dels versos de 1861 de la plaça del Tossal, com el Corb i la Buixquereta, que protagonitzen els de la plaça de lAlmodí de 1858 aquest últim casament és criticat també com a instrument per a aconseguir lascens social. Per últim, en els versos de la falla del Tossal de 1858, Bernat censurava la liberalitat que mostraven les dones en el festeig i les relacions amoroses, si bé ho feia de manera secundària.
Dos temes igualment característics de les falles daquells anys són la crítica de la modernitat, concretament de les noves modes femenines, i la tòpica oposició entre la ciutat i la ruralia, els quals ja estaven presents en molts col·loquis jocosos i satírics del segle XVIII. Bernat i Baldoví aborda el primer en lexplicació que va escriure el 1858 per a la plaça del Tossal, on ofereix una sàtira de lús del mirinyac entre les dones, i el segon en les explicacions dels anys 1850, 1855 i 1856, on el conflicte es representa en lenfrontament que mantenen lechuguinos i madames amb llauradors i llauradores.
Les falles també satiritzaven esdeveniments que havien tingut una àmplia repercussió en la vida de la ciutat, especialment aquells que havien estat envoltats de polèmica. És el cas dels versos de 1861 per a la falla del Tossal, basada en la comèdia de màgia Urganda la desconocida, que en els mesos previs shavia representat amb gran èxit de públic a la ciutat de València. Juntament amb una nova diatriba contra els casaments desiguals, els versos criticaven una obra que, tot i lèxit de públic, no havia satisfet les expectatives amb les quals shavia presentat a València i que havia sigut objecte de comentaris adversos en la premsa per la seua escassa qualitat literària.
A banda daquests temes ben populars en lèpoca, les explicacions falleres de Bernat i Baldoví tenen també una marcada dimensió social i política, lluny de la procacitat amb la qual sha volgut caracteritzar lautor. I és que va expressar també en les falles la crítica daquells temes socials i polítics que el preocupaven. Això explica, per exemple, que lexplicació de 1850 faça esment de les contribucions territorials o de Narváez, llavors president del govern i responsable del nou sistema tributari. O la crítica de limpost de consums i de laugment del preu del blat que trobem en el llibret de 1855. Precisament, la denúncia de la carestia dels comestibles tornarà a manifestar-se amb cruesa en els versos de 1857. Totes aquestes referències semmarquen en el discurs populista que Bernat i Baldoví desplegava en defensa dels llauradors i menuts propietaris agrícoles, que constituïen la seua base clientelar. No debades, quan es planten les falles de 1855 i 1857, la ciutat de València encara tenia ben viu el record dels motins i avalots esdevinguts al gener daquests dos anys en protesta per les contribucions i pel restabliment de limpost de consums. També lal·lusió a la polèmica sobre la llibertat religiosa que apareix en els versos de la falla del Tossal de 1858 reflecteix un debat que enfrontava en lèpoca els liberals progressistes amb lEsglésia catòlica i els sectors conservadors.
A banda daquests temes ben populars en lèpoca, les explicacions falleres de Bernat i Baldoví tenen també una marcada dimensió social i política, lluny de la procacitat amb la qual sha volgut caracteritzar lautor. I és que va expressar també en les falles la crítica daquells temes socials i polítics que el preocupaven. Això explica, per exemple, que lexplicació de 1850 faça esment de les contribucions territorials o de Narváez, llavors president del govern i responsable del nou sistema tributari. O la crítica de limpost de consums i de laugment del preu del blat que trobem en el llibret de 1855. Precisament, la denúncia de la carestia dels comestibles tornarà a manifestar-se amb cruesa en els versos de 1857. Totes aquestes referències semmarquen en el discurs populista que Bernat i Baldoví desplegava en defensa dels llauradors i menuts propietaris agrícoles, que constituïen la seua base clientelar. No debades, quan es planten les falles de 1855 i 1857, la ciutat de València encara tenia ben viu el record dels motins i avalots esdevinguts al gener daquests dos anys en protesta per les contribucions i pel restabliment de limpost de consums. També lal·lusió a la polèmica sobre la llibertat religiosa que apareix en els versos de la falla del Tossal de 1858 reflecteix un debat que enfrontava en lèpoca els liberals progressistes amb lEsglésia catòlica i els sectors conservadors.
Però on la crítica social i política sexpressa de manera més directa és en els versos que va escriure per a la falla del Teatre Principal de lany 1858 (la qual va ser prohibida per lautoritat aquell any i finalment va ser autoritzada lany següent, el 1859). La denúncia de la desigualtat social es plasmava ací mitjançant la contraposició entre un home gros que menjava copiosament, amb abundants queviures damunt la taula, i un home prim i famolenc que el mirava. En aquesta obra, la fam esdevé el vehicle per a expressar la crítica, recurs que lautor farà servir en molts altres escrits. A més, en aquests versos expressarà també un altre dels seus temes habituals: el distanciament respecte de la política oficial i dels partits (moderats i progressistes) que havien sigut els seus adversaris.
Finalment, també de polítics shan de qualificar els versos que lautor va escriure per a la falla de la plaça de lAlmodí de 1860, tot i que en aquest cas no hi ha intenció crítica, sinó que, ben al contrari, sinsereixen en el corrent dexaltació patriòtica generat amb motiu de la guerra amb el Marroc, dins el qual Bernat dugué a terme una intensa activitat propagandística en diverses publicacions.
Com veiem, la crítica social i política és un tema de gran repercussió en els textos fallers de Bernat i Baldoví, com ho va ser també en la resta dels seus escrits. Això no és estrany si tenim en compte que tingué una participació molt activa en la política en el període comprés entre 1840 i 1856, quan va arribar a ser alcalde de Sueca i diputat en les Corts.[23] Tant durant aquesta etapa, com en la immediatament posterior, quan ja shavia retirat de la vida pública, va escriure textos acerats i poesies satíriques, amb els quals buscava influir en el pensament dels seus coetanis. No debades va ser considerat com un autor eminentment polític, com demostren les paraules de Constantí Llombart (1879: 264), quan diu que les obres teatrals de Bernat eren «casi totes elles polítiques en lo fondo», o les de Joan Baptista Granell, sota el pseudònim de Jaime Bazán (1880: 25), en la seua biografia de Bernat: «A diez producciones, la mayor parte en un acto y en valenciano, y de un marcado sabor político varias de ellas, redúcese el repertorio dramático.» Si més tard es va prendre lexplicació fallera més procaç com la més representativa del seu pensament i del seu estil, com va ocórrer en el teatre amb El virgo de Visanteta, ha arribat el moment de considerar tant el pensament com lestil de Bernat i Baldoví en la seua justa dimensió, lluny de caracteritzacions simplistes.
4. ASPECTES FORMALS
4.1 Lestructura de les explicacions falleres
La majoria de les explicacions falleres escrites per Bernat i Baldoví presenten un mateix esquema bàsic que poques voltes saltera. En sis dels nou textos, hi ha una introducció en prosa, dextensió diversa, en la qual un narrador extern a la història relata els fets que són objecte de crítica. El desenvolupament daquesta part inicial és prou semblant i té una triple funció: presentar els personatges, contar la història que protagonitzen i, com a colofó, en la major part dels textos, introduir la figura de lautoritat moral encarregada de lajusticiament, que, com ja hem comentat adés, assumeix la representació de la comunitat. Només hi ha un cas on largument no inclou cap al·lusió a un ajusticiament, els versos per a la falla del Teatre Principal. Les tres explicacions restants, on no hi ha introducció en prosa de largument, són les dels anys 1857, 1860 i 1861. En aquestes dues últimes, probablement, perquè els fets i lescena representats en la falla eren fàcilment recognoscibles pels espectadors.
A continuació, apareix el cos central de lexplicació de la falla, que reprodueix els versos que apareixien enganxats al cadafal o a les parets del voltant. Aquesta part sexplicita per mitjà de fórmules introductòries variades:
Les quatre quartetes que seguixen, i que donen a entendre el diàlogo de lajust del conill entre el comprador i la venedora, estaven (o devien haver estat) col·locades en les quatre cares del taulat, a on els reos esperaven la seua última hora (1850)
Vegen vostés ací ara les copletes de la falla (1855)
Ara sols falten els versets que acompanyaren a les escenes que vaen tindre Colau e Inesilla, i els demés requisits acostumats (1856)
Els siguients versets, que estan copiats literalment del seu original, donen una idea prou exacta de lobjecte moral desta falleta (1858 Almodí)
Còpia dels versets, que expliquen, a son modo i sinse ofendre a ningú del món, els motius i la poca substància desta cèlebre foguerà (1858 Tossal)
Ací tenen vostés ara la còpia exacta dels versos fijats en les parets del contorn, i que expliquen en més claritat el pensament desta falla (1858 Teatre Principal)
En alguns casos (com ara en les explicacions de 1850, 1855, 1856, 1858 Teatre Principal i 1861), a més del narrador, són els mateixos personatges els qui hi intervenen i ho fan de manera directa a través dun monòleg o dun diàleg, amb si mateixos o amb un interlocutor absent. Bernat introdueix aquestes intervencions dels protagonistes recorrent a diversos procediments: fent servir un verb dicendi, precedint-les amb el nom del personatge (com en el text duna obra de teatre) o encapçalant-les amb un epígraf («Lamentos de Viçanteta», «Un consell a les revenedores de conills i favetes tendres», «Les queixes de Colau», «La aflicción de Inesilla» o «Los amores de Tembleque»).
Però més enllà daquest model general, les explicacions falleres de 1850, 1855 i 1856 es caracteritzen per una elaboració a cavall entre la narrativa i la dramatúrgia, que constitueix la singularitat de Bernat respecte a les explicacions falleres precedents. Duna banda, tenen una introducció en prosa més extensa i elaborada; duna altra, en la part en vers, els diversos components senllacen amb més coherència i cohesió interna, i amb una disposició daquests elements en progressió: diàleg entre els protagonistes, monòlegs amb els laments i queixes dels protagonistes, consells i avisos. Tot culmina en un punt de màxima tensió: un colofó en forma depitafi.