En un segon grup trobem la resta de textos fallers de Bernat i Baldoví (1857, 1858 Almodí, 1858 Tossal, 1858 Teatre Principal i 1861), que es mostren menys elaborats, amb una successió de versos plantejada com una mena de miscel·lània, sense un esquema general fix i sense cap colofó, on les diverses estrofes podrien intercanviar-se pràcticament sense alterar el resultat final. Finalment, hi ha lexplicació de 1860, on les referències al desenvolupament de la guerra amb el Marroc donen al text una certa progressió i una mínima estructura.
4.2 La reutilització de material literari propi
A cavall entre els aspectes formals i un tret estilístic, hi ha un element característic de tota la producció de Bernat i Baldoví: la reutilització de material literari propi. Tot i que les referències a aquesta pràctica solen centrar-se en lús de fragments procedents de la seua obra periodística i poètica per a escriure els textos teatrals,[26] també en podem trobar exemples en les explicacions falleres. I és que en aquest cas, com en molts altres, els textos fallers no es poden deslligar del conjunt de lobra de lautor, que, tal com la caracteritza Sirera (2002: 279), «forma un continuum que facilita a priori els trasvassos entre gèneres». És una idea que enllaça amb lopinió de Ballesteros (2002: 81), per a qui, a més, la reutilització de textos propis dóna compte de la coherència ideològica que presenten les obres de Bernat i Baldoví.
Per a poder establir en quines direccions es donen aquests transvasaments hem confrontat els textos fallers amb les obres de teatre, els textos periodístics i lobra poètica.[27] Això ens ha permés determinar en quines explicacions falleres de Bernat hi ha aquesta reutilització de fragments dobres seues i quin és el material literari que pren com a punt de partida en cada cas. Aquesta confrontació té un interés afegit i és que, com ja hem dit, pot ajudar a determinar latribució a Bernat dexplicacions anònimes (com ara les de 1857 i 1860) o altres dautoria dubtosa (lexplicació de la falla de la placeta del Teatre Principal de 1858).
Tot i que en ledició de cada un dels textos indicarem convenientment tots els exemples localitzats, en fem ara un breu repàs. Així, en un primer grup hi ha els casos en els quals Bernat aprofita, reproduint literalment o amb algunes lleugeres modificacions, quartetes, quintets, dècimes i altres estrofes escrites per ell i publicades abans en les revistes satíriques que dirigia (La Donsayna, El Tabalet o El Sueco) o en diverses obres de teatre (Un fandanguet de Paiporta i Lagüelo Pollastre). Sha dassenyalar que aquest procediment es dóna en aquelles explicacions que presenten un grau delaboració menor. En concret, en les de 1857, 1858 Almodí, 1858 Teatre Principal i 1861.
Però el transvasament també es dóna en sentit contrari i, així, hi ha casos en els quals alguna estrofa publicada en una explicació fallera apareix després en una altra obra de Bernat. És el cas duna estrofa del llibret de la plaça de lAlmodí de 1858 que es reprodueix literalment en Lagüelo Pollastre, obra que es va estrenar uns mesos després, el 22 de novembre de 1858, i que es va publicar lany 1859. Ara bé, potser havia escrit Lagüelo Pollastre abans de redactar els versos de lAlmodí. En trobem un exemple més en el llibret de la plaça de lAlmodí de 1860, que parlava de la guerra amb el Marroc, on trobem una quarteta que Bernat reutilitzarà unes setmanes després, actualitzant-la, en un full de versos imprés amb motiu del retorn dels soldats espanyols una volta acabat el conflicte.
Finalment, un cas especialment interessant és el dun conjunt de catorze estrofes que formen part de les explicacions falleres de 1857, 1858 Almodí i 1858 Tossal. Aquestes estan recollides en un article del folklorista Joan Amades (1957) sobre la literatura carnestoltesca valenciana on sinclouen alguns dels papers i fulls impresos amb versos que es posaven a la venda i que utilitzaven aquells que en carnestoltes es disfressaven de llauradors per abordar la gent amb desvergonyiment. El fet que aquests versos carnestoltescos no porten any dedició impedeix traçar la direcció daquest transvasament. En tot cas, com veurem en ledició dels textos corresponents, lacarament daquestes estrofes ens ha permés, duna banda, descobrir que Bernat també va escriure poesia satírica per a carnestoltes i, daltra banda, establir una relació en el pla literari entre aquesta festa i les Falles, les quals tenien en comú un component satíric i humorístic.
Tot i que és evident que Bernat i Baldoví no tenia cap pretensió doriginalitat a lhora descriure els seus llibrets, el recurs a la reutilització de textos propis pot explicar-se també per un altre motiu. Lescriptor sabia que els visitants de les falles coincidien en gran part amb els qui eren lectors de les seues publicacions satíriques i que eren també els mateixos que anaven a veure les seues obres de teatre, i el fet que aquests reconegueren determinats versos establia una complicitat que reforçava la identificació per part del receptor. Així ho planteja, en el cas del teatre, Salvador (2002: 423), per a qui Bernat feia servir un «curiós procediment dautotextualitat que tenia com a efecte familiaritzar el públic prèviament amb els textos que shavien descenificar, amb el consegüent increment dun plaer primari: el del reconeixement, del déjà vu consolador».
5. RECURSOS EXPRESSIUS
Les explicacions falleres de Bernat són una mostra més del treball creatiu que el poeta desplegà al llarg de tota la seua obra. Aquest ha sigut objecte destudi recent per part de Martí Mestre (2009), qui ha analitzat amb detall els elements lingüístics i retòrics que fa servir lautor, inserint-los en el context més ampli de la literatura jocosa de vocació popular.[28] Per això, ens limitarem a fer una aproximació a alguns dels trets més característics.
Per a vehicular lhumor, Bernat fa servir, entre altres instruments, parèmies i frases fetes,[29] un ampli repertori de figures retòriques, procediments diversos de creació lèxica o jocs de paraules amb antropònims i topònims. Es tracta de recursos que, a més, li permeten aproximar-se al lector i establir-hi complicitats. Així mateix, moltes voltes juga amb les convencions gràfiques com a marca dambigüitat i doble sentit, utilitzant la cursiva o els punts suspensius. Aquests signes, en ocasions, també introdueixen un gir inesperat en el discurs i creen un efecte còmic basat en el contrast, amb el qual busca sorprendre el lector. Però, sens dubte, és la paròdia allò que més distingeix la seua obra, un mecanisme que funciona a un doble nivell. Duna banda, amb lús humorístic dun registre formal com és el llenguatge jurídic, que ell dominava per la seua formació en lleis i la seua activitat professional com a jutge, la utilització del qual es veia afavorit pel caràcter censor dels cadafals satírics. Daltra banda, amb la paròdia dun text literari, com ara lexplotació del conegut primer monòleg de Segismundo en La vida es sueño, de Calderón de la Barca, en les tres primeres explicacions.
Un altre recurs present en les explicacions falleres de Bernat i Baldoví és el canvi de codi.[30] Consisteix en lús de paraules i expressions castellanes que, lluny de constituir una interferència lingüística, respon a una estratègia discursiva que té diverses funcions estilístiques. Els casos més freqüents corresponen a la inclusió dexpressions idiomàtiques amb una funció expressiva que li permet emfasitzar el missatge. Pot tractar-se de locucions o refranys:
El pan pan, y el vino vino (1858 Tossal)
Amor con amor se paga (1858 Tossal)
Vaya lo uno por lo otro (1861)
Quien tal hace, con tal pague (1861)
o dunes altres amb cert matís literari:
hay lances que son forzosos (1855)
Com té que ser, ¡son tan inconstantes los hombres!, i què direm del sexo que es diu bonico? (1856)
En altres ocasions el canvi de codi té una intenció eufemística: «condemna al foc a las partes contratantes» (1855) (en referència a la venedora i al comprador del «conill»). En alguns casos, es tracta de citacions fetes en una altra llengua: «aquel presioso animalito (segons dia ell)» (1850), on safegeix un matís humorístic en referir-se al «conill» de Viçanteta. A voltes, la juxtaposició de codis busca lhumor per mitjà del contrast entre una expressió castellana associada a registres formals i el context en el qual sinsereix:
¡Però el hombre pone i el diable sho emporta! (1850)
un grupo de gent dambos sexos [...] condemna al foc a las partes contratantes (1855)
En ocasions es canvia de codi per facilitar la rima:
Eixe gros és D. Mamerto,
que ha vengut corrent la posta
perquè a peu és hombre muerto,
buscant a on pagar la costa
a tres quinzets el cubierto (1858 Teatre Principal)
Ja que sou moros sensillos
que no hau volgut fer la pau,
arregleu-se com pugau
en lo general Bustillos (1860)
Però el canvi lingüístic també pot estar determinat pel fet de parlar de temes o àmbits en els quals el castellà és la llengua habitual, com ara la sentència condemnatòria que dicta el jutge en el llibret del 1856, certes expressions relacionades amb la moda («les xiques de buen tono», 1858 Tossal) o lexèrcit («carga a la bayoneta», 1860). Daltra banda, hi ha casos en els quals la introducció duna paraula en castellà permet fer un joc de paraules amb intenció humorística:
Las judías o els fesols,
que tot ve a ser lo mateix,
diu que fan hui un pam de greix
a molts soldats espanyols (1860)
Finalment, sha de fer esment dun ús especial del canvi de codi, quan un personatge valencianoparlant passa a usar el castellà per adreçar-se a un personatge castellanoparlant. Aquest recurs, que es pot trobar en moltes obres de Bernat, queda reduït, en el cas de les explicacions falleres, a aquells llibrets que tenen un cert component teatral (1850, 1855 i 1856), on sestableix un diàleg entre els protagonistes (Viçanteta i don Facundo, Colau i donya Inesilla). Els diferents usos lingüístics serveixen per a caracteritzar (i oposar) els personatges: llauradors contra petimetres, però a més permeten introduir un efecte còmic (freqüent també en els col·loquis) reflectint les interferències lingüístiques en el discurs dels camperols quan sexpressen en castellà:
¡Pálpelo ustet, don Facundo!...
¡Mire quina piel tan fina!
¡Ah!, ¡y que denguno del mundo
li ha puesto la mano ensima! (1850)
Caballero, ustet perdone,
però tinc jo molts apuros (1855)
Señorita, prenga el nabo
que porta a vendre un fadrino:
pálpelo del cap al rabo...,
pálpelo bien que es muy... fino (1856)
Daltra banda, en els cas dels petimetres, si bé la seua expressió en castellà és correcta (a diferència del que sol passar en altres obres de Bernat i Baldoví o daltres autors), lús daquesta llengua permet també introduir lhumor amb la paròdia dels tòpics de la literatura romàntica i la retòrica amorosa, com queda de manifest en «La aflicción de Inesilla» (1860) o en els «Últimos ayes del señor Carambola» (1850). En aquestes lamentacions finals de don Facundo, caricatura de lheroi romàntic, el canvi de codi opera a linrevés, amb el pas del castellà al valencià en lúltim vers i el consegüent trencament del to:
¡Voy a morir... lo sé... suerte era mía!... [...]
¡Solo siento morir sin-...
se haver-li clavat a lo manco la dent al conillet!!!
Quant a la mètrica, generalment els versos de les explicacions falleres són heptasíl·labs, de gran tradició en la poesia popular i característics dels col·loquis, amb els quals comparteix el patró mètric. I pel que fa a la versificació, se succeeixen estrofes diverses de rima consonant, entre les quals nhi ha quartetes, quintets, sextets, octaves i dècimes. Bernat mostra una clara preferència per les estrofes en eco basades en lovillejo castellà, de les quals trobem diversos exemples, amb modificacions sobre lesquema original, en els textos de 1856, 1858 Almodí, 1858 Tossal, 1858 Teatre Principal i 1861.[31]
Finalment, com alguns autors han subratllat en els últims anys, lobra del suecà destaca també per la seua riquesa lingüística. Així, Germà Colón (2002: 327 i 330) hi aprecia un «ric parlar valencià», on «hom hi troba el domini duna llengua que no està tan malmesa com sens ha volgut fer creure». Però més enllà daquest valor com a testimoni del valencià col·loquial i popular del seu temps, destaca la reflexió dAbelard Saragossà (2010),[32] qui considera que el model lingüístic de Bernat és natural i digne, amb un grau delaboració notable, i que conté molts elements susceptibles de vehicular en el valencià culte actual.[33]
6. DISTRIBUCIÓ I DIFUSIÓ
Quan escriu les seues explicacions falleres, al llarg de la dècada dels cinquanta i començaments dels seixanta del segle XIX, Bernat i Baldoví era ja un escriptor ben conegut i popular, amb una àmplia producció en teatre (tant representat com publicat), poesia i premsa satírica. El perfil del públic daquestes obres no devia diferir massa de la gent que acudia a veure les falles i llegia les explicacions, un públic heterogeni, bàsicament urbà, on es podria trobar majoritàriament artesans, comerciants i jornalers.[34] Per aquesta raó, no és estrany que els textos fallers del suecà simprimiren amb lobjectiu de posar-se a la venda. De fet, el llibret de la plaça de lAlmodí de 1855 ens ofereix el primer testimoni sobre la venda de les explicacions falleres impreses en aquest quintet que figura en la contracoberta:
Està en este quadernet
la història de Viçanteta
i del pobre conillet.
Val lo manco una pesseta,
però es ven... per un quinzet.
No sabem si la venda de les explicacions era habitual amb anterioritat a Bernat, però és evident que la seua popularitat i fama constituïen un atractiu que justificaria aquesta pràctica.
Els fulls solts o quaderns que contenien les explicacions falleres devien posar-se a la venda de manera ambulant prop de la falla en qüestió, com recullen testimonis gràfics i escrits de començaments del segle XX. Però també es devien distribuir a través del circuit habitual de difusió dels altres textos de la literatura popular i satírica.[35] Això explica que alguns dels textos fallers de Bernat i Baldoví veieren la llum en les principals impremtes de la ciutat de València, com ara les de Julián Mariana o Ignacio Boix (Imprenta de la Regeneración Tipográfica), habituals impressors de moltes de les seues obres, que hi veurien també locasió de fer negoci.[36]