Està en este quadernet
la història de Viçanteta
i del pobre conillet.
Val lo manco una pesseta,
però es ven... per un quinzet.
No sabem si la venda de les explicacions era habitual amb anterioritat a Bernat, però és evident que la seua popularitat i fama constituïen un atractiu que justificaria aquesta pràctica.
Els fulls solts o quaderns que contenien les explicacions falleres devien posar-se a la venda de manera ambulant prop de la falla en qüestió, com recullen testimonis gràfics i escrits de començaments del segle XX. Però també es devien distribuir a través del circuit habitual de difusió dels altres textos de la literatura popular i satírica.[35] Això explica que alguns dels textos fallers de Bernat i Baldoví veieren la llum en les principals impremtes de la ciutat de València, com ara les de Julián Mariana o Ignacio Boix (Imprenta de la Regeneración Tipográfica), habituals impressors de moltes de les seues obres, que hi veurien també locasió de fer negoci.[36]
Malauradament, no tenim dades sobre les tirades de les explicacions falleres de Bernat ni de les xifres de venda. De fet, les úniques informacions de les quals disposem són de llibrets de falla posteriors, però pensem que poden resultar illustratives. Així, Ribelles Comín (1978: 347) parla de les sis edicions que arribaren a fer-se del llibret de la falla de la plaça del Tossal de lany 1863, ja comentades. Per la seua part, El Mercantil Valenciano publicava el 20 de març de 1873 que a les deu del matí ja shavia esgotat una edició de 2.500 exemplars del llibret de la falla del carrer de les Carabasses.
Crida latenció que les explicacions falleres de Bernat i Baldoví es comercialitzaren com a obres anònimes, en contrast amb la resta de les seues publicacions, que apareixien firmades directament per ell o amb alguna marca identificadora (algun dels pseudònims habituals o les referències a lautor en algun fragment inicial). Sha daclarir que lanonimat ací és una convenció del gènere, que inicialment sexplicava perquè els versos fallers exposaven una crítica epigramàtica en nom de la comunitat i no hi havia lloc a la veu individual de lautor, però també com una manera devitar possibles represàlies dels criticats (abans de lestabliment dels mecanismes de control per part de les autoritats).[37] No obstant aquest «anonimat formal», és probable que la gent sabera qui era lautor dels versos, bé perquè lautotextualitat i la reutilització de fragments dels seus escrits devien servir de mecanismes de reconeixement per part del públic, bé per altres vies. Fins i tot, la popularitat de Bernat devia servir de reclam per a la venda de les seues explicacions.
Finalment, a banda de la venda i la distribució comercial de les explicacions falleres, hem de recordar que els versos que conformaven la part central de lexplicació sexhibien públicament (i gratuïtament) al costat de la falla i tenien, per tant, un nombre de lectors potencial molt elevat.
7. LACCIÓ DE LA CENSURA
Ja hem comentat com les falles són en origen un instrument simbòlic dajusticiament popular, vehiculat a través de la sàtira i dotat duna forta càrrega de violència, que es plasmava al·legòricament mitjançant lexhibició i crema en un cadafal daquelles conductes o pràctiques considerades censurables per un grup que serigia en representant de la comunitat. Això feia que a mitjan segle XIX les falles foren vistes, tal com diu Ariño (1992: 84), com «una fiesta marginal al poder, una práctica simbólica sospechosa y peligrosa, que debía ser sometida a vigilancia y control».
Així, les autoritats (normalment lAjuntament, però en ocasions també el governador, la Capitania General o lArquebisbat) van establir mecanismes de control i repressió de la festa.[38] Entre aquests destacava lestabliment de la censura prèvia, per la qual els promotors de la falla nhavien dentregar al consistori un esbós, acompanyat dels versos que havien dexplicar-ne el significat. A més daquesta censura prèvia, una volta plantades les falles, els guàrdies municipals sencarregaven de vigilar que allò que sexposava al carrer sajustara al projecte autoritzat.
Les explicacions falleres de Bernat no es van salvar de la censura. Nés un clar exemple el del cadafal i els versos de la falla de la plaça de Teatre Principal lany 1858, que lautoritat va censurar per la crítica social i política que contenien, tot i que lany següent el mateix projecte i versos foren autoritzats. Però encara pot haver-nhi un altre cas, ja que sembla que, per raons morals o polítiques, la censura degué prohibir lexplicació que va escriure per a la falla del carrer de les Avellanes de 1850, encara que sí que es va plantar el cadafal corresponent.[39]
8. PROJECCIÓ POSTERIOR DE LES EXPLICACIONS FALLERES DE BERNAT I BALDOVÍ
És innegable que Bernat i Baldoví va donar un important impuls a la literatura fallera gràcies a la impressió de les seues explicacions i a la distribució daquestes per mitjà dels canals habituals de la literatura satírica. I a aquest fet van contribuir de manera notable la fama i popularitat de lautor, de manera que que sovint sha presentat com el creador de la literatura fallera, però aquesta és una idea que hauria de matisar-se per diverses raons. La primera és que el coneixement limitat que es té dels autors dels versos fallers anteriors i coetanis a Bernat dificulta analitzar qualsevol possible evolució del gènere en aquella època i el paper que hi tingué el poeta. En segon lloc, qualsevol estudi sobre la gènesi i evolució de la literatura fallera no es pot aïllar del marc més ampli de la literatura humorística popular, que tants temes i característiques compartia amb les falles i amb els seus versos.[40]
A més, sha de recordar que en els primers perfils biogràfics de Bernat publicats després de la seua mort, com ara els escrits per Constantí Llombart (1879: 260-275) o Joan Baptista Granell, sota el pseudònim de Jaime Bazán (1890), no es fa cap menció als textos fallers que va escriure el poeta, que llavors eren considerats una part molt menor de la seua obra. Això no és estrany si pensem que en aquell moment la festa de les Falles no tenia encara labast i la importància que va assolir unes dècades més tard.
De fet, serà ja en la primera dècada del segle XX quan la visió de Bernat i Baldoví com a pare de la literatura fallera comence a prendre força. Hi contribuirà la creació, el 1903, del concurs de llibrets de falla de Lo Rat Penat, que des del primer moment prendrà el suecà com a pauta a seguir pels autors participants.[41] Però el Bernat que es prenia com a model ja no era loriginal, sinó que responia a una visió parcial de la seua figura, en la qual la transgressió associada a la sàtira quedava arraconada i es potenciava una visió del grotesc molt més innòcua, plana i reiterativa, que amagava les tensions i els conflictes socials. Aquesta relectura és reforçada amb motiu del primer centenari del naixement del poeta, lany 1909. Tal com assenyalen Martínez-Borderia-Rius (2002: 408409), aquesta efemèride sha demmarcar en lenfrontament entre les propostes del populisme democràtic republicà i el conservadorisme burgés monàrquic per a atraure la massa de votants. En aquest context, la burgesia conservadora promourà una reinterpretació de Bernat i Baldoví que obviarà aquells components més populars i radicals, que connectaven amb les cultures subalternes que el republicanisme havia potenciat, i recuperarà només aquells elements que li serveixen per a elaborar un discurs al servei del seu programa ideològic i polític.
Precisament, tot aquest procés no es pot desvincular de lestratègia reformista de la burgesia valenciana per a reconduir les falles, eliminant-ne els aspectes crítics lligats al repertori ritual de la cultura popular, i convertint-les en un lenitiu social i producte de consum turístic, com ja havia propugnat des duna òptica paternalista, populista i mercantilista Teodor Llorente des de les planes de Las Provincias lany 1883 (Ariño, 1992: 78-79). El mecanisme propugnat era la concessió de premis amb lobjectiu de potenciar els valors artístics dels cadafals satírics, equiparant la falla a una obra dart. Després de diverses iniciatives, finalment, aquesta política serà assumida per lAjuntament de València, qui el 1901 comença a atorgar premis a les falles, de manera que les autoritats passen de la repressió de la festa popular a la promoció de la falla artística. I pel que fa a la literatura fallera, com ja hem vist, aquesta estratègia reformista tindrà la seua plasmació en el concurs de llibrets de falla posat en marxa per Lo Rat Penat el 1903 per a premiar els llibrets que destacaren pel «bon gust literari», una etiqueta tan ambigua com útil per als interessos de la burgesia.
[1] Es tracta dun full anònim imprés titulat Versos colocats en la falla del carrer de Sent Narsis, la vespra de Sent Chusèp en el añ 1850, que es conserva a lArxiu Històric Municipal de lAjuntament de València. Daltra banda, també referent al 1850, hi ha els testimonis de Leopold Trènor (1914) i Navarro Cabanes (1925), els qual parlen de lexistència de sengles manuscrits amb els versos de les falles de la plaça de lAlmodí i del carrer de les Carabasses, com també de loriginal i una còpia dels de la plaça del Tossal daquell any. Però cap dels dos autors aporten dades sobre la localització daquests manuscrits, la qual cosa ens impedeix saber si encara es conserven.
[2] El testimoni escrit més antic sobre els versos que acompanyaven les falles és del 1819:
«La víspera de San José hay función que no sé a que atribuirse, y son las llamadas Fallas, es un tablado en el medio de las plazas unas figuras de paja o trapos, ya Señoritos y Señorías, algunos novios burlescos, Zapateros remendones y a otros sujetos a quienes se les quiere hacer esta burla; suelen estar muy bien vestidos y a la moda, con bastante elegancia, igualmente se ven muchas coplas y décimas análogas a quien se dirija la dicha función.» Aquesta descripció pertany al manuscrit Ocios entretenidos, text de José Calasanz Biñeque que recorre el calendari festiu de la València de lèpoca i que ha sigut recuperat i editat recentment per Rafael Solaz (2008: 98), qui és autor també dun interessant estudi introductori.
[3]Els diversos formats van coexistir durant unes quantes dècades fins que es va consolidar el quadern imprés o llibret com a model. De fet, el nom de llibret de falla no apareixerà fins al 1890 i encara sutilitzarà molt esporàdicament fins al començament del segle XX. El concurs de llibrets de falla que Lo Rat Penat organitza des del 1903 afavorirà lextensió daquesta denominació, que es farà servir ja de manera generalitzada a partir del 1920. Fins aquell moment, les explicacions falleres tenien títols genèrics com ara «Història de la falla...», «Historieta en prosa i vers de la falla...», «Versos de la falla...», «Historieta de la falla...», «Relació i argument de la falla..», «Ressenya o qüestió sobre la falla...», «Entremés de la falla...», «Explicació i versos al·lusius a la falla...»,
«Relació de la falla...», «Explicació de la falla...», «Argument de la falla...», «Poesies, relació i explicació de la falla...», «Explicació i relació de la falla...», «Falla en vers», «Falla en prosa i vers», «Pròleg i versos de la falla...», «Pròleg de la falla...» o «Descripció de largument de la falla...».
[4] Només a partir del 1849 la premsa comença a informar amb certa continuïtat de les falles. Tot i això, es tracta de notícies soltes, que en els primers anys sols donen compte del nombre i lemplaçament de les falles plantades, i en alguns casos fan una escarida descripció de largument.
[5]Sen va fer una tirada de 44 exemplars numerats i 4 en paper ordinari. Els destinataris dels exemplars van ser els erudits, investigadors i bibliòfils Francesc Almarche i Vázquez, Francesc Carreres i Vallo, Roc Chabàs i Llorens, Lluís Cebrian i Mezquita, Isidor Fourrat i Vallier, Eduard Genovés i Olmos, Jesús Gil i Calpe, Manuel González i Martí, Pascual Guzmán Pajarón, Francesc Martí i Grajales, Josep Martínez i Aloy, Francesc Martínez i Martínez, Antoni Mercader i Tudela (marqués de Malferit), Josep Navarro i Cabanes, Josep Nebot i Pérez, Juli Oltra de Leonardo, Josep Maria Ribelles i Comín, Josep Rodrigo i Pertegàs, Josep Maria Ros i Biosca, Telesfor Salvador i Civera, Josep Sanchis i Sivera, Lluís Tramoyeres i Blasco, i Vicent Vives i Liern; els llibreters i impressors Àngel Aguilar i Pascual, Manuel Berenguer i Molera, Manuel Pau, i Josep Serred i Mestre; els escriptors Francesc Badenes i Dalmau, Lluís Bernat i Ferrer, i Severí Guastavino i Robba; el metge i botànic Vicent Guillén i Marco; el pintor Ramon Stolz i Seguí; la Biblioteca de lAjuntament de València; lerudit català Artur Masriera i Colomer; els erudits i bibliòfils espanyols Vicente Castañeda Alcover, Emilio Cotarelo y Mori, Guillermo Joaquín de Osma, Marcelino Menéndez y Pelayo i Juan Pérez de Guzmán y Boza (segon duc de TSerclaes); lhispanista francés Henri Mérimée, i Joan M. Sánchez, de qui no hem pogut esbrinar més dades.
[6] Lany 1916, els tallers del suecà Màxim Juan van impremtar una reedició de les explicacions falleres que es limitava a reproduir els textos apareguts en ledició de Carreres.
[7]En aquesta ocasió lestampació va córrer a càrrec de la impremta Palàcios i leditor en va ser Eliseu Climent. El volum sobria amb una breu introducció a càrrec de lerudit suecà Xavier Campillo (qui firmava com a Xavier Campet) i, tot seguit, es reproduïen com a facsímils els textos de ledició de Carreres corresponents a les explicacions falleres impreses, deixant-ne fora el manuscrit ja comentat.
[8] Enric Soler i Godes, pedagog, escriptor i autor de diversos treballs de divulgació històrica, va enllestir el 1977 la reedició de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví que més sacostava al model duna edició crítica. Així, la primera part oferia una biografia del suecà amb un extens repàs de la seua obra poètica, periodística i teatral, de la qual es reproduïen diversos fragments. En la segona part, Soler i Godes descrivia les falles de mitjan segle XIX, feia una caracterització dels llibrets com a gènere i a continuació oferia les diverses explicacions, cadascuna precedida dunes breus notes sobre la vida social i cultural de la València de lany corresponent. El text de les explicacions falleres es presentava amb una edició lingüística que anava més enllà de la regularització ortogràfica i afectava també el lèxic i la morfologia.