Tenia escrita de prou temps enrere la síntesi de la Conquesta de Jaume I i vaig pensar de publicar-la inicialment a manera darticle per a la revista LEspill. El seu editor, Eliseu Climent, que tingué una conversa amb mi en aquest sentit, em féu llavors una contraoferta més temptadora: lestudi pensava ell podia unir-se, com un número independent més, als petits treballs de la seva nova col·lecció «Quaderns 3 i 4», de creació recent. Hi accedí encantat, però li vaig indicar la necessitat que la dita síntesi fos precedida dun curt pròleg, que faria jo mateix, per tal daconseguir una clara finalitat: no introduir tot dun cop i bruscament el lector en el centre del tema de la Conquesta, sinó conduirlo envers aquella a través dunes reflexions prèvies, evidentment molt breus, sobre la historiografia multisecular que grosso modo ha tractat daquesta qüestió, amb la condició de poder comparar-la amb la problemàtica dels nostres historiadors davui.
No podia ni sospitar, en aquella amena xerrada, que el meu curt pròleg havia dultrapassar les tres-centes pàgines mecanografiades amb més de cinccentes denses notes a peu de pàgina. Això sesdevé de vegades quan lhistoriador, que ha intuït un nou camí, a les primeres esbrollades historiogràfiques veu acomplerta amb escreix la seva idea inicial, la qual cosa lobliga a un replantejament del projecte, i aquest projecte ateny així una envergadura insospitada. En aquesta ocasió em tocà a mi de carregar amb lesforç, però també amb la il·lusió, duna cosa nova que no mhavia plantejat al principi amb rigorosa precisió. Per aquest motiu, al poc temps, en una nova entrevista amb Eliseu Climent, les idees començaren a prendre un altre to. Havia dabandonar, amb el seu beneplàcit deditor, la publicació del meu petit treball a la col·lecció «Quaderns 3 i 4», i substituir-la per una obra molt més ambiciosa, la que el lector té entre les mans.
Així, tot mantenint loferta inicial de la síntesi de la conquesta la qual queda reduïda ara a la part tercera, aquell pròleg és en realitat la base daquest llibre: la història de la historiografia sobre la Conquesta de Jaume I, que he intentat fer el més exhaustiva possible, tot sabent de bestreta que aquest concepte és gairebé impossible daconseguir totalment, alhora que he tractat, amb tots els mitjans de què disposava, que el treball no fos una mera ostentació bibliogràfica, tan erudita com estèril, sinó que tingués un contingut més ampli a través del qual anar analitzant les molt diverses facetes que al llarg dels segles es van acumular sobre el nostre Conqueridor i sobre la seva època, fita sempre indiscutida en tota la nostra història. Perquè hi ha una cosa que és ben comuna entre els historiadors valencians de tots els temps, independentment del color de les ideologies: lamor per Jaume I, considerat sempre com el punt de partença en el procés dintegració de València a lEuropa occidental. Ningú, en cap moment, no ha fet gala datacar el rei Conqueridor i fins i tot les indubtables defallences, que a nivell de lestreta moral cristiana dels cronistes eclesiàstics podien ser clars pal·liatius en el procés dexalçament del rei, foren assuavides, quan no desvirtuades o àdhuc omeses, en les narracions que aquells li dedicaven.
Allò que sí que sha esdevingut és una cosa que la lògica històrica podia preveure, però que ara queda corroborada amb tota la profusió de detalls que podem exigir als nostres dies. Em referesc concretament al fet que els historiadors del passat, de qualsevol ubicació cronològica, més que no acostar-se al rei Conqueridor i intentar de penetrar en la realitat del seu temps, han acostat el rei Conqueridor a les pròpies vivències des de les quals pretenien dhistoriar-lo. Si alguna cosa pot denunciar aquest llibre és levident subjectivisme que trobem en qualsevol treball que en el passat intentà daproximar-se a Jaume I.
El rei serà sempre un gran i bon rei, però successivament el veurem com el pare de la gloriosa dinastia que dugué a altures inimaginables la grandesa de la Corona dAragó i, més clarament, de Catalunya cas de Muntaner, com el predicador cristià de l«erasmista» Beuter, el croat religiós davant la morisma infidel del contrareformista Escolano, el dèspota il·lustrat de Vicent Branchart, el foralista encés de Bartomeu Ribelles i de Borrull i Vilanova (per bé que tant lun com laltre canvien un poc els conceptes), el prototip de lheroi predecessor del liberalisme individualista de Vicent Boix, o lalternativa valenciana per haver constituït un nou regne i haver-lo dotat dimportants furs davant la pressió castellana, simbolitzada historiogràficament pel Cid, segons larquetip traçat per la finisecular Renaixença vuitcentista. Després, si el nostre segle, gràcies a la rigorosa crítica històrica que apunta des de Chabàs, ha aconseguit amb abundància de documents un millor coneixement de lèpoca del monarca, també el més gran apassionament polític que sembla acompanyar-lo ha polititzat tan marcadament la figura del sobirà que aquest val tant per a la causa de la dictadura de Primo de Rivera com per a la de la república demoliberal, el nacionalisme radical, el federalisme socialista de la contesa civil, o el franquisme integrista de la postguerra. Els darrers anys, fins i tot, el rei Jaume ha estat enlairat com a senyera enmig de les discussions pro i anti-catalanistes que sabaten sobre la nostra terra.
Per dir-ho en poques paraules, rara és locasió en què una tal figura com la del nostre gran monarca no hagi commogut els historiadors i àdhuc els polítics, i això és una prova de la transcendentalitat duns fets que es van esdevenir en el passat, però que dalguna manera continuen projectant-se en cada present. Fins i tot quan el monarca sembla més absent de linterès de la historiografia valenciana potser als segles XV i XVIII la raó hi és també subjectiva i de conjuntura politicocultural. Així, el trastamarisme del Quatre-cents o la centralització il·lustrada del Set-cents expliquen la relativa poca atenció envers un rei bàsicament català i foralista.
El leit motiv del llibre ha estat ja traçat, però evidentment crec que hi ha encara més, molt més, que la sola figura del Conqueridor. En moltes ocasions pense que el rei Jaume ha estat gairebé un pretext per a fer-hi un repàs i profunditzar en la història de la nostra historiografia, sobretot a partir dels segles més recents, la descripció dels quals ha anat copsant cada vegada més àmplies dimensions.
I ací vull fer un darrer advertiment. En alguns passatges del llibre hem vessat conceptes sobre Maians i la historiografia del segle XVIII, o sobre Vicent Boix, ja en el XIX, que el lector no avisat pot interpretar malament. Tot i poder pecar de reiteratiu respecte dafirmacions que més tard faig també, vull assenyalar que mai no hi ha hagut la més petita animositat de la meva part envers allò que signifiquen aquestes grans figures valencianes i els seus actuals valedors. Però una anàlisi, crec que rigorosa, daquests temes mobliga a ser bel·ligerant amb certes idees que considero desencertades. En el cas de Maians, veig força difícil la manera com pot defensar-se simultàniament el fet que el polígraf doliva sigui el precursor més clar de la Il·lustració espanyola i alhora el més ferm defensor dun pre-renaixement de la cultura i de la llengua catalanovalencianes, tal i com pretén Antoni Mestre. Boix és molt menys problemàtic per tal com, sense negar-li lapassionat esperit valencià, gairebé tothom reconeix avui les seves grans deficiències a lhora de fer història. En qualsevol dels casos, allò que no sha de fer és confondre les simpaties polítiques que una persona pot incitar amb la seva producció historiogràfica. Tota una altra cosa és sens dubte lactitud que, des dun principi, aquest llibre adopta respecte de lobra dAntonio Ubieto. La seva manifesta parcialitat no samaga darrere la denúncia que ell fa dunes altres parcialitats. En aquest sentit, lestudi històric senrareix, víctima de la passió, i el veritable historiador té lobligació de denunciar aquestes manipulacions.
Amb aquella actitud afrontaren crítiques de tota mena, sense reparar, els qui les feren, en la profunda fidelitat a la història i a València de què ells feien gala i que els dugué, després de distintes converses amb lautor dels Orígenes del Reino de Valencia, a una presa de posició nítida davant aquell qui, al llindar del seu llibre ja citat, havia realitzat una desqualificació global de tota la historiografia valenciana multisecular, sense reconèixer-hi mèrits ni avaluar-ne aportacions per poques que fossin, seguida pel sistemàtic atac al Rei Conqueridor, com la sola excepció de tota una historiografia valenciana o feta a València que sempre respectà el nostre rei. Així, en el fons, Ubieto actuà sempre molt més dacord amb la tradició històrica aragonesa (de la procedència i escola de la qual no hi ha dubte) que no en la línia del pensament valencià.
Però vull sobretot remarcar, per a acabar, lespecial ajuda que sempre em dispensà Mateu Rodrigo, el qual he molestat en moltíssimes ocasions. La meva no residència habitual a València, per circumstàncies de destinació professional, i, doncs, el meu allunyament de les biblioteques valencianes, han suposat moltes vegades que no tingués a mà una dada, una referència que necessitava. Sempre estava tranquil, ja que sabia que la consulta telefònica em trauria el problema de damunt. Mateu Rodrigo ha tingut amb mi la dedicació que només trobem en un amic lleial i en un company que prescindeix destèrils competències professionals, per tal de donar, amb el seu coneixement, un suggeriment, un detall, una discrepància si calia a lautor daquest llibre. Les gràcies més efusives li siguin donades al medievalista valencià que és Rodrigo Lizondo.
Ciutat de Mallorca, març de 1982[3]
[1] M. C. Barceló, C. Bixquert, M. Càrcel, J. Hinojosa, P. López Elum, R. Muñoz i M. Rodrigo Lizondo: «Del dicho al hecho. En torno a los Orígenes del Reino de Valencia», Levante, del 28-IX-1977 al 4-X-1977.
[2] M. C. Barceló, P. López Elum i M. Rodrigo Lizondo: «Recensión de los Orígenes del reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista», Hispania, núm. 144 (1980), pp. 204-208.
[3] El temps transcorregut entre lenllestiment daquesta obra i la seva impressió ha suposat que algun títol molt recent no ha estat incorporat al llibre. En honor de la veritat, són molt pocs aquests casos. Amb tot, podem recordar els petits articles de Ramon Ferrer Navarro: «La Repoblación de una comarca alicantina: La serranía de Alcoy»; i «Repoblación de tierras alicantinas por Jaime I», lun i laltre a Anales de la Universidad de Alicante, núm. 1 (1982), pp. 9-27, i núm. 2 (1983), pp. 33-48. o el fet de la traducció del llibre de Robert I. Burns: The Crusader Kingdom of Valencia. Reconstruction on a Thirteenth-century frontier, Cambridge, Massachusetts Harvard University Press, 1967, amb el títol: El Reino de Valencia en el siglo XIII. Iglesia y Sociedad, València, Del Cenia al Segura, 1982, 2 vols.
PRIMERA PART VALÈNCIA I LA SEVA HISTÒRIA: LA CONQUESTA EN LA HISTÒRIA. REFLEXIONS PRÈVIES
I. LA CONQUESTA, UNA CONJUNTURA AMB REPERCUSSIONS HISTÒRIQUES
La conquesta de València, gairebé coetània a la de Mallorca, planteja potser més grans problemes. Molts factors han contribuït a convertir-la en una qüestió de primer ordre per a tot historiador, agreujada en lactualitat pel dissortat apassionament que avui envolta tot allò que fa referència a la nostra terra. Però el conreu de qualsevol disciplina científica obliga a mantenir el cap fred i a intentar danalitzar les raons dun procés que, polèmic ja en els moments fulgurants de les gestes militars, ha tingut tan serioses repercussions fins als nostres dies.
DOS PROCESSOS CONQUERIDORS AMB CERTES DIFERÈNCIES: MALLORCA I VALÈNCIA
Per bé que només sigui grosso modo, una comparació amb la precedent empresa de les Balears, que també dugué a cap Jaume I, permet de veure les diferències que luna i laltra conquesta mallorquina i valenciana van presentar i que contribuïren a configurar fins a cert punt una tensió històrica un poc distinta. Ja que, per damunt de les mútues afinitats en base a les tàctiques guerreres utilitzades,[1] lassentament de la població urbana inicial, segons els esquemes del Repartiment, o el procés colonitzador (lingüístico-català, religiós-cristià i fins i tot econòmico-feudal), aquestes presenten dues dissemblances.
Quant a la primera, hom pot observar un grau diferent en el tracte que els conqueridors mantenen envers els vençuts. Si la conquesta mallorquina es caracteritza per la més gran violència, sense arribar a la formalització de pactes per a la rendició de la capital, i prossegueix la colonització de lilla amb un procés de genocidi musulmà relativament ràpid, fins al punt que el pes de la població mora decau de manera accelerada; la de València, on abundà més la rendició prèviament acordada que lexpugnació dels castells, contempla un mecanisme colonitzador una mica més suau i, potser és just de dir-ho, lent. Només en 1609-1615, amb lexpulsió dels moriscos, acaba el problema de la inassimilació islàmica, més bruscament resolt abans a Mallorca.
La petitesa de lilla, no comparable a lextensió valenciana, la seva situació geogràfica com a «cap de creus»,[2] amb la imperiositat del seu control absolut davant la sempre possible ofensiva de la pirateria, la colonització propiciada pels interessos del patriciat comercial català, menys oposat al segle XIII als desigs de la reialesa i més propens a lobtenció de ràpids guanys econòmics, són factors que possiblement permeteren més densament la repoblació del territori, a base sobretot del potencial humà de Catalunya, doblat per la pèrdua progressiva de lelement musulmà. Aquest sempre podia enrarir la seguretat illenca, substituït quan calgués per un contingent cada vegada més elevat desclaus, alguns dells moros desarrelats, fruit de les ràtzies mallorquines de la baixa Edat Mitjana i sempre més útils en llurs relacions sòcio-econòmiques amb els propietaris que el serf o el vassall medieval.
Al contrari, lamplitud territorial del País Valencià, difícilment susceptible de ser repoblat dun cop,[3] la major possibilitat de defensa, des dAragó, Catalunya o àdhuc Castella si calia malgrat lampli litoral que ofereix excel·lents possibilitats a les agressions pirates, i sobretot la composició dual de la població conqueridora amb nobles aragonesos que basen el seu poder en lexpansió territorial i en la població servil musulmana, la qual ben aviat passaran a defensar destorbant fins i tot les operacions de neteja en els primers anys de lassentament cristià[4], són causes que expliquen millor la ralentització, que no la inexistència, de lagressió al musulmà. Aquesta, amb tot, es produí i justificà sobradament les rebel·lions islàmiques que esquitxaren, després de la conquesta, els darrers anys del regnat de Jaume I.