La segona dissemblança, la distinta composició de la població conqueridora a Mallorca i València, que en les seves fàcies urbana o rural ha pogut condicionar en major o menor grau la relació amb els musulmans sotmesos, planteja des del principi una problemàtica diferent a cada lloc. Mentre que la conquesta de Mallorca és una empresa genuïnament catalana, a la qual els aragonesos no col·laboren, rebecs a tota expansió ultramarina, la de València fou una acció conjunta catalano-aragonesa, per bé que, en els inicis, el regne dAragó contemplava el País Valencià com la seva eixida natural al mar.
Tanmateix, després dels primers compassos al nord (Ares i Morella), la direcció, sempre en mans del rei, integra el país cada vegada més a Catalunya, i són Borriana (1233) i València (1238) les fites decisives de la neutralització de linicial avantatge aragonès. I és que, al capdavall, la conquesta dun país àmpliament costaner i urbanitzat, com ara el valencià, aprofitarà més a una puixant economia comercial amb important estructura municipal, com és la catalana, que no a Aragó agropecuari. Més encara quan des de la segona meitat del segle XIII els incipients canvis socials i fins i tot econòmics, que van desembocar en la primera crisi feudal del Tres-cents, assenten les bases del començament de lanquilosament dels nobles aragonesos, «más aferrados a unas tradiciones que la época no permite mantener ya», expressió molt gràfica per tal com prové dun historiador tan poc sospitós com laragonès gonzález Antón.[5]
EL MALESTAR ARAGONÈS DEL SEGLE XIII DAVANT LA FRUSTRACIÓ DE LES SEVES EXPECTATIVES VALENCIANES
Però la frustració aragonesa en el seu pretès però no obtingut monopoli valencià i la crisi político-social de la seva noblesa, ja clarament dibuixada des de mitjan segle XIII, provocaren fortes tensions al regne de València, creació política de Jaume I, nascut de les pressions contraposades dels dos grans grups de població conqueridora aragonesos i catalans sense que en un principi el predomini duns i altres pogués decantar cap a un costat el pes específic de la nova conquesta. Amb tot, la promulgació en 1240 dun conjunt de lleis qualificades de «fuero municipal con propósito de hacerlo extensivo a todo el reino»[6] el Costum i la seva conversió en Furs en 1251 amb noves disposicions, entre les quals la més important és la substitució des de 1261 del primitiu caràcter de graciosa concessió reial del Costum pel concepte contractual dels Furs significaren clarament la «ruptura amb la mentalitat (dinspiració aragonesa)».[7]
Els Furs de València donaren la batalla a la legislació aragonesa Fur de Saragossa o Aragó, de tal manera que les diferències daplicació de lun i laltre codi a les localitats valencianes, abans i després de 1240, són extraordinàriament eloqüents: entre 1233-1240, de vint-i-tres cartes pobles, setze ho van ser a fur de Saragossa, sis a costums de Lleida, i una segons el dret musulmà, totes a la zona castellonenca; de 1240 a 1276, davant unes quinze cartes pobles a fur dAragó, nhi ha més de trenta a fur de València; de 1276 a 1284, finalment, divuit nous llocs de València accepten els Furs, i seixamplen a Castelló, sense comptar en contrapartida amb cap cas aforat a Aragó. És un fet, doncs, el desig de territorialitat del Fur a tot el regne, més favorable al tron que el privilegiat fur dAragó.[8]
Per tot això, al compàs de lampliació del codi valencià shi enregistrà una oposició cada vegada més gran per part dels senyors heretats a València que, atrinxerats rere llurs propis furs (els quals els asseguraven no solament el predomini jurídic, sinó també el social i leconòmic), havien fins i tot daprofitar les circumstàncies de la política exterior de la Corona dAragó per tal dintentar imposar llurs criteris preferentment durant les dificultats de Pere el Gran a Alfons el Liberal.
Lalineació dels aragonesos a favor del malaguanyat infant Alfons, fill del primer matrimoni del rei, dins la problemàtica dels impolítics repartiments territorials de Jaume I, que té serioses repercussions per a València quan el 1257 el regne, sense perdre encara la identitat, és agregat a Aragó tot formant part del lot del primogènit; la revolta general que significà a València la retirada a la localitat de Quart dels aragonesos Pedro Fernández de Azagra, Ximeno de Urrea, Artal de Luna i molts altres, arran de la promulgació dels Furs de 1261; la negativa dels aragonesos a fer suport al seu rei Jaume en lexpedició a Múrcia de 1264, que se li oposaren a les corts de Saragossa i Ejea en què el monarca demanà el necessari servei monetari, amb arguments entre altres com ara que el Fur dAragó no era respectat a València; el rerafons nobiliari de la llarga pugna (1271-1275) entre linfant Pere, hereu de la corona, i Sánchez de Castro, bastard del rei; les derivacions dels aragonesos a València, involucrats amb una darrera rebel·lió musulmana que desemboca en 1275 en el daltabaix cristià de Llutxent; el plantejament aragonès del «problema valencià» en el Privilegi General de Saragossa doctubre de 1283, tendent a assimilar el regne de València al dAragó, i la contraofensiva de Pere el gran a València pel desembre del mateix any, amb el Privilegi Magne, que responia més aviat a una mentalitat econòmico-comercial i político-liberal; la creació dun justícia general al regne de València, a imatge del dAragó, arrancat a Pere el gran en 1284 en lendemig de la crisi internacional amb França i el papat; el curiós «plebiscit» dut a cap en 1289 per una comissió aragonesa de la Unió per tal de consolidar el Fur dAragó... Tot, comptat i debatut, parla de la inestabilitat política valenciana del segle XIII,[9] la qual, després del parèntesi del prudent regnat de Jaume el Just (1291-1327), només queda resolta amb els furs alfonsins de 1329-1330, però al preu que el rei Alfons el Benigne concedís tan àmplies gràcies i prerrogatives en lesfera jurisdiccional inclòs el mixt imperi que resultava més beneficiós el fet de sotmetres als nous furs valencians que persistir en els aragonesos.[10]
EL PUNT DEQUILIBRI DE MITJAN SEGLE XIV
Tanmateix, el pes específic aragonès a mitjan segle XIV ja no era el mateix de cent anys abans, ja que lacceptació dels furs alfonsins es troba en la darrera línia que els nobles, radicats ja a València, mantenen: no defensar, en principi, tant la permanència dels furs aragonesos com lexpansió a València dels seus privilegis particulars, tot maldant per obtenir una mena destatut de dominadors territorials basant-se en tot cas en allò que comença de ser ja història: la conquesta.
Si socioeconòmicament les diferències respecte del passat eren ja importants, més ho van ser en els aspectes culturals i polítics. Decididament, el pes de la capital on el 1283 es va crear un Consolat de Mar, de les seves activitats econòmico-comercials i del seu predomini lingüístic català, naturalitza, mal que els pese, la noblesa aragonesa de linterior, tot disminuint la seva capacitat dacció. Per això, en les Unions de 1348 contra Pere el Cerimoniós, Mateu Rodrigo matisa amb tota claredat el concepte que fins ara hom tenia de la Unió valenciana, vista massa vegades com «una excrecencia de la Unión de Aragón», afirmant que, enfront dAragó amb permanents reivindicacions senyorials, la Unió de València és un moviment ciutadà, del patriciat urbà, oposat a una noblesa que difícilment podia exigir més després del favorable arbitratge dels furs alfonsins, però que encara podia escapolir-se de certs pagaments i contribucions que se li demanaven per tal dafrontar les finances municipals.[11]
Tanmateix, el pes específic aragonès a mitjan segle XIV ja no era el mateix de cent anys abans, ja que lacceptació dels furs alfonsins es troba en la darrera línia que els nobles, radicats ja a València, mantenen: no defensar, en principi, tant la permanència dels furs aragonesos com lexpansió a València dels seus privilegis particulars, tot maldant per obtenir una mena destatut de dominadors territorials basant-se en tot cas en allò que comença de ser ja història: la conquesta.
Si socioeconòmicament les diferències respecte del passat eren ja importants, més ho van ser en els aspectes culturals i polítics. Decididament, el pes de la capital on el 1283 es va crear un Consolat de Mar, de les seves activitats econòmico-comercials i del seu predomini lingüístic català, naturalitza, mal que els pese, la noblesa aragonesa de linterior, tot disminuint la seva capacitat dacció. Per això, en les Unions de 1348 contra Pere el Cerimoniós, Mateu Rodrigo matisa amb tota claredat el concepte que fins ara hom tenia de la Unió valenciana, vista massa vegades com «una excrecencia de la Unión de Aragón», afirmant que, enfront dAragó amb permanents reivindicacions senyorials, la Unió de València és un moviment ciutadà, del patriciat urbà, oposat a una noblesa que difícilment podia exigir més després del favorable arbitratge dels furs alfonsins, però que encara podia escapolir-se de certs pagaments i contribucions que se li demanaven per tal dafrontar les finances municipals.[11]
És curiós, en aquest sentit, comprovar com una mica després de fracassat el moviment unionista, en els plets entre la ciutat de València i els nobles valencians, però de llinatge aragonès, shi continue argumentant en base als temps ja llunyans de la Conquesta. Així, Lope de Luna, comte de Luna i senyor de Paterna, en el procés que dirimeix amb València en 1357 per la seva negativa al pagament de la contribució de murs i valls, encara farà constar que Paterna pertanyia al fur dAragó i, per tant, que ell era exempt daquella exacció perquè «los richs hòmens, nobles, infançons, cavallers, e hòmens altres en gran multitud del regne dAragó, com quasi poques gens hi agués daltra terra, fon guaayat e conquest lo dit regne de València, e així és notori els dits regnes», a la qual cosa el síndic valencià haurà de replicar incisivament: «Ignora-ho que així sia com és passat, per què no u creu. Atorga emperò que·l dit regne fon pres per lo dit senyor rey e per ajuda general de tots sos sotsmeses.»[12]
El representant de la ciutat situava de bell nou en la seva justa mesura la realitat dual del País Valencià, conquerit per tots els súbdits del rei Jaume i convertit en regne independent però federat als altres socis de la Corona dAragó, precisament en base al dualisme de la conquesta. Sense la presència catalana, el regne de València hauria caigut en mans de la noblesa aragonesa: els esdeveniments anteriorment esbossats parlen per ells mateixos. Però sense el contrapunt aragonès, el país, que majoritàriament té una afinitat més gran amb el Principat des de leconomia a la cultura, potser hauria estat un regne políticament infeudat, com fou el cas de Mallorca.
LAFIRMACIÓ DEL PARTICULARISME VALENCIÀ DEL SEGLE XV
Contràriament, la major llibertat dacció política li permeté paral·lelament amb el creixement de leconomia tèxtil i comercial, clarament consolidada a les darreries del segle XIV pels entorns de la gran ciutat que ja era la capital[13] anar adquirint una progressiva consciència personalitzada respecte de la mateixa Catalunya. De «nacionalitària» lha qualificada recentment Antoni Ferrando en una suggestiva reflexió sobre la consciència idiomàtica i nacional dels valencians,[14] que troba els primers elements particularitzants en Eiximenis (1383) i Canals (1395), saccelera amb lentronització dels Trastàmara al Compromís de Casp i culmina, aprofitant la crisi catalana de mitjan segle XV, en lesplendor de la València del rei Catòlic, temporal miratge més que no sòlida realitat, desaprofitada per la política «descapitalitzadora» i absolutament rendista que el patriciat urbà dominant financer de la Corona, abans que creador de riquesa real dugué llavors a cap.[15]
I, així, la València daurada de la segona meitat del segle XV fou, doncs, el fruit duna curta conjuntura, més feliç en la florida artística i literària que no en els guanys econòmics i polítics, esterilitzats aquests primers pel fet dinvertirse capitals en empreses expansives nacionalment improductives, i fracassats els segons per no poder trobar un punt de comú acord els diversos regnes de la Corona dAragó, el pes específic de la qual dequeia globalment en el conjunt més general de la Monarquia Hispànica creada des de 1479.
Des daleshores, el particularisme havia de ser, en conseqüència, encara major, i és curiós de comprovar en aquest sentit com, en 1512 en el moment en què el regne només envia un síndic a les Corts generals de Montsó, i sense cap delegació de poder per part de la ciutat a causa de la greu situació econòmica que afrontava el país[16], la capital sembolica en una polèmica sobre la qüestió de la precedència política i cancelleresca del regne de València respecte de Catalunya, en la línia iniciada per Pere Belluga en el seu Speculum principum (1441), ja que encara que
en la qual cosa jamés en negunes corts se ha donat sentència expressa, bé que tacite sés declarat en favor de aquest regne perquè en totes les preposicions de les corts generals, senyaladament en la cort darrerament celebrada en aqueixa vila [shi refereix a les de Montsó de 1510] sa Magestat lorde de la proposició tostemps ha proposat lo regne de València al condat de Barcelona e en totes los privilegis e gràcies que ixen de la Cort e passen per cancelleria tostemps està primer nomenat lo regne de València quel contat de Barcelona,[17]
al·lusió quasibé despreciativa per a una entitat política que té una categoria molt superior: la de Principat.
LOFENSIVA DE LAUTORITARISME MONÀRQUIC I LA IMPOSSIBLE POLÍTICA DUNITAT SOTA ELS ÀUSTRIES
La monarquia autoritària, que havia fet una gran passa en la gestió política del Reis Catòlics, i que iniciava un procés ascendent amb el cesarisme de Carles V, a la recerca de lEstat modern subordinador dels mosaics medievals, havia de ser la gran beneficiària daquestes discòrdies bizantines, ja que mai, tot al llarg de lEdat Moderna segles XVI i XVII, va haver-hi un període de sincronització política entre els diversos regnes que formaven la Corona dAragó. (Si bé és veritat que tampoc no nhi havia hagut durant lèpoca medieval.) I menys encara entre aquells i la resta de pobles peninsulars. Considerem-ne uns exemples.[18] Així, el fracàs de les Comunitats a Castella, després de la derrota de Villalar labril de 1521, facilità encara més el triomf sobre unes germanies, només incipients a Catalunya, més importants a València i radicals a Mallorca, però sense arribar-shi a crear una formació comuna davant la reialesa.[19]