al·lusió quasibé despreciativa per a una entitat política que té una categoria molt superior: la de Principat.
LOFENSIVA DE LAUTORITARISME MONÀRQUIC I LA IMPOSSIBLE POLÍTICA DUNITAT SOTA ELS ÀUSTRIES
La monarquia autoritària, que havia fet una gran passa en la gestió política del Reis Catòlics, i que iniciava un procés ascendent amb el cesarisme de Carles V, a la recerca de lEstat modern subordinador dels mosaics medievals, havia de ser la gran beneficiària daquestes discòrdies bizantines, ja que mai, tot al llarg de lEdat Moderna segles XVI i XVII, va haver-hi un període de sincronització política entre els diversos regnes que formaven la Corona dAragó. (Si bé és veritat que tampoc no nhi havia hagut durant lèpoca medieval.) I menys encara entre aquells i la resta de pobles peninsulars. Considerem-ne uns exemples.[18] Així, el fracàs de les Comunitats a Castella, després de la derrota de Villalar labril de 1521, facilità encara més el triomf sobre unes germanies, només incipients a Catalunya, més importants a València i radicals a Mallorca, però sense arribar-shi a crear una formació comuna davant la reialesa.[19]
Tampoc la crisi de la població morisca, que en gran mesura condicionà encara en el XVI la reacció contrareformista de Felip II, al llarg de tota la franja mediterrània peninsular, i accelerà en alguns llocs la problemàtica del viratge de 1568, encunyat per Reglà, va tenir-hi repercussions simultànies, i fou més primerenca a granada (fora de la Corona dAragó) que no a València, Aragó o Catalunya. Evidentment, labundant població morisca dels dos primers països i el seu emplaçament al litoral contrastava amb el menor impacte numèric daquests darrers, mancat de costes, daltra banda, a Aragó.[20]
Per això lexpulsió (1609-1615) havia dafectar molt més decisivament el País Valencià que no Catalunya, la qual cosa explica, anys després, la menor reacció del primer, respecte del segon, en la conjuntura de la Unió dArmes de 1626. Després, València, encara que registre algunes alteracions el 1647 i 1648, incloses les Corts de 1645, coadjuvarà amb Mallorca, gràcies al lliurament de lleves, a la repressió de lalçament català de 1640. En tot cas, i deixant de banda el precedent social que, de cara al conflicte civil de començament del segle XVIII, significà a València la segona Germania de 1693 sota el neoforalisme de Carles II, només a partir de 1705 es veié certa unitat dacció catalano-valenciana dins del context de la guerra de Successió a favor de larxiduc Carles.
Però sempre, en els moments més àlgids, la solució contrària als desigs de la ciutat de València i del seu dens entorn marítimo-comercial sestructura partint de les terres centrals de linterior, antany repoblades pels aragonesos del segle XIII. Siguin les operacions antiagermanades, siguin les de la guerra de Successió, per les fronteres de linterior, i encara aprofitant la menor resistència que aquestes oferien a lelement estrany al país, shi cola la victòria de la monarquia autoritària i de labsolutisme, interessadament identificada amb el més dòcil dret públic castellà.
ELS SEGLES DE LA CENTRALITZACIÓ DE LESTAT: ELS COSTOSÍSSIMS ESFORÇOS PER LA RECUPERACIÓ HISTÒRICA VALENCIANA
La centralització amb els decrets de Nova Planta semblà eliminar aquesta polèmica, tot decantant-se a favor dels interessos nobiliaris i territorials, doblats del castellanisme jurídic i lingüístic del nou Estat. Però la problemàtica del dualisme persistí soterrada, incapaces, tant les febles protestes polítiques per exemple les dels jurats Lluís Blanquer i Josep ortí com la més puixant Il·lustració cultural, de fer alguna cosa més que un gest testimonial o historiogràfic.
Només durant el segle XIX, i després de ser superats els primers anys de lenderrocament de labsolutisme monàrquic, que coincidiren en alguns casos amb un reverdiment foralista en línia quasi tradicionalista, la Renaixença es preocupà des de mitjan centúria pels problemes fins ací esbossats, però només en el marc històric, i fins i tot positivista, de fets que shavien esdevingut en el passat més o menys immediat però que no afectaven llavors la realitat política de la Restauració. Ja que, com se sap, a diferència de la Renaixença a Catalunya, la valenciana, amb un suport sòcio-econòmic de la burgesia agrària desamortitzadora, no es polititzà en sentit autonomista.
Hom hagué desperar els primers anys del nostre segle per tal que, propulsats pel grup València Nova, shi iniciessin els primers símptomes dun valencianisme polític Assemblea Regionalista Valenciana de 1907, certament connectats amb el català però amb loposició dels partits polítics majoritaris: conservador i blasquista. A més a més, la Llei de Bases Aranzelàries, dun any abans, havia enfrontat els interessos lliurecanvistes de lagricultura dexportació del país, encapçalats per la Federació Agrària de Llevant i superiors als dels industrials, encara menys rellevants, als grups proteccionistes barcelonins. Per això la gran Exposició Regional de 1909 no esdevingué un canal autonòmic i vingué a representar leclosió pública de la burgesia agrària, la qual dominà encara durant anys el mapa polític del País Valencià, malgrat el creixement, fins als anys trenta, de grups autonomistes, precedents daquells que, en la conjuntura de la República espanyola i la guerra civil, arribarien a plantejar avantprojectes dEstatut.
Amb totes les excepcions que cal realitzar-hi i més si es tracta dhistòria recent, el vell plet entre els interessos agràrio-feudals i marítimo-comercials (excessivament esquemàtic, si es vol, però no per això menys operatiu), que arrancava de la Conquesta, en la tesi dualista del professor Reglà,[21] semblava revifar al nostre segle en la pugna burgesia agrària o industrial, lliurecanvista o proteccionista, més o menys autonomista i amb matisos distints per a les seves relacions amb Madrid o Barcelona.
[1] Per a un coneixement del procediment bèl·lic emprat per Jaume I, vegeu Robert I. Burns, S. J.: «How to end a Crusade: Techniques for making peace in the Thirteenth-Century Kingdom of Valencia», Military affairs, Departament dHistòria de lAmerican Military Institute, Universitat de lEstat de Kansas, 1971, vol. XXXV, núm. 4, pp. 142-148.
[2] Lexpressió en la Crónica de Pere Marsili en edició de Josep Maria Quadrado, Palma de Mallorca, 1850. El text és citat per Àlvar Santamaria al seu important treball sobre la conquesta de Mallorca «La expansión político-militar de la Corona de Aragón bajo la dirección de Jaime I: Baleares», dins Jaime I y su época. X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Saragossa, Institución «Fernando el Católico», 1979, pp. 93-146.
[3] Tal i com reconeix el mateix rei quan indica ja ben tard, en 1270, que per tal de consolidar la Conquesta caldria almenys uns 100.000 pobladors cristians, «e no trobara que en tot lo Regne de València age poblat de Christians oltra XXX milia hòmens». (Antoni de Capmany: Memorias históricas sobre la marina, comercio y Artes de la antigua ciudad de Barcelona, Madrid, 1779, vol. II, p. 35). Amb aquesta citació no pretenc de caure en lerror que el professor Ubieto sha afanyat a assenyalar per tal dacusar de «falta de oficio» tots els historiadors valencians que han cultivat lEdat Mitjana. Acusació molt més lamentable per tal com utilitza fora de text una idea, que daltra banda no es relaciona amb aquest tema, del meu mestre, el professor Reglà. Tot i sabent que el coneixedor de lobra de Reglà no necessita daclariments, he dafegir que el professor Reglà mai no féu desqualificacions dels historiadors que lhavien precedit, i menys encara dels valencians. Per això la utilització daquesta expressió de Reglà (la qual, pel fet de no ser ressenyada amb nota a peu de pàgina al llibre dUbieto, sembla obeir més en Reglà al llenguatge col·loquial de col·legues que a lescrit) em sembla, si més no, desafortunada, ja que pel context fa la impressió que, amb el suport de lautoritat de Reglà, shi fa un atac a la historiografia valenciana en un llibre que, tal i com assenyalo reiteradament, té a la base unes premisses anticatalanes molt definides. Si dUbieto podem extraure aquesta impressió, per bé que lús de lexpressió hi sigui emmarcada en un to ambigu, en Simó Santonja, fidel seguidor dUbieto llevat dels atacs a Jaume I, la frase hi és aprofitada per tal de rebatre Bofarull i els treballs que sobre el Repartiment féu aquell arXIVer. Trist destí el de lexpressió del professor Reglà, utilitzada en una historiografia declaradament hostil al Principat. (Vegeu Antonio Ubieto Arteta: Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su Reconquista, València, 1977, vol. I, p. 9, i Vicente L. Simó Santonja: Jaime I, rey de Valencia, València, 1976, p. 188.)
Com que la conquesta del País Valencià ha deixat importants petges històriques fins als nostres dies, la història ha tractat, al llarg dels segles, daquest problema i, sobretot, del seu gran gestor que fou Jaume I, ja que, per norma, història i historiografia van estretament lligades. Permeteu-me que en relació amb això aporti ara unes notes que, en comparació amb allò que hauria de ser, potser apareixeran una mica girbades, encara que tingui la disculpa de no haver estat plantejades així, amb anterioritat. Vull referir-me concretament a lenfocament que la figura i, si és possible, també lobra del rei Jaume ha tingut amb el pas del temps, des de la seva època a la nostra.
La feina, que seria ben reveladora si larreplega bibliogràfica es feia en cada un dels regnes, comtats i senyorius que li pertocà de governar, resta restringida ací, des dels seus orígens, a laportació valenciana, amb algunes excepcions en favor daquells treballs que, des dunes altres òptiques nacionals, han contribuït a completar o, fins i tot, recentment, a «enrarir» la figura i el període del Conqueridor. I aquesta concreció a la historiografia valenciana proporciona a les notes que segueixen a continuació el seu caràcter poc rellevant per dos motius. Primer, perquè en contra dallò que a simple vista hom podria pensar, la figura, i encara lobra, del rei als segles anteriors han estat contemplades en general més sota certs trets tòpics, com si dun passat totalment mort es tractés, que no estudiades amb la finalitat de comprendre, des de linterès de les coses que han estat, la seva actualitat en el nostre present, tal i com els darrers corrents bibliogràfics entenen avui la història. El segon perquè la historiografia valenciana, en el passat, no abunda precisament en cròniques i publicacions sobre la pròpia història.
II LÈPOCA FORAL I JAUME I
JAUME I A LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
Amb tot, sí que es pot plantejar un esquema de treball partint inicialment de les cròniques catalanes[1] coetànies o una mica posteriors al moment de la Conquesta. Com era desperar, aquestes cròniques emeten un judici favorable a la figura de Jaume I i, en qualsevol dels casos i tot i essent autobiogràfica, és, paradoxalment,[2] la mateixa crònica del rei el Libre dels feyts la més objectiva en les afirmacions.
Per bé que algun historiador recent ha tractat dinvalidar la crònica del monarca, aquesta es revela molt útil per tal dentendre els successos que shi esdevenen, i encara que en ocasions puga com hom diu vulgarment agranar cap a casa, la ingenuïtat, o més aviat senzillesa del rei, ens presenta una personalitat capaç daccions heroiques però també de moments de tendresa, al costat de pensaments fins i tot cruels.[3] En el fons, la crònica és reflex fidel de lèpoca i de lhome que la viu: religiós, però pecador; bondadós, però iracund; afable, però cruel. I en aquesta senzilla complexitat dun rei medieval, que a més a més encara es debat per afirmar el seu incipient poder al si duns regnes massa dominats encara pels seus barons feudals, és la manera com cal entendre la crònica i lhome, en la globalitat de la seva problemàtica, tal i com ho ha fet Robert I. Burns,[4] i no des de posicions unilaterals en base al resultat de la seva gestió en cada un dels regnes, ja que, fins i tot des daquest angle, pot passar que tampoc no safirmen coincidències de criteris.[5]
La crònica de Bernat Desclot presenta lògicament un distanciament més gran respecte de la figura del rei, ja que difícilment una autobiografia és substituïda per la narració dun tercer, que a tot estirar pot aspirar a guanyar en crítica històrica allò que perd en frescor. Però no és aquest el cas de Desclot. La seva història, enfocada bàsicament sobre la vida i lobra de Pere el gran per això el títol de la crònica: Libre del Rei En Pere, atén els esdeveniments anteriors com a necessaris precedents del leit motiv, i la figura del rei Jaume hi queda força més difuminada. No tant perquè el cronista no hi dedique a la seva època un nombre considerable de capítols 63 en total[6], sinó perquè la gran part daquests capítols, en vida del rei, hi estan vistos en funció del ja aleshores veritable protagonista: linfant Pere.
Per això hi destaquen els antecedents de la qüestió siciliana: el matrimoni de linfant amb Costança, la campanya de Múrcia, on intervingué lhereu, o les successives revoltes dels sarraïns a València, que acabarien sent totalment reprimides a linici del regnat de Pere. I ací fa valdre Desclot els seus amplis coneixements sobre els problemes musulmans en base a la seva llarga estada a la frontera meridional.[7] Enfront dells només la conquesta de Mallorca és tractada amb amplitud i segurament Desclot hi aprofita lexistència de treballs previs sobre el tema mentre que la campanya de València hi és resolta en un sol capítol, i no de gran exactitud.
Com es pot comprendre, per tot això, la tensió que hom observa al Libre dels feyts entre el rei Jaume i els seus nobles principalment aragonesos és ací més larvada, tot esperant, en qualsevol cas, el ressorgiment, amb detall, durant els difícils anys de Pere el gran. Comptat i debatut, poca atenció i minuciositat de la crònica envers els aspectes pròpiament jaumins, mal compensada pel primer retrat historiogràfic que de les seves faccions ens hi ofereix Desclot, en el sentit en part tòpic amb què passarà a la posteritat.[8]
Allò que en Desclot és encara un indici menor atenció a Jaume I però inici duna tradició històrica, en Muntaner és, avançat el primer terç del segle XIV, una autèntica realitat. Certament les conquestes de Mallorca, València i fins i tot Múrcia apareixen bastant resumides en la seva crònica, per bé que anys després part daquell regne de Múrcia sincorporàs definitivament a València, amb Jaume II, en els casos doriola, Elx i Alacant.
Linterès de Muntaner per Jaume I no rau tant en els fets, per a ell ja massa històrics, del període de la Conquesta, com en el fet que de Jaume sorgeixen totes les ramificacions esplendoroses del «casal dAragó»,[9] des de Pere el gran a Jaume el Just, amb la subsegüent expansió mediterrània. Daquí la mitificació, que no és solament física sinó també espiritual. Jaume I ha estat un miracle de Déu, com els avatars de lembaràs de la seva mare i el seu naixement, les dificultats de joventut davant la díscola noblesa, els gloriosos fets darmes i fins i tot la seva santa mort demostren, de tal manera que, en la seva darrera hora, «lànima se partí del seu cors e se nanà en Paraís».[10] I la presumpció de Muntaner quant a la santedat de Jaume I dhic sanctus rex arriba a ser qualificat el rei a la crònica té èxit des del segle XIV, tal i com Burns[11] i Tourtoulon,[12] entre altres, han indicat.