Com que la conquesta del País Valencià ha deixat importants petges històriques fins als nostres dies, la història ha tractat, al llarg dels segles, daquest problema i, sobretot, del seu gran gestor que fou Jaume I, ja que, per norma, història i historiografia van estretament lligades. Permeteu-me que en relació amb això aporti ara unes notes que, en comparació amb allò que hauria de ser, potser apareixeran una mica girbades, encara que tingui la disculpa de no haver estat plantejades així, amb anterioritat. Vull referir-me concretament a lenfocament que la figura i, si és possible, també lobra del rei Jaume ha tingut amb el pas del temps, des de la seva època a la nostra.
La feina, que seria ben reveladora si larreplega bibliogràfica es feia en cada un dels regnes, comtats i senyorius que li pertocà de governar, resta restringida ací, des dels seus orígens, a laportació valenciana, amb algunes excepcions en favor daquells treballs que, des dunes altres òptiques nacionals, han contribuït a completar o, fins i tot, recentment, a «enrarir» la figura i el període del Conqueridor. I aquesta concreció a la historiografia valenciana proporciona a les notes que segueixen a continuació el seu caràcter poc rellevant per dos motius. Primer, perquè en contra dallò que a simple vista hom podria pensar, la figura, i encara lobra, del rei als segles anteriors han estat contemplades en general més sota certs trets tòpics, com si dun passat totalment mort es tractés, que no estudiades amb la finalitat de comprendre, des de linterès de les coses que han estat, la seva actualitat en el nostre present, tal i com els darrers corrents bibliogràfics entenen avui la història. El segon perquè la historiografia valenciana, en el passat, no abunda precisament en cròniques i publicacions sobre la pròpia història.
II LÈPOCA FORAL I JAUME I
JAUME I A LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
Amb tot, sí que es pot plantejar un esquema de treball partint inicialment de les cròniques catalanes[1] coetànies o una mica posteriors al moment de la Conquesta. Com era desperar, aquestes cròniques emeten un judici favorable a la figura de Jaume I i, en qualsevol dels casos i tot i essent autobiogràfica, és, paradoxalment,[2] la mateixa crònica del rei el Libre dels feyts la més objectiva en les afirmacions.
Per bé que algun historiador recent ha tractat dinvalidar la crònica del monarca, aquesta es revela molt útil per tal dentendre els successos que shi esdevenen, i encara que en ocasions puga com hom diu vulgarment agranar cap a casa, la ingenuïtat, o més aviat senzillesa del rei, ens presenta una personalitat capaç daccions heroiques però també de moments de tendresa, al costat de pensaments fins i tot cruels.[3] En el fons, la crònica és reflex fidel de lèpoca i de lhome que la viu: religiós, però pecador; bondadós, però iracund; afable, però cruel. I en aquesta senzilla complexitat dun rei medieval, que a més a més encara es debat per afirmar el seu incipient poder al si duns regnes massa dominats encara pels seus barons feudals, és la manera com cal entendre la crònica i lhome, en la globalitat de la seva problemàtica, tal i com ho ha fet Robert I. Burns,[4] i no des de posicions unilaterals en base al resultat de la seva gestió en cada un dels regnes, ja que, fins i tot des daquest angle, pot passar que tampoc no safirmen coincidències de criteris.[5]
La crònica de Bernat Desclot presenta lògicament un distanciament més gran respecte de la figura del rei, ja que difícilment una autobiografia és substituïda per la narració dun tercer, que a tot estirar pot aspirar a guanyar en crítica històrica allò que perd en frescor. Però no és aquest el cas de Desclot. La seva història, enfocada bàsicament sobre la vida i lobra de Pere el gran per això el títol de la crònica: Libre del Rei En Pere, atén els esdeveniments anteriors com a necessaris precedents del leit motiv, i la figura del rei Jaume hi queda força més difuminada. No tant perquè el cronista no hi dedique a la seva època un nombre considerable de capítols 63 en total[6], sinó perquè la gran part daquests capítols, en vida del rei, hi estan vistos en funció del ja aleshores veritable protagonista: linfant Pere.
Per això hi destaquen els antecedents de la qüestió siciliana: el matrimoni de linfant amb Costança, la campanya de Múrcia, on intervingué lhereu, o les successives revoltes dels sarraïns a València, que acabarien sent totalment reprimides a linici del regnat de Pere. I ací fa valdre Desclot els seus amplis coneixements sobre els problemes musulmans en base a la seva llarga estada a la frontera meridional.[7] Enfront dells només la conquesta de Mallorca és tractada amb amplitud i segurament Desclot hi aprofita lexistència de treballs previs sobre el tema mentre que la campanya de València hi és resolta en un sol capítol, i no de gran exactitud.
Com es pot comprendre, per tot això, la tensió que hom observa al Libre dels feyts entre el rei Jaume i els seus nobles principalment aragonesos és ací més larvada, tot esperant, en qualsevol cas, el ressorgiment, amb detall, durant els difícils anys de Pere el gran. Comptat i debatut, poca atenció i minuciositat de la crònica envers els aspectes pròpiament jaumins, mal compensada pel primer retrat historiogràfic que de les seves faccions ens hi ofereix Desclot, en el sentit en part tòpic amb què passarà a la posteritat.[8]
Allò que en Desclot és encara un indici menor atenció a Jaume I però inici duna tradició històrica, en Muntaner és, avançat el primer terç del segle XIV, una autèntica realitat. Certament les conquestes de Mallorca, València i fins i tot Múrcia apareixen bastant resumides en la seva crònica, per bé que anys després part daquell regne de Múrcia sincorporàs definitivament a València, amb Jaume II, en els casos doriola, Elx i Alacant.
Linterès de Muntaner per Jaume I no rau tant en els fets, per a ell ja massa històrics, del període de la Conquesta, com en el fet que de Jaume sorgeixen totes les ramificacions esplendoroses del «casal dAragó»,[9] des de Pere el gran a Jaume el Just, amb la subsegüent expansió mediterrània. Daquí la mitificació, que no és solament física sinó també espiritual. Jaume I ha estat un miracle de Déu, com els avatars de lembaràs de la seva mare i el seu naixement, les dificultats de joventut davant la díscola noblesa, els gloriosos fets darmes i fins i tot la seva santa mort demostren, de tal manera que, en la seva darrera hora, «lànima se partí del seu cors e se nanà en Paraís».[10] I la presumpció de Muntaner quant a la santedat de Jaume I dhic sanctus rex arriba a ser qualificat el rei a la crònica té èxit des del segle XIV, tal i com Burns[11] i Tourtoulon,[12] entre altres, han indicat.
Allò que en Desclot és encara un indici menor atenció a Jaume I però inici duna tradició històrica, en Muntaner és, avançat el primer terç del segle XIV, una autèntica realitat. Certament les conquestes de Mallorca, València i fins i tot Múrcia apareixen bastant resumides en la seva crònica, per bé que anys després part daquell regne de Múrcia sincorporàs definitivament a València, amb Jaume II, en els casos doriola, Elx i Alacant.
Linterès de Muntaner per Jaume I no rau tant en els fets, per a ell ja massa històrics, del període de la Conquesta, com en el fet que de Jaume sorgeixen totes les ramificacions esplendoroses del «casal dAragó»,[9] des de Pere el gran a Jaume el Just, amb la subsegüent expansió mediterrània. Daquí la mitificació, que no és solament física sinó també espiritual. Jaume I ha estat un miracle de Déu, com els avatars de lembaràs de la seva mare i el seu naixement, les dificultats de joventut davant la díscola noblesa, els gloriosos fets darmes i fins i tot la seva santa mort demostren, de tal manera que, en la seva darrera hora, «lànima se partí del seu cors e se nanà en Paraís».[10] I la presumpció de Muntaner quant a la santedat de Jaume I dhic sanctus rex arriba a ser qualificat el rei a la crònica té èxit des del segle XIV, tal i com Burns[11] i Tourtoulon,[12] entre altres, han indicat.
JAUME I I EL PARTICULARISME VALENCIÀ: DEL RECORD HISTÒRIC A LOBLIT HISTORIOGRÀFIC
La segona meitat del segle XIV, que ha assumit ja el qualificatiu de Muntaner, sembla tanmateix oblidar-se en gran part del rei Jaume. Els importants esdeveniments que tenen lloc a la meitat de la centúria, referits fins i tot a València, la relativa llunyania daquests temps respecte dels anys de la Conquesta, i tal vegada el punt dequilibri que troba el país després del conflictiu període anterior, expliquen sens dubte que el Conqueridor comence a entrar en els llindars del passat històric. «Lo molt alt senyor rei dAragó en Jaume» és sobretot un rei «de bona memòria».
Més important que no el mateix monarca, citat ben poques vegades per Eiximenis fins i tot en el seu famós pròleg del Regiment de la cosa pública (1383), dedicat als jurats valencians, és «València la Gran», ciutat i regne, en una afirmació tan afalagadora i incipient del particularisme abans esmentat com premonitòria de la superioritat històrica de la llarga durada o estructura sobre la conjuntura, per important que aquesta sigui.
Jaume I, en tot cas, ha estat linstrument de què Déu sha servit per tal de mantenir definitivament la València de «tostemps» allunyada del món dels infidels i dotar-la, a més, amb la millor normativa legal del regne.[13] Per això el rei és sant i de bona memòria; però més que no el passat, amb totes les citacions erudites de què va carregada lobra dEximenis, cal mirar el futur, sobre el qual pot influir la prudent gestió dels actuals jurats.[14]
I el futur immediat del segle XV serà encara més oblidadís per al Conqueridor. És força curiós de constatar, en aquest sentit, labsència duna veritable preocupació històrica, o en tot cas historiogràfica, al llarg del Quatre-cents valencià, al costat de lexuberant literatura de creació: poètica i narrativa. I ho és encara més atesos els precedents de les cròniques anteriors que he comentat, sobretot la més moderna de Pere el Cerimoniós, la qual, per la seva força dramàtica i la vivesa del retrat dels personatges, és amerada de certa càrrega humanista, com si intuís, simultàniament al canceller Ayala a Castella, els temps ja no molt llunyans del Renaixement. A més a més, la florida historiogràfica del segle XV castellà[15] fa més sensible labsència de la narració històrica valenciana, atesa la facilitat de contactes comercials i implícitament culturals entre la metròpoli per excel·lència de la Corona dAragó, que és ara València, i les ciutats italianes, seus successives dun Renaixement que a Nàpols, i sota Alfons el Magnànim, inicia fins i tot un primer esbós dhistòria crítica amb Lorenzo Valla.
El perquè daquesta llacuna no és fàcil desbrinar. En darrer terme, sempre es podrà argumentar que és un problema de falta dindividualitats, fora de cròniques realment irrellevants,[16] incloent-hi el mateix Dietari del Capellà dAlfons el Magnànim, la més important sens dubte.[17] Però això no és òbviament una resposta, atesa labundància creativa del XV. És possible que siga aquesta dedicació poètica i literària, en general la que ha absorbit les energies duns altres camps.[18]
I la hipòtesi pot revelar-se més vàlida si paràvem compte en el caràcter poc traumàtic de la història valenciana del XV. Lestabilitat social, econòmica i fins i tot política no exempta de sordes tensions, com en una altra ocasió he assenyalat va generalment tan malament amb les introspeccions historiogràfiques com tan bé savenen aquestes amb les èpoques de dificultats, neguits i estancament que, contràriament, comporten una anàlisi del perquè de la situació present en el passat més o menys immediat, a la recerca dels errors que han suposat la delicada situació per què hom travessa. En una paraula, el particularisme valencià del XV, testimoni de lexpansió literària, sembla pretendre gairebé alegrement oblidar la pròpia història i, és clar, els lligams històrics i de tota mena que linsereixen a la Corona dAragó.
No hi és aliè possiblement lencara més gran oblit que de la figura de Jaume I i els seus successors sembla tenir-se, atès el triomf dels Trastàmara al Compromís de Casp, nova dinastia que en actes com el desterrament de Pere Belluga[19] deixa ben palès que poc té a veure amb lextingida línia de reis catalanoaragonesos, els quals ja no hi són presents per premiar els esforços historiogràfics dels seus cronistes. Davant el Casal dAragó de Muntaner ha triomfat ara el Trastàmara, i els historiadors de la Corona dAragó alguns dells italians, amb tot lavantatge renaixentista que tresoregen safanyen a cantar-ne les glòries, des de la biografia de Ferran I dAntequera, de Valla,[20] a laportació de Lucio Marineo Sículo, amb Ferran II el Catòlic.[21]
Els escassíssims cronistes valencians queden ara reduïts a aspectes interns, a diaris que no eren gaire apreciats a lèpoca, com és el cas del ja citat Dietari del Capellà, però que tanmateix es mouen, són història. Perquè són aquests esdeveniments interns, quasi oblidats en base a la brillantor del particularisme valencià, els que al final provoquen, per bé que lentament, lesquerdament de lespectre sòcio-econòmic i polític del regne. I no és casualitat que només després que lactuació Trastàmara, des dAlfons el Magnànim a Ferran el Catòlic, haja suposat un veritable gir copernicà respecte de la política molt més autònoma dèpoques anteriors,[22] sigui estampada en 1515 la col·lecció de tots els privilegis de la ciutat de València, des de la Conquesta fins al rei Catòlic, recopilats en lAureum Opus, com a símbol polític dun intent de tornar a les fonts per tal de frenar els abusos.