Però amb una particularitat: que ací només interessa la conquesta de València, i la narració comença amb la reunió de Jaume I i Balasc dAlagó, i acaba amb lentrada victoriosa del Conqueridor a la capital del regne. El particularisme del municipi valencià, palesat en el text de lAureum Opus, no solament havia mutilat la crònica de Jaume I, tot expurgant allò que no tenia res a veure directament amb la conquesta, sinó que àdhuc havia prescindit de les campanyes valencianes també al sud del Xúquer, òbvia exageració només explicable per linterès en la història local duna corporació local.
LA IRRUPCIÓ DE LA HISTÒRIA ERUDITA: JAUME I I ELS CRONISTES VALENCIANS
Però aviat aquest defecte havia de ser esmenat tant per la publicació a València, a mitjan segle XVI, de la primera i única impressió del Libre dels feyts, que va tenir vigència fins el Vuit-cents,[24] com per la florida dels cronistes valencians, els quals, des de Beuter, es plantegen la realització duna història general de València que abrace des dels orígens del país fins si els és possible, per raons de la immensitat del treball emprès o de la limitació de llurs vides al passat més immediat del moment en què escriuen. La història amb càrrega erudita, no exempta de llegendes i mites, arribava al país en el moment en què aquest ja era una pàl·lida ombra del que fou. I arribava havent perdut en el camí la modalitat dexpressió natural a la seva pròpia història: el català, el qual, per raons de mercat força vegades esgrimides, o per interessos polítics de cara a la monarquia autoritària dels Àustries, plenament arrelada a la Meseta, hi era substituït per la llengua castellana.
A linici de la decadència pren força, doncs, la historiografia valenciana, la qual, en menys dun segle, intenta assumir la pròpia història, però més en la línia de la curiositat erudita dunes personalitats que en res no problematitzen lestablishment polític i cultural del moment, sinó que en tot cas lexalcen tot entroncant-lo amb les arrels dinàstiques medievals que no en les possibles derivacions pràctiques que, pel que fa a lèpoca, el context històric pugui tenir.[25] Les biografies dels nostres cronistes corroboren el que hem dit:[26] tres religiosos Beuter, Escolano i Diago i un funcionari de la monarquia Viciana, difícilment poden esdevenir quelcom més que uns benemèrits estudiosos dun passat en el qual la figura de Jaume I, fins a un cert punt ara retrobat, és lobligat precedent històric del seu món cristià.
Però per dessota dels trets similars que caracteritzen la vida i la història dels nostres cronistes, i fins i tot el concepte que del rei Jaume tenen, des de Beuter a Diago, podem detectar-hi, no obstant això, certes diferències que saguditzen més entre els dos primers, Beuter i Viciana, i els darrers, Escolano i Diago.
El fet que lobra historiogràfica de Beuter siga realitzada entre 1538-1551, ben poc abans de la impressió definitiva de la de Viciana entre 1564-1566,[27] enfront de les Décadas dEscolano de 1611 i els Anales de Diago de 1613, podria potser proporcionar una primera clau en lexplicació daquestes matisacions. Els primers, i Beuter molt més que no Viciana, serien homes la producció historiogràfica important dels quals ha estat forjada durant la primera meitat del XVI, encara més permissiu per erasmista que lesperit de la Contrareforma que domina a la darreria del segle i en lambient del qual preparen les seves obres Escolano i Diago.
Però per bé que hi observem alguna influència erasmiana, en Beuter si més no, el conjunt de les obres dels nostres cronistes no permet de defensar aquest esquema (penseu que Viciana pren de vegades posicions molt dures, sobretot quan tracta assumptes recents que han afectat la seva pròpia vida, com sesdevé amb les germanies). En qualssevol dels casos, la major o menor permissivitat no sha de rastrejar tant en el tractament ideològic de la història que conten, sinó en la postura de mètode historiogràfic que adopten, de més gran rigor crític en els dos últims. I això és un deute que, com més avall posem de manifest, Escolano i Diago tenen amb Zurita, el qual marcà als seus Anales de Aragón un model que els darrers cronistes valencians seguiren.
Els primers cronistes: Beuter i Viciana
Sense la influència, com és obvi,[28] del gran cronista aragonès, amb tot, Beuter i Viciana han deixat treballs importants però de valoració molt desigual.
En el primer cas, de Beuter interessa potser més el seu caràcter de pioner que no la validesa històrica. Avui dia Beuter és un símbol, tant per ser la seva obra la primera de les grans cròniques, com per haver estat situat en la cruïlla de labandó del català a favor del castellà, tal i com ha observat Joan Fuster.[29] I en aquests trets rau la seva importància, ja que la seva història, que té el mèrit desbrossar camins, senfonsa massa voltes en el pantà de la miracleria meravellosa o no, sense una adequada crítica de fonts, perquè hi accepta tota mena de tradicions religioses. Beuter és, de tots els cronistes, qui fent-se eco de les notícies fantasioses que en aquesta matèria es troben en les narracions medievals, incloent-hi les de Jaume I, Desclot i Muntaner, les transmet íntegres als seus successors, els quals accepten, amb més o menys reserves i citant-lo moltes vegades, les explicacions donades.[30]
Per això en ell la figura de Jaume I apareix envoltada sempre dun hàlit portentós. Des del naixement fins la mort, el seu regnat és quallat de màrtirs, sants, llegendes i miracles. Tots aquests aspectes van sovint en detriment de facetes històriques que, per contra, shi troben més desdibuixades. Per això és potser Beuter el cronista que més difumina les tensions que el rei Jaume tingué durant i després de la Conquesta amb els seus rics homes aragonesos. La narració de Beuter, en fi, sinteressa, més que no a esbrinar els autèntics problemes del regnat, molts dels quals li són desconeguts, a ressaltar la figura del rei Jaume, tal i com ell mateix tingué ocasió de fer quan, requerit pels jurats valencians, hom li encomanà commemorar des de la trona el tercer centenari de la Conquesta a les festes de Sant Dionís de 1538.[31]
Perduda per a linvestigador actual, la primera part de la Crònica de Martí de Viciana, en la qual lautor havia plasmat una síntesi de la història política del regne segons les seves pròpies al·lusions de les altres tres parts, la major qualitat de Viciana no sinfereix de les pàgines que degué dedicar-hi a Jaume I, avui totalment desconegudes. És el conjunt de la seva obra el que ens permet demetre aquest judici. I són només les escasses pàgines de la tercera part dedicades a breus semblances dels reis dAragó i comtes de Barcelona, i a un estudi històrico-geogràfic de les principals viles, monestirs i ordes religiosos del regne les que ens permeten dentreveure-hi un apunt biogràfic del Conqueridor, que difícilment serveix de pal·liatiu per tal de conjecturar la gran llacuna que del regnat de Jaume I té avui el Viciana.
Perduda per a linvestigador actual, la primera part de la Crònica de Martí de Viciana, en la qual lautor havia plasmat una síntesi de la història política del regne segons les seves pròpies al·lusions de les altres tres parts, la major qualitat de Viciana no sinfereix de les pàgines que degué dedicar-hi a Jaume I, avui totalment desconegudes. És el conjunt de la seva obra el que ens permet demetre aquest judici. I són només les escasses pàgines de la tercera part dedicades a breus semblances dels reis dAragó i comtes de Barcelona, i a un estudi històrico-geogràfic de les principals viles, monestirs i ordes religiosos del regne les que ens permeten dentreveure-hi un apunt biogràfic del Conqueridor, que difícilment serveix de pal·liatiu per tal de conjecturar la gran llacuna que del regnat de Jaume I té avui el Viciana.
També per a Viciana la figura de Jaume és susceptible de tots els tòpics que, si més no des del segle XIV, circulen en la historiografia. Alt i bell en laspecte físic, valerós, vencedor, just, equànime, generós i bon cristià, són els més preciats guardons del rei,[32] sense que els rampells de còlera o venjança li serveixin de deslluïment.[33] Però lhistoriador que hi ha en Viciana, malgrat les deficiències que pugui mostrar, afegeix una novetat: la de lexcepcional conjuntura que emmarca els esdeveniments duna vida. Tot fent evidentment abstracció o per desconeixença de les contrarietats que esquitxaren el segle XIII, el Dos-cents és una Edat dor, en una autèntica premonició dallò que en múltiples ocasions la historiografia fins i tot la no gaire llunyana ha qualificat com lèpoca de la plenitud medieval, sobretot pel que fa als tèrbols temps posteriors de la cada vegada més discutible crisi de la Baixa Edat Mitjana. I per ser una Edat dor argumenta Viciana no podia el rei Jaume ser-ne una excepció, ni la Corona dAragó tenir un rei inferior a la llarga llista de personalitats papes, sants, monarques, savis amb què Viciana il·lustra el qualificatiu aplicat al segle.[34] Per primera vegada en la historiografia valenciana, a pesar de ser molts els mereixements del monarca, el major sentit crític dun historiador tot i els tòpics acceptats faria dependre, encara que providencialment, el regnat i la persona dun rei mers esdeveniments per esplendorosos que fossin de la tendència, superior, duna conjuntura.
La influència de Zurita en el desenvolupament qualitatiu de la historiografia valenciana
La publicació dels Anales de la Corona de Aragón de Zurita (la primera edició de la qual és de lany 1562, però que la definitiva, amb lampliació dalgunes matèries i amb més profusió de notes documentals, data de 1581)[35] representà una fita important, per la seva influència, en la historiografia valenciana, si més no des de dues òptiques significatives.
En primer lloc, perquè els Anales de Zurita plantegen cruament, al llarg de molts passatges, la dramàtica tensió entre la noblesa fonamentalment els rics homes aragonesos i la reialesa Jaume I i els seus successors. Així, podem afirmar, sense cap dubte, que moltes de les notícies que al principi del capítol anterior sofereixen al lector sota lepígraf del «malestar aragonès del segle XIII» es troben a Zurita, que en ocasions ha seguit gonzález Antón, en una interpretació ben emmarcada pels corrents històrics actuals. Com més ens hi endinsem, aquesta pugna, sorda o declarada, plantejada per Zurita inicialment des del regne dAragó però sense oblidar totes les àmplies ramificacions que seixamplen a València, té una riquesa de matisos que mai no copsaran els seus seguidors valencians en aquest tema: Escolano i Diago, els quals ofereixen, sobretot el primer, no gaires inspirades síntesis de la detallada narració dels Anales.
En segon lloc, la problemàtica referida hi és presentada amb tota lobjectivitat, ja provada en el gran cronista aragonès (que tant es diferencia del seu exaltat paisà Blancas)[36] i abonada, més sovint en ledició de 1585, amb les citacions de les fonts historiogràfiques i documentals que lautor hi utilitzà, fins al punt que, quan el cronista no arriba a estar convençut de la notícia i/o llegenda que narra, en descarrega la responsabilitat en la font emprada, amb el displicent comentari de «según estos afirman», o «según muy ciertas conjeturas».[37] La modalitat féu escola i crec que és a la base dels nostres dos més grans cronistes: Escolano i Diago, encara que ambdós mantenen grans diferències en el plantejament i la resolució de llurs treballs.[38]
a) La síntesi dEscolano
De decebedor podria ser qualificat el primer, dacord amb la impressió que proporciona la lectura de les pàgines inicials que dedica, en les Décadas,[39] al regnat de Jaume I, escasses en nombre i en la qualitat del contingut. Una ràpida volada sobre aquestes pàgines ens permet de veure-hi la pobresa de la major part dels vuit capítols destinats al Conqueridor, dins el tercer llibre de la primera Dècada, en què també analitza Escolano els regnats del pare i el fill del nostre rei: els dos Peres, el Catòlic i el gran.
Precedit dun capítol introductori el quart, on el cronista narra ràpidament els esdeveniments de Jaume I, des de la mort del seu pare a Muret fins al començament del setge de València, i ultima, després de la presa de la capital valenciana, la visió del seu regnat amb massa celeritat (capítols VIII-XI), solament els avatars del setge i el lliurament de la ciutat del Túria (capítols V-VII) són objecte duna atenció adequada. En aquesta destaquen no únicament els fets darmes, que gaudeixen de gran predilecció en lautor, sinó també la creació dels primers rudiments polítics lleis noves, furs... i eclesiàstics dotació de lesglésia major, nomenament del primer bisbe... del nou regne, davant dels quals Escolano detecta la protesta aragonesa.
No podem dir que ací la seva anàlisi és òptima ja que és notòria la descompensació entre les gestes militars i els aspectes político-eclesiàstics; no obstant això, ho és en relació a la mera juxtaposició dels esdeveniments precedents i posteriors al seu centre dinterès. Una mica més i el lector a penes pot assabentar-se dels problemes de la infantesa i la joventut de Jaume, de les dificultats que ja tingué aleshores amb alguns nobles aragonesos, de la conquesta de Mallorca, de linici de la campanya al País Valencià des de Morella-Borriana a la batalla del Puig. I encara que un poc més detallada, en la problemàtica dels infants per lherència dels regnes de Jaume (amb les llargues baralles dels nobles aragonesos i alguns de catalans, totes esquitxades per les notícies al voltant dels últims episodis de la conquesta valenciana), de les insurreccions musulmanes dAlazrach i els seus companys, o del matrimoni de linfant Pere amb Costança de Sicília, hi trobem a faltar el superior ofici i la mestria de Zurita, que no eclipsa en cap moment al llarg daquest estudi.[40]