Per tal de proporcionar elements danàlisi daquesta dimensió universal, lAVL organitzà, primer, un cicle de conferències i un congrés, després. El cicle de conferències: Els dijous de sant Vicent es desenvolupà entre el 27 de setembre de 2018 i el 26 de setembre de 20192. La seu de les conferències fou la Universitat de València, que les incorporà al cicle «Els clàssics a la Nau». Al llarg dun any sanalitzà la figura de mestre Vicent Ferrer des de diferents òptiques tot intentant descobrir la societat al si de la qual visqué, lentorn al qual habità a la ciutat de València, les característiques significatives i definitòries de lestructura i composició dels seus sermons i, finalment, la imatge que ha romàs a limaginari social fins lactualitat, creada fent servir els textos biogràfics i també la iconografia que ens el presenta com el predicador apocalíptic que anuncia la fi del món, acompanyat gairebé sempre pel filacteri: Timete Dominum, et date illi honorem, quia venit hora judicii eius, Apoc 14, 7.
Finalitzat el cicle de conferències, el dia 16 doctubre de 2020 sinaugurava a la capella del Sant Calze de la Catedral del València el congrés Vicent Ferrer: projecció europea dun sant valencià. Lacte fou presidit per Emilio Aliaga Girbes, degà del capítol de la Catedral, per Ramon Ferrer Navarro, president de lAcadèmia Valenciana de la Llengua i pel prof. Albert G. Hauf i Valls, en representació del comitè organitzador. El congrés es posà en marxa amb la conferència inaugural: Sant Vicent Ferrer: Petjades duna vida itinerant, on es posaren de relleu tots els aspectes més rellevants de la vida de mestre Vicent Ferrer actuant com a marc de referència per a aquella reunió científica. Finalitzada aquesta primera conferència sinaugurà al museu de la Catedral lexposició Vicent Ferrer: un predicador de la tardor medieval, en la qual els participants pogueren contemplar els manuscrits amb sermons de sant Vicent Ferrer (sermonari valencià, la quaresma de 1413, sermones de sanctis, i un volum amb sermones dominicales), acompanyats, entre altres materials bibliogràfics i documentals, per lexemplar de la Bíblia vulgata que, segons anotacions internes, utilitzà mestre Ferrer per enllestir les seues homilies. Es tractava de materials tots ells conservats a larxiu capitular i també sexposà el manuscrit de sermons de mestre Ferrer conservat a lesglésia parroquial dAiora. La sala Duc de Calàbria de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, exposà els manuscrits i impresos conservats a la Biblioteca Històrica de la Universitat, destacant-hi els dos volums duna Bíblia parisina, obsequi de Benet XIII, acompanyada entre altres per les primeres edicions incunables de sermons, com ara la de Heinrich Quentel de Colònia. El Reial Col·legi i Seminari del Corpus Christi permeté que poguérem contemplar el manuscrit de la predicació castellana, i el Convent del Predicadors aportà el manuscrit original amb la biografia del pare J. Teixidor.
Les activitats del congrés es traslladaren a la Universitat de València, concretament a lAula Magna on es desenvoluparien totes les conferències fins la cloenda el 18 doctubre. Leix vertebrador de totes les ponències fou, com no podia ser altrament, la predicació de mestre Vicent, activitat que el convertí en personatge notable. Per tal de contextualitzar el desenvolupament daquesta activitat itinerant el prof. Alfonso Esponera (El oficio del predicador en san Vicente Ferrer), tot utilitzant els mateixos sermons de sant Vicent, dona resposta a dos qüestions molt significatives, la primera com entenia mestre Vicent la seua activitat pastoral, i, la segona, com lexercí. El prof. Carlo Delcorno (Vicent Ferrer e la predicazione medievale) en descobreix la novetat de les seues homilies tot atenent la temàtica i les estratègies retòriques emprades per tal de construir el sermó; els evangelis i la narració hagiogràfica de les vides de sants li serveixen per transmetre el seu missatge apocalíptic, invitant la correcció dels costums tot atenent la proximitat de la fi del món. Sent tan important com fou la predicació, lOrde de sant Domenec tingué una cura molt especial preparant els missatgers de la paraula de Deu, Luciano Cinelli en descobreix lambient intel·lectual i destudi al si del qual es formà Vicent Ferrer (I Domenicani e lo studio).
Una de les temàtiques cabdals relatives a la predicació vicentina està íntimament lligada a la transmissió textual dels sermons i les edicions manuscrites elaborades a partir de les reportacions. En aquest context, el prof. Tomàs Martínez Romero (Notes sobre la Bíblia i el Salteri dels (post)reportadors dels sermons vicentins) analitza les fonts utilitzades per aquells que enllestiren les versions manuscrites definitives dels sermons, proporcionant claus que ens aproximen a la que podria ser la seua biblioteca ideal.
En un congrés dedicat a sant Vicent Ferrer hom no podia defugir lestudi de la llengua que feia servir el dominic valencià en les seues homilies. Així el prof. Franco Morenzoni (Problèmes linguistiques et intercompréhension: quelques remarques à propos de la prédication à la fin du Moyen Âge) analitza la relació existent entre el llatí i les llengües vernacles, tot fent servir les recomanacions dels tractadistes de la predicació, atès que el públic no entenia llavors el llatí eclesiàstic. El sermó encara que començava amb una citació bíblica que el predicador convertia en tema, recorria a les llengües romàniques per tal dexplicar el contingut del missatge bíblic i aleshores aquesta circumstància obria la porta a una espècie de babel com proven algunes reportacions. Analitzant les llengües de la predicació, no sha doblidar que el testimoni que conservem de la seua exposició oral és un testimoni escrit i, necessàriament, mediatitzat pels interessos de qui escriu; caldria, a més a més, recordar que la comprensió del sermó no resideix, únicament i exclusiva, en la llengua que feia servir lorador, els mecanismes de comprensió dels oients bascularien entre la llengua, el context i el contingut. Dos ponències abordaren el tema de la llengua del predicador tot utilitzant com a fonts els propis sermonaris: el prof. Antoni Ferrando (La poliglòssia en la predicació de sant Vicent Ferrer), proposa que, tot i les reserves dalguns estudiosos, «lanàlisi textual daquests trets permet deduir quines van ser les llengües que va utilitzar en els sermons que va predicar pels diversos països de lEuropa occidental que va recórrer»; i el prof. Jordi Colomina (Les llengües dels sermons vicentins), qui emfasitzà la varietat lingüística que transmeten els manuscrits. Tanmateix, no podem oblidar-nos que aquests manuscrits transmeten la llengua del reportador i sols de manera indirecta, segons el seus interessos, podem aproximar-nos a la llengua del predicador. El procés de canonització emfasitzà la idea de la pluralitat lingüística del dominic, nogensmenys hom ha désser conscient que el procés de canonització construeix una realitat a propòsit de les dots lingüístiques del dominic valencià basades més en el text dels Fets del Apòstols 2, 1, que no pas en la realitat. La estreta relació que lliga la poliglòsia defensada per Ranzano amb el passatge bíblic citat en resulta força eloqüent.
Amb certa freqüència hom ha presentat la predicació com una espècie de performance, on els espais, la gestualitat i la paraula potent del predicador contribueixen decididament a presentar-la quasi com un espectacle, comprensible perquè sinsereix en el cicle litúrgic que ajuda a qui escolta a copsar el missatge exposat. La ponència de la prof. Marie Anne Polo de Beaulieu [La prédication comme performance aux derniers siècles du Moyen (Age13e-15e siècles)] en proporciona força elements per reflexionar-hi, sense oblidar-sen de la voluntat pedagògica del predicador. Moltes foren les estratègies que féu servir Vicent Ferrer per tal de captivar el seu auditori, la gestualitat, les onomatopeies, i tantes altres, entre les que no hem doblidar el recurs a les rialles, com ho posen de relleu, especialment, els sermons predicats en valencià. La prof. Sophie Delmas (Parler de rire et pour rire dans les sermons médiévaux, des exempla aux recueils de Distinctiones) descobreix com els predicadors shi referiren i diferencien en el riure entre un de bo i altre de dolent.
Amb certa freqüència hom ha presentat la predicació com una espècie de performance, on els espais, la gestualitat i la paraula potent del predicador contribueixen decididament a presentar-la quasi com un espectacle, comprensible perquè sinsereix en el cicle litúrgic que ajuda a qui escolta a copsar el missatge exposat. La ponència de la prof. Marie Anne Polo de Beaulieu [La prédication comme performance aux derniers siècles du Moyen (Age13e-15e siècles)] en proporciona força elements per reflexionar-hi, sense oblidar-sen de la voluntat pedagògica del predicador. Moltes foren les estratègies que féu servir Vicent Ferrer per tal de captivar el seu auditori, la gestualitat, les onomatopeies, i tantes altres, entre les que no hem doblidar el recurs a les rialles, com ho posen de relleu, especialment, els sermons predicats en valencià. La prof. Sophie Delmas (Parler de rire et pour rire dans les sermons médiévaux, des exempla aux recueils de Distinctiones) descobreix com els predicadors shi referiren i diferencien en el riure entre un de bo i altre de dolent.
Vicent Ferrer en les seues homilies es pronunciava no només sobre aspectes teològics i dogmàtics, també féu referència a les formes de comportament que afectaven a la societat, raó per la qual els seus sermons es converteixen en fonts de primera mà per tal daproximar-se als comportaments del conjunt social, es presenten com un gran finestral a través del qual guaitar una societat en la seua integritat. De totes les possibles recerques hom privilegià la que explicava el posicionament del dominic en relació amb els jueus i musulmans. La prof. Marina Montesano (Musulmani ed ebrei nella predicazione di San Vincenzo Ferrer) estudia el pensament de mestre Ferrer en relació amb els dos grups religiosos i fins a quin extrem aqueix condicionà les actuacions ordenancistes de les autoritats.
Un episodi singular de la vida de Vicent Ferrer el constituí el Cisma dOccident i, especialment, afectà a la seua trajectòria personal. El comportament canviant fou estudiat pel prof. Paul Brnard Hodel (Saint Vincent Ferrier et le Schisme dOccident). Des de bon començament ell prengué partit a favor de lobediència avinyonesa com ho proven entre altres coses el tractat De moderno ecclesiae schismate així com lamistat que el vinculà molt estretament amb el llegat pontifici Pedro de Luna. Certament la seua posició anà modificant-se segons avançaven els esdeveniments. De bon començament, defensà, de forma vehement, la legitimitat dAvinyó front a lopció romana; als sermons shi troben moltes ocasions on ell es pronuncià a favor del papa Lluna, nogensmenys en diverses ocasions intentà que renunciara a la tiara pontifícia, a la fi, però, com que no shavia aconseguit publicà la substracció de lobediència per part de la Corona dAragó el 6 de gener de 1416. En ocasions presenta la divisió de lesglésia com el preludi de ladveniment de la fi del món. El prof. Gian Lucca Potestà (Vicent Ferrer e lAnticristo) analitzà la posició de mestre Ferrer que feia coincidir aqueix amb la vinguda de lanticrist que Vicent Ferrer explicà en la lletra que dirigí a Benet XIII des dAlcanyis el 27 de juliol de 1412 titulada De tempore antichristi et fine mundi. A tall de cloenda, el prof. Hauf i Valls (El misteri eucarístic i la celebració de la missa en la predicació vicentina) en reconstrueix el posicionament eucarístic de Vicent Ferrer resseguint les petjades i indicis que hom troba als sermons i altres textos escrits pel dominic.
El lector es troba a les seues mans el fruit textual daquells tres dies intensos en els quals es congregaren a la ciutat de València un nombre important destudiosos tant de la predicació medieval com de la figura de Vicent Ferrer. Ara hom podrà gaudir-ne de les diverses aproximacions recollides, en el benentès que aquest és un dels viatges possibles que podem practicar analitzant la predicació de Vicent Ferrer. La seua polièdrica activitat en permet practicar molts més, les possibilitats són infinites.
1 Philip DAILEADER, La vida i el món de sant Vicent Ferrer. Religió i societat en lEuropa baixmedieval. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua Universitat de València, 2019.
2 Els conferenciants participants foren: Joan Francesc Mira (Acadèmia Valenciana de la Llengua), Rafael Narbona Vizcaíno (Universitat de València), Amadeo Serra Desfilis (Universitat de València), Xavier Renedo (Universitat de Girona), Josep Antoni Aguilar (Universitat Catòlica de València), Josep Antoni Ysern Lagarda, (Universitat Nacional dEducació a Distància), Carme Arronis Llopis (Universitat dAlacant), Mª Luz Mandingorra Llavata (Universitat de València), Mateu Rodrigo Lizondo (Universitat de València), Albert Toldrà i Vilardell (Universitat de València), i Òscar Calve Mascarell (Universitat de València).
ACTES DEL CONGRÈS
Hans Holbein el vell, Altar major de lesglèsia dels Dominics de Frankfurt (detall). Frankfurt an Main. Städel Museum.
Sant Vicent Ferrer: petjades duna vida itinerant
Landmarks in Vincent Ferrers itinerant life
Francisco M. Gimeno Blay
Universitat de València
http://orcid.org/0000-0002-4883-2960-0000-0002-4883-2960
Resum: Entre el 22 de novembre de lany 1399 i el 5 dabril de 1419 Vicent Ferrer desenvolupà una intensa activitat pastoral visitant una part important de lEuropa occidental. Tot al llarg daquells anys predicà invitant a la correcció dels costums davant la proximitat de la fi del món, que ell considerava que arribaria aviat; participà, igualment, en la solució dels esdeveniments polítics més importants daleshores: el compromís de Casp i el Cisma dOccident.
Paraules clau: Sant Vicent Ferrer, Predicació medieval, Compromís de Casp, Cisma dOccident.
Abstract: Between November 22nd 1399 and April 5th 1419, Vincent Ferrer fervently preached in different parts of Western Europe. Persuaded that the end of the world was drawing near, he urged his followers to mend their errant ways. He also played a key role in the solution of important political conflicts, such as the Great Schism or the Succession to the Throne of Aragon, which was solved by means of the Agreement eventually reached in Caspe. Keywords: Saint Vincent Ferrer, medieval preaching, Great Schism.
1. «UT POSSET PREDICARE VERBUM DEI SICUT ARDENTER CONSUEVERAT ET FREQUENTER»
El 27 de juliol de 1412, des dAlcanyís, Vicent Ferrer adreçà una lletra al papa Benet XIII on esposava la seua opinió a propòsit de la vinguda de lanticrist i de ladveniment de la fi del món1. En la descripció que en feia de la seua curació miraculosa concretava que a la capçalera del seu llit se li aparegué Crist flanquejat per sant Domènec i sant Francesc. Ell, de bon començament, pregà Déu per la seua sanació; nogensmenys supeditava tot a la possibilitat de continuar predicant com safanyà a explicar amb les següents paraules: «ut posset predicare verbum Dei sicut ardenter consueverat et frequenter» (Ferrer, 2006: 559), emfasitzant que fins aquell moment ho havia acostumat a fer de forma apassionada, vehement, i freqüent, tal vegada amb caràcter regular. Ara be, tot fa pensar que des daleshores, lactivitat pastoral esdevingué frenètica com ho proven abastament alguns testimonis, com ara la lletra que dirigí al general dels Dominics des de Ginebra el 17 de desembre de lany 1403, en la qual li comunicava que feia dos o tres homilies per dia: «quotidie me oportuit circumfluentibus undique populis predicare, et frequentissime bis in die, necnon et ter aliquando» (Hodel, 2006: 200). Tot seguint el seu relat, hauria estat el mateix Crist qui de forma manifesta li invitava que, seguint el model dels sants mencionats, es dediques a predicar per tot el món apostòlicament: «manifeste innuebat mentaliter eidem religioso infirmo, quod ipse iret per mundum apostolice predicando quemadmodum predicti sancti fecerant» (Ferrer, 2006: 559). La missió daquelles prèdiques havia de ser lanunci de la vinguda imminent de lanticrist i de la fi del món, i, com a conseqüència, la necessària i urgent conversió i correcció dels costums. Lany 1412, mestre Vicent ja havia travessat diverses contrades de lEuropa occidental, la qual cosa li permeté conèixer personalment i de visu les diferents tradicions culturals i organitzacions socials existents; fins el 5 dabril de 1419 encara duria a terme altres viatges que li posarien en contacte amb altres regions i països. En realitat, fa la impressió que Vicent Ferrer havia fet seu el missatge evangèlic, concretament: «Aneu a tots els pobles i féu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de lEspèrit Sant», Mt 28,19; o també: «Els digué: Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de levangeli a tota la humanitat», Mc 16,15, entre molts daltres que hom pot localitzar a la Bíblia i que ressonarien amb tota seguretat constantment entre els seus pensaments, com, per exemple, en: