1. «UT POSSET PREDICARE VERBUM DEI SICUT ARDENTER CONSUEVERAT ET FREQUENTER»
El 27 de juliol de 1412, des dAlcanyís, Vicent Ferrer adreçà una lletra al papa Benet XIII on esposava la seua opinió a propòsit de la vinguda de lanticrist i de ladveniment de la fi del món1. En la descripció que en feia de la seua curació miraculosa concretava que a la capçalera del seu llit se li aparegué Crist flanquejat per sant Domènec i sant Francesc. Ell, de bon començament, pregà Déu per la seua sanació; nogensmenys supeditava tot a la possibilitat de continuar predicant com safanyà a explicar amb les següents paraules: «ut posset predicare verbum Dei sicut ardenter consueverat et frequenter» (Ferrer, 2006: 559), emfasitzant que fins aquell moment ho havia acostumat a fer de forma apassionada, vehement, i freqüent, tal vegada amb caràcter regular. Ara be, tot fa pensar que des daleshores, lactivitat pastoral esdevingué frenètica com ho proven abastament alguns testimonis, com ara la lletra que dirigí al general dels Dominics des de Ginebra el 17 de desembre de lany 1403, en la qual li comunicava que feia dos o tres homilies per dia: «quotidie me oportuit circumfluentibus undique populis predicare, et frequentissime bis in die, necnon et ter aliquando» (Hodel, 2006: 200). Tot seguint el seu relat, hauria estat el mateix Crist qui de forma manifesta li invitava que, seguint el model dels sants mencionats, es dediques a predicar per tot el món apostòlicament: «manifeste innuebat mentaliter eidem religioso infirmo, quod ipse iret per mundum apostolice predicando quemadmodum predicti sancti fecerant» (Ferrer, 2006: 559). La missió daquelles prèdiques havia de ser lanunci de la vinguda imminent de lanticrist i de la fi del món, i, com a conseqüència, la necessària i urgent conversió i correcció dels costums. Lany 1412, mestre Vicent ja havia travessat diverses contrades de lEuropa occidental, la qual cosa li permeté conèixer personalment i de visu les diferents tradicions culturals i organitzacions socials existents; fins el 5 dabril de 1419 encara duria a terme altres viatges que li posarien en contacte amb altres regions i països. En realitat, fa la impressió que Vicent Ferrer havia fet seu el missatge evangèlic, concretament: «Aneu a tots els pobles i féu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de lEspèrit Sant», Mt 28,19; o també: «Els digué: Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de levangeli a tota la humanitat», Mc 16,15, entre molts daltres que hom pot localitzar a la Bíblia i que ressonarien amb tota seguretat constantment entre els seus pensaments, com, per exemple, en:
Nostre senyor Déu Jesuchrist, quan sen volgué muntar alt al cel, donà una regla tal als apòstols, dient: «Euntes in mundum uniuersum, predicate Euangelium omni creature» (Mar., ultº caº). Ara, notat bé les clàusules; diu axí: «Vosaltres, apòstols, anats per tot lo món», quasi que volgués dir: «No vullats estar molt en les ciutats, viles ne castells, mas anats de loch en loch, de vila en vila». Sabeu per què? Yo·us ho diré: aquells qui han a preycar, axí com yo, si estan molt en una ciutat, han mester cambra, e ses necessitats, e alguna amistança, e és los turbació; e per fugir a açò, «ite, euntes pro utilitate mundi», car si aquells qui prediquen no estan sinó en una vila, els altres, què faran? No seran il·luminats. Serie bona cosa que·l sol, quan hix de matí que no pugàs més alt? No, per ço que no porie il·luminar tot lo món: «Docentes fidem qui debent credere». Aprés, escalfant-lo en devoció; aprés en fruyt de penitència; e açò dix Jasuchrist: «Euntes, docete», etc. (Ferrer, 1934: 55-56).
I més concretament: «Quant los apòstols volgueren anar a preycar, partiren-se lo món: sent Pere en Achaya, Anthiochia e Roma; sent Berthomeu en Índia; sent Jachme major en Spanya, etc.; mas, sent Pau tot lo món» (Ferrer, 1934: 57-58). I mestre Vicent, entre altres ocasions, en el sermó de la Fèria VI després de la terça domínica de Quaresma «Domine, video quia propheta es tu», Io 4, 19 (pronunciat el divendres 31 de març de 1413) recordava:
Vosaltres, preycadós, llevats los ulls e mirats que la gent es inclinada a penitència: lo preycar ha nom «sembrar» quant es a la obra: Semen est verbum Dei (Luce, viii.°), e es-se seguar quant es fan lexar peccats. David, en lo psalm «In convertendo»: Euntes ibant et flebant; los anants, anaven e ploraven, gitants la sua lavor; venientes, venient portantes manipulos suos: euntes ibant; anant a la mort, devem anar millorant-se tots temps. Si van corporalment per lo mon, devem anar preycant e plorant, escampant la lavor; gran fet es, com aquell que sembra, regua: Euntes ibant et flebant, mittentes semina; venientes, venient portant cascú son manoll; tantes animes com havia convertides, tants manolls porta venints a la gloria, portantes manipulos suos. Tots quants se seran convertits, tots se ajustaran e tendran per capità de aquell tal preycador»(Sanchis Sivera, 1927: 164);
evocava, finalment, en el sermó: «Deus visitavit plebem suam», corresponent a la Feria V després de la quarta domínica de Quaresma (dijous 6 dabril de 1413) «com Jhesu Christ, en sa vida, ans de la sua passió, anás preycant de ciutat en ciutat» (Sanchis Sivera, 1927: 197).
Del relat identificat com la «visió dAvinyó» es poden individualitzar alguns dels trets definitoris del tarannà vital de mestre Vicent. Els verbs, ire i praedicare, duna part, i els adverbis, ardenter i frequenter, de laltra, delimiten un cercle a linterior del qual es desenvolupà el projecte personal i vital del dominic valencià. Ens descobriran la idiosincràsia daquest predicador de lautumne medieval. El primer infinitiu, ire, és el que en recorda lactivitat viatgera duta a terme per mestre Ferrer al llarg de tota la seua vida; aquest itinerari vital fou acompanyat sempre per la paraula, la predicació, que el dominic valencià feia servir per tal dinstruir els fidels, per evangelitzar-los, per fer-los partícips del missatge evangèlic2. Ell mateix ho explicava al sermó: «micae cadebant de mensa divitis», Lc 16, 21, pronunciat el dissabte posterior al primer diumenge després de la Trinitat, on contraposa els llecs als eclesiàstics tot atenent la seua instrucció, la seua paraula com intermediari cultural garantia la disseminació del missatge evangèlic; les seues raons ho explicaven amb nitidesa:
Mas, vosaltres, llechs, no podeu mengar de aquesta vianda, sinó los mestres en theologia e los grans clergues e bachellers, e vosaltres no, per ço com no sabeu entendre la Scriptura; e açò dix David (psalm cxxviiº Beati omnes): «Filii tui sicut nouelle oliuarum in circuitu mense tue». Axí, aquells qui entenen la santa Scriptura, han plaer de legir en aquella; mas, vosaltres, llechs, qui no sabeu legir, menjau de les miques que cahen de aquesta mesa sapiencial» (Ferrer, 1934: 29).
Les seues paraules serviren per organitzar els seus sermons vertebrats mitjançant diverses autoritats, entre les que cal recordar les bíbliques, que constituïen lesquelet de la homilia començant pel propi tema, els pares de lesglésia, els textos hagiogràfics, i, finalment, les referències constants a la vida quotidiana. A més a més, com descobreixen algunes intervencions, homilètiques i daltres, degué désser un personatge vehement com ell mateix es qualifica emprant ladverbi ardenter referit a la seua predicació. Així, doncs, la predicació itinerant proclamava el missatge evangèlic fent servir la paraula, fent realitat: «La paraula vol dir això: La llavor és la paraula de Déu», Lc 8, 11.
La vida de Vicent Ferrer fou, sense més, una vida itinerant. Dençà que professà com a frare dominic el seu destí el forçà a caminar. Tot començà lany 1368, quan el capítol provincial celebrat a Tarragona lassignà al convent de Barcelona com estudiant al Studium naturarum (Gómez García, 1997: 260); lany següent el capítol provincial de Barcelona lassignava al convent de Lleida per tal de continuar el mateix estudi (Gómez García, 1997: 272). Després seguirien les assignacions a Lleida com a lector de Lògica, els anys 1370 i 1371; a Barcelona per estudiar Teologia els anys 1372, 1373; en 1375 el capítol provincial de Manresa el destinà a Barcelona com a lector de Filosofia i, finalment, lany 1376 el capítol provincial de Calatayud lassignà a Tolosa del Languedoc per estudiar Teologia (Garganta Forcada, 1956: 22). Aquest periple vital estigué destinat a la seua formació intel·lectual, la qual aconseguiria en diversos indrets. Finalitzat aquest període, es veié immers en altres desplaçaments i trasllats, com ara acompanyant a Pedro de Luna, delegat pontifici, entre altres. Voldria recordar, finalment, la seua anada i estada a la ciutat dAvinyó durant tot el temps que fou confessor de Benet XIII, és a dir entre 1394 i 1398, període del qual la Biblioteca Històrica de la Universitat de València en conserva una Bíblia glossada, en dos volums, de la segona meitat del segle XIII, que el Papa Luna regalà a mestre Vicent com ho recorda la nota de propietat:
Ista Biblia glosata et postillata per dominum Hugonem cardinalem est fratris Vincentii Ferrarii ordinis predicatorum in sacra pagina magistri, quam sibi dedit sanctissimus in Christo pater dominus Benedictus papa XIIIus, dum esset confessor suus3.
Ara bé, lactivitat viatgera esdevingué frenètica a partir de 1399, una vegada que obtingué el nomenament de legatus a latere Christi, legació que ell mateix recordà en sengles ocasions, com ara en un sermó predicat el dia de santa Cecilia, on menciona el moment en el qual començà a predicar, és a dir el 22 de novembre de lany 1399 (Garganta Forcada, 1956: 37). Heus ací les seues paraules:
En sancta mare Església, huy se fa offici de una gloriosa verge màrtir madona sancta Sicilia (sic) e de aquella vull preycar, no per rahó general, tan solament en quant es verge e màrtir, mas encara per rahó special, que per tal dia con huy jo començí a preycar per lo mon e publiquí ma legació a latere Christi, e per que ella me ha fetes moltes gràcies, per ço no la vull jaquir de preycar (Chabás, 1995: 293).
Molt interessants es revelen altres referències a la seua legació apostòlica atès que en aquestes ocasions fou encomanada a lapòstol sant Pau, com es llegeix a lepístola que dirigí a Benet XIII el 27 de juliol de 1412 «Apostolus Paulus, post sue predicationis euvangelice, ymo et legationis apostolice a latere Christi sibi comisse plurimos annos» (Ferrer 2006: 552; Ferrer, 2019: 1234)4; o també al sermonari dAvinyó on les trobem referides als altres apòstols, com ara sant Pere5. Vicent Ferrer no dubtà pas dequiparar-se a ells, presentant-se com un deixeble de Crist, com féu quan de forma retòrica es preguntava qui era el vertader pontífex i ell mateix responia: «Et si vultis scire quis sit verus papa de hiis tribus, dico vobis quod papa Benedictus de Luna, quia scio per graciam Dei aliquid in negocio, et crediderunt de duobus papis facere unum et fecerunt tercium, et sic habemus tres papas»6. No ens ha de meravellar gens aquesta comparació, ja que la butlla de canonització donada a Sant Pere de Roma, el primer doctubre de lany 1458, primer del pontificat de Pius II, el presenta com làngel de lApocalipsi anunciant el judici final: «quasi alterum angelum volantem per coeli medium, pronuntiandum, evangelizandumque sedentibus super terram» (Esponera Cerdán, 2005: 450); de la mateixa manera, per als testimonis del procés de canonització fou un gran predicador, afirmant, en ocasions, que des de lèpoca apostòlica no hi havia hagut altre semblant7. Aquesta és la opinió, entre altres, de Joan Rei, prevere, capellà de lesglésia metropolitana de Tolosa de Languedoc8, el qual havia escoltat que larquebisbe de Tolosa havia dit:
Et recordatur ipse testis loquens dici audivisse a dicto reverendissimo patre in Christo domino Dominico, tunc archiepiscopo tholosano, quod a morte citra beati Petri apostoli non surrexit maior neque fuerat excellentior predicator verbi Dei, prout ipse idem dominus tholosanus qui erat maximus theologus dixit se credere9.
Litinerari missioner de mestre Ferrer es pot reconstruir solament de forma parcial, perquè, tot i el temps transcorregut, no en disposem encara duna edició crítica dun diplomatari el més complet possible que permetria localitzar el personatge en les coordenades històriques i en els moments concrets de la seua vida. Sha publicat recentment litinerari corresponent als anys 1408-1416 (Riera i Sans, 2013). Manquen, però els primers anys, entre 1399 i 1408, duna banda, i de 1416 fins 1419; nogensmenys disposem de materials suficients per resseguir les petjades del dominic arreu Europa. Pel que fa a la primera part disposem de les informacions que proporciona la lletra que dirigí des de Ginebra al general dels Dominicans, mencionada anteriorment, on refereix les contrades europees que havia visitat fins el moment: Lombardia, Saboia, Friburg de Suïssa. Comunicà al Prior general que, com en anteriors ocasions, havia estat invitat, per les autoritats religioses o civils, a predicar en la Lombardia: «ad requestas et rogamina multorum, tam verbo quam scripto, transiui in Lombardiam, ubi continue predicaui per annum et mensem in cunctis ciuitatibus, uillis et castris uestre obedientie» (Hodel, 2006: 201), en el marquesat de Monferrato en el Piamont: «in dominio Marchionis Montisferrati» (Hodel, 2006, 201), en el Delfinat, o en la diòcesi de Lausanne convidat a predicar-hi pel mateix bisbe: «ipsemet episcopus lausanensis bene per duas, uel tres dietaas uenit ad me humiliter obsecrando ex corde quod suam diocesim uisitarem» (Hodel 2006: 203). Altres testimonis, com ara la predicació de la Quaresma de 1404 a Friburg, la missió de Mallorca, entre els mes de setembre de 1413 i el mes de gener de 1414, enriqueixen considerablement el nostre coneixement sobre la dimensió històrica de mestre Ferrer així com la seua activitat pastoral.
Vicent Ferrer, nogensmenys recordava sovint en algunes ocasions la seua predicació itinerant. Heus ne ací alguns exemples: «cum ego predicarem in Lombardia prima vice, modo iam sunt 9 anni completi» (Ferrer 2006: 560); «En Saboia, en un castell en les festes de Nadal, predicava jo, i hi eren el comte i la comtessa, i prediquí en una gran sala Item a Reus, prop de Tarragona, el cadafal es trenca i no féu mal a ningú. Item a Nules, prop de València, se nentrà bona partida del cadafal, Item a Xinxilla altre perill molt gran. Perquè en el meu cor quan he a predicar defora lesglésia estic amb paor, i en lesglésia, no. Així no us meravelleu per què faig la creu abans: quia hoc contra signum nullum stat periculum» (Sanchis Sivera, s.a.: 70-71).
En diversos moments el dominic valencià ha fet esment a la necessitat de estar contínuament en moviment, de viatge: «Havem doctrina, nosaltres preycadors, que no deuem tots temps estar en una vila, mes anar de loch en loch, predicare evangelium» (Ferrer, 1932: 32); així com dels guanys que sobtenen entrant en contacte amb altres persones, com explicà en la epístola sobre lanticrist: