En diversos moments el dominic valencià ha fet esment a la necessitat de estar contínuament en moviment, de viatge: «Havem doctrina, nosaltres preycadors, que no deuem tots temps estar en una vila, mes anar de loch en loch, predicare evangelium» (Ferrer, 1932: 32); així com dels guanys que sobtenen entrant en contacte amb altres persones, com explicà en la epístola sobre lanticrist:
Nam mihi, per mundum predicando discurrenti per diversas regiones et provintias, regna, civitates, villas et castra, frequenter occurrunt diversse persone devote et spirituales, narrantes et referentes certitudinaliter de tempore antichristi et fine mundi diverssimode et multipharie, suas revelationes iuxta ea que dicta sunt unanimiter concordantes (Ferrer, 2006: 561).
2. ACOMPANYAT PEL VERBUM ÆTERNUM
En tots els viatges estigué acompanyat per la paraula. La seua iconografia no ha descurat aquest símbol potent que formà part del tarannà de mestre Vicent i que lacompanyà tota las seua vida. Les representacions iconogràfiques posteriors a la seua mort ens el presenten acompanyat dun llibre. Unes vegades el llibre apareix tancat amb brotxes, i exhibint una enquadernació, potser, de vellut o cuiro de color vermell, com el pintà Joan Reixach, ca. 1460, en la taula que custodia el museu de la catedral de València (Calvé Mascarell, 2016: figura 48); es tracta en aquesta ocasió dun llibre de petit format, transportable i consultable in itinere, onsevulla que es trobara predicant o, fins i tot, desplaçant-se dun lloc a un altre. No es pot endevinar quin és el contingut, encara que podem presumir que es tracta duna Bíblia. No resulta inversemblant la hipòtesi donat que era el llibre per excel·lència i un mestre en teologia no podia prescindir-ne, a més a més Vicente Ferrer es refereix a ella en moltíssimes ocasions als seu sermons; tanmateix encara que el pintor ens priva de conèixer el contingut del llibre, tot permet pensar que es tracta duna bíblia de butxaca, tot utilitzant lexpressió dels col·legues francesos amb la qual al·ludeixen a la versió parisenca de la Biblia (45/50 línies, amb les epístoles de sant Jeroni ad Paulinum i a Desideri-, i les interpretationes nominum hebraicorum). LArxiu Capitular valencià ha conservat un exemplar daquesta versió de la Bíblia amb una nota, encara que posterior, que recorda que va pertànyer a Vicent Ferrer: «Hanc Bibliam portabat secum divus sanctus Vincentius Ferrer in qua sunt scripta quaedam scholia»10.
Freqüentment, el llibre es presenta obert al públic per tal que aquest llegisca el missatge evangèlic corresponent. En aquest sentit, el retaule de la Verge amb el Nen i Sant Vicent de Pedro García de Benabarre11 pintat entre 1456 i 1460, el llibre obert permet llegir el missatge apocalíptic que formà part de la iconografia de sant Vicent: «Timete Deum et date illi honorem quia venit hora iudicii eius», Ap 14, 7, passatge bíblic que Vicent Ferrer no utilitzà mai com un tema en les seues predicacions, com es pot comprovar en el cens de temes predicats publicats per J. Perarnau i Espelt (Perarnau i Espelt, 1999); conclou el text del llibre amb el nom del dominic: «Santus Vincencius or[]». El mateix text es troba en moltes altres representacions en les que apareix el llibre obert tot esperant que lespectador-lector siga capaç de llegir-lo, com sesdevé en el sant Vicent, de 1455-1490, atribuït a Domenico de Michelino de la Galeria Nacional de Parma12, o el sant Vicent, de 1470-1480, del taller de los Erri en la sacristia de la catedral de Mòdena13. Més interessant, en aquest sentit, resulta el retaule de sant Vicent Ferrer de Vicent Macip, ca. 1525-1529, conservat en la catedral de Sogorb14. Aquí sant Vicente sosté en la seua mà esquerra un llibre, quasi quadrat, en el que amb capitals renaixentistes shan escrit els següents passatges bíblics: «ibunt mali in suplisium eternum: iusti autem in vitam eternam», Mt 25, 46, i «memorare ergo novissima tua, [et] in eternum non peccabis», Eccli 7, 40, tot recordant el juí final i la necessitat de corregir les actuacions humanes davant ladveniment de la fi del món. Per tal de finalitzar aquest breu recorregut pels llibres que han acompanyat les representacions pictòriques de sant Vicent Ferrer, voldria recordar la taula pintada per Giovanni Bellini, conservada en la basílica dels sants Joan i Pau de Venècia. El sant subjecta un llibre a la mà esquerra que invita a lespectador a apropar-se i llegir-lo. Si ens hi acostem, hom adverteix immediatament que no es possible llegir el text, en realitat el pintor ha dibuixat una mise en page que de lluny crea la lexpectativa de la seua llegibilitat, ens presenta la impaginació característica dels manuscrits que copiaven la Glossa ordinaria15. Vana il·lusió, doncs, ja que de prop vegem el dibuix duna pàgina sense text. Interessa, això no obstant, el dibuix que veu el lector, ja que la pàgina està escrita amb lletres gòtiques textuals de mòduls diferents. Entre ambdues sestableix una relació jeràrquica que guia al lector en el seu transitar pel text bíblic. Giovanni Bellini va saber lligar en aquest llibre dues de les eines principals utilitzades per Vicent Ferrer en la seua predicació: el text bíblic i els comentaris dels Pares de lesglésia reunits en la Glossa. Ara bé, el format gran de la Glossa ordinària, freqüentment, impedia la seua consulta in itinere, reservada principalment per consultar-la en les biblioteques amb el mobiliari ad hoc. Pel contrari, la Bíblia de butxaca, com les de la Catheriniana de Pisa (Gimeno Blay, en premsa) o la de la Catedral de València (Gimeno Blay, 1992), feien possible traslladar-se amb la seua companyia i consultar-la quan les circumstàncies així ho requerien; completaria les informacions estretes del Breviari, on trobava lectures dels Pares de lEsglésia i textos litúrgics susceptibles désser utilitzats en les seues homilies, com posa de relleu el corpus de sermons predicats pel dominic valencià.
3. PREDICARE FREQUENTISSIME BIS IN DIE, NECNON ET TER ALIQUANDO
Vicente Ferrer, tot seguint el text de la lletra endreçada al General indica que predicava dos i tres vegades al dia:
Quotidie me oportuit circumfluentibus undique populis predicare, et frequentissime bis in die, necnon et ter aliquando, imo et missam cum nota solemniter celebrare, ita quod itinerationi, comestioni, et dormitioni, et aliis pertinentiis vix mihi superest tempus (Hodel, 2006: 200).
Així doncs, el temps lliure per estudiar li resultava ben escàs per tal datendre totes les obligacions derivades i, per aquesta raó es veia forçat a preparar les seus homilies mentre caminava, potser el silenci del camí li permetria abstraures, concentrar-se i donar forma al contingut de les seues homilies. Sho feia saber al General: «quinimo itinerando oportet me ordinare sermones» (Hodel 2006: 200). Preparar-se per predicar requeria, si més no, una petita biblioteca portàtil per llegir onsevulla que fora el predicador. Vicent Ferrer explicà quins eren els llibres bàsics, fonamentals, als quals hauria de recórrer per tal de preparar les homilies. Ho explicà al sermó de la Dominica nona [post Trinitatem] in vigilia assumpcionis virginis Marie (Ferrer, 1975: 105-113 sermó LXVIII). Referint-se a la vida del religiós que circumstancialment viu fora del monestir proposa que deu dactuar com si estiguera al convent, respectant les activitats i horaris conventuals; per al viatge ha de «portar son breviari e la Biblia per preÿcar; açò és portar lo monestir ab si» (Ferrer, 1975: 109). Hem de suposar, doncs, que Vicent Ferrer viatjava acompanyat dalguns llibres que li proporcionaven el nodriment necessari per tal de confegir els seus sermons. El testimoni de «Johannes Inardi, in legibus licenciatus, judex ordinarius», en la enquesta de Toulouse, resulta força interessant al respecte. Havia sentit dir que sant Vicent «nihil possidebat nisi unam parvam Bibliam, Breviarium, Psalterium et scriptorium»16, entre altres propietats que no interessen en aquesta ocasió.
Així doncs, Vicent Ferrer acompanyat de la seua «companyia» lhem vist recórrer una part dEuropa. Estendre i difondre la paraula de Deu era el seu comés. La butlla de canonització, presentant-lo com làngel de lapocalipsi: «quasi alterum angelum volantem per coeli medium», resumia la finalitat de la seua predicació en rebatre els errors de jueus i moros: «ad iudaeorum eorundem sarracenorumque et aliorum infidelium confutandos errores», lenviaven a predicar i difondre la paraula de Deu per tot arreu, mostrant, així mateix, la proximitat de la fi del món i del judici final i el camí de la vida eterna:
pronuntiandum, evangelizandumque sedentibus super terram, tempore opportuno transmissi, ut in omnes gentes, tribus et linguas, populos et nationes verba salutis diffunderet, regnum Dei, diemque iudicii appropinquare ostenderet, et aeternae vitae semitam demostraret (Esponera Cerdán, 2005: 450).
4. PARAULA FORÇA
La veu atronadora de Vicent Ferrer no només sescoltava en espais eclesiàstics i abordant temes desglésia, esdevingué una paraula potent, força, seguint la proposta de Zumthor. Possiblement fou per aquesta raó per la qual fou lencarregat de pronunciar paraules cabdals, fonamentals en la vida medieval en ocasions dexcepció. Concretament em referisc a dos esdeveniments polítics de màxima importància com ara el compromís de Casp i el cisma dOccident. En ambdues ocasions Vicent Ferrer assumí el paper de protagonista. A Casp prengué la paraula, com a portantveu dels compromissaris en diferents moments importants. El primer a recordar fou el 17 dabril, quan els compromissaris havien de jurar com a tals comprometent-se a practicar la pesquisa per tal desbrinar quin era el candidat amb més mèrits amb independència de criteri, i no acceptant pressions. Com no podia ser altrament, celebrada la missa a la qual assistiren els compromissaris, prengué la paraula Vicent Ferrer i pronuncià un sermó fent servir com a tema: «Fiet unum ovile et unus pastor», Io 10, 16 (Gimeno Blay, 2012a). En la seua peroració exposà algunes idees que havia fet públiques Benet XIII en les lletres que dirigí al parlament del regne dAragó el mes de gener de 1412 (Gimeno Blay, 2013: 70-100), i, especialment, emfasitzà la unitat dels territoris constitutius de la Corona dAragó, front als interesses particulars afirmava la unitat en la diversitat, fent servir lordre celestial com correlat de la societat medieval. Potser aspirava a fixar lespai i els límits de la recerca que sels havia encomanada.
Després daquest matí del 17 dabril seguiren altres dos moments en els quals Vicent Ferrer tingué protagonisme i la seua veu atronaria potent entre els seus companys (Gimeno Blay, 2012: 79-86). Com que el dia 17 dabril no pogueren jurar, per raons diverses, Guillem de Vallseca ni Giner Rabassa, quan ja es pogué realitzar el jurament, Vicent Ferrer ocupà un lloc de privilegi (Gimeno Blay, 2012: 87). Ara bé, el moment cabdal salcançà durant el mes de juny. La publicació del nom del candidat elegit recaigué en Vicent Ferrer. Sen feren dos publicacions, la primera el 25 de juny en la sala de reunions habitual on es trobaven els nou compromissaris acompanyats pels sis notaris que havien de redactar el mundum de la sentència, és a dir de lacord pres per la majoria dels compromissaris, i els testimonis, entre els quals hi eren els alcaids del castell de Casp. En aquella ocasió, Vicent Ferrer rebé de mans del Bisbe dOsca el text, no redactat encara en forma, amb el tenor de la sentència i el llegí en veu alta davant dels assistents. Finalitzada la lectura de lesborrany, els notaris començarien la redacció dels instruments notarials, tres destinats als representants dels parlaments dels regnes dAragó i València i del principat de Catalunya (Gimeno Blay, 2012: 170-186; Gimeno Blay, 2013: 173-177). El dia 28 de juny, de matí, a tèrcia, després de la celebració eucarística i del sermó pronunciat per Vicent Ferrer, fent servir el tema: «Gaudeamus et exultemus et demus gloriam Deo quia venerunt nubcie Agni», Apoc 19, 7, de bell nou el dominic valencià prengué el text de la sentència, ara sí, redactat en forma, és a dir un instrumentum publicum in publicam formam redactum, amb el tenor negotii i les signatures dels sis notaris escaients, i el llegí davant el públic congregat en la plaça davant la porta principal de la església col·legiata de Casp, escena que han reconstruït diferents pintors contemporanis (Gimeno Blay 2012: 19-33; Gimeno Blay 2013: 151-163).
Ja en aquell moment gaudia Vicent Ferrer de fama com a persona justa, ponderada, com ho proclamà el parlament del Principat de Catalunya, reunit a Tortosa, tot després dassabentar-sen que Vicent Ferrer anava a ser un dels compromissaris. El parlament escriví les següents paraules:
e per conclusió e tolre tot scrúpol de sospita pot quescun pensar e indubitadament creure que Deu e la sua justícia e veritat seran certament en lo fet en lo qual entrevinrà aquella sancta persona Vicenç Ferrer, qui és norma exemplar e mirall de tota religió, justícia, penitència e veritat, la predicació, vida e obres del qual no sabem si digam que són maravelloses o miraculoses (Actas, 1848: 311).
Laltra intervenció decisiva fou la publicació de la sostracció de lobediència per part de la Corona dAragó al papa dAvinyó, Benet XIII. El text que es va difondre per tot arreu el llegí Vicent Ferrer el 6 de gener de 1416 i el mateix rei Ferran I ho explicava amb les següents paraules:
aprés la missa e predicació solemnes de mestre Vicent Ferrer, havem feta publicar per lo dit mestre Vicent la substracció feta per nos, de la obediencia del dit Sant Pare, per les causes e motius, segons veurets en aquella. E aximateix, la manam publicar per totes les ciutats e lochs deçà de nostra senyoria (Martínez Ferrando, 1955: 99 document 61).
A més a més del relat proporcionat pel mateix rei, conservem la lletra que Margalida de Prades, reina viuda de Martí I lhumà, dirigí al seu oncle el bisbe de Mallorca, Lluis de Prades, qui era endemés camarlenc del Papa Luna. Segons ella, mestre Vicent hauria defensat, in extremis, que Benet XIII era el vertader papa: «dix afirmativament, com nostre Sant Pare era vertader vicari de Jhesucrist, que ell sapia coses per les quals era ben cert de açò», nogensmenys criticava les maniobres dilatòries del Pontífex (Martínez Ferrando, 1955: 105 document 66). Lamistat, però, no havia sigut un obstacle per tal que Vicent Ferrer li advertira del risc de no renunciar, ho havia fet a Perpinyà, concretament el 7 de novembre de 1415, en el sermó que li dirigí fent servir com a tema les paraules de la profecia dEzequiel 37, 4: «Ossa arida, audite verbum Dei», la no renuncia per part del papa Luna deixà el camí lliure per tal que el 26 juliol del 1417 el concili de Constança el declarara: perjuri, escandalitzador de lEsglésia universal, nodridor del cisma, pertorbador de la pau i unió de lEsglésia, cismàtic i heretge, esgarriat de la fe, violador pertinaç de larticle de la fe: «unam sanctam catholicam Ecclesiam», indigne de qualsevol títol, grau, honor i dignitat (Mansi, 1784: columna 1141), invitant els fidels que «ne eidem Petro de Luna schismatico et hæretico incorrigibili, notorio, declarato et deposito, tanquam Papæ obediant» (Mansi, 1784: columna 1142). Vicent Ferrer lhavia defensat tot al llarg del pontificat en sengles ocasions, com ara: (1) el dos de desembre de 1411 a ¿Illescas? Afirmava: «Et, si vultis scire quis sit verus papa de hiis tribus, dico vobis quod papa Benedictus de Luna, quia scio per graciam Dei aliquid in negocio, et crediderunt de duobus papis facere unum er fecerunt tercium, et sic habemus tres papas. Modo, et sic ambulamus in tenebris»17; (2) el 27 de juliol de1412, des dAlcañiz sentencià amb contundència: «10ª pars, populi Cathalonie modo Yspaniarum, sub domino nostro papa Benedicto 13º, vero vicario Christi»18; i, finalment, durant la tardor de 1413 a Mallorca, es referia a la novena plaga en el següents termes: «Nona plaga fuit tenebrarum orribilium in quo erat. Istud signum currit modo propter Scisma presens ex ignorantia verissimi pape, et durat per tres dies, quia tres dicunt se esse papam et est ita tenebrosum et obscurum quia ex utraque parte sunt magni doctores et magistri, reges et prelati et, quod magis est, ex utraque parte fuerunt sancti qui faciunt miracula»19. Vicent Ferrer fou invitat a participar en les sessions del Concili de Constança entre altres, pel canceller de la universitat de París, Joan Gerson. Ferran I i Alfons, entre el 31 de gener i el 31 dagost de 1416 intentaren que Vicent Ferrer es desplaçara a Constança amb totes les garanties. Vicent no hi anà. La lletra dinvitació traspúa una situació incomoda per a mestre Vicent i potser aquesta és la raó per la qual no participà al concili. Tal vegada recordà amb amargor les acusacions formulades per Nicolau Eimeric, les quals no prosperaren gràcies al seu amic Pedro de Luna. Certament, Joan Gerson, no sestà dinformar mestre Vicent que estava al corrent de les critiques que havien arribat: