Mittimus reverendus pater praenominatus, et ego, quaerelas aliquorum, quae in manus nostras nedum verbis, sed scriptis devenerunt, et id agimus, non ad damnationem tuam, non ad inculpationem, non ad irritationem (novit Deus), sed ad cautelam super his ampliorem (Robles Sierra, 1987: 214),
siga per les seves prediques, siga per les actuacions dalguns membres de la seua «companya». Alguns lhavien titlat dheretge, la frase final del passatge de la lletra de Joan Gerson transcrit el posava sobre avís (Daileader, 2016: 28-30).
5. UN LLOC PER A LA PARAULA
La posada en escena de la paraula sempre es produïa en contextos singulars, espais que sobresortien (de vegades tossals, turons, promontoris) del nivell on estaven situats el oients, reunits al seu entorn. A linterior dels espais eclesiàstics feia servir les trones, en la mesura que esdevenien els llocs privilegiats per pronunciar la paraula i daquestes sen conserven moltíssimes on la tradició commemora el seu ús per part de mestre Ferrer. A tall dexemple il·lustra aquesta situació la pintura de Bartomeu degli Erri en la qual mostra a Vicent Ferrer predicant des duna trona elevada davant lesglésia de sant Eufemia de Verona20. Sovint les autoritats que lhavien convidat preparaven els cadafals, els entarimats, des dels quals Vicent Ferrer pronunciaria el seu sermó; ell en diverses ocasions ha fet esment al lloc elevat en les homilies, com ara: «Item en una altra ciutat predicava en un cadafal, i havia de pujar per una escala de gats Item a Reus, prop de Tarragona, el cadafal es trencà» (Sanchis Sivera, s.a: 71).
Vicent Ferrer fou invitat per les autoritats eclesiàstiques i civils a predicar als fidels en els terrenys subjectes a la seua jurisdicció. Sha fet esment a la invitació cursada pel bisbe de Lausanne qui linvità a predicar en terres de Suïssa lany 1403 i, finalment, hi estigué la Quaresma de 1404, com ho prova abastament el manuscrit del Convent des Cordeliers amb la reportació de Friedrich von Amberg. També el bisbe de Mallorca linvità a anar-hi i es traslladà a lilla a finals dagost i hi romangué fins el començament de lany següent. El sermonari dAvinyó permet resseguir litinerari missioner del dominic valencià a lilla de Mallorca.
Arribat el moment de la predicació, fa la impressió, que shi reunia entorn al predicador un munt de gent. Així ho recorden constantment gairebé tots els testimonis del procés de la canonització. Situats cadascun al seu lloc, començaven a brollar les paraules de Vicent Ferrer. Linstrument que feia servir era la veu, ell no sestà dexplicar que significava, ho féu en un sermó de la quarta domínica dAdvent (Ferrer, 2019: 1440 sermó 113), en el qual féu servir com a tema el passatge de levangeli de Joan 1, 23. «Ego vox clamantis in deserto»; celebrant la predicatio fructuosa de Joan Bautista deia que el «proprium officium vocis est ostendere et manifestare propositum cordis seu conceptionem mentis», tot entenent que les «voces sunt note, id est signa earum que sunt in anima passionum», la qual cosa li permet distingir entre la veu i la paraula, entenent que aquesta és el: «conceptum mentis antequam exprimatur ore», mentre que les «voces sunt que ore proferuntur». Discrimina molt encertadament entre la paraula eterna i la temporal, i seguint aquesta dicotomia presenta a Crist com el «verbum aeternum», front a Joan que es presenta com la «veu» que clama en el desert. Així doncs, Joan fou enviat com a veu que anuncia la paraula:»Misit vocem, scilicet Iohannem baptistam, ut ostenderet et manifestaret verbum divinum» (Ferrer, 2019: 1442 sermó 113) i segons Vicent Ferrer Joan es presentà com a veu: «ad ostendendum differentiam inter verbum aeternum et vocem temporalem ipsum demostrantem».
Tot continuant aquesta reflexió el predicador, doncs, és una veu. Ara bé, el bon predicador ha de ser conscient que en lexercici de la predicació intervé tot el cos, no sols es una posada en escena del cos, hi intervenen tots i cadascun dels membres, incloent-hi lexemple que proporciona la pròpia vida. Mestre Vicent ho explicava daquesta manera: «hoc est exercitium predicationis, quia omnia membra et potentie debent predicare, non solum os, sed etiam vita, mores, exemplo bone fame. Item, etiam intellectus studendo, memòria contemplando et cor et manus, gestus et continents faciendo». Daquesta manera, el predicador íntegrament deu ésser veu: «totus debet esse vox». Així la veu es posava al servei de la paraula, constituïa leina, linstrument per transmetre als fidels el «verbum aeternum», la paraula. Per a Vicent Ferrer, com per a molts dels teòlegs medievals, la paraula es guaridora, salva les ànimes danar a linfern, una idea que exposà al sermó «Verbum potest salvare animas vestras», Jm 1, 21 (Ferrer, 2006: 259 nº 174), perquè com proposa a la divisio thematis la paraula il·lumina, inflama i purifica. En realitat Vicent Ferrer és el sembrador que escampa la paraula de Déu, com sesdevé a la paràbola del sembrador, Lc 8, 11, que mestre Ferrer utilitzà com a tema en el sermó de la feria segona després del diumenge de sexagèsima: «Semen est verbum Dei», Lc 8, 11 (Ferrer, 2006: 158-159 nº 86).
Lencís que provocaven entre els oients les argumentacions i gesticulacions de mestre Vicent afectava també a la llengua en la qual predicava. Els biògrafs, de la mateixa manera que els testimonis del procés de canonització, han emfasitzat la idea dun predicador posseït pel do de llengües, així P. Ranzano deia que «magna etiam admiratione dignum illud est, quod donum linguarum, sicut et veteribus Apostolis, ei concessum est», (Ranzano, 1675: 495) identificant-lo amb els apòstols els quals reberen el do de llengües el diumenge de Pentecostes, segons es descriu en Fets dels Apòstols 2, 1-7. Vicent Ferrer predicava en la seua llengua materna («et sua valentina ac moderna lingua fuerit sempre locutus» (Ranzano, 1675: 495) i tots els presents lentenien encara que no foren valencians, com safanyà a proclamar el mateix Ranzano que eren: «multi quoque, graeci, teutonici, sardi, hungari et alii in aliis locis nati». Martí dAlpartil refereix una predicació de Mestre Vicent a la qual ell assistí. En veu alta mostrà la seua admiració pel nombre de presents, procedents de diversos indrets i contrades, tot tenint present que el dominic parlava valencià:
Et cum ego, qui hec scribo, quadam die ipsum audirem, me multitudine circumdato, dixi publice quod mirabar, cum ipsum audirent infinite gentes diversarum linguarum, cum ipse vix figeret linguam valentinam, qualiter nec quomodo ipsum intelligebant; unus de circunstantibus satis persona honesta alamanus respondit: «Quid dicitis?» Et ego replicavi eadem verba.
Un dels presents, alemany, li respongué: «Certe ego sum alamanus, et est modicum tempus, quod ego sum in partibus istis; sed ita bene intelligo magistrum, quantum linguam maternam» (Alapartil, 1994: 151).
Les seues paraules, pronunciades hic et nunc, desaparegueren en continent entre la remor, el soroll i la confusió dels assistents; nogensmenys, a la «companyia» hi havia alguns interessats per prendre notes de les paraules pronunciades. Les notes preses allunyaven de la temporalitat les paraules i les feien romandre de forma indefinida. I daixó nera conscient Vicent Ferrer, com es desprèn del següent comentari: «Differentia est inter verbum vocale et scriptum litterale. Verbum solum extendit se ad presentes loco et tempore, quia statim transit. Scriptum autem, quia permanet, extenditur etiam ad absentes et futuros» (Ferrer, 2006: 503 nº 393). Així doncs, lescriptura supera la temporalitat, permet transitar i deambular al text projectant-lo al futur, la qual cosa permet que les futures generacions de lectors se naprofiten de lexperiència atresorada. Al procés de canonització alguns testimonis recorden la presència dels reportadors que prenien notes al peu de la trona i després reescrivien de bell nou les notes per tal denllestir les edicions manuscrites dels sermons, a partir de les quals en treien còpies els interessats. Aquesta versemblant escena la inclogué Miquel del Prado en el retaule de sant Vicent procedent del convent de Sant Onofre de Museros. A més a més. Alguns manuscrits ens recorden aquest primer moment, o fase, descripturació dels sermons, com ara al manuscrit amb la quaresma de 1404 a Friburg, Friedrich von Amberg conta que seguí mestre Vicent i prengué notes de les seues prèdiques i, a la fi, preparà ledició que coneguem en la actualitat. Coneguem els noms dalguns dels reportadors, gràcies als quals podem llegir els sermons de mestre Vicent, Joan dAlcoi, Antoni Auria, Antoni Anglada, entre altres (Gimeno Blay, 2019: 142-155).
Lencís que provocaven entre els oients les argumentacions i gesticulacions de mestre Vicent afectava també a la llengua en la qual predicava. Els biògrafs, de la mateixa manera que els testimonis del procés de canonització, han emfasitzat la idea dun predicador posseït pel do de llengües, així P. Ranzano deia que «magna etiam admiratione dignum illud est, quod donum linguarum, sicut et veteribus Apostolis, ei concessum est», (Ranzano, 1675: 495) identificant-lo amb els apòstols els quals reberen el do de llengües el diumenge de Pentecostes, segons es descriu en Fets dels Apòstols 2, 1-7. Vicent Ferrer predicava en la seua llengua materna («et sua valentina ac moderna lingua fuerit sempre locutus» (Ranzano, 1675: 495) i tots els presents lentenien encara que no foren valencians, com safanyà a proclamar el mateix Ranzano que eren: «multi quoque, graeci, teutonici, sardi, hungari et alii in aliis locis nati». Martí dAlpartil refereix una predicació de Mestre Vicent a la qual ell assistí. En veu alta mostrà la seua admiració pel nombre de presents, procedents de diversos indrets i contrades, tot tenint present que el dominic parlava valencià:
Et cum ego, qui hec scribo, quadam die ipsum audirem, me multitudine circumdato, dixi publice quod mirabar, cum ipsum audirent infinite gentes diversarum linguarum, cum ipse vix figeret linguam valentinam, qualiter nec quomodo ipsum intelligebant; unus de circunstantibus satis persona honesta alamanus respondit: «Quid dicitis?» Et ego replicavi eadem verba.
Un dels presents, alemany, li respongué: «Certe ego sum alamanus, et est modicum tempus, quod ego sum in partibus istis; sed ita bene intelligo magistrum, quantum linguam maternam» (Alapartil, 1994: 151).
Les seues paraules, pronunciades hic et nunc, desaparegueren en continent entre la remor, el soroll i la confusió dels assistents; nogensmenys, a la «companyia» hi havia alguns interessats per prendre notes de les paraules pronunciades. Les notes preses allunyaven de la temporalitat les paraules i les feien romandre de forma indefinida. I daixó nera conscient Vicent Ferrer, com es desprèn del següent comentari: «Differentia est inter verbum vocale et scriptum litterale. Verbum solum extendit se ad presentes loco et tempore, quia statim transit. Scriptum autem, quia permanet, extenditur etiam ad absentes et futuros» (Ferrer, 2006: 503 nº 393). Així doncs, lescriptura supera la temporalitat, permet transitar i deambular al text projectant-lo al futur, la qual cosa permet que les futures generacions de lectors se naprofiten de lexperiència atresorada. Al procés de canonització alguns testimonis recorden la presència dels reportadors que prenien notes al peu de la trona i després reescrivien de bell nou les notes per tal denllestir les edicions manuscrites dels sermons, a partir de les quals en treien còpies els interessats. Aquesta versemblant escena la inclogué Miquel del Prado en el retaule de sant Vicent procedent del convent de Sant Onofre de Museros. A més a més. Alguns manuscrits ens recorden aquest primer moment, o fase, descripturació dels sermons, com ara al manuscrit amb la quaresma de 1404 a Friburg, Friedrich von Amberg conta que seguí mestre Vicent i prengué notes de les seues prèdiques i, a la fi, preparà ledició que coneguem en la actualitat. Coneguem els noms dalguns dels reportadors, gràcies als quals podem llegir els sermons de mestre Vicent, Joan dAlcoi, Antoni Auria, Antoni Anglada, entre altres (Gimeno Blay, 2019: 142-155).
Les notes preses a correcuita, tot intentant prendre el màxim possible de text, proporcionarien un manuscrit farcit dentrebancs gràfics i dobstacles que dificultarien la seua lectura directament, ara be aquestes notes servirien per enllestir les edicions manuscrites posteriors. El següent pas seria el dun manuscrit on el reportador aniria incorporant-hi a les citacions de les autoritats els comentaris i glosses escaients tot incorporant-hi els comentaris exegètics que faria el mestre Ferrer. Un exemple daquest estadi podria representar-lo el manuscrit conservat al Reial Col·legi i Seminari del Corpus Christi de València (Quetif, 1719 I: 767; Brettle, 1924: 95-104; Cátedra, 1983-1984: 280-286; Cátedra, 1984: 47-63; Perarnau, 1999b; Perarnau, 1999c; Gimeno Blay, 2019: 144-149). Una vegada que shavien incorporat totes les reflexions i comentaris que suggerien les auctoritates es faria una còpia neta per estalviar-se les dificultats de lectura i, sobretot, per tal de garantir la correcta lectura i transmissió del text resultant. Davant el lector compareixeria una pàgina impol·luta, sense entrebancs ni obstacles; preparada per a convertir-se en lantígraf a patir del qual copiar la col·lecció de sermons. Lexemple de Friecdrich von Amberg resulta més que suficient i eloqüent.
Els sermons de mestre Ferrer continuaren copiant-se després de la seua mort i, fins i tot, després de la seua canonització lany 1455 com ho prova abastament el nombre dels manuscrits conservats (Kaeppelli Panella, 1993: 458-474). De entre tots assenyalaré el conservat a la Biblioteca Capitular i Colombina de Sevilla acabat de copiar el 12 de desembre de 143221; el de lArxiu parroquial dAiora finalitzat de copiar, segons el colofó, lany 1434 pel notari apostòlic Mateu Xivelli22, i, finalment, el custodiat a la Biblioteca de la Universitat de Bratislava escrit després de lany 1455 procedent del convent del frares dominics de la susdita ciutat, com recorda lexlibris: «Aus der Bibliothek der Dominikaner zu Breslau»23. Podriem recordar també els següents manuscrits: anterior a 1419 el dAvinyó. Bibliothèque Municipale ms 610; entre 1419 i 1455 els de Toulouse (Bibliothèque municipale mss 345 i 346), i el de Clermont Ferrand (Bibliothèque municipale, ms 45). La impremta difongué, finalment, els sermons i, amb ells, les paraules hibernades de sant Vicent Ferrer. Diferents edicions simprimiren a Colònia, Basilea, Milà, Estrasburg, Lió, Nuremberg i de bell nou Estrasburg i Lió. La base de dades Incunabula Short Title Catalog no enregistra cap edició ibèrica dels sermons vicentins, inclosa la Corona dAragó.
Alguns manuscrits, com ara el conservat a Touoluse, al·ludeixen a la capacitat nodridora dels sermons: «Almi sermones Vincentii predicatoris magni, qui legis ora Christum mente fideli sit merces ei nutu cuius hos liber offert»24. Gairebé totes les edicions celebren la capacitat comunicativa del predicador qualificant els seus sermons, són els del sant eminent: «Sermones electissimi sancti Vincentii Ferrarensis regni Arrogonie fratris divi ordinis predicatorum conventus Valentie sacreque theologie professoris subtilissimi per tempus estivale», (Ferrerius, 1485: f. AAi) i els del diví pregoner i professor subtilissím: «Divini verbi preconis interpretis et professoris subtilissimi Sancti Vincentii Ferrarij de regno Arrogonie conventus Valencie divi predicatorum ordinis Sermones uberrimi estivales de tempore incipiunt felicitar», en la primera edició de Colònia (Ferrerius, 1485: f. AAii).
En realitat es tractava dun tòpic, dun lloc comú, que reconegueren moltes persones fora dels confins de la Península Ibèrica, entre els que cal recordar a Hans Holbein, el vell (ca. 1465-1524), el qual inclogué el retrat de sant Vicent Ferrer entre altres eximis dominics, com sant Domenec, Albert magne, Nicolau de Treviso, futur papa Benet XI; Hug cardenal; Hug de santo Caro, Pere de Tarantasia, futur papa Innocenci V; sant Tomàs dAquino i sant Pere de Milà. La qualitat destacada de mestre Ferrer fou la seua popularitat com a predicador en estreta relació amb el do de llengües: «SANCTVS·VINCENCIVS·DONO·LINGVARVM·PREDICATOR·GRACIOSVS»25. Possiblement, qui millor ha destacat les dots oratòries de Vicent Ferrer fou Lorenzo Valla qui afirmava a propòsit del dominic valencià: «Vincentius Ferrarius eius frater, ordinis praedicatorum, cuius admirabilis in concionando laus ad exteras usque nationes est pervagata, princeps haud dubie sui temporis oratorum duntaxat illiterate loquentium, & si vera memorantur miraculis clarus»26. València, contràriament, laspecte que més ha conservat del seu dominic més excel·lent ha estat el vessant popular, raó per la qual no puc oblidar-me en aquesta ocasió daquella màxima medieval: