A partir dels vuitanta, el problema es reformula, ja que les grans companyies (nacionals i internacionals) abandonen parcialment o totalment lantiga posició negociadora i integradora en el «partenariat» social de què formen part dins de cada sistema nacional per adoptar una actitud bel·ligerant i dissoluta, i es reorganitzen internament.
La nova actitud de les grans companyies multinacionals condueix a soscavar les formes de regulació col·lectiva existents als distints països, on un dels principals instruments era el conveni col·lectiu sectorial, com a conseqüència de laugment de la por al «dúmping social», és a dir, que les companyes desplacen la seua producció des dels països amb alts salaris i normes laborals estrictes cap a daltres en què els costos són més baixos i els reglaments laborals més laxos. Tant si el «dúmping social» és un fet real, com potencial, és evident que moltes de les companyies multinacionals fan servir lamenaça del desplaçament com a factor disciplinari en les negociacions col·lectives per aconseguir canvis en les formes dorganització i retribució, de manera que la productivitat cresca per damunt dels salaris.
Duna altra banda, la reorganització interna repercuteix en el desenvolupament de les negociacions laborals: les oficines centrals de les grans companyes concedeixen una certa autonomia de gestió productiva a les unitats locals, dins dun control financer daquestes i duna estructuració global de la companyia en la qual es difonen les pràctiques organitzatives que hi són més beneficioses. Tot això suposa una forta pressió sobre les formes dorganitzar localment la producció, que es reflecteix en les formes dordenació del temps de treball, de divisió del treball i assignació de les tasques, de retribució, etc.: jornades laborals menys rígides, major flexibilitat funcional, major mobilitat horitzontal... La seua consecució és afavorida per la por al «dúmping social». Daquesta manera, se soscaven normes substantives conquerides pel moviment obrer al llarg de molts anys de lluita i resistència, i també esdevenen inoperants les pràctiques de la negociació col·lectiva per als treballadors, que veuen reduïda la seua capacitat dinfluència mentre que augmenta la dels empresaris.
Totes aquestes pràctiques afecten i sestenen posteriorment a empreses més petites, a les quals les grans companyies subcontracten una part de la seua activitat productiva, que han de satisfer amb costos inferiors als que representaria fabricar-los en les pròpies plantes i en els terminis fixats. Això suposa en si mateix una forta pressió, que augmenta en circumstàncies de forta competència econòmica i que es trasllada al seu torn a les regles que regulen les condicions laborals de les plantilles, sobretot quan estan poc organitzades i tenen poca capacitat de pressió, cosa freqüent en les petites i mitjanes empreses. El resultat és un menyscabament daquestes condicions per als treballadors, i també de les fràgils pràctiques que poden dur a terme les seues organitzacions.
Aquesta dinàmica de les companyies multinacionals interacciona amb la que promou el capital financer. Des de principi dels vuitanta, ha tingut lloc una liberalització dels mercats internacionals de capital i de divises, una acceleració de les transaccions, conseqüència en bona mesura de les tecnologies de la informació i de les telecomunicacions i de la seua desregulació per part dels estats. El resultat ha estat una forta volatilitat dels capitals o, dit més concretament, les fluctuacions dels valors de les accions de les empreses o de les divises nacionals són impossibles de predir, cosa que es tradueix en una inestabilitat real o potencial de leconomia productiva.
Com sha intentat afrontar aquesta volatilitat?
Una resposta unilateral a aquesta volatilitat és, en certa manera, el projecte dUnió Econòmica i Monetària que ha adoptat la Unió Europea. La seua materialització requereix que tots els governs que hi participen adopten un règim monetari similar leuro i que respecten els «criteris de convergència» definits a Maastricht: entre els quals hi ha que el dèficit públic no supere el 3 % del pib.
El seu compliment mena al fet que aquests governs es deslliguen dempreses del sector públic per eixugar el dèficit i que simposen importants restriccions sobre les prestacions socials que proporciona lestat, i també sobre loferta docupació pública. Una de les conseqüències més visibles i immediates serà una reactivació dels conflictes industrials i de les protestes socials contra aquestes mesures restrictives. La nova situació creada per la convergència suposa una nova esquerda dels principis del partenariat social, característics dels sistemes europeus de relacions laborals.
Quines conseqüències té la integració econòmica entre nacions?
En lentorn econòmic, la conseqüència més immediata és que la dinàmica de mercat predominant adopta un caràcter marcadament plurinacional. Un altra, relacionada amb lobjecte de lassignatura, és que la creixent competitivitat internacional en els mercats dels productes, la imposició externa de limitacions polítiques sobre lacció dels governs i les decisions de trasllats per part de les companyies multinacionals imposen restriccions al desenvolupament i el sentit de les relacions laborals a nivell nacional, restriccions que són sovint doloroses i difícils de predir.
Quin paper hi exerceix la ideologia de la liberalització?
En lentorn així configurat, la liberalització es converteix en un punt de referència obligat, tant per als estudiosos, com per als polítics. Sha de matisar que la idea de liberalització, igual que la de globalització, està imbuïda de trets ideològics per tal com fa referència a lacció (i/o a lefecte) de fer liberal a algú o a alguna cosa. La convicció en què es tradueix aquest discurs ideològic en làmbit econòmic és que lacció dels individus (perseguint els seus propis fins privats) sense cap tipus de restriccions institucionals o normatives de caire col·lectiu garantitza una producció òptima al mínim cost possible. En aquest sentit, liberalitzar és presentat com una alternativa superior a la de regular socialment. Ara bé, en realitat, més que una alternativa superior és una altra forma de regular que freqüentment passa per reformular la regulació existent, llevant-ne alguna de les prescripcions (des-regular) que afavoreixen la part social, la feble, i introduint-ne daltres (re-regular) que afavoreixen la part econòmica, la forta. A més a més, sol requerir una intensificació de la intervenció coercitiva dels poders de lestat. Bona part de les successives reformes de lEstatut dels Treballadors a lestat es-panyol, o la regulació repressiva després del colp militar del 1973 a Xile, i la regulació de la protesta laboral a la Gran Bretanya a la dècada dels vuitanta, són alguns exemples dallò que sacaba dafirmar.
Daltra banda, les conseqüències de la intensificació de la pressió del mercat, resultat de lhegemonia de la racionalitat econòmica liberal, no ha estat tant lestabliment dun règim econòmic basat només en comportaments individualitzats, com sovint safirma, sinó més aviat una nova correlació de forces entre les classes socials, que sinclina cada vegada més a favor dels que posseeixen els mitjans de producció, així com una reconfiguració de la capacitat de control de la producció de cadascuna delles, ja que el procés de «liberalització» suposa, en primer lloc, intervencions en làmbit normatiu que confereixen més poder i control a un dels actors econòmics, mentre larrabassen a laltre; en segon lloc, un augment de la capacitat de les companyies multinacionals a lhora destablir règims específics a cada factoria; i, en tercer lloc, autonomia dels bancs centrals i daltres institucions financeres, que imposen disciplines difícilment compatibles amb els principis de protecció social i del partenariat social que subjauen en la major part dels sistemes europeus de relacions laborals.
Daltra banda, les conseqüències de la intensificació de la pressió del mercat, resultat de lhegemonia de la racionalitat econòmica liberal, no ha estat tant lestabliment dun règim econòmic basat només en comportaments individualitzats, com sovint safirma, sinó més aviat una nova correlació de forces entre les classes socials, que sinclina cada vegada més a favor dels que posseeixen els mitjans de producció, així com una reconfiguració de la capacitat de control de la producció de cadascuna delles, ja que el procés de «liberalització» suposa, en primer lloc, intervencions en làmbit normatiu que confereixen més poder i control a un dels actors econòmics, mentre larrabassen a laltre; en segon lloc, un augment de la capacitat de les companyies multinacionals a lhora destablir règims específics a cada factoria; i, en tercer lloc, autonomia dels bancs centrals i daltres institucions financeres, que imposen disciplines difícilment compatibles amb els principis de protecció social i del partenariat social que subjauen en la major part dels sistemes europeus de relacions laborals.
Quin futur espera a les institucions i a les pràctiques associades als sistemes nacionals de relacions laborals?
Tot i que les tendències actuals en les relacions laborals afavoreixen clarament una de les parts, cal evitar-ne una lectura unívoca, ja que contenen així mateix ambigüitats i contradiccions que laltra part, la feble, ha de saber explorar. Encara més, malgrat que la forta transnacionalització de les forces del mercat té conseqüències importants sobre la capacitat reguladora dels règims nacionals de relacions laborals, cal comprendre també que el desplegament ideològic de les idees de liberalització contribueix a difondre la creença que «no hi ha alternativa». Precisament el seu descobriment constitueix la tasca de lestudi de les relacions laborals.
5. Les relacions laborals en transició. La seua agenda destudi
No són pocs els canvis que shan succeït a les darreres dècades, com sacaba dexposar. Nés un la concentració intraeuropea de capital que ha dut a un augment deurocompanyies. Un dels criteris que guia la gestió de mà dobra en aquestes corporacions és lexistència de diferències en els sistemes nacionals de relacions laborals, ja que els permet comparar els rendiments laborals en cadascun dels territoris que regulen dacord, no sols als salaris (al seu nivell), sinó també a lordenació del temps de treball, les formes dentrada i eixida de les empreses (contractació, acomiadament), etc., és a dir, respecte a la flexibilitat organitzativa (al seu grau) que esdevé així un factor clau a lhora de decidir inversions (o desinversions) futures. Així mateix, els permet avaluar-les en relació amb el tipus dinstitucions col·lectives i a la seua implantació. Indubtablement, això suposa pressions, directes o indirectes, sobre els sistemes nacionals de relacions laborals, és a dir, sobre els drets laborals.
Un altre canvi important, relacionat amb lanterior, ha estat la constitució dunions econòmiques i monetàries de caire supranacional (la integració econòmica i monetària de nacions), que han estat impulsades també pels estats, dels quals reben suport. Una de les raons invocades per aquests és protegir les divises nacionals davant lespeculació canviària. Ara bé, la unió monetària (ladopció de leuro com a moneda única) ha comportat un compromís de convergència per als estats que lhan subscrit i això ha repercutit en el desplegament de les relacions laborals. Sha dassenyalar que les restriccions imposades sobre els dèficits pressupostaris limiten la despesa pública, amb la qual cosa es congelen, si no es redueixen, les polítiques de benestar social o locupació pública.
En lentorn descrit, estudiosos i polítics shan interrogat sobre si es pot reconstruir a nivell supranacional la regulació efectiva de locupació que sestà soscavant a nivell nacional. En les pròximes línies, es tipifiquen les seues respos-tes marcades per una posició més o menys pesimista. Per acabar es repassa lagenda destudi que se deriva dels problemes i preocupacions que shan plantejat.
Quines perspectives tipològiques es poden establir davant la possibilitat dun règim de relacions laborals a escala supranacional?
En les discussions que hi ha hagut sobre la possibilitat dun règim de relacions laborals a escala supranacional, sevidencia una determinada polarització de posicions. Duna banda, hi ha la daquells que consideren que la forma de constituir-se (i articular-se) lespai sota un ordre econòmic liberal és idònia perquè el capital internacional puga dividir i imperar: les inversions flueixen cap a aquells territoris els sistemes laborals dels quals proporcionen millors perspectives dacumulació, provocant competència a tots els nivells i la corresponent erosió de la regulació col·lectiva existent en aquests territoris, i també de les seues polítiques de benestar. En aquest sentit, sassenyala que una normalització de locupació a escala europea podria limitar aquestes constriccions, encara que resulta difícilment asso-lible perquè no són pocs els governs nacionals que troben avantatges en la com-petència entre sistemes laborals i volen aprofitar-los. Així, es produeix una confluència entre els governs nacionals i els sectors més actius del capital interessats en la integració econòmica supranacional. Així mateix, sassenyala que la mà dobra està molt dividida i que això contribueix a fer més feble la posició subalterna que ocupa en les relacions de producció. Es tracta, doncs, duna posició extraordinàriament pessimista que considera que la competència econòmica està conduint fatalment al triomf del mercat sobre la regulació social.
Daltra banda, hi ha les posicions dels que són menys escèptics davant el futur de les relacions laborals, encara que reconeguen les dificultats que travessen. Consideren que els passos donats respecte a la «vella» qüestió social en aquest temps són modestos, però no insignificants; la seua subordinació pel que fa a la qüestió econòmica comporta lestat actual en què es troben, entre altres aspectes, els drets laborals i postlaborals a escala nacional i el seu escàs desenvolupament a escala supranacional. També, hi ha hagut una reactivació de la qüestió regional, que ofereix espais en aquesta escala per a les intervencions dels distints moviments obrers, així com daltres moviments socials, en els quals sestan aplicant programes subvencionats per fons estructurals europeus que tenen una funció redistributiva important per compensar dalguna manera la desigualtat territorial. Per últim, sindica que darrerament sha començat a parlar de locupació. En aquest context, es posa èmfasi en el fet que els avanços cap a una regulació supranacional, encara que siguen modestos, són indicadors que la dura i llarga lluita dels treballadors a favor daquesta a escala nacional sha de reprendre per aconseguir-la a una escala superior.
Així, doncs, les relacions laborals estan registrant canvis perquè la relació docupació està presidida cada vegada més per la racionalitat econòmica en detriment de la regulació social, si bé es perceben inquietuds i petites passes en aquest sentit que tenen un horitzó supranacional. En aquest sentit, es posa èmfasi en la importància denfortir la societat civil supranacional, molt afeblida actualment, encara que la qüestió social no hi està del tot absent, com sevidencia, entre altres lluites, en la que sha dut a terme de fa dècades contra la discriminació de les dones, que ha originat un corrent dopinió favorable a ligualtat doportunitats i drets. Per això, els sindicats han hagut de sospesar i impulsar lenfortiment de la societat civil a nivell supranacional (Hyman, 2000: 44). A partir de les experiències i dels recursos mínims existents i amb la pressió dels sindicats i daltres moviments socials, es confia que es podrà dur endavant processos de regulació col·lectiva a escala supranacional.