En quins aspectes centren latenció alguns dels representants del corrent liberal-reformista? Quins plantejaments propugnen?
El primer corrent és de caire liberal-reformista i cerca canviar la realitat social i política espanyola. Les fórmules proposades tenen a veure amb làmbit jurídic, si bé els seus principals representants es recolzen en un mètode positiu experimental de base sociològica, fins al punt que els seus principals representants escriuen tractats de sociologia. Lesmentat corrent es planteja reformar la societat mitjançant una intervenció legislativa de lestat orientada a integrar els conflictes socials i a la materialització dels principis de justícia social.
El més conegut dels seus representants és Adolfo Posada (1860-1944), professor de la Universitat dOviedo, que participa al costat dÁlvarez Buylla en la creació de lInstitut de Reformes Socials i que és designat president del Consell de Treball el 1931. La seua actitud és la dun jurista preocupat per la qüestió social. Seduït per certes idees del socialisme no marxista, considera que abordar-la requereix una política dacció social concebuda com una intervenció del poder públic, sobretot mitjançant la legislació social dirigida a millorar la condició econòmica, jurídica i social dels més desafavorits a fi d«evitar les lluites violentes de les classes socials», ja que creu en l«harmonia dinteressos». Amb la susdita intervenció, espera reduir les causes de la desigualtat, de la pobresa i del malestar. Daquesta manera, remet la solució de la qüestió social a la ciència política i al dret. Ara bé, la centralitat atorgada a lacció de lestat no limpedeix reconèixer la importància dinstitucions de mediació, entre les quals els sindicats, ja que els individus shi troben inserits i els proporcionen mitjans de defensa.
Un altre dels representants daquest corrent liberal-reformista és Manuel de Sales i Ferré, catedràtic de Sociologia, que aborda la qüestió social rebutjant el domini de tot tipus de relacions i organitzacions socials pel capital i propugnant alhora una mena de socialisme destat capaç de resoldre les tensions de la societat capitalista. Daquesta manera, és un dels pocs liberals que defensa un programa de reformes socials progressives dins del qual proposa una sèrie de mesures en matèria de dret social (assegurança de desocupació, protecció davant la malaltia, assegurança dinvalidesa, és a dir, drets més enllà dels estrictament laborals), la realització del qual associa a una aliança de les forces de la cultura i del treball, sota la direcció de les primeres. De nou, lestat emergeix com a actor central, sense deixar datorgar-hi protagonisme a les capes mitjanes i als treballadors a través de les seues organitzacions.
I els representants del corrent socialista moderat? Quines propostes fan?
També es constitueix un corrent dadscripció socialista moderat en aquesta mateixa línia reformista. Alguns dels seus representants més significatius són José Verdes, Fernando de los Ríos i Julián Besteiro, tots militants del psoe, que aposten per reformes graduals en lhoritzó duna societat igualitària. El primer, José Verdes, considera, des duna òptica evolucionista (com la resta dautors), que la legislació social té una funció important a lhora dimpulsar i dur endavant reformes socials. Així, proposa un conjunt de mesures normalitzades encaminades a millorar les condicions laborals dels treballadors mitjançant la reducció de la jornada, una retribució suficient, descans mínim, el dret de vaga, els drets de les «classes passives» i lassegurança obligatòria. Així mateix, aboga per lextensió de la llibertat de reunió i dassociació, com també del sufragi universal, és a dir, els drets polítics.
Fernando de los Ríos (1879-1949), catedràtic de Dret Polític, serà ministre del primer govern dAzaña el 1931. El seu pensament es fonamenta en un socialisme reformista, ben allunyat i crític amb el marxisme de la III Internacional que aposta per la intensificació de la lluita de classes i per la dictadura del proletariat. En aquest sentit, crida latenció sobre el fet que el sindicalisme no sols promou la lluita de classes, sinó també la negociació i els acords, i, en aquesta mateixa línia, assenyala que és possible la reforma social (que no la revolució social) mitjançant la intervenció dels sindicats i la legislació laboral, mentre que considera la política social com una possibilitat de racionalitzar i normalitzar la vida econòmica i social mitjançant distintes institucions jurídiques.
En aquest context, proposa el desplaçament del constitucionalisme liberal pel constitucionalisme social que ha de conduir a la instauració duna democràcia industrial com a complement de la política, la qual abraça des lempresa fins al Consell Econòmic instituït en la Constitució, que havia de constituir el germen del Parlament Industrial on discutir i resoldre les possibles discrepàncies entre les aspiracions laborals i les necessitats del bé o servei que sha de proporcionar. També, com Korsch, estableix una cronologia en la implantació del constitucionalisme polític que
ha de passar per tres moments precisos: autocràtic, primer; més tard, pactat i, per fi, democràtic. El constitucionalisme econòmic (o industrial) segueix aquestes mateixes petjades; en lempresa capitalista el patró ha estat qualsevol, i ho continua sent en la major part del món, senyor sobirà que atorga condicions al treball sense més limitacions que les imposades per les necessitats de la indústria; amb el contracte col·lectiu sentra en la fase segona, en la pactada, i sols balboteja la tercera, la democràtica, allí on el consell de taller, dempresa o industrial, comença a intervenir i col·laborar en la designació de lòrgan gestor de lempresa en què lhome professional exercita la seua activitat (1997: 360).
Julián Besteiro, catedràtic de Lògica de la Universitat Central, també és partidari de la democràcia industrial entesa en el sentit dincloure la força socioeconòmica en les estructures del poder polític, així com de la intervencionisme estatal. Per això, la seua aposta per desplegar una legislació social correctora de les desigualtats de classe i orientada a millorar les situacions dels treballadors. En aquest sentit, proposa un sistema de democràcia industrial vertebrat en les empreses i en les col·lectivitats públiques.
Saposta, així, per lestat com a principal actor de mediació entre les classes socials i darticulació de la societat en la major part dels textos daquests autors espanyols dedicats a la qüestió social. Dalguna manera, la seua aposta respon a les seues concepcions evolucionistes i organicistes, que els fa ser especialment receptius a la idea de lestat com a organitzador i aglutinador, més (encara) quan una part del moviment obrer espanyol també busca protecció darrere de lestat.
En aquest context, consideren que la reforma política passa per incloure la dimensió social en el règim constitucional. La seua materialització més o menys àmplia, la remeten a una regulació constitucional del treball en què el poder dels treballadors ha destar guiat pel dret i subsumit com a part indiferenciada del poder constituent de la totalitat democràtica, sobretot en les perspectives de Fernando de los Ríos i de Julián Besteiro. Els sindicats apareixen com a subsidiaris respecte a la intervenció de lestat. Algunes de les seues propostes legislatives, derivades daquesta concepció, seran molt avançades en el seu temps.
Aquestes perspectives estan molt relacionades amb les del socialisme ius laboralista alemany, que també tenia una perspectiva constitucional de la qüestió social com es veu en Karl Korsch, ja que intenta portar els principis democràtics a la gestió productiva. Davant la constitució capitalista liberal del treball, caracteritzada per lexplotació sense traves de la força de treball en nom de la llibertat dempresa i del contracte lliure de treball, shi oposa una constitució social del treball, basada en el reconeixement de drets socials, de sindicació i de participació.
Aquestes perspectives estan molt relacionades amb les del socialisme ius laboralista alemany, que també tenia una perspectiva constitucional de la qüestió social com es veu en Karl Korsch, ja que intenta portar els principis democràtics a la gestió productiva. Davant la constitució capitalista liberal del treball, caracteritzada per lexplotació sense traves de la força de treball en nom de la llibertat dempresa i del contracte lliure de treball, shi oposa una constitució social del treball, basada en el reconeixement de drets socials, de sindicació i de participació.
8. Els «primers temps»: una mirada institucionalista
Abans del 1933, sindicats, estat, drets i, subjacent a tots aquests drets, els conflictes sociolaborals intensos, mereixen latenció duna sèrie dautors vinculats al món acadèmic, en làmbit anglosaxó sobretot els primers (els sindicats), per tal com són els promotors i productors de normes en entorns amb fortes mancances democràtiques. Per això, aquests autors són qualificats dinstitucionalistes, ja que els sindicats són institucions socials. A Espanya, i fins i tot a Alemanya encara que amb matisos, també hi tenen un paper important, si bé està subsumit sota el protagonisme de lestat.
Es desenvolupen, així, els «primers passos» en la constitució de les relacions laborals com a àmbit acadèmic en allò que fa, tant als confins, com sobretot als continguts. Aquesta centralitat conferida als sindicats, sobretot en làmbit anglosaxó, no solament deriva de les preferències i de les actituds ideològiques daquests autors, sinó també de les seues anàlisis de caire històric i sociològic en què sevidencia la seua rellevància en la regulació de locupació i en el desenvolupament de les seues societats. En aquest sentit, indueixen els seus plantejaments de lobservació, tant participant, com empírica, creant expressions o termes per posar èmfasi en aquella part de la realitat laboral sobre la qual volen cridar latenció i ajudar, així, a construir la nova lògica de lacció col·lectiva dels treballadors, de manera que és difícil separar els analistes dels consellers del moviment obrer.
Lhoritzó en què els Webbs i Korsch incardinen les seues consideracions és la democratització de les respectives societats, encara que aquest darrer col·loca com a objectiu explícit el de la seua consecució plena en làmbit productiu dacord amb allò que demana una part del moviment obrer alemany. Aquesta diversitat denfocaments de lhoritzó no sinfereix solament de les seues diferents posicions ideològiques després de la Primera Guerra Mundial, sinó també de les concepcions i pràctiques que caracteritzen els distints corrents del moviment obrer allà on sha anat configurant amb força. Korsch les resumeix, parafrasejant Schwitau, en dues tipologies: langloamericana, que parteix de la concepció que entre empresaris i treballadors només hi ha una diferència dinteressos conflicte dinteressos, en principi equilibrable, entre diferents grups dindividus; i la marxista, que es caracteritza per la convicció que hi ha una oposició dinteressos conflicte estructural, en principi irreconciliable i insuperable, entre las classes socials (Korsch: 1980: 58). La primera considera que és possible reformar el capitalisme i transformar-lo en un sistema més humà; la segona entén que no, que solament és possible el canvi mitjançant la implantació dun control de la producció que retorne el protagonisme als treballadors.
Què signifiquen aquestes primeres aproximacions analítiques a les rela-cions laborals per al present? Quina vigència tenen per aclarir els problemes que assetgen lactual món del treball? Són preguntes formulades sovint en lagenda destudi dels discursos elaborats en aquests primers temps i a les quals no sempre resulta fàcil respondre davant lal·luvió de fets que ens enlluernen per discernir la capacitat explicativa que encara conserven. Per això, que siga també operatiu preguntar-se com es justifica el present davant allò que una vegada va ser pensat en un horitzó obert, però que no safirma més que parcialment en la realitat.
PER SABER-NE MÉS
Sobre lobra dels Webb i la seua contribució a la sociologia, algunes coses de la qual sestudien en lapartat 2, es pot consultar respectivament:
Castillo, J. J. i S. Castillo (2004): «Los Webb: de la democracia industrial a la democracia política», introducció a La democracia industrial. Madrid, Biblioteca Nueva i Fundación Largo Caballero, pp. xiii-xxii.
Simey, T. S. (2003/04): «La contribución de Sidney y Beatrice Webb a la sociología» en Sociología del Trabajo, 50, pp. 35-57.
Sobre la consideració i el paper que mereixen els drets laborals en Karl Korsch, tractats en lapartat 6, es pot consultar:
García Calavia, M. A. (2006): «Constitucionalismo industrial, ciudadanía industrial» en Sistema, 193, pp. 25-47.
PRÀCTIQUES
Pràctica 1
Lectura i comentari de fragments extrets del llibre de Sidney i Beatrice Webb, La democracia industrial.
Context
Sidney i Beatrice Webb són considerats dos pioners de les relacions laborals perquè creen la noció de negociació col·lectiva a partir de lobservació, no solament amb intenció política, sinó també amb vocació científica, daquest tipus de regulació, entre altres dexistents, en la realitat social anglesa. El fruit de tot plegat és La democracia industrial, una de les seues obres majors, dedicada a examinar mètodes i regulacions practicades pel sindicalisme britànic, cosa que fan sistemàticament i profundament, de manera que lesmentat text és també un exemple de la seua forma de mirar epistemològicament la realitat social.
Objectius
1. Copsar com es construeix la teoria sociològica.
2. Copsar els canvis que comporta la regulació col·lectiva (el mètode del conveni col·lectiu) respecte a la regulació individual (o el mètode del conveni individual).
3. Comprendre el significat i labast que representa per als empresaris i per als treballadors.
El text
«(...) no cal que ens centrem en les normes formals o en els preàmbuls retòrics per obtenir una visió completa i científica de lactuació sindical. Els estatuts de les associacions de treballadors, esbossats originalment per entusiastes pioners i copiats una vegada i una altra per successius comitès de revisió, representen més les aspiracions que no lacció quotidiana dels afiliats. Es poden obtenir unes dades més fiables de lescrutini de la relació de comptes, o dun estudi detallat de la voluminosa literatura interna dels sindicats (...). Per al sociòleg, aquesta literatura té un interès fascinant. Aporta un retrat gràfic de lestructura i el funcionament real del món modern de la indústria manufacturera, amb els seus constants canvis de processos i alteracions en el treball. Roman així (...) duna manera més completa que amb qualsevol altre mitjà que coneguem, la naturalesa i lactuació real de les organitzacions democràtiques [anglosaxones]. I el que és més rellevant per al nostre propòsit actual, revela amb tot el dramatisme dèxits i fracassos, el funcionament dels variats mètodes i regulacions sindicals amb els subjacents pressupostos sobre linterès social en què estan basades aquestes consideracions (...).
(...)
Aquest pla combinat destudi dels documents i dobservació dels homes és el que, al llarg de la nostra investigació de sis anys, hem intentat seguir. En els capítols següents mirem de presentar al lector una exacta descripció dels mètodes i regulacions practicats actualment pels sindicats britànics. Veurem que els sindicalistes, des de principi del segle xviii fins a lactualitat, estableixen els seus models de regulació mitjançant tres instruments o mecanismes distints (...): el mètode de lassegurança mútua, el mètode del conveni col·lectiu i el mètode de la sanció o promulgació legal (2004: 125-126).