A diferència de lexperiència històrica, que és objectiva, el coneixement històric és una explicació subjectiva de la matèria o experiència històrica, subjectiva i elaborada pels historiadors. En efecte, seran aquests qui ens explicaran les experiències socials de lImperi romà, la Corona dAragó, la conquesta i la colonització dAmèrica o la transició democràtica espanyola. Ara bé, perquè lexplicació (o raonament sobre el perquè i el com de la matèria històrica) siga científica, haurà de contrastar-se amb lexperiència històrica objectiva, haurà de demostrar-se la concordança o la correspondència entre allò que es diu de la matèria històrica i lentitat objectiva daquesta. En aquest sentit, el coneixement històric esdevé objectivable i aporta una explicació científica de lobjecte que estudia. El coneixement històric, per tant, procura conèixer objectivament les experiències socials i la transformació o el desenvolupament de les societats humanes al llarg del temps.
El coneixement científic, en resum, tracta de ser una interpretació racional, sistemàtica i verificable per tant, fal·lible de lexperiència de la història humana. O, en altres paraules, la matèria històrica, per tal de ser explicada científicament, ha de ser interrogada, problematitzada, investigada, sistematitzada i demostrada. Sols des de lelaboració científica és a dir, des de preguntes, des del plantejament i la selecció de problemes, des de supòsits teòrics, des dhipòtesis, des de conceptes i des de la teoria poden donar-se explicacions racionals i versemblants de la matèria històrica. Això passa, de fet, en totes les ciències: tant el físic com lhistoriador es formulen problemes (és a dir, seleccionen aspectes) sobre com funciona la realitat que analitzen i nelaboren explicacions versemblants. El que pretenen és explicar objectivament lobjecte del seu treball. La història, com a ciència, donarà compte de la matèria històrica i ho farà mitjançant aproximacions successives a la recerca de la veritat o la contrastació amb lexperiència històrica. Aquestes aproximacions successives, daltra banda, són el mitjà, el camí que segueixen totes les ciències en la mesura que aprofundeixen en la comprensió del seu objecte. La ciència és un procés dindagació sistemàtica i contrastada que pretén eliminar la incertesa que caracteritza el pensament humà i la seua relació dialèctica o recíproca entre la precisió i la imprecisió.
Lexplicació en qualsevol ciència i, doncs, en la història comporta selecció, una selecció que sha de fer en funció del que es vol explicar. Acabem de dir que el que la història vol explicar és com sorganitzen, com funcionen i com canvien les societats, i el perquè de tot això. Lexplicació històrica, per tant, té com a divisa lanàlisi daquells aspectes que són essencials, nuclears, medul·lars per a explicar les experiències històriques i la dialèctica o transformació social. Lexplicació històrica, per tant, no pretén dir-ho tot sobre tot, sinó sols i no és poc donar compte de la globalitat de la matèria de la història humana. Es tracta, per tant, no de contar totes les coses que han passat en la història (de les quals hagen quedat testimonis), sinó de penetrar en els mecanismes de funcionament de la història humana, darribar a conèixer quins són els aspectes nuclears de lexperiència social humana, de relacionar aquests aspectes fonamentals amb tots els altres que componen lexperiència històrica, de conèixer els factors del canvi social i la complexa xarxa dinteraccions que lexpliquen.
Per exemple, explicar la història de la Xina des de la proclamació de la República el 1911 no és exposar la història de tots els xinesos i de tot el que sha esdevingut des daleshores, sinó fer comprensible la matèria en qüestió tot esbrinant dins daquesta complexitat aquells aspectes socials dels quals depèn la totalitat històrica proposada. La selecció de fets que realitza la ciència històrica es fa, per tant, amb lobjectiu dexplicar com funciona i com es mou la realitat històrica. La història busca una imatge global de les societats i dels canvis socials (Vilar, 1974: 347-881). O si es vol dir en altres paraules, ha dexplicar què passa i per què passa el que passa.
CARACTERÍSTIQUES DE LA MATÈRIA HISTÒRICA
1. Lexperiència històrica és humana.
La fan els mateixos éssers humans dia a dia, ells són els agents, els protagonistes, els antagonistes, els autors i els actors de la història i, a més, la fan sense intervenció divina. La història no és obra ni que siga directament ni indirectament de lomnipotent déu monoteista de les religions del Llibre, ni dels déus del panteó politeista, ni del cosmos. Qui fa la història, senzillament, són les persones. La fan, sens dubte, sobre el llegat històric que hereten, del qual conserven unes coses, en canvien daltres i naporten de noves; amb pocs o molts retocs, aquestes persones transmeten aquest llegat, a la generació següent, la qual, al seu torn, opera de manera semblant...
Sen desprèn, doncs, que les persones no són només individus duna espècie, la nostra (a la qual anomenem amb poca modèstia homo sapiens, encara que també siga homo demens), sinó, a més, individus que emergeixen de lexperiència social. En efecte, les persones posseeixen una estructura orgànica i mental biològicament definible (el que sanomena natura humana) i, a més, formen part dun procés social i històric que és inseparable de la seua individualitat i personalitat. Per això diem que...
2. Lexperiència històrica és social.
Ho és perquè els actors de la història (individus i grups) formen part duna societat en la qual naixen, viuen i sobre la qual actuen. Les persones, a més de ser part de la natura, són éssers socials, és a dir, són productes duna societat determinada. Una societat és una manera específica dorganitzar-se la vida un col·lectiu de persones; tota societat, de fet, emergeix de les interaccions, els nexes i les relacions que es produeixen entre elles i són aquestes les que, amb les seues accions i interaccions, produeixen una organització en la manera de viure, de produir i distribuir béns, dorganitzar els interessos i les disputes i dinterpretar i debatre el món i lorganització social. Així doncs, la història és social perquè els fets que constitueixen la matèria històrica les accions i les relacions de les persones tenen sempre una dimensió social.
Percebre la dimensió social no és cap nimietat. Durant molt de temps les explicacions que shan fet de la història no han considerat que la manera dorganitzar-se la vida humana atenent a les relacions i els nexes de les persones fóra lelement bàsic al qual calia parar atenció. Es fixaven en les especificitats culturals que feien diferents uns pobles daltres (per exemple, els ibers, celtes o celtibers, o els francesos, anglesos o holandesos), però no atenien al tipus de societat, els trets comuns dorganització social que compartien els pobles (siguen les tribus de la Península ibèrica o els estats-nació europeus moderns). La dimensió social de la història va molt més enllà de les identitats culturals i nacionals. El seu objecte destudi és estrictament lestudi duna zona social que es fixa sobretot en una manera dorganització social històricament determinada (sense desatendre les especificitats i particularismes culturals, territorials, locals i individuals) i en els canvis que es produeixen en aquesta organització o tipus de societat.
3. Lexperiència històrica està estructurada.
3. Lexperiència històrica està estructurada.
És a dir, els fets socials i els històrics (incloent-hi qualsevol experiència, siga la decisió dun governant o lacte quotidià de treballar cada dia) no són un magma de fets particulars sense relació els uns amb els altres, sinó que tenen nexes, connexions o, si es vol, tenen una coherència social i històrica. Lhistoriador buscarà les relacions que expliquen la vertebració del complex de les societats i en deduirà abstraccions.
Dins daquestes abstraccions, i atenent el materialisme històric, nhem de destacar una dimportant: les estructures o modes de producció. Estructures o modes de producció són abstraccions que ens expliquen les maneres dorganitzar-se i transformar-se les societats: a) com es produeixen i distribueixen béns, des de quines relacions socials es produeixen i es distribueixen, quina importància tenen les capacitats socials, materials i tècniques per a la producció, lacumulació dexcedents i la reproducció social; b) com es forma, dins daquest sistema de producció, lordre polític i institucional; quina relació té el poder polític i les institucions de les quals es dota la societat amb la base material daquesta darrera, i com actua sobre la mateixa societat; c) com es constitueix, dins daquesta organització social, la percepció del món que conceben les persones i els grups socials; com aquestes consciències (les ideologies, les mentalitats) representen i expressen el món natural i social i com actuen sobre aquest. Exemples de modes de producció són el feudalisme i el capitalisme.
Una de les crítiques que, de vegades, es fan al materialisme històric és considerar-lo «estructuralista». La història ve a dir qui així pensa és un joc destructures on les persones no pinten res. Però creure que el marxisme dissol lacció humana i la sotmet i subjuga a les estructures és fals. Si això fóra cert, els autors del Manifest comunista no haurien escrit allò de «Proletaris de tots els països del món: uniu-vos!». Per a què unir-se si les estructures determinen la història? La història, la fan les persones, el que passa és que no la fan com els dóna la gana ni al seu arbitri intencional (com pensaven els historicistes), sinó des de dins de lexperiència social que viuen; aquesta experiència els condiciona, però no els anul·la la capacitat dacció. Recordem com hem dit abans que les persones produeixen la societat on viuen, però també són elles mateixes les que promouen i fan les accions socials que la canvien.
4. Lexperiència històrica es transforma dialècticament.
És a dir, creix i es desenvolupa. Les societats coneixen canvis, siguen graduals o siguen profunds i, a més, ho fan constantment, amb una intensitat de canvi variable segons èpoques i segons processos històrics. El canvi és inherent a lexperiència social, Marx deia que és una «tendència» i lelevava a la categoria social bàsica. Aquesta «tendència» és, com moltes coses en lexplicació històrica, fàcil dobservar i difícil dexplicar. De moment, ens limitarem a constatar-la: basta que observem levolució social que sha produït del paleolític ençà, de societats de caça-recol·lectors a societats industrials. Més endavant i serà un objectiu central daquest llibre intentarem explicar les causes daquesta tendència.
5. Lexperiència històrica és multifactorial.
En la realitat històrica no hi ha causes unívoques, tot té nexes i la matèria social està tota connectada. La història és el resultat duna multiplicitat de factors en interacció contínua, tot i que hi ha aspectes nuclears dels quals depèn la globalitat duna experiència històrica. Per exemple, el servatge és un aspecte nuclear per a explicar-nos el funcionament duna experiència històrica concreta: la formació social del feudalisme europeu. Però el feudalisme europeu no sexplica sols des daquest aspecte; els avanços tècnics, lincrement del comerç, les institucions polítiques (les monarquies medievals, la monarquia absoluta), lescolàstica (i les seues diverses tendències), lhumanisme, etc. Són altres factors que en donen compte.
En resum, la història, per donar compte de la matèria històrica, ha dexplicar: a) els fets històrics com a fets humans, atès que les persones són els actors de la seua història; b) el caràcter social de la història; c) les formacions socials objectives que han existit o existeixen i el sistema de funcionament (les estructures o modes de producció) que dóna coherència a una experiència històrica; d) el canvi social o, si es vol, el creixement i el desenvolupament que sopera en la societat; e) la conjunció de factors característica de qualsevol procés o esdeveniment, intentant analitzar, això sí, quins aspectes són medul·lars en lobjecte que sestudia. Considerem la matèria històrica humana, social, estructurada, en transformació dialèctica i multifactorial.
DEFINICIÓ DHISTÒRIA
Comentada la diferència entre lexperiència històrica i lexplicació científica daquesta experiència, i caracteritzada la història com a experiència humana i social, arriba lhora de definir amb la màxima concisió possible què és la història. La definició que segueix és la que explicava a classe el professor Enric Sebastià Domingo (1930-2006), que fou mestre i amic. Per història entenem la ciència del creixement i del desenvolupament de les societats en el temps i en lespai, dacord amb uns procediments i unes lleis socials específiques.
Preferisc la definició que acabe de proposar a daltres més convencionals (la ciència dels homes en el temps; la ciència que estudia les experiències i la dinàmica social en el temps...) perquè emfatitza el procés de canvi social creixement, desenvolupament que produeix la mateixa experiència social. Daltra banda, aquesta definició obliga a reflexionar sobre tres grans aspectes: la ciència, la societat i el canvi social, i la praxi com a eix que articula aquest complex. Dedicarem la resta del llibre a aquests aspectes.
2. CIÈNCIA, CIÈNCIES NATURALS I CIÈNCIES SOCIALS
LA CIÈNCIA
El debat sobre si el coneixement històric és científic o no és tan vell i està tan embolicat que plantejar-lo per qui no és filòsof denota probablement poca audàcia. Al capdavall, tot dependrà de com es definisca la ciència. La qüestió pense no és adjectiva, sinó substancial i de la màxima importància. Cert que hi ha historiadors que defugen entrar en aquestes aigües tèrboles i opinen que, mentre lexplicació històrica siga instrument veraç i objectiu per a explicar el procés social humà, tant fa si se la considera ciència com si no. No falten filòsofs o epistemòlegs que van en ajuda daquestes actituds dubitatives. Tanmateix, entenc que, per a assegurar la veracitat i lobjectivitat, no nhi ha prou amb qualsevol manera dexplicar lexperiència històrica de la humanitat; cal recórrer es vulga o no a un determinat «estil de pensament» que estiga controlat, sajuste a uns procediments i aporte uns resultats contrastables, i lúnic que pot garantir això és el científic.
Mario Bunge defineix ciència com un determinat «estil de pensament i dacció» (1985a: 19). Totes dues coses. Quant a «estil de pensament», en efecte, la ciència es caracteritza, en primer lloc, per ser un coneixement racional i objectiu de la realitat. Racional, perquè proposa uns enunciats per a explicar-la que són coherents, lògics i sistematitzats. Objectiu, perquè les afirmacions o interpretacions que fa estan fundades i contrastades amb la realitat. Per al pensament científic el món sexplica necessàriament per factors naturals, factors socials o una combinació duns i altres, però, en cap cas, per factors que no puguen contrastar-se. Una epidèmia, per exemple, sexplica per factors biològics, demogràfics, sanitaris, socials, històrics... I no com un càstig de la divinitat. El respecte escrupolós a la natura i a la societat a la realitat objectiva és la primera divisa del treball científic; lobjectivació obliga a fugir dexplicacions sense control. En segon lloc, la ciència també es caracteritza per seguir un determinat procediment o mètode per a explicar, el mètode científic, que consisteix a fer-se preguntes sobre el món, construir suposicions o hipòtesis per a explicar-lo, arbitrar procediments per a contrastar i comprovar les hipòtesis, formular enunciats com ara lleis científiques, conceptes i teories... Ens referirem al mètode científic amb més detall en el capítol cinquè. En fi, en tercer lloc, el coneixement científic està obert a revisió: les explicacions que aporta sobre el món es modifiquen, es revisen i se superen. La ciència és un camí que es fa investigant, un procés en constant construcció o, si es vol, un procés dialèctic. Al coneixement científic, per tant, no hi ha dogmes, sinó enunciats oberts a la crítica. En altres paraules, la ciència és fal·lible i aporta un coneixement provisional del món.