Mario Bunge defineix ciència com un determinat «estil de pensament i dacció» (1985a: 19). Totes dues coses. Quant a «estil de pensament», en efecte, la ciència es caracteritza, en primer lloc, per ser un coneixement racional i objectiu de la realitat. Racional, perquè proposa uns enunciats per a explicar-la que són coherents, lògics i sistematitzats. Objectiu, perquè les afirmacions o interpretacions que fa estan fundades i contrastades amb la realitat. Per al pensament científic el món sexplica necessàriament per factors naturals, factors socials o una combinació duns i altres, però, en cap cas, per factors que no puguen contrastar-se. Una epidèmia, per exemple, sexplica per factors biològics, demogràfics, sanitaris, socials, històrics... I no com un càstig de la divinitat. El respecte escrupolós a la natura i a la societat a la realitat objectiva és la primera divisa del treball científic; lobjectivació obliga a fugir dexplicacions sense control. En segon lloc, la ciència també es caracteritza per seguir un determinat procediment o mètode per a explicar, el mètode científic, que consisteix a fer-se preguntes sobre el món, construir suposicions o hipòtesis per a explicar-lo, arbitrar procediments per a contrastar i comprovar les hipòtesis, formular enunciats com ara lleis científiques, conceptes i teories... Ens referirem al mètode científic amb més detall en el capítol cinquè. En fi, en tercer lloc, el coneixement científic està obert a revisió: les explicacions que aporta sobre el món es modifiquen, es revisen i se superen. La ciència és un camí que es fa investigant, un procés en constant construcció o, si es vol, un procés dialèctic. Al coneixement científic, per tant, no hi ha dogmes, sinó enunciats oberts a la crítica. En altres paraules, la ciència és fal·lible i aporta un coneixement provisional del món.
Però la ciència no és sols una manera de pensar, una construcció intel·lectual per a interpretar la realitat, un sistema fonamentat de proposicions, sinó també acció, activitat humana per a conèixer el món i per a actuar sobre aquest. En efecte, lacció es produeix, en primer lloc, en el treball que fa el científic per a conèixer. Foren els filòsofs moderns, els de la revolució científica, els qui consideraren que la ciència no era contemplació passiva de les veritats donades, absolutes i eternes, sinó activitat per a buscar i explicar-se racionalment el món. Però, a més, en segon lloc, la ciència no és sols una construcció intel·lectual, sinó una activitat pràctica. Conèixer com és el món, explicar-sel objectivament, permet actuar-hi sabent com funciona, sabent quines són les seues lleis. Evidentment, això incrementa el domini («la mesura de la potència», deia Francis Bacon 1984: 27) sobre la realitat i permet actuar amb sentit pràctic, és a dir, coneixent els límits i les possibilitats de lentorn natural i social. La ciència, doncs, no pot concebres sols com una curiositat més o menys mística per a explicar-se la realitat objectiva, sinó també com una activitat humana conscient que es pro-posa objectius i permet satisfer necessitats. Saber, per exemple, els solsticis i els equinoccis fa possible sembrar el blat a hora; saber, per exemple, que leconomia capitalista funciona cíclicament permet adoptar polítiques conseqüents davant una crisi. La ciència essencialment és una activitat pràctica que no tracta sols dinterpretar el món, sinó també de transformar-lo (Marx, dins Marx-Engels, 1987: II, 444).
En el coneixement científic, en resum, es poden distingir tres vessants: 1) el treball o procés dinvestigació, 2) els resultats daquesta i 3) les aplicacions de diversa índole que sen deriven i que, òbviament, són distintes en unes i altres ciències.
La concepció de ciència que acabe dexposar (coneixement i acció) no és lúnica possible, però és la que jo tinc. No entenc la ciència duna manera idealista, com una mena de pensament pur que es desenvolupa al marge de la societat que la produeix, ni tampoc lentenc aliena a les necessitats dels humans, ni als seus problemes materials i socials. El coneixement científic es veu activat i estimulat dins de les societats que el promouen. I a linrevés, les societats es veuen afectades pel coneixement científic que, al cap i a la fi, compon i estimula la capacitat dacció de les persones al món.
LEXPLICACIÓ CIENTÍFICA
La funció del coneixement científic és lexplicació científica. Etimològicament, la paraula explicar significa desplegar. Imaginem, per exemple, un certamen poètic. Els concursants presenten els seus poemes, però no sidentifiquen amb el seu nom sinó amb un lema, i en un sobre tancat o plica (en un objecte plegat) escriuen per fora el lema i, a dins, la identificació. El jurat, quan decideix quina és la poesia premiada, obri la plica i dóna a conèixer el nom de lautor. És a dir, explica, desplega una cosa oculta, laclareix. Explicar significa el que sha descrit: fer comprensible una cosa, donar-la a conèixer, comprendren la causa, assimilar-la a la nostra raó i apropiar-se del món objectiu, com deia Hegel (1976: 522).
Lexplicació científica no se nix essencialment del que sha dit. «Lobjectiu distintiu de lempresa científica és subministrar explicacions sistemàtiques i adequadament sustentades... Les explicacions són res-postes a la pregunta per què» (Nagel, 1978: 27). En ciència, explicar és respondre al per què de les coses, la qual cosa no sols comporta dir les causes que les produeixen, sinó també connectar les causes amb els efectes, els principis amb les conseqüències. Lexplicació científica, en definitiva, se sustenta en el principi de relació: en els nexes objectius que hi ha entre els elements del món. Si es vol dir duna altra manera, explicar és descobrir les correlacions que hi ha entre els fets particulars i els fenòmens generals.
Ara bé, per a donar raó de la pregunta global per què, cal fer-se unes quantes preguntes més: la causa material (qui o què), la causa formal (com), la causa motora del que es vol explicar (per què es produeix), la causa final (per a què o amb quina finalitat es produeix), la dimensió espacial (on o donar raó de per què el que es vol explicar esdevé en aquell espai) i la dimensió temporal (quan o donar raó de per què esdevé en aquell temps). En definitiva, explicar comporta donar compte dun feix de factors.[1]
Considerem un exemple: siga la revolució francesa el fenomen que volem explicar. Haurem destudiar la matèria (en aquest cas, la matèria social) que nodreix la revolució, és a dir, els elements que hi intervenen, qui la fa, les forces socials que la protagonitzen, les que la resisteixen, les que lluiten i actuen en el sentit que siga... Haurem desbrinar la forma que adopta lesdeveniment revolucionari: què passa, com passa, quines són les etapes, les fases... Haurem de copsar les raons que mouen els esdeveniments, els factors econòmics, socials, polítics, ideològics que produeixen la revolució... Haurem datendre també les raons per les quals els agents socials actuen com ho fan, és a dir, per a què actuen així, quins són els fins que es proposen... Haurem dexplicar, a més, la dimensió espacial, raonar lon o, dit en altres paraules, per què es produeix a França, per què aquests esdeveniments passen a París, a Marsella, a La vandée... I, finalment, haurem dexplicar també la dimensió temporal, és a dir, donar raó del temps, del quan: per què esclata el 1789, per què després es radicalitza... quina relació hi ha entre els factors econòmics, socials, polítics, ideològics i la cronologia...
Evidentment, com cal esperar, hi ha diversos tipus dexplicació científica. Els principals són: les explicacions deductives o deterministes (quan la resposta al per què es deu a una relació de causa-efecte necessària), les probabilístiques (quan la relació és probable), les funcionals i/o sistèmiques (quan la resposta al per què es deu a lorganització i funcionament duna estructura o sistema), les genèsiques (quan la resposta al per què sexplica pel procés), i les explicacions teleològiques i/o intencionals (quan la resposta al per què es deu als propòsits o intencions dels agents). Els tipus dexplicació científica depenen essencialment de les característiques intrínseques del sector de la realitat que sestudia, ja que no sintegren de la mateixa manera els elements, els nexes i els processos en uns àmbits i en daltres. En la investigació històrica, tot i que es donen explicacions dels diversos tipus, es procedeix de lefecte a la causa i, per tant, lestratègia dinvestigació que hi predomina és «observar la realitat dun efecte per, partint daquest, investigar-ne les causes» (Lozano, 1994: 54). Així, la revolució francesa sexplica pels factors que la generen i aquests es lliguen atenent a la seqüència desdeveniments, de forces socials i de processos de transformació. Lexplicació històrica no fa prediccions: no pot, les variables que intervenen en lesdevenir social són incalculables i estan obertes a factors i processos no previsibles.
RELACIÓ ENTRE EXPLICACIÓ I COMPRENSIÓ
Tot i que en el llenguatge ordinari els significats dels verbs explicar i comprendre es confonen, hi ha matisos importants. Explicar, en el llenguatge comú, és donar raó dun fet o exposar-lo amb paraules clares i/o donar compte de les causes, mentre que comprendre és entendre, copsar o abraçar el sentit dalgun aspecte, com ara un símbol, un ritus o un comportament humà.
Tradicionalment sha sostingut i insistit que lexplicació i la comprensió, traslladades a lestratègia dinvestigació, defineixen camins metodològics diferents. En efecte, hi ha una manera de donar compte de lexperiència històrica que ha tingut gran predicament en la historiografia i que considera que la història no sexplica, sinó que es comprèn. La noció de comprensió fou definida en la segona meitat del segle XIX contra el positivisme per historiadors i filòsofs dinfluència neokantiana (Droysen, Dilthey i Rickert), que emfatitzaren el que Juan José Carreras ha definit com el paradigma de la metodologia individualitzadora (2000: 49).
Droysen deia que per a accedir al saber hi ha tres mètodes: el filosòfic, que té com a propòsit conèixer; el científic, lobjectiu del qual és explicar, i lhistòric, que es proposa comprendre. Dilthey, en un llibre publicat el 1883, sostenia que la història i, en general, les ciències humanes i socials no poden explicar les experiències sociohistòriques perquè no poden inferir pautes regulars del comportament humà, ja que aquest és fluent i està activat per accions que són difícilment previsibles. «Les regularitats que es poden establir en lesfera de la societat deia són molt inferiors en nombre, importància i precisió formal a les lleis que han pogut formularse sobre la natura» (1986: 83). En conseqüència, privat el coneixement del món social i històric de formular lleis científiques, almenys amb tanta precisió com ho fan les ciències de la natura, Dilthey proposava un altre mitjà per a dur a terme lassimilació de lexperiència sociohistòrica a la raó: la comprensió.
Per comprensió entén un procés mitjançant el qual percebem internament els significats dels pensaments i les accions daltres persones a partir de lobservació del que fan i la intuïció dels motius pels quals actuen. «Les situacions en la societat escrivia ens són comprensibles des de dins; podem reproduir-les, fins a cert punt, en nosaltres, en virtut de la percepció dels nostres propis estats» (1986: 83). Es tracta, dit en altres paraules, de recrear a la nostra ment o reproduir analògicament les vivències daltres persones i daltres experiències humanes pel consens intrahumà de la intuïció i la imaginació, per lempatia, lautognosi, la interpretació psicològica.
El plantejament de dilthey, que es fonamenta en la psicologia i el subjectivisme, va intentar ser millorat per Rickert, qui, en lloc de parlar de ciències de lesperit, parlava de ciències de la cultura, perquè lesperit o ment era objecte destudi de la psicologia, però no de la història ni de la resta de ciències socials. Lobjecte destudi daquestes era la cultura, entenent-la com els productes de les accions intencionals humanes, siguen objectes (una obra dart, una ferramenta, una arma) o siguen institucions. La comprensió històrica de les accions intencionals humanes ja no es fonamenta tant en la penetració psicològica, sinó que és una capacitat general que podem equiparar a la comprensió que tenim del llenguatge de qui ens parla. La «dimensió semàntica» de la comprensió ha tingut un paper rellevant en els filòsofs partidaris de la metodologia individualitzadora de la història en el segle XX (G. H. Wright, 1987: 24, 53) i, sovint, aquest èmfasi sha fet negant a la història i a les ciències socials capacitat dexplicar per considerar que les accions intencionals humanes (les intencions i els propòsits) no poden explicar-se en virtut de necessitats causals adequades a estructures.
Tanmateix, sóc dels que entenen que, entre explicar i comprendre, no existeix cap guerra civil permanent i sagnant, sinó que, més aviat i quan fa al cas, el nostre coneixement funciona mitjançant una relació dialèctica entre explicació i comprensió. El coneixement social i de la història, a més de les explicacions siguen causals, funcionals, probabilístiques o genèsiques, «necessita duna dimensió comprensiva per a copsar les significacions de les situacions i accions viscudes, efectuades, percebudes, concebudes pels actors socials, individuals i col·lectius» (Morin, 2002: 162). Incomplet serà lhistoriador que no intenta «penetrar en la subjectivitat dels homes del passat», escrivia Vilar (1983: 156). Al capdavall, comprendre és entendre les intencions i les motivacions de qualsevol comportament humà, i explicar és donar compte del perquè de dites intencions des dels factors, les causes i els contextos o situacions socials que les motiven.
Per exemple, cremar les màquines (com feien els luddites) o botar foc als castells i palaus de senyoria feudal (com feien els camperols revoltats en jacquerie) són dos tipus de comportaments que comprenem, és a dir, ens fem idea de per què els uns destruïen les màquines (perquè els llevaven la faena) i els altres cremaven els castells (perquè es rebel·laven contra lexplotació que els imposaven els senyors feudals). Comprendre, en aquest sentit, no vol dir en absolut compartir, ni empatitzar ni, menys encara, sentir el que sentien els vassalls i els treballadors a domicili amotinats, sinó sols «penetrar en la subjectivitat» dunes persones que ens fa atorgar sentit a un comportament humà. Però és evident que lhistoriador, ni que siga el major enemic de lexplicació històrica, no es conformarà amb la comprensió daquestes actuacions. Voldrà anar més enllà i veure les causes que les expliquen: les condicions socials, les intencions dels agents i les accions pràctiques daquests.
CIÈNCIES NATURALS I CIÈNCIES SOCIALS
Cada sector que compon el món el subatòmic i latòmic, el molecular, el dels organismes vius, el del comportament humà i el del nivell social té qualitats i propietats diferents, funciona diguem-ne de manera distinta i, en conseqüència, els nexes o relacions entre els elements que componen cada sector (els àtoms, les cèl·lules, els òrgans, els individus, les espècies, les societats humanes...) també tenen especificitats que estudien les diverses ciències.