Cada sector que compon el món el subatòmic i latòmic, el molecular, el dels organismes vius, el del comportament humà i el del nivell social té qualitats i propietats diferents, funciona diguem-ne de manera distinta i, en conseqüència, els nexes o relacions entre els elements que componen cada sector (els àtoms, les cèl·lules, els òrgans, els individus, les espècies, les societats humanes...) també tenen especificitats que estudien les diverses ciències.
Les singularitats dels nexes es diferencien segons els sectors de la realitat. «El comportament de les partícules subatòmiques és molt diferent del comportament de les partícules en el món macroscòpic» (Trefil, 1985: 32). Si passem a la química, la biologia, la fisiologia, la psicologia o la sociologia, seguirem trobant «comportaments» específics dels elements en cada camp, és a dir, formes de connexió diferenciades. Per exemple, els elements fisicoquímics organitzats com a éssers vius tenen unes peculiaritats estructurals o, si es vol, unes formes de connexió específiques que són diferents dels estrictes processos físics i químics; per això, la biologia és una ciència diferent de la física i la química, perquè descobreix unes lleis científiques específiques que donen compte daquests nexes específics que es troben en la matèria viva. El mateix passa en les ciències socials, les quals estudien les societats humanes on es produeixen unes relacions i estructures de funcionament que també tenen les seues propietats i connexions específiques (Elias, 1999: 123-132). Per a dominar conceptualment el món i explicar-lo, convé ser respectuosos amb les formes de connexió, els tipus estructurals o els nexes funcionals, que són distints en uns i altres nivells de la realitat.[2]
Mentre que les ciències de la natura estudien elements partícules, àtoms, molècules i organismes que es relacionen entre si en un univers físic o biològic, les ciències socials socupen de persones que es relacionen entre elles en un univers social que és diferent i en el qual sintegren explicacions per intencions, per desenvolupament de processos o dialèctiques, per funcionament destructures, per probabilitats i per determinacions socials (ja que viure en societat imposa no poques determinacions daquesta mena). Lexplicació sociohistòrica conjuga les estructures socials, la transformació dialèctica daquestes, lacció dels agents socials (individus, classes, tribus, nacions o altres grups...) i la dialèctica acció-estructura (Aróstegui, 1995: 244-250). Quan definíem la història i dèiem que era la ciència del creixement i el desenvolupament de les societats en el temps i en lespai dacord amb uns procediments i unes lleis socials específiques, ens referíem exactament en lúltima frase de la definició a lespecificitat social, la qual «funciona» de manera diferent daltres sectors de la realitat i se separa de la que estudien la física, la química i la biologia.
La societat humana presenta tres característiques que són pròpies daquest sector de la realitat. La primera és que les persones són els agents socials que creen o produeixen la societat i la història mitjançant la praxi (o activitat que opera sobre el món natural i produeix el món social); la segona és que en la praxi humana hi ha un nivell intencional dels agents històrics o socials, però aquest nivell sencarna, es fon o sinterrelaciona amb el nivell social o aquell en el qual operen les lleis o pautes del sistema social; la tercera característica és que la societat humana es transforma dialècticament (o per processos interns de desenvolupament social que activa o promou la praxi). Dedicarem els capítols de la part que hem titulat «Praxi, estructura i canvi» a atendre aquesta especificitat, però abans ens correspon referir-nos al mètode.
[1] La ciència, daltra banda, no és lúnica manera dinterpretar o accedir al món. El pensament mític també tracta tractava de comprendre la natura i el lloc que hi ocupa lésser humà, i també es fa preguntes i intenta explicar les causes ocultes de les coses del món. Però, mentre que el pensament científic verifica els enunciats i els manté oberts a la crítica i a la revisió, el pensament mític interroga duna altra manera: interpreta sense comprovar i, en conseqüència, imposa el seu relat. Per al pensament mític (per a una de les seues manifestacions històriques), la nostra espècie deriva dun acte de creació i voluntat dun ésser suprem; per a la ciència, és resultat de levolució de les espècies. Per al pensament mític, la història humana és un procés dactes humans guiats per la providència, que porta les persones del jardí de lEdèn al judici final, mentre que per al pensament científic és un procés dactes socials humans determinats per la dialèctica social. Hi ha un altre estil de pensament per a interpretar el món que fou anomenat metafísic per Auguste Comte, el qual segons deia era una etapa intermèdia entre lestadi mític i lestadi científic. En el pensament metafísic els agents sobrenaturals, característics del pensament mític, «són substituïts per forces abstractes, capaces dengendrar per si mateixes tots els fenòmens observats» (Comte, 1982: 49). Lagent de la història ja no és la providència, sinó unes idees abstractes que ho regulen tot com ara la natura humana, la raó o lesperit. La natura humana (en la qual sinclou legoisme, les passions, el raciocini, les virtuts...), creada per déu, explica tots els comportaments humans que puguem imaginar i produeix la història universal. Si en el lloc de la natura humana posem la raó, serà aquesta la que produeix la història de la humanitat i la que pas a pas ha anat vencent supersticions i fanatismes, i el mateix podem dir de lesperit que va autorealitzant-se i realitzant la història humana.
[2] No obstant això, encara que hi ha camps específics destudi que ens serveixen per a explicar zones, segments o províncies del món, la realitat objectiva no està compartimentada ni trossejada: és una unitat. «Làtom és dins de la molècula que és dins de la cèl·lula que és dins de lorganisme que és dins de la societat» (Joël de Rosnay dins Reeves i altres, 2001: 115). Els nexes travessen de dalt a baix tot ledifici: «tots els aspectes de la realitat es relacionen mitjançant vincles necessaris i recíprocs» (Politzer, 2004: 249). No existeix cap «muralla ontogenètica entre els fenòmens naturals inanimats i els vius i, dins daquests últims, entre els no humans i els humans» (Elias, 1999: 125). Aquest reconeixement suposa prendres seriosament les relacions que hi ha entre els diversos elements del món i, sens dubte, les que hi ha entre lecosistema i els humans, els primats i lespècie humana, les societats animals i les societats humanes, les cultures animals i lexperiència sociocultural humana.
3. LA PERSPECTIVA DEL CONEIXEMENT HISTÒRIC
CAMP DE TREBALL I OBJECTIUS DESTUDI DE LA HISTÒRIA
Les ciències socials o humanes són aquelles que estudien els fenòmens relacionats amb la realitat específica de lésser humà com a persona i com a col·lectivitat. Leconomia, la sociologia, lantropologia, la politologia, la història, la psicologia, la lingüística, el dret, entre daltres, formen aquest conjunt.
Les ciències socials o humanes són aquelles que estudien els fenòmens relacionats amb la realitat específica de lésser humà com a persona i com a col·lectivitat. Leconomia, la sociologia, lantropologia, la politologia, la història, la psicologia, la lingüística, el dret, entre daltres, formen aquest conjunt.
Totes aquestes ciències estudien el conjunt de fenòmens humans, socials i culturals. Com deien els humanistes, tracten del res humaniores, de les coses humanes o lens humà, però es diferencien per lenfocament. Així doncs, encara que el camp de treball és comú, els objectius destudi estan diferenciats. Cada ciència social sinteressa per lexperiència humana des dangles o punts de vista distints i, per tant, planteja diverses estratègies danàlisi a la realitat social la base empírica comuna.
Leconomia, per exemple, explica aquells aspectes de la conducta i les relacions i institucions socials que utilitzen recursos per a produir i distribuir béns i serveis amb els quals es poden satisfer necessitats. La sociologia socupa de la vida social humana, dels grups i les societats, de les relacions socials que van des dels encontres efímers fins als processos mundials. Lantropologia estudia els estils de vida dels pobles antics i moderns, atenent tant a la natura biològica de lespècie com a lanàlisi de les cultures. La politologia tracta de lésser humà com a «animal polític», per dir-ho com Aristòtil. La història, en fi, com diu Tortella, és «la ciència social més ambiciosa», ja que «tracta de lens social en el seu conjunt i nabraça la totalitat temporal» (Tortella, 1987: 3).
Les ciències socials comparteixen camp de treball: totes estudien la realitat social o humana. Però les ciències no sols es defineixen pel camp que analitzen, sinó essencialment per lobjectiu destudi, és a dir, per la perspectiva des de la qual sinteressen, plantegen preguntes, formulen hipòtesis, abstrauen lleis i conceptes i, finalment, aporten explicacions sobre en aquest cas la realitat social. Quin és, doncs, lobjectiu destudi de la història, des de quina estratègia, des de quin angle planteja preguntes a la realitat social i lexplica? essencialment, els objectius destudi de la història són tres: la perspectiva de globalitat, linterès per la concreció dels processos històrics (i, per tant, la relació entre abstracció i concreció) i la dimensió temporal i el canvi social. Lèmfasi que la historiografia posa en aquests tres aspectes defineixen lobjectiu destudi de la història i la diferencien de les altres ciències germanes. Ens convé comentar-los.
a) La perspectiva de globalitat. La realitat històrica ha dentendres com un tot, com una unitat, com una globalitat de la matèria social que la compon. En aquest sentit, es pot dir que és un sistema i, a més, un sistema en transformació. Encara que, des dun punt de vista pràctic, se segmente lanàlisi en aspectes econòmics, socials, polítics, ideològics, tots aquests elements estan estretament units i no són sinó expressions dun tot únic, duna mateixa globalitat. Si sem permet una metàfora, la realitat històrica seria com un políedre de moltes cares on cadascuna és un aspecte del conjunt i està relacionada amb la resta. Però aquest políedre té una entitat que fa que, de tant en tant, canvie de forma i esdevinga un políedre diferent del de partida. Com diu Aróstegui (1995: 186-187), «això es deu al fet que les societats són totalitats compostes per elements interdependents que no tenen sentit si sels aïlla i, per tant, no es concep un procés de canvi en un sector o part de la societat sense que nafecte els altres sectors o parts. No hi ha, doncs, una història aïllada en cap sector o en cap part de la vida social humana». Lexplicació històrica, per tant, busca una imatge global. És tasca seua aconseguir aquesta visió de conjunt de la realitat social. De fet, aquesta és la primera contribució del coneixement històric a lexplicació de lens social. És més, podríem dir que lestudi serà històric en la mesura que done compte daquest conjunt. Lhistoriador ha de pensar la història globalment (Vilar, 1980: 73).
Sol negar-se, però, àdhuc per alguns que la practiquen, la possibilitat fàctica de la història global, per considerar-se per molts autors, inclòs Aróstegui com una tasca ambiciosa, excessiva o utòpica. Cert és que en la investigació pràctica, en les monografies, solen estudiar-se aspectes concrets. Però pense que aquesta estratègia no anul·la la perspectiva global, perquè aquesta comporta entendre i atendre lelement nuclear de lexplicació històrica, el qual no és un altre que donar compte de com sorganitzen, com funcionen i com canvien les societats i el perquè de tot això. Es tracta, essencialment, de tenir presents aquells aspectes diriments i nuclears del procés històric: lestructura, el canvi i lacció social.
Òbviament, poden estudiar-se aspectes particulars i concrets i ferse història des duna perspectiva global. Per a fer-ho possible, nhi ha prou dintegrar i relacionar laspecte analitzat en el conjunt del sistema social. Lestudi monogràfic, per tant, no té per què destruir lentranya global de lentitat social: aprofundir en un aspecte concret no ha dimplicar necessàriament perdre la imatge del conjunt. I es tracta daixò. Dexemples, nhi ha molts. Georges duby, quan estudia la ideologia feudal o dels tres ordres, la relaciona amb tot el sistema social i, àdhuc, per poder-la explicar millor, no oblida fer esment de les heretgies, que són contrapunt del discurs dAbelard i Aldaberó. Si posem aquest exemple és per mostrar com una monografia centradaen aspectes «superestructurals» pot atendre la dimensió conjunta de lexperiència social; és més, per copsar-la cal fer-ho així. El que en història no té sentit, en canvi, és trencar la unitat de conjunt de lexperiència social. No té sentit oblidar-se de la perspectiva de globalitat i pretendre explicar per separat, com si foren aspectes sense nexes ni relacions, sectors complementaris de lexperiència històrica. Igualment, per exemple, no té sentit tractar lorigen del capitalisme i el naixement del protestantisme com si foren aspectes que no tingueren res a veure. Potser res no ha perjudicat més el desenvolupament de les ciències humanes o socials (i més la història que no cap altra) que la separació que sha practicat i es practica en diversos nivells. Durant molt de temps sha separat i encara hi ha qui ho separa tot.
Potser el tòpic de separar el cos de lànima (o la ment), tan vell com fals, encara exerceix el seu imperi. En història és freqüent separar-ho tot: lespecialització universitària es complau a deformar els sabers i trencar la unitat. Així, lespecialista universitari de qualsevol època (prehistòria, edat antiga, medieval, etc.) no sols ignora els altres períodes, sinó que es creu quasi obligat a ser un gran ignorant de «làrea» veïna. I no diguem lobligació que es creu que té de ser un gran ignorant si ha de creuar el llindar no ja de «làrea de coneixement» pròxima, sinó de la «facultat». La conseqüència és que lhistoriador comú separa leconomia de la política, la política del pensament, el pensament de lart... I posats a separar, fins i tot se separa el treball que es fa al taller del pintor de lobra dart que shi produeix, les relacions del pintor amb el patró que contracta el sant Vicent que ha eixit dels seus pinzells... Ens especialitzem en estudis atomístics que renuncien a pensar globalment en els nexes del sistema social. «Un metge no és un químic, però pot ignorar la química? Saber molt és necessari per a lespecialista; comprendre suficientment diversos aspectes de la realitat no ho és menys quan ens lliurem a lesforç de la síntesi, i aquest és lesforç que es demana a lhistoriador» (Vilar, 2004: 84).