Dit això, cal afegir-hi que la perspectiva global no consisteix a «dirho tot» sobre tot. Lexplicació històrica, com la de qualsevol ciència, comporta una selecció de dades que sha de fer en funció del que es vol explicar. Explicar la història de la Xina des de la proclamació de la República el 1911 fins la revolució socialista de 1949 per exemple no és exposar la història de tots i cadascun dels xinesos i totes les coses que shan esdevingut en aquell període, sinó fer comprensible aquesta matèria esbrinant, dins daquella complexitat, els aspectes socials dels quals depèn la totalitat històrica proposada. La selecció de fets que realitza la ciència històrica es fa, per tant, amb lobjectiu dexplicar com funciona i com canvia dita realitat. La selecció de fets és sempre un element bàsic per a lassimilació racional del que sexposa. Un mapa sobre un aspecte concret la xarxa fluvial dun país, posem per cas sha de fer a escala (seria absurd fer-lo de la mateixa grandària del país que es cartografia) i, a més, no registrarà tots i cadascun dels rius i barrancs de les conques fluvials, sinó sols els que ens permeten copsar el fenomen. La perspectiva global de la història tampoc no és una «suma de aspectes» o «un agregat inconnex de nivells», com ara demografia, economia, societat, política interna, relacions exteriors, mentalitats, ideologies i cultura, organitzats sectorialment i de manera independent, sinó, contràriament, tracta de buscar les connexions i relacions entre els diferents aspectes.
b) Linterès per la concreció i la relació abstracció/concreció. El coneixement científic dedueix relacions entre coses concretes, siguen planetes o revolucions, i formula enunciats objectivats i contrastables. Al món real, on «funcionen» aquestes abstraccions, sols existeixen coses concretes i relacions entre aquestes: una cèl·lula, una altra, una altra; un planeta, un altre, un altre; una estrella, una altra, una altra; una jacquerie, una altra, una altra; la revolució burgesa a Anglaterra, a França, a Espanya...
La història sinteressa per lestudi daspectes concrets de lexperiència humana, en primer lloc, per raons epistemològiques. És conegut que, a partir de lestudi de fenòmens específics, es dedueixen explicacions més abstractes o generals. Conceptes com ara «neolític», «mode de producció feudal», «formació de la classe obrera» han estat abstrets de lanàlisi dexperiències històriques concretes. A més, entre el nivell concret i les abstraccions, hi ha una relació recíproca mitjançant la qual lhistoriador com en tot científic construeix marcs de referència generals i aquests, al seu torn, permeten conèixer els processos històrics particulars. Per exemple, la revolució burgesa espanyola sexplica des de fenòmens recurrents que es donen a tots els processos revolucionaris burgesos i sobre els quals shan construït abstraccions del tipus «transició del feudalisme al capitalisme», «acumulació originària de capital», «proletarització», «formació de la burgesia», «liberalisme»... Les especificitats pròpies del cas espanyol, en fi, també es copsen millor posant en relació lexperiència daquest país amb els marcs de referència generals.
El fet que la història sinteresse per donar compte dels processos històrics concrets no sols és un recurs epistemològic ineludible, sinó també, en segon lloc, és una expressió de la diversitat històrica de les societats. Aquesta diversitat és una característica ontològica de lexperiència social humana que produeix pràctiques socials variades, les quals, per una banda, reprodueixen regularitats sociohistòriques observables, però, per altra banda, també sintrodueixen matisos i peculiaritats diferencials en les experiències concretes que òbviament interessa conèixer i explicar. Evidentment, això es deu al fet que els comportaments socials de les persones no es regeixen per pautes naturals, com ara les genètiques o les biològiques, sinó per interaccions socials, on tenen protagonisme especial les relacions i accions socials i els processos històrics. Tanmateix, aquesta capacitat de la praxi social per a produir variacions i matisos no fa de la història una ciència de fenòmens particulars aïllats, ni de processos històrics singulars. Les experiències històriques, matisos al marge, sassemblen les unes a les altres i els historiadors nabstrauen pautes i mostren les peculiaritats concretes. La relació i les raons de fons que hi ha entre les regularitats de lexperiència social i la variabilitat com es podrà suposar, un dels cavalls de batalla de la teoria social i laportació que hi fa la historiografia són claus en aquesta reflexió.
Finalment, lestudi de les experiències concretes també interessa per una tercera raó: lús social de la història. Molts ciutadans espanyols, posem per cas, senten curiositat per conèixer la història de la dictadura de franco no tant per copsar millor les dictadures feixistes del segle XX, ni tan sols per enriquir amb aquest estudi el panorama de la variabilitat històrica daquestes dictadures, sinó, senzillament, per conèixer el passat immediat del seu país. Podem traslladar el mateix exemple als ciutadans mexicans que senten curiositat per conèixer la cultura mexica o com vivien a Tenothtitlan quan arribà Cortés. O als valencians que sinteressen per la conquesta cristiana, les germanies o lexpulsió dels moriscos, o, en fi, als alcoians, a molts dels quals ve de gust saber la formació i la història de la classe obrera daquesta ciutat i comarca La història ni pot ni ha de renunciar a exhumar aquest nivell de concreció
c) La dimensió temporal i el canvi. A lexplicació històrica, definida per Bloch com «ciència dels homes en el temps», li interessa lestudi de la dimensió temporal de les societats. El temps és condició de tots els esdeveniments i senganxa al coneixement històric com la terra a laixada quan es cava. La historiografia dóna compte del temps històric mitjançant tres tipus doperacions: la datació cronològica, la periodització i lanàlisi de la temporalitat.
1. La datació cronològica o cronologia ordena els fenòmens humans en el temps lineal registrant-ne la posició temporal: Roma fou fundada lany 753 abans de crist, valència fou conquerida per Jaume I el 1238, Colom arribà a Amèrica el 1492... Datar és una tasca indispensable i bàsica per a poder explicar la història.
2. La periodització sistematitza la cronologia, fixa etapes i posa fites als fenòmens històrics. Perioditzar significa identificar processos, canvis i ruptures i requereix sempre conceptuar el fenomen de què es tracta. Darrere de tota periodització hi ha una reflexió: no es pot, per exemple, perioditzar la revolució industrial sense atendre les transformacions socials que comporta; sols una vegada copsat el fenomen, se li poden posar dates indicant-se quan «comença» i «acaba». És freqüent que per a perioditzar es busquen esdeveniments reeixits i amb un caràcter explicatiu i simbòlic potent. La periodització més familiar és la que divideix la història en èpoques: prehistòria, antiga, medieval, moderna i contemporània.
3. La temporalitat és la consciència humana de la relació que hi ha entre passat, present i futur o, si es vol, entre la memòria o coneixement del passat, la vivència directa del present i lesperança del futur (Comte-Sponville, 2001: 35). Convé discernir, per tant, entre el transcurs del temps extern a la societat que amidem en hores, dies, mesos o anys i la temporalitat o temps de la consciència social, que és condició de lexperiència humana. En definitiva, les persones desenvolupen la noció de temporalitat perquè recorden o coneixen el passat, tenen noció que moltes experiències de la seua vida individual o social del present es deuen o tenen les arrels en lexperiència individual o social del passat i, a més, preveuen o proposen actuacions i accions individuals o socials per al futur. La noció de temporalitat té un sentit pràctic i actiu per als éssers humans. Vivim en la temporalitat, no sols en linstant del present, i, en aquest sentit, la temporalitat social és una creació interna de la història humana: «un producte de la història», diu Pierre Vilar (1983: 203).
A més, cal afegir-hi que la concepció de temporalitat no és la mateixa en totes les experiències socials. Claude Lévi-Strauss va explicar que en les societats humanes primitives o «fredes» no es mobilitzava de la mateixa manera que en les societats dinàmiques o «calentes». En aquestes, els éssers humans copsen la temporalitat com a esdevenir, com a història, perquè perceben una relació passat-present-futur amb canvis que repercuteixen en la manera social de viure i tenen consciència que aquestes alteracions són obra de les pròpies accions i relacions humanes. És a dir, desenvolupen nocions sobre la capacitat humana per a crear un esdevenir social o història. Les persones que compartim lactual experiència històrica som conscients que els invents que es feren en el passat i sapliquen en el present han canviat, amb més o menys intensitat, la manera de viure: el món és distint abans i després del ferrocarril, abans i després de lelectricitat, abans i després de la penicil·lina, abans i després de lordinador. A més, suposem que els avanços que estan fent-se en el present laprofitament de lenergia solar, els estudis sobre la sida... repercutiran en la vida del futur. També tenim experiències que amb les accions socials del passat la lluita antifranquista shan canviat règims polítics aquella dictadura i això ha repercutit en la vida de les persones... La concepció de temporalitat de la nostra experiència és, doncs, dinàmica o «calenta», dit en imatge termodinàmica.
En les societats primitives, en canvi, la dinàmica social era menor i, per tant, la noció de temporalitat no es mobilitzava de la mateixa manera. Les societats primitives tenien unes experiències diferents. En aquelles no es canviava constantment la manera social de viure; els canvis eren lents i, quan shi donaven, bastant poc perceptibles per a les persones; la vida es reproduïa igual o quasi igual de pares a fills. La concepció de temporalitat sí que existia, però era «freda», menys activa. En la relació passat, present i futur predominava, més que no la noció dun esdevenir ple de canvis, la de la reproducció de les coses del món social amb pocs canvis els quals eren arriscats. Hi predominava el costum, fer-ho tot quasi igual per a poder seguir fentho: ensenyar-se a caçar, si més no, amb la mateixa destresa; a tallar sílex amb la mateixa destresa, a sembrar blat amb la mateixa destresa, a curar les malalties amb la mateixa destresa... Calia experimentar la novetat i això podia comportar jugar-se la vida. Shi introduïen novetats amb prudència. La temporalitat en una societat «calenta» significa canvi amb corba logística; en una societat «freda», amb perfil quasi pla. Juntament amb aquesta concepció de temporalitat reiterativa, shi afegia el cicle quotidià de les coses del món: el cicle vital (temps de nàixer, temps de morir; temps de créixer, temps denvellir), el cicle laboral (temps de sembra, temps de collita; temps de treball, temps de festa; anys bons, anys dolents), el cicle de vida col·lectiva que es ritualitzava...
En qualsevol cas, i al marge de les concepcions històriques de temporalitat, a lhistoriador li interessa analitzar-la, esmicolar-la. Lanàlisi de la temporalitat social és un dels principals elements de lanàlisi històrica. Posa en relació tres elements: la durada o recurrència en el temps dels comportaments i fets socials, el canvi social o alteració de les pautes socials dins duna estructura social determinada i el desenvolupament o transformació social en profunditat que afecta les estructures sociohistòriques i, per tant, els ressorts de les maneres de viure les persones (veure pàgina 209 i següents).
ESPECIFICITATS DEL CONEIXEMENT HISTÒRIC
Dedicarem aquest apartat a comentar algunes de les especificitats del coneixement històric. En destacarem quatre: a) el coneixement històric explica experiències reals encara que majoritàriament aquestes no sempre són coincidents amb la nostra experiència; b) el coneixement històric està fet per éssers humans que expliquen la seua pròpia història; c) és un coneixement condicionat històricament per les concepcions de cada època, i d) és un coneixement retrospectiu en què els fets i els processos sanalitzen per la significació històrica que tenen.
Així mateix, argumentarem que, malgrat aquestes especificitats sen podrien afegir daltres, la història pot donar una explicació versemblant de la realitat històrica. Convé argumentar-ho perquè, de vegades, sha restat valor científic a lexplicació històrica per aquestes especificitats.
a) El fet que la història tinga com a objecte lestudi del procés social al llarg del temps amb fonts o testimonis condicionats generalment no és raó per negar-li capacitat dexplicació científica; de fet com passava quan comentàvem la impossibilitat dexperimentar, sols és expressió de lentitat de lobjecte que sanalitza.
Lexplicació científica resulta possible no perquè lobjecte que sinvestiga siga coincident o no amb la nostra experiència això dependrà de lobjecte que sestudie, sinó perquè tracta de donar compte de coses objectives, siguen coincidents amb la nostra experiència (els àtoms, les galàxies, la força de la gravetat, la cristal·lització dels minerals...), o siguen anteriors (el Big Bang, la formació dun medi ambient on matèria inorgànica esdevé orgànica, lhominització o lImperi romà...). Totes les ciències estudien coses objectives, presents o anteriors a la nostra experiència.
De vegades generalment, per desqualificar la història, es diu que lobjectiu de la ciència és explicar «coses reals», i per reals sentenen aquelles coses que existeixen «ara i ací». Però aquest plantejament, que és absurd, redueix la realitat natural o social a lexperiència present i, dut a lextrem, nega lanterior. Lunivers davui no és com lunivers calent dels primers instants, ni la vida del planeta no és un regne exclusiu de bacteris, ni existeixen els dinosaures del Secundari, ni tampoc les societats de lOrient Mitjà són ara com les de fa 10.000 anys. Lunivers dels primers instants, el principi de la vida al nostre planeta, el temps dels dinosaures o la revolució neolítica no són entitats reals i objectives «ara i ací», però ho han estat en un moment i, per a explicar-nos la realitat dara i ací, hem de recórrer a la realitat anterior.
El fet real que el món estiga sotmès a una seqüència temporal i en transformació, i que hi haja sectors daquesta seqüència que no siguen observables directament ara i ací (com els dinosaures o lImperi romà), sinó a través de vestigis o restes, no incapacita la ment humana per explicar-los atenent lobjectivitat.
Els fets que constitueixen la matèria històrica també són objectius, encara que passats, i la major part de les vegades no pertanyen a la nostra experiència històrica. La revolució neolítica de lOrient Mitjà, lImperi romà, la colonització americana, la industrialització espanyola, la Revolució mexicana de 1910... Són fenòmens històrics passats i aliens a la nostra experiència social, però no per això deixen de ser fenòmens objectius; la Constitució espanyola de 1978, Internet, la Unió Europea, lintegrisme islàmic o els moviments migratoris de països pobres a països desenvolupats, són fenòmens històrics recents i relacionats amb la nostra experiència social, però no per això són més objectius que els anteriors sols són coincidents amb la nostra experiència. En resum, la història, com que tracta duna matèria objectiva, coincident o no amb la nostra experiència, és susceptible de donar una explicació científica de dita matèria, encara que ha de contrastar constantment dialogar, deia thompson el que enuncia el coneixement històric amb la realitat històrica.