Els fets que constitueixen la matèria històrica també són objectius, encara que passats, i la major part de les vegades no pertanyen a la nostra experiència històrica. La revolució neolítica de lOrient Mitjà, lImperi romà, la colonització americana, la industrialització espanyola, la Revolució mexicana de 1910... Són fenòmens històrics passats i aliens a la nostra experiència social, però no per això deixen de ser fenòmens objectius; la Constitució espanyola de 1978, Internet, la Unió Europea, lintegrisme islàmic o els moviments migratoris de països pobres a països desenvolupats, són fenòmens històrics recents i relacionats amb la nostra experiència social, però no per això són més objectius que els anteriors sols són coincidents amb la nostra experiència. En resum, la història, com que tracta duna matèria objectiva, coincident o no amb la nostra experiència, és susceptible de donar una explicació científica de dita matèria, encara que ha de contrastar constantment dialogar, deia thompson el que enuncia el coneixement històric amb la realitat històrica.
b) El coneixement històric està elaborat per éssers humans i aquests són lobjecte destudi, ja que aquest coneixement analitza les societats al llarg del temps. En altres paraules, mitjançant el coneixement històric, els éssers humans copsen la pròpia història. Daquesta identificació entre subjecte i objecte cosa que no passa en les ciències de la natura, sen deriven les principals diferències entre les ciències socials i les naturals. Tractar de lhome és tractar dels seus interessos, dels seus projectes, de les classes socials, dels sistemes dexplotació... La realitat social i la història és realitat social en el temps no ens és indiferent. Probablement, la natural tampoc, però en aquesta no existeix una vinculació subjecte-objecte. Com que, de fet, les ciències socials es desenvolupen en societats conflictives i analitzen societats conflictives actuals i pretèrites, i, a més, cap observador possible no està fora dels conflictes (encara que explore el segle de Pèricles), hem dadmetre aquesta condició.
El fet que en la història subjecte i objecte siguen coincidents i que, per tant, lhistoriador no siga indiferent a les experiències humanes anteriors o actuals, fa difícil però no impossible lobjectivació. Que la muntanya es veja des dangles diferents (la revolució francesa, segons la interpreta Soboul, es veu duna manera; segons ho fa furet, duna altra) no nega lexistència de la muntanya. De nou, lafinament en lanàlisi i la contrastació sistemàtica entre el coneixement històric i la realitat històrica són lúnic camí per a objectivar lexplicació. Cal, doncs, apurar lobservació empírica, apurar les nocions, les hipòtesis i la teoria des de la qual es pregunta, i apurar les preguntes. Caldrà anar contrastant, a cada pas, lexplicació amb la cosa explicada. Gràcies a aquest contrast entre coneixement i realitat històrica, les explicacions incompletes poden ser completades i les falses poden ser refutades.
c) La història aporta una interpretació de la realitat històrica que es construeix des de les experiències socials que es viuen en cada època i des de les concepcions que es tenen en cada època. Això és indefugible. Avui, per exemple, aguaitem ledat mitjana des de les nostres experiències com a éssers socials i històrics, des de les nostres concepcions del món natural i social concepcions que, daltra banda, expressen la nostra experiència i des dels mitjans materials que tenim a labast larqueologia medieval, el coneixement de la lingüística..., mitjans que també formen part de la nostra experiència com a persones històriques.
En altres paraules, expliquem la història a cavall de la història, de manera que, quan expliquem, per exemple, com vivien els serfs de leuropa feudal, ho fem des de la nostra experiència de ciutadans, i quan expliquem com interpretaven lunivers els homes medievals, no podem sostraurens a la nostra concepció de lunivers... Ja vam dir que els historiadors són, com tota la resta de persones, productes històrics que es deuen a les experiències i les concepcions que tenen.
Alguns, aprofitant aquesta especificitat intrínseca del coneixement històric, han suposat que la història no pot aportar, per tot això, una explicació objectiva de la realitat històrica. Però uns altres considerem que, malgrat això, podem donar una explicació objectiva que no imparcial de la història, ja que podem exhumar i analitzar els testimonis dels fets històrics anteriors o actuals, els quals foren o són experiències, accions i pràctiques humanes reals, viscudes i concretes. Podem, a partir daquests testimonis i de les nostres preguntes, esbrinar per seguir amb el nostre exemple com vivien els nobles, els serfs, els artesans o els clergues de leuropa feudal, com sorganitzava la producció de béns aleshores, quines eren les diferències socials, quines idees tenien aquelles persones i el perquè de tot això... Bastarà que, per objectivar la nostra explicació, donem compte de la realitat contrastant sistemàticament les nostres interpretacions encara que partisquen de les nostres concepcions amb els testimonis que ens ha llegat una experiència històrica determinada que fou real. El respecte a la realitat i lafinament del mètode, novament, ens ajuden a fer objectiva la nostra explicació.
d) El coneixement històric té un caràcter retrospectiu: parteix del moment històric present i explica des dací la història anterior i el moment actual. En el procés històric objectiu, passat i present estan relacionats: el present és hereu del passat i el passat condiciona el present... Sembla una obvietat dir-ho. Tanmateix, no hem dentendre «condicionar» com una determinació absoluta. El passat pesa com una llosa de plom sobre el present, però no hi lliura cap batalla, és com la paraula indica passat. Sols des de lexperiència present es poden canviar les coses que el temps present hereta i, de fet, es canvien constantment.
En el coneixement històric, aquesta vinculació de lexperiència present i del passat és un aspecte essencial. Conegut de tothom és que lestudi del passat ens ajuda a entendre o explicar-nos aspectes del present, ens permet laccés a la societat que vivim des de la gènesi històrica; ens la fa conèixer per les arrels, i això ens ajuda a esbrinar objectivament problemes que a tots ens afecten. Ara bé, al temps que lanàlisi del procés històric del passat al present ens il·lustra aquest, també ens el distorsiona: els fets o processos històrics ens interessen per la significació i la rellevància històrica que tenen o assoleixen.
Per exemple, i) cap historiador no es limitarà a veure Jesús de Natzaret i els apòstols com, potser, els copsara Pilat, perquè després de dos mil anys de cristianisme aquests personatges considerats per molts històrics han pres dimensió històrica i han de ser analitzats considerant aquesta projecció. ii) Probablement, per a la jerarquia eclesiàstica del temps de Luter, aquest era, lendemà de fixar les seues famoses tesis, un heretge com altres; però per a lhistoriador de la reforma protestant Luter no era sols un frare amb inquietuds que reinterpretava la fe, sinó lexponent dun fenomen religiós i social important. iii) els bolxevics són considerats per la historiografia des de la projecció històrica que ha assolit lurSS i, des dels anys vuitanta del segle XX, des de lenfonsament daquest sistema. iv) el nazisme no podia entendres igualment en els anys 20 que el 1945: el desenvolupament històric del nazisme li ha donat dimensió històrica. v) La introducció del conreu de la taronja en lagricultura comercial valenciana té importància en la formació de capitals al país en qüestió, cosa que lhistoriador considerarà, però aquesta dimensió, quan es plantava el primer hort de tarongers, no podia veures.
En resum, el cristianisme de les catacumbes, el protestantisme emergent, els soviets en el seu primer moment, el nazisme abans de consolidar-se, el primer hort valencià de tarongers... Són fets històrics que avui ens interessen per la dimensió històrica que tenen.
La perspectiva històrica, la projecció objectiva dels fets i els processos històrics, ens porta a analitzar-los no sols en el seu context cosa que, sens dubte, sha de fer, sinó, a més, considerant-ne les conseqüències: la projecció històrica. En certa manera, el coneixement històric fa genealogia de la trajectòria històrica, i aquesta genealogia es fa a partir del punt històric en què ens trobem.
Sabent que això és així, lhistoriador ha de ser escrupolós per tal de no convertir la lògica del procés històric, la coherència daquest, en una mena de lògica «natural» i unívoca. La història objectiva, lexperiència que viuen les persones en un temps i un espai concrets, és una constant dilucidació de possibilitats entre les quals generalment se nimposa una. Cal explicar aquesta, però cal explicar també per què precisament aquesta i no una altra. Cal explicar, a més, com aquestes experiències que perduren es projecten sobre generacions posteriors, com aquestes generacions les protagonistes de la seua història mantenen, transformen i canvien el llegat històric a cada pas del procés. I, certament, el cristianisme, el protestantisme, el nazisme, el leninisme, el conreu comercial de la taronja... Han assolit projecció objectiva en moltes o poques generacions, però cal afegir-hi que aquestes experiències que perduren shan anat modificant pas a pas: sols perquè shan modificat shan incubat, han crescut, shan desenvolupat pas a pas, han perdurat.
Fins ara hem exemplificat fets històrics que han tingut una projecció «inesborrable». Però hi ha altres experiències històriques que no van assolir la projecció objectiva de les anteriors. Aquestes també han de ser analitzades per lhistoriador, i també ha dexplicar per què no aconseguiren projectar-se, per què foren abatudes o enderrocades, per què lexperiment històric que feien aquelles persones fou «devorat per la història». Amb els exemples, de nou, ho entendrem millor: i) els hussites qüestionaven la forma com sinterpretava la fe; darrere dels hussites, hi havia els camperols deuropa oriental, els quals soposaven a pagar rendes senyorials, qüestionaven el poder de lesglésia... Hus fou cremat a la plaça de Praga i els hussites, reprimits. Lhussisme, diem, «passà a la història», i quan diem això expressem que no va tenir cap projecció en la història posterior o en va tenir poca. ii) A Espanya es va fer la desamortització eclesiàstica. Mendizábal nés el símbol, com posa de relleu Tomàs i Valiente. És a dir, es va desamortitzar i es va vendre la terra a qui podia comprar-la, a qui tenia títols de deute públic, però aquesta no era lúnica possibilitat. Com lhistoriador esmentat assenyala, Mendizábal fou el símbol, però Flórez estrada fou lobstacle, perquè aquest polític proposava que la terra no es venguera almenys no tota, sinó que quedara almenys part en mans dels llauradors emfiteutes que la treballaven...
Com veiem, el contrast sistemàtic entre el que fou i no fou, lanàlisi de per què fou el que fou i per què no va poder ser el que no fou, és intrínsec al treball dhistoriador. Això és, en el fons, explicar la història. Si abans hem dit que la història fa genealogia del procés històric explicant el perquè del procés, com aquest canvia en cada moment a mans dels homes, que són els que fan la història, ara podem completar la idea afirmant que per a explicar el perquè del procés cal analitzar el perquè no daltres iniciatives. És a dir, quines raons socials hi ha perquè plantejaren una possibilitat i perquè foren abatuts, o perquè la proposta de Flórez Estrada no simposara.
Això no és almenys jo no ho propugne una història possible, sinó procurar explicar el que ha passat. No crec que tinga sentit més enllà de lheurístic explicar què hauria passat en el capitalisme dels estats units si no hagueren fet ferrocarrils, ni què seria deuropa en cas dhaver-shi imposat les tesis de lheretgia hussita, o què hauria passat en el capitalisme espanyol si shagueren mantingut algunes terres eclesiàstiques i comunals en mans demfiteutes... La història és lexplicació dallò que ha estat, de per què ha estat així, de com sha esdevingut. De fet, lestudi de possibilitats, quan es fa, és per a donar llum al procés real i esbrinar-lo millor. Com hem vist, els fets o els processos històrics ens interessen per la significació històrica. Sens dubte, ací radica un dels principals problemes de lobjectivació històrica. Novament, el contrast, el diàleg amb la realitat històrica resulta la peça clau en lobjectivació del coneixement històric.
FUNCIÓ I USOS PÚBLICS DE LA HISTÒRIA
Lexplicació del procés històric es fa des del present: des dels punts de vista, els propòsits i les experiències del present i amb lajut dels coneixements que es tenen a labast. En aquest sentit, el coneixement històric és un constant diàleg entre present i passat.
Lexperiència històrica present suggereix preguntes, activa lanàlisi, fa advertir aspectes en els quals mai no shavia reparat abans o shavia pensat poc i fa reexplicar-ne daltres. Es poden posar diversos exemples sobre com les experiències de la societat on vivim activen preguntes i fan desenvolupar investigacions històriques. Els moviments feministes i lecologisme posteriors als anys 60 del segle XX han motivat que lexplicació històrica es reformule i integre la relació de gènere (home/dona) i els nexes entre economia i ecologia al llarg de la història. Ni la història de gènere ni la socioecològica shan fet sempre. Es fan des que històricament, socialment i políticament ha tingut sentit plantejar-se preguntes sobre aquests aspectes, i això ha permès aprofundir en qüestions tan variades sobre els aspectes indicats com els orígens i la persistència del patriarcat, lanàlisi de la família des duna nova perspectiva, o lacció antròpica en el medi des de les societats de caça-recol·lectors i agricultors fins a les societats industrials.
Sen podrien posar molts més exemples: a) quan apareixen els estatsnació, en el segle XIX, es desenvolupa una historiografia que, de vegades, sha anomenat «història amb bandera», dedicada a explicar les gestes de la història de les nacions fins al temps de Viriat; b) quan sexpliciten les contradiccions socials del capitalisme i comença a nàixer el moviment obrer, també en el segle XIX, es construeix el materialisme històric, el qual presenta una explicació social de la història que analitza aspectes fins aleshores poc tractats o oblidats, com les classes socials o la lluita de classes fins a les primeres civilitzacions; c) quan es produeix la descolonització, comença la historiografia compromesa amb la igualtat dels humans a despullar-se de prejudicis eurocèntrics, etc.
Veiem, doncs, que lexplicació històrica es projecta, informa, il·lumina, aporta coneixements, notícies i interpretacions per al present. Ho fa exhumant, conquerint, explicant experiències de comportaments i accions humanes daltres èpoques; integrant lésser humà en el temps, dotant-lo de perspectiva, inserint-lo en el conjunt de relacions socials. Aquest és el sentit, la funció i lús de lexplicació històrica. No es tracta, per tant, dendinsar-se en un museu de coses mortes, sinó del coneixement dexperiències humanes que, encara que passades, estan compromeses amb la frontera de la praxi, amb la frontera dels projectes, amb la frontera del futur.