Veiem, doncs, que lexplicació històrica es projecta, informa, il·lumina, aporta coneixements, notícies i interpretacions per al present. Ho fa exhumant, conquerint, explicant experiències de comportaments i accions humanes daltres èpoques; integrant lésser humà en el temps, dotant-lo de perspectiva, inserint-lo en el conjunt de relacions socials. Aquest és el sentit, la funció i lús de lexplicació històrica. No es tracta, per tant, dendinsar-se en un museu de coses mortes, sinó del coneixement dexperiències humanes que, encara que passades, estan compromeses amb la frontera de la praxi, amb la frontera dels projectes, amb la frontera del futur.
Així, per exemple, la historiografia analitza les relacions de gènere des de linici dels temps no sols per conèixer amb rigor aquesta experiència, sinó també per poder mostrar-ho i obrir les portes per superar en lhoritzó del futur la discriminació i altres formes dexclusió de les dones. Sanalitza limpacte de leconomia en el medi ambient no per contemplar passivament un mausoleu daccions antròpiques, sinó per traure llums i imaginació per tornar a un equilibri ecosocial trencat. Sinvestiguen els conflictes socials i la lluita de classes per eliminar la desigualtat. Sexplica la construcció de les nacions per indagar sobre el procés de la formació didentitats i mostrar que poden construir-se duna altra manera, basant-se seria la nostra opció «en una ciutadania multicultural» (com diu Archilès, dins Forcadell et al., eds., 2004: 208), ciutadania en què es reconeguen com a legítimes la pluralitat i la diferència didentitats, no es negue «laltre», ni se lassimile ni sel minimitze (Sánchez Vázquez, 1997: 185).
Lhoritzó del futur reclama lhoritzó del passat. I ací rau el sentit de la disciplina. La historiografia és una eina de comprensió que té una efectivitat sobre nosaltres, sobre la nostra experiència i sobre la societat que vivim. La història respon a la necessitat de conèixer.
a) Conèixer, en primer lloc, per satisfer la curiositat, respondre al gust de saber (o plantejar-se) don venim, com hem arribat on hem arribat i on podem i volem anar. La utilitat de la història consisteix a aportar elements i recursos per a conèixer-nos, per a comparar la societat que vivim amb societats passades. La història ens ajuda a concebre des de la dimensió històrica el nostre món, ens mostra la nostra identitat descrivint la societat i la cultura de les quals formem part, ens compara amb altres societats i cultures diferents (lasteca, legípcia, per exemple) que ens fascinen i ens mostren la nostra identitat. La història ens fa reflexionar sobre el que ens diferencia o el que ens fa semblants. En poques paraules, la història ens integra com a éssers històrics en el procés sociohistòric i ens ajuda a participar en el món que vivim. (Si, a més, ens diverteix, dimensió de la nostra existència, doncs millor.) En fi, a linterès particular dels ciutadans de conèixer la dimensió històrica, shi ha dafegir la demanda que com més va més creix de municipis, empreses, mercaderies (història del calcer, del joguet...), bancs, cambres de comerç, comunitats... Que sinteressen pel seu passat per curiositat i promoció cultural i també, de vegades, per promoció publicitària i turística.
b) Però el coneixement històric, com fa un moment dèiem, no aprofita sols per a contemplar la història. També té, i potser amb més intensitat, uns efectes o funcions on no hi ha repòs per a la contemplació. El coneixement històric coneix per a actuar al món. La vida social en tribus, nacions, estats, corporacions, classes, institucions, partits, sindicats... no és possible sense memòria, sense història. Com podrien actuar els governants, des de la polis més vella fins als estats dels nostres dies, si no tingueren consciència històrica? Carr (1969: 73) deia que lestudi històric aporta elements de reflexió i danàlisi social i ajuda a «incrementar el domini sobre la societat present». I, en efecte, en bona part, governar és preveure; preveure comporta fer projectes; els projectes que a tothora realitzen governs, col·lectius organitzats, empreses, famílies i persones necessiten analitzar situacions, i una variable daquests estudis és el coneixement del passat. El coneixement del passat, en resum, forma part de les anàlisis que cal fer per mirar lhoritzó del futur.
Per descomptat, el coneixement del passat presenta diversitat de formes i coneix transformacions historiques: no és igual la memòria col·lectiva dels pobles sense escriptura que la desenvolupada després de lescriptura; tampoc no és igual la darrel popular que la generada pels grups dirigents. Llegendes de transmissió oral o cròniques escrites, explicacions del passat darrel popular o produïdes pels nuclis de poder; historiografia conforme amb lordre establert o historiografia que el critica... Són formes diverses de coneixement històric. Així, la necessitat de conèixer per a actuar o desenvolupar projectes o actuacions conscients dels humans sobre la natura i la societat està oberta a moltes possibilitats dacció, de praxi i dantipraxi. El saber històric, en conseqüència, no sescapa del compromís amb la societat, no pot girar lesquena a «la projecció política en sentit ample», que diuen Carreras i Forcadell (2003: 24). La política «en sentit ample», lacció social que sen deriva, és part constitutiva del saber històric. Es confesse o no, aquest compromís polític de lhistoriador (o del poeta, laede o el bard) amb el seu present ha existit sempre i la història de la historiografia (o de lepopeia i de les llegendes) el fa ben palès. Per poc que mirem la historiografia des dHeròdot fins ara, sens confirma aquest lligam. El coneixement històric, doncs, ha exercit una funció de la qual es deriven diversos usos i abusos públics de la història, dels quals passem a resumir els dos principals.
1) de vegades, la història justifica i reprodueix lordre social establert, defineix i referma identitats, crea legitimitats, manipula la memòria col·lectiva, imposa loblit o devalua el passat.
La memòria col·lectiva ha constituït una fita important en la lluita pel poder conduïda per les forces socials. Apoderar-se de la memòria i de loblit és una de les màximes preocupacions de les classes, dels grups, dels individus que han dominat i dominen les societats històriques (Le Goff, 1991b: 134).
No cau fora de la justificació del món aquella historiografia que es refugia o així ho creu en la contemplació no compromesa, erudita i imparcial del passat, però òbviament sense poder aconseguir mai aquesta imparcialitat imaginada, somniada, hipostàtica. Ni tampoc cau fora de la història que justifica el món aquella que formula «falòrnies filosòfiques buides» (Ernst Bloch, 2004: 1, 329), com ara negar que el passat puga explicar-se, proclamar que la història és retòrica, empenyorar-se que la veritat és una fal·làcia, negar lexplotació de lhome per lhome, relativitzar discriminacions i segregacions de tot tipus, minimitzar la degradació de lecosistema...
2) En altres ocasions, la història pren posicions crítiques davant de lordre social establert. Aquesta proposta la posició de lesquerra considera que el coneixement raonat i científic de la societat i la seua dimensió històrica aporta elements danàlisi per a transformar el món. Pierre Vilar (1980: 9) afirma que estudiar història científicament ens dóna la clau, «ens obri la porta» per comprendre les raons per les quals la societat funciona com ho fa, i aquesta clau resulta ser mestra per a pensar en el futur. Josep Fontana (1982: 261) veu la història com un instrument danàlisi social, com una eina que ha de servir «per a denunciar allò que necessita ser canviat». Jacques Le Goff (1991b: 183), finalment, considera que la història «intenta preservar el passat sols per servir el present i el futur» i que el coneixement històric «ha dactuar de manera que la memòria col·lectiva servisca per a lalliberament i no la submissió dels homes».
Els positivistes deien que els materials de la història, les «rajoles» amb les quals es construeix aquesta, eren els fets històrics. Sense fets no pot haver-hi història: constitueixen el material bàsic amb el qual es compon la trama de lexperiència històrica objectiva i, per tant, lexplicació daquesta. Tanmateix, la propietat històrica dun fet humà no pertany al fet mateix, sinó a la consideració de qui el coneix. Som nosaltres els qui considerem o no un fet com a «històric».
Si ens hi fixem bé, ens adonarem que els fets considerats històrics, igual que aquells altres fets humans que no són considerats així, no són més que relacions i interaccions socials; no són coses que es puguen agafar, sinó que són nusos o nexes daccions, relacions i interaccions socials que componen les pràctiques de vida de les persones i dels processos històrics. En els fets humans socials o històrics, la praxi lacció humana és el nucli. Els fets objectiven accions humanes, tant si són fets quotidians com si són fets extraordinaris, tant si els considerem «històrics» com si no.
Darrere de tot fet humà sempre trobarem un feix de nexes i interaccions que formen dit fenomen; sempre hi ha pràctiques, relacions i creences. Així passa en esdeveniments memorables com ara latac a les torres Bessones de Nova York, la bomba dHiroshima o la mort de Cèsar o en accions quotidianes que es reiteren tots els dies com ara la producció en qualsevol moment de la història, el treball de cada dia, lorganització familiar, els ritmes de la mortalitat, les creences i els estats dopinió de les persones... Considerar fets històrics els primers i no els segons fou una opció de la historiografia tradicional que es va superar a principis de segle XX.
Però, a més, els fets no existeixen segregats els uns dels altres, sinó que es produeixen en relació i dependència formant conjunts o sistemes dinteraccions. En lexperiència social no hi ha fet que no supose una estructura o un sistema delements relacionats i dependents. Així doncs, per comprendre qualsevol fet o fenomen social o històric, per trobar-li sentit, cal superar laïllament aparent del fet siga latac a les torres Bessones, siga el treball en un senyoriu que fa tots els dies un vassall i integrar-lo en la totalitat de què forma part juntament amb altres fets, accions, fenòmens i elements.
En fi, els fets històrics no sols objectiven accions humanes, sinó que els mateixos fets històrics són objectius objectiva fou la destrucció de les torres Bessones, la desfeta dHiroshima, la mort de cèsar; objectives són les pràctiques de treball de milions de persones cada dia o les seues creences, opinions i actituds. Ara bé, cal dir que, al vessant objectiu, shi ha dafegir la interpretació i la conceptualització. En aquest sentit, els fets històrics no són sols nusos objectius dinteraccions, sinó també són una construcció, el resultat de les percepcions i si ens cenyim als fets que estudia lhistoriador el resultat dun raonament contrastat amb dades i construït metòdicament.
Evidentment, això no ha de dur-nos a creure com fa qui està disposat a desprestigiar el coneixement històric que els historiadors són absurds a lhora de «construir» els fets. Objectivitat i interpretació es reuneixen i sacorden. En tot cas, els historiadors no tenen perquè ser necessàriament més arbitraris que els astrònoms, els fisiòlegs o els químics a lhora de determinar els fets amb els quals fonamenten els seus raonaments. Caldrà, això sí, que els historiadors, com la resta de científics, contrasten amb les petjades de lexperiència històrica el que afirmen i raonen.
FETS DE MASSES, FETS INSTITUCIONALS I ESDEVENIMENTS
Els fets aquests nusos de nexes que objectiven accions poden classificar-se de maneres molt diverses. Una daquestes, que considerem operativa, els divideix en reiterats o singulars. Els primers són aquelles accions que cobreixen lexperiència social de les persones i que, en determinats períodes històrics i determinades condicions socials, es presenten constants, és a dir, «es repeteixen» i, per tant, són susceptibles de ser pautats pel coneixement històric o social. Per exemple, una reiterada taxa de mortalitat infantil molt elevada que persisteix durant segles; una determinada manera de relacionar-se socialment els éssers humans per produir béns i distribuir-los, com ara és la servitud; un determinat nivell de vida dun col·lectiu social, com ara el dels obrers de lAnglaterra de lèpoca de la revolució industrial, etc.
Però també, en la realitat històrica, al marge dels fets que «es repeteixen» o constants, es donen esdeveniments o, si es vol, fets singulars i «irrepetibles»: les guerres Púniques, la conquesta dAmèrica, lassassinat del general Prim, la batalla de lebre o latac a les torres Bessones de Nova York... Els fets singulars, estiguen protagonitzats per col·lectius o individus, són rebels a qualsevol sèrie i no poden ser pautats. Tanmateix, són susceptibles de ser explicats dins de la perspectiva de conjunt o globalitat del fenomen històric de referència: la batalla de lebre, dins la guerra civil espanyola; lassassinat de Prim, dins les tensions polítiques del Sexenni Democràtic, etc.
En la historiografia tradicional, el significat corrent o quasi únic del fet històric es restringia a aquell que era singular, únic, i al darrere hi havia una clara i manifesta intencionalitat. Lexplicació històrica daleshores, principalment, era una relació de fets singulars o esdeveniments lligats els uns als altres per les causes intencionals i les conseqüències. Però, des de principis del segle XX, aquesta concepció limitada i événementielle de lexplicació històrica va canviar.
La historiografia, aleshores, esperonada pels avanços de la democràcia i per limpacte de les ciències socials, va ampliar el concepte de fet històric, obrint-lo també a aquelles accions socials «humils», «vulgars», «recurrents» i amb intencionalitat dubtosa. Els fets històrics del selecte club dels esdeveniments singulars i intencionals dels quals es burlava Carr es va veure envaït per lexperiència social, i lexplicació històrica va començar a fer-se social i abastar fets recurrents susceptibles de ser pautats. Docupar-se de lhome va passar a ocupar-se dels homes, i això va alterar tota la metodologia. La sèrie documental, per exemple, va assolir tota la importància que li calia per proporcionar abundants testimonis i, al mateix temps, es va desenvolupar la necessitat destablir relacions o nexes entre fets singulars i fets recurrents, entre individus i sistemes socials, entre aspectes concrets i generals...
El material històric potser siga millor anomenar-lo així que no fets històrics es compon desdeveniments i fets socials. Pierre Vilar (1980: 43) cataloga la matèria històrica en fets de masses, fets institucionals i esdeveniments. Els fets de masses són els elements bàsics de la vida social i inclouen els actes de la vida diària: el conjunt de persones (demografia), el conjunt de béns i relacions socials per a produir i distribuir-se els recursos, i el conjunt de pràctiques socials, pensaments i creences (mentalitats, ideologies i estats dopinió). Els fets institucionals són aquells que fixen formalment les relacions humanes en marcs sociohistòrics determinats: essencialment, es tracta del dret, les formes jurídiques i les maneres amb les quals sorganitza lestat i la resta dinstitucions, com ara gremis, sindicats, exèrcit, primogenitura, codis mercantils, codis penals, relacions entre estats... Els esdeveniments una acció de govern, un acord diplomàtic, una batalla, una vaga, un episodi revolucionari... són aquells fets que, com diu Vilar, vinculen la vida quotidiana a la dinàmica de les societats de les quals formen part, expressen la confluència entre les estructures socials i la pràctica dindividus o grups socials. Els esdeveniments es troben a la frontera de lesdevenir i, per estudiar-los, han de ser entesos com a causes, com a conseqüències, com a factors, com a fets que desencadenen accions que canvien la realitat. Aróstegui defineix els esdeveniments precisament com a canvis destat de la realitat social o dalgun aspecte daquesta que es fan visibles per les conseqüències que comporten (1995: 203).