Lanàlisi dels esdeveniments, daltra banda, sols té sentit si es fa en referència a lorganització i el funcionament del sistema social, la qual cosa comporta que els esdeveniments no puguen explicar-se aïlladament, sinó dins dels processos en què sintegren. Com es podrà comprovar, a més, la concepció desdeveniment dara, que dóna tanta importància al context i la relació amb el sistema social, no té res a veure amb la concepció de la historiografia tradicional, que el copsava com a fenomen intencional i singular.
El material de la història bàsicament són els fets de masses, és a dir, aquells que són obra de relacions i interaccions socials de persones que actuen i es relacionen socialment dins de col·lectius i grups humans. Així es pot observar en els comportaments demogràfics de les poblacions (règims de natalitat, mortalitat, ritmes migratoris...), el sistema de la producció de béns, lestratificació social, lorganització política de les persones en comunitats, etc., però no seria correcte reduir la història a col·lectius humans. També apareixen en lacció històrica els individus, alguns dells amb notòria transcendència o influència en els processos històrics, com ara galileu, cromwell, robespierre, Lenin...
Hi ha altres maneres de classificar els fets que componen la matèria històrica. Braudel parlava duna història profunda, constituïda per fets de llarga durada comprensius de les relacions de lhome amb el medi natural; duna història social, constituïda pels fets que expliquen els destins col·lectius economia, relacions socials, imperis..., en què es lliguen estructures i conjuntures, i, finalment, parlava duna història del temps curt, desdeveniments, immediata, superficial, nugada als individus: guerres com les hispanoturques del segle XVI però no la forma de fer la guerra, que pertany al nivell anterior o polítics com felip II però no el sistema polític.
Tanmateix, sorganitzen com sorganitzen, lexplicació de la història haurà de considerar que els fets del tipus que siguen i els seus actors individus i grups tan sols poden analitzar-se des de la dimensió social i lestructura sociohistòrica, i no com a fets particulars més o menys casuals o com a individualitats fora de context.
ORGANITZACIÓ I SELECCIÓ DELS FETS
Com es veu, són els historiadors els qui organitzen el material de la història i, en conseqüència, seleccionen els fets singulars o seriats; de masses, institucionals o esdeveniments per poder explicar el procés històric. Els fets no es seleccionen ells mateixos. És lhistoriador qui, en interrogar la matèria històrica, els considera importants o no i els organitza i integra per poder-los explicar.
Lorganització i la selecció, daltra banda, dels materials i la selecció dels fets objectius canvia segons els plantejaments i concepcions historiogràfiques. Així, per exemple, els historiadors que concebien la història com una successió de singularitats protagonitzades per individus cèlebres valoraven com a factors diriments del procés històric les decisions intencionals dels grans protagonistes Cèsar, Colom, Napoleó... Per contra, aquells historiadors que conceben la història com a història social organitzaran els materials de manera diferent: enfront de latomització dels esdeveniments singulars i intencionals, prevaldrà en lexplicació el conjunt de les activitats humanes en totes les esferes i la relació dels fenòmens concrets amb el sistema. El famós viatge de Colom de 1492, posem per cas, serà un esdeveniment que sols podrà ser explicat des del context social més ample: economia, relacions de producció, comerç, canvis dhegemonia en el mediterrani oriental, institucions, expansió dels regnes ibèrics, nivell tecnològic i de la nàutica...
En resum, podem dir que, en termes generals, no hi ha criteris absoluts per a determinar la significació dels fets històrics. És lhistoriador qui ha de buscar la importància objectiva dels esdeveniments servint-se del marc teòric i la demostració o contrastació de la teoria amb les dades de lexperiència històrica. Això no és un problema exclusiu de la història i lanàlisi social. En cap ciència la rellevància dels fets és palesa: han de ser els científics qui descobrisquen la significació dels fenòmens, els quals agafen rellevància des duns pressupòsits teòrics. Així, el marc teòric específic des del qual sopera, les pràctiques metodològiques i les tècniques dinvestigació, esdevenen aspectes claus perquè els fenòmens històrics assolisquen la significació.
LES FONTS HISTÒRIQUES
Començarem per una definició clàssica. Les fonts històriques són tots aquells materials humans i de creació i praxi humana esquelets, objectes de vida quotidiana, monuments, documents, imatges, símbols, testimonis, abancalaments, camins... que transmeten coneixements sobre fets i accions socials o processos històrics, quan sels sap preguntar i extraure la informació que contenen.
Dues són, per tant, les condicions que es requereixen per a poder parlar de font històrica. La primera és que es tracte de materials de creació humana, condició essencial que els permet aportar la informació requerida per a inferir reflexions sobre una determinada situació social en el temps (Aróstegui, 1995: 338). La segona condició, tan indispensable com la primera, és saber buscar aquests materials allà on siguen i saber-los extraure la informació que contenen. En resum: les fonts són materials de creació humana que sexhumen i als quals «es fa parlar».
Ara bé, no sempre lhistoriador se serveix estrictament de materials de creació humana. També li interessen tots aquells altres que, tot i no ser de factura humana, han estat usats, guardats, consumits o transportats pels éssers humans, com ara restes òssies danimals, vegetals carbonitzats, pòl·lens fossilitzats... Lucien Febvre, en un passatge cèlebre sobre el particular, deia que la història ha de fer-se amb tot el que siga possible: amb paraules, amb signes, amb paisatges, amb les formes dels camps, amb exàmens pericials de pedres, amb anàlisis químiques despases de metall... «Amb tot el que sent de lhome depèn de lhome, serveix lhome, expressa lhome, significa la presència, lactivitat, els gustos i les formes de ser de lhome». (1970: 232). Així doncs, de manera complementària, per a donar compte de la presència i les activitats humanes, també susen materials que no són de creació humana. Però, àdhuc en aquests casos, cal relacionar la informació que hi aporten amb els materials produïts per lésser humà.
Per no perdres en el bosc de les fonts històriques, simposa una classificació. En realitat, les fonts es resisteixen a ser classificades. La sistematització és difícil per la diversitat que hi ha, per les propietats internes que tenen i per les diverses estratègies que sactiven per a interpretar-les. Tanmateix, començarem per una tipologia pràctica i operativa i les classificarem en quatre grups: arqueològiques, escrites, orals i iconogràfiques, sonores i audiovisuals.
1) El registre material són totes aquelles fonts que donen testimoni històric mitjançant la materialitat duna estructura o representació de factura humana. Shi inclouen elements tan variats com els materials arqueològics, les estructures arquitectòniques, els monuments, els enginys, els instruments de treball i vida quotidiana, els objectes decoratius, les representacions gràfiques i simbòliques... Fetes amb materials diversos: lítics, ceràmics, vegetals, animals, metàl·lics, sintètics... El registre material és, sens dubte, la font per a lestudi de les societats primitives que no coneixien lescriptura, però seria erroni pensar que sols aprofita per a estudiar aquestes societats. El registre material també és indispensable per a civilitzacions que, tot i conèixer lescriptura, han llegat un limitat registre documental, i àdhuc larqueologia la medieval, la industrial és ben profitosa per a societats amb potents arxius plens de documents, però on lestudi arqueològic informa sobre aspectes de la vida humana que han deixat poc rastre en el registre escrit. Com es pot suposar, larqueologia ha desenvolupat unes tècniques complexes i sofisticades per a buscar, restituir i interpretar materials de les més variades experiències humanes.
Per no perdres en el bosc de les fonts històriques, simposa una classificació. En realitat, les fonts es resisteixen a ser classificades. La sistematització és difícil per la diversitat que hi ha, per les propietats internes que tenen i per les diverses estratègies que sactiven per a interpretar-les. Tanmateix, començarem per una tipologia pràctica i operativa i les classificarem en quatre grups: arqueològiques, escrites, orals i iconogràfiques, sonores i audiovisuals.
1) El registre material són totes aquelles fonts que donen testimoni històric mitjançant la materialitat duna estructura o representació de factura humana. Shi inclouen elements tan variats com els materials arqueològics, les estructures arquitectòniques, els monuments, els enginys, els instruments de treball i vida quotidiana, els objectes decoratius, les representacions gràfiques i simbòliques... Fetes amb materials diversos: lítics, ceràmics, vegetals, animals, metàl·lics, sintètics... El registre material és, sens dubte, la font per a lestudi de les societats primitives que no coneixien lescriptura, però seria erroni pensar que sols aprofita per a estudiar aquestes societats. El registre material també és indispensable per a civilitzacions que, tot i conèixer lescriptura, han llegat un limitat registre documental, i àdhuc larqueologia la medieval, la industrial és ben profitosa per a societats amb potents arxius plens de documents, però on lestudi arqueològic informa sobre aspectes de la vida humana que han deixat poc rastre en el registre escrit. Com es pot suposar, larqueologia ha desenvolupat unes tècniques complexes i sofisticades per a buscar, restituir i interpretar materials de les més variades experiències humanes.
2) Integren el registre documental totes les fonts escrites, que són aquelles que, sobre suports diversos papir, pergamí, paper i recentment altres, donen testimoni de lactivitat humana mitjançant lescriptura. En sentit estricte, anomenem document a tota aquella font que transmet un missatge mitjançant la fixació de paraules en sentit ample, document és sinònim de font històrica. Les fonts documentals tenen aquesta propietat, cosa que les converteix en un potent mitjà dinformació. Lescriptura salvaguarda la memòria, la fixa, «supera el caràcter efímer de les paraules perdudes en laire» (Lledó, 1998: 166), però també selecciona.
Lescriptura no ho recorda tot, sinó el que tria per definir-nos socialment i personalment, per autoafirmar-nos, expressarnos, dominar; per actuar, pensar i sentir. Lescriptura capgira les possibilitats de la reconstrucció històrica i permet que lhistoriador una vegada desxifrats els signes accedisca al que sescriu, que versa sobre el que es fa, el que es pensa i el que se sent. Segons els tipus de fonts documentals manuscrites i impreses; públiques i privades; narratives i administratives; llibres i premsa periòdica, shan desenvolupat diverses tècniques danàlisi, però, en conjunt, totes tracten de copsar el missatge del text o el que es comunica i accedir a com ha dinterpretar-se correctament.
3) Les fonts orals aporten informació sobre lactivitat humana mitjançant el testimoni directe de la paraula viva que fan persones enquestades per linvestigador. Lús de la història oral, malgrat que puga semblar un territori de descobriment recent no més enrere dels anys huitanta, no constitueix cap novetat en el coneixement històric, ja que és tan vell com la mateixa història. Ja Heròdot i Tucídides basaren les seues investigacions sobre les guerres mèdiques i púniques, respectivament, en fonts orals.
Els testimonis orals, per raons que no cal explicar, es limiten ara o en el temps dHeròdot a exhumar informació sobre el temps històric pròxim al moment en què es construeix lexplicació: el «temps recent». Però també sha usat la font oral quan shan arreplegat llegendes, romanços i tradicions populars de temps més o menys remots. Tanmateix, bàsicament, la font oral documenta la història del temps recent, la qual, a més, sol estar privada de fonts documentals per raons cíviques i jurídiques que defensen la privacitat. Tanmateix, lhistoriador no recorre a les fonts orals per aquestes raons encara que també, sinó perquè en la historiografia shan obert noves perspectives i shan activat noves tècniques, entre les quals lenquesta i la història des de baix són uns exemples.
No cal dir que la font oral trenca tots els esquemes, els usos i les estratègies que eren familiars als historiadors. La historiografia ha hagut densenyar-se a practicar nous procediments de recerca de testimonis localitzar-los, ensenyar-se a entrevistar-los i noves estratègies crítiques per a interpretar els missatges que aportaven. La historiografia no estava acostumada a aquestes maneres de treballar, que se separen radicalment dexhumar materials arqueològics i documents. Altres ciències socials, com ara la sociologia, lantropologia o la psicologia, han ensenyat uns camins que els eren ben coneguts, i lhistoriador hi ha hagut daportar la perspectiva històrica. Una de les grans diferències que hi ha entre les fonts orals i la resta és que, en les fonts orals, és el mateix historiador qui crea la font, tècnica que laproxima a les ciències socials esmentades, les quals es nodreixen, més que no de documents i restes arqueològiques, denquestes, tests i entrevistes que, si no es feren, mai no crearien la font.
4) El registre plàstic, visual, sonor i audiovisual és aquell que dóna testimoni de lactivitat humana a través de la iconografia, la imatge, el registre sonor o la combinació i vinculació daquests elements. Algunes daquestes fonts, com ara les pintures dabrics prehistòrics, són tan velles com la mateixa història humana i daltres la fotografia, la gravació sonora, la imatge en moviment... són recents.
Totes aquestes fonts, com lescriptura, fixen i guarden memòria intencionadament dun missatge de ficció o no ficció que es fa per usar-se. I també totes, al mateix temps que fixen, discriminen, seleccionen i trien. Les fonts pictòriques, fotogràfiques, escultòriques, decoratives, sonores i audiovisuals registren intencionadament uns aspectes i ometen registrar-ne daltres.
* * *
Però les fonts, a més de classificar-se pel tipus de registre, poden classificar-se daltres maneres, i una daquestes ben formativa (sobre la qual convé reflexionar a lhistoriador) és la que podem fer atenent al criteri intencional delaboració de lartefacte, document o registre que usem com a font. Així, podem discernir entre fonts intencionals i fonts no intencionals o testimonis involuntaris.
Anomenem fonts intencionals a aquelles que han estat creades voluntàriament per deixar testimoni de personatges i esdeveniments. Es tracta de materials, documents, tradicions orals, iconografies i materials audiovisuals fabricats per guardar memòria. Són fonts produïdes perquè «sàpiguen tots» i ho coneguen totes les generacions.
De vegades, aquestes fonts sanomenen «monuments» paraula que conté larrel indoeuropea men, «memòria» perquè la seua intenció és preservar i perpetuar el record. Es tracta de monuments o construccions de prestigi, sumptuoses, arcs triomfals, esteles commemoratives, esteles fúnebres... També són fonts intencionals molts documents, com ara les epopeies, les cròniques de regnats, de batalles, dexpedicions, de fastos, les col·leccions de documents duna nació com Monumenta Germaniae Historica, Monumenta Historiae Patria, les memòries que escriuen polítics o diplomàtics, científics o artistes. Petrucci (2008: 127) parla del fet que hi ha molta documentació on es pot observar un «nucli memoratiu», constituït per escrits que estan destinats a usos individuals i socials de la memòria i que contenen una selecció conscient de la informació que transmeten. Entre altres classes de documents memoratius, hi ha les compilacions, els manuals i les monografies historiogràfiques. No poden faltar en la relació de fonts memoratives les pintures o escultures que «immortalitzen» batalles, esdeveniments o personatges; les fotografies i filmacions que fan aquesta mateixa funció, i, finalment, també són intencionals les fonts orals. Aquestes, en algunes ocasions, es deuen a les persones que han viscut una determinada experiència i en volen donar testimoni, sobretot si ha hagut una política de manipulació de la memòria o sha fomentat des del poder loblit, com solen fer les dictadures sobre moltes de les seues actuacions.