Entre parlants de la tercera generació, alguns mots que designen certes eines agrícoles o bé són desconeguts o bé nocupa el lloc un castellanisme: així, al Baix Camp el rodet de batre (o corró) passa a *rodillo i les llongues, a *riendes (Vilà, 1991: 72 i 148).
5. Variable geogràfica
El domini català, fragmentat políticament i administrativament al llarg dels segles (Regne de València, Regne de Mallorca, Principat de Catalunya, Franja dAragó, Catalunya del Nord, lAlguer, Andorra; modernament en províncies, departaments i autonomies) ha experimentat una influència variable del castellà, vinculada a factors històrics i socials propis de cada àrea.
a) Catalunya es va mantenir refractària a la uniformització lingüística. Lesglésia, lensenyament, els organismes públics van conservar la llengua pròpia fins al principi del s. xviii, un viu contrast amb la situació valenciana.
b) No es pot ignorar que la conquesta i colonització del País Valencià va ser obra de catalans i aragonesos i que a làrea actualment catalanoparlant va tenir lloc una osmosi a favor del català, no sense que el substrat aragonès hi deixés la seua empremta (sinse sense, llanda llauna, gemecar gemegar; val. ant. lolo, cat. avi; etc. (Veny, 1991 i cap. 7 daquest llibre). Des del s. xvi la predicació i la literatura en castellà, la immigració constant daragonesos (sovint ja castellanitzats), el prestigi de nuclis socials castellanitzats, el teatre bilingüe, etc., especialment a la ciutat de València van propiciar un contacte estret amb laltra llengua (Fuster, 1962; Comas, 1967; Aracil, 1968; Vallverdú, 1970), que va generalitzar a tot làmbit de parla valenciana paraules com *entonces (cat. aleshores),[10] la substitució de capsa per caixa, i la propagació de formes verbals com el present désser, persona 2, (tu) *eres (cat. tu ets) (Casanova, 1986) o els imperfets de subjuntiu en -ara, -era, -ira (cantara cat. cantés, poguera cat. pogués, sentira cat. sentís). La premsa satírica de setmanaris com El Mole, El Tabalet, La Donsayna, etc., de tendència progressista, que pretenia apropar-se al poble, reflecteix, amerada de dialectalismes i castellanismes, aquest estat de llengua.
Especialment ciutats com València i Alacant shan mostrat des del s. xix més sensibles a la influència forana, mentre que els sectors rurals es mantenen més fidels a la llengua pròpia.
Mereix una consideració especial làrea valenciana situada al sud de la línia Biar-Busot, separada de la resta del valencià per les serres de Mariola i Aitana, que havia format una administració pròpia i una diòcesi («governació» i diòcesi dOriola). Aquesta part més «alacantina», que va rebre allaus dimmigrants murcians i manxecs, ha assimilat una sèrie de castellanismes que generalment no es troben en la resta del valencià ni del català, com *trompa (cat. morro), *muletes (cat. crosses), *pavo (cat. gall dindi), *golondrina (cat. oreneta) i casos dhibridació (*tatxar-se tacar-se) (Veny, 1976).
c) Les Balears es van mantenir quasi immunes a la interferència fins a la guerra de 1936-39. Posteriorment a aquesta data, lensenyament obligatori del castellà, la prohibició de publicar llibres en aquesta llengua (que a poc a poc es va relaxar), la presència de mà dobra forana i de tècnics de turisme i labdicació de la llengua pròpia per part de la burgesia hi van determinar la intromissió dun cert nombre de castellanismes. Se senten, se sentien almenys abans de 1980, paraules com *después (cat. després), *hasta (o *hasta i tot) (cat. fins, fins i tot), *fressa (cat. maduixa), *barco (cat. vaixell), *traje (cat. vestit), *llimosna (cat. almoina), *sello (cat. segell), vago (cat. peresós)*(a)diós (cat. adéu), *lapis (cat. llapis), *pertenèixer (cat. pertànyer), *libre (cat. lliure), lento (cat. lent), etc. La inclusió del català en els plans destudi hi ha reintroduït formes genuïnes, especialment en parlants de la tercera generació.
d) Lannexió del Rosselló a França arran del Tractat dels Pirineus (1659) no va significar una frontera real amb el Principat sinó que hi va continuar mantenint relacions econòmiques, religioses, literàries, de pasturatge, etc., de manera que la nòmina de castellanismes rossellonesos, coincident amb els sud-pirinencs, és notable: nhi ha de més antics (*antes, borratxo, burro, -a, *candelero, *ciego, enfadar-se, matxo, gitano, *menos, tarda, totxo ximple, tropessar, vano) i de més tardans (almenys la documentació ho testifica així): *flato, guapo (gopo), *hasta, *navaja (cf. Veny, 1978).
Un cas especial és constituït pels gitanos, que formen un barri de gran densitat demogràfica i que són els més fidels conservadors del català al Rosselló; formen part del seu discurs alguns castellanismes diferents dels esmentats (*cuento, *traje, *lejia, *juerga, *gafes, *toldo), potser per les seues relacions amb els gitanos del sud dels Pirineus, així com un lèxic musical relatiu al flamenc, desconegut pels paios de la Catalunya septen-trional (buleries, fandangos, seguirilles, etc.) (Escudero, 1998: 241-248).
Algunes vegades shan atribuït al castellà mots que són de procedència occitana com teta (cat. mamella), destetar (cat. desmamar), cogot (cat. clatell, nuca) la filiació occitana dels quals es demostra per la documentació rossellonesa del segle XIII en què ja apareixen; abans, per tant, de la influència castellana (Veny, 1979: 161-162 i n. 28 i 29).
e) LAlguer, colònia catalana de Sardenya, on es parla català des del s. xiv, des de mitjan s. xvii fins a mitjan s. XVIII va conèixer una administració castellana que va exercir el seu influx també a la resta de lilla. Dací la presència en aquella ciutat de castellanismes dàmbit general (*assustar cat. espantar, *assusto cat. ensurt; *averiguar cat. esbrinar) i altres propis de lalguerès (*posento cat. cambra, *aguardar cat. esperar, *mesa cat. taula, *mariposa cat. papallona, *feo cat. lleig), de vegades amb adaptació semàntica (*carinyar cat. acaronar) (cf. Sanna, 1988).
6. Variable cronològica
Fins ací he al·ludit a préstecs introduïts en èpoques diverses. Igual com un ésser viu canvia amb els anys físicament i espiritualment, així també ho fa la llengua, a causa de les contingències de la història i de la pròpia evolució interna. I una generació es diferencia de lanterior en laspecte lingüístic. Així, doncs, uns manlleus són antics com ara amo (s. xiv), *menos, *ciego (s. xv), tarda, burro (s. xvi), daltres són més moderns, com *tonto, *después, *follar, *rato, *sostens, etc.
Podem anotar que alguns manlleus al castellà són pràcticament desusats en aquesta llengua mentre que es mantenen vitencs en català: misto (acceptat en el DIEC), armilla (ja DG 1932) i vano (ja DG «dit vulgarment vano», s. v. ventall; acceptat en el DIEC) han estat substituïts per cerilla (o fósforo), chaleco i abanico respectivament en la llengua dorigen.
7. Variable estàndard / col·loquial
El llarg contacte català-castellà ha provocat, com veiem, lassentament dunitats lèxiques diverses en la llengua col·loquial, algunes de les quals han trobat acollida en la llengua estàndard. Fabra en el seu DG, tot i que va fer una obra descastellanizadora, actitud necessària en una llengua sotmesa durant segles a la influència duna altra, no hi va actuar a ultrança i va admetre en el corpus unitats de caràcter denotatiu (guerrilla, melindro, natilla, lloro, jota [ball]), o amb una implantació notable (estrella cat. estel, marfil cat. ivori, surra cat. pallissa, matxo cat. mul, borratxo cat. embriac, entrepussar cat. ensopegar, traguet (disfressa de trago, per evitar la fatídica -o), etc.; algunes amb la marca cast.[ellà], com feligrès, feligresia, camarilla, empleat, mulato, pandero, patilla, periquito...
El nou Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC, 1995), de lInstitut dEstudis Catalans, fent-se ressò duna proposta dobertura cap a vocables externs de gran ús social, emanada dinstàncies mediàtiques, sha mostrat més generós i ha inclòs vocables com alabar, coça ( cast. coz), cuidar, entregar, guapo, quartos, banyador, caldo, monyo, llaga, etc. Lextensió geogràfica, la documentació, ladaptació fònica i/o semàntica, el suport literari, el caràcter denotatiu del mot són criteris que, segons el cas, han pesat a lhora dadmetrel com a element lexicogràfic normatiu. El progrés dels estudis de lingüística històrica ha obligat a eliminar del DG i, per tant, a no incloure en el DIEC veus com ara lornitònim *torcecoll (cat. colltort), que és resultat duna transfusió lèxica del cast. tuercecuello que Torra (1640) tradueix de Palmireno (qui al seu torn lextrau de Gesner) i que va saltant a altres lexicògrafs (Lacavalleria, 1696; Belvitges, 1803; Labèrnia, 1839; Saura, 1886; Bulbena, 1905; Salvat, 1934) fins arribar a Fabra (Veny, l993c: 101-102).
8. Purisme
El català, a partir de lensenyament oficial en castellà, amb ordres dictades el 1768 però realment acatades més o menys tard, segons les àrees del territori, per inèrcia de la tradició, es va convertir en llengua estrictament col·loquial tret dalgunes excepcions que tenia com a correlat formal un estàndard que sidentificava amb la llengua hegemònica, el castellà. Amb el ressorgiment de lesperit nacional de valoració de la llengua com a instrument literari (Renaixença), la ulterior codificació (Fabra i la Secció Filològica) i, especialment en el cas del Principat, amb lescolarització i el desplegament de mitjans de comunicació en la llengua pròpia, coincidents amb períodes dautogovern, assistim a un esforç de «descastellanització»: per a subratllar la independència i la personalitat del català, calia distanciar-se de la llengua que lhavia omplert dinterferències. Aquest procés de depuració fou propiciat pels nombrosos tractats de barbarismes i pels postulats fabrians. Calia recuperar les formes genuïnes: seient en compte de *assiento, abans enfront de *antes, segell enfront de *sello, etc. (cf. § 4). Naturalment, al principi, lús de les dites formes «pures» era patrimoni del sector més militant, més catalanista, més sensibilitzat per la dignitat de la llengua pròpia, els «de la ceba», com sen solia dir. Més tard, després del franquisme, amb laprovació de lEstatut dAutonomia (1979), el restabliment de lensenyament i els mitjans de comunicació en la llengua del país, aquelles shan convertit en formes quasi normals; els fills corregeixen els pares quan diuen *barco o *sello.
Aquest rebuig dunitats espúries tingué dues conseqüències: 1) una tendència a triar, entre dues variants o entre dues unitats sinònimes, la més allunyada del castellà: visca! i no viva!, glaçat i no gelat, vídua i no viuda, quec i no tartamut (Fabra, 1932), per bé que tant viuda com tartamut tenien el suport de la tradició escrita (després el DIEC les va acceptar); és probable que la difusió i lauge de melic, vocable del català occidental majoritàriament, es produís per atribuir-li més catalanitat que no a llombrígo(l), més pròxima al cast. ombligo (Veny, 1988b); 2) ús de formes ultracorrectes per aquest afany descastellanitzador: *ambent per ambient (= cast. ambiente) (reacció contra el model cast. ie = cat. e, com a tierra = terra, cielo = cel, etc.); *mitgeval per medieval; *tarja per targeta; *avantposar per anteposar, etc. En dialectes perifèrics es donen casos interessants: [korté], pronunciació mallorquina de quarter cada una de les quatre parts en què es divideix la cansalada, es converteix sovint en [kórte], perquè els parlants relacionen el mot amb el cast. corte i creuen que laccentuen malament; és possible que larcaisme notxer, variant de nauxer marí que dirigia la maniobra duna embarcació, shaja convertit en Notxe, malnom de Santanyí (Mallorca) que, com apunta Cosme Aguiló, podria ser resultat duna atracció del cast. noche.
En aquesta direcció, alguns lexicògrafs, en el seu desig purificador, van cometre veritables destarifos. En trobem esporàdicament en el jesuïta Antoni Font que, en el seu diccionari catalanollatí, Fons verborum (1637), traçant un paral·lelisme entre el segment cast. -illo i el seu equivalent català -ell, adaptava el cast. parrilla (cat. graella) en *parrella; igualment el mallorquí J. J. Amengual (1858) traduïa el cast. ardilla (cat. esquirol) com *ardella, aplicant-hi la mateixa regla de tres. Més dràsticament procedia el valencià Carles Ros (1764) quan catalanitzava (valencianitzava) mots castellans suprimint-los la vocal final i així acebuche es convertia en *acebùig (cat. ullastre), charco en *jarch (pron. txarc, cat. toll, bassal), etc., autèntiques paraules fantasma que no han conegut mai un ús social.
9. Conclusions
A través daquestes pàgines i sense cap pretensió dexhaustivitat, hem pogut seguir, a distints nivells, algunes repercussions lingüístiques en què ha desembocat el contacte del català amb el castellà.
En el registre col·loquial shan consolidat algunes interferències, especialment en certs camps semàntics; lescolarització i els mitjans de comunicació han tendit a substituir-les per les formes genuïnes i a evitar les ultracorreccions (excepte a lAlguer i el Rosselló, on aquests factors han estat inactius).
En el registre formal la llengua estàndard ha acceptat un bon nombre de castellanismes, parcialment acollits en el Diccionari General i més generosament en el DIEC, perquè estan fortament arrelats en el sistema receptor.
Un nou repte es planteja al futur del català: la nova immigració, massiva i plurilingüe (marroquina, sud-sahariana, paquistanesa, sud-americana, etc.), que majoritàriament aposta pel castellà (a Catalunya, Balears i València es pot viure ignorant el català) i que, si no saplica una política lingüística més eficaç, pot provocar una progressiva recessió de lús social del català.
[*]Traducció al català de larticle «Sobre la interferencia catalán-castellano» publicat a Romanische Sprachwissenschaft. Festschrift für Christian Schmitt zum 60. Geburtstag, edició a cura dAlberto Gil, Dietmar Osthus i Claudia Polzin-Haumann, Frankfurt-Berna-Brussel·les-Nova York-Oxford-Viena, 2004, pp. 339-354.
[1] Herreruelo (i ferreruelo) «capa algo larga, con solo cuello, sin capilla» (Autoridades, s.v.); Terreros.
[2] Vuelta «En las prendas de vestir, tira de tela, a veces con otro color, que se pone como forro en sitios en que se ve o queda a la vista al volverlos» (Moliner, s.v.).
[3] Nube «Especie de chal muy ligero, hecho de punto, con el que se envolvían la cabeza las señoras» (Moliner, s.v.).
[4] Céfiro «Tela de algodón casi transparente» (Moliner, s.v.); «Tela de algodón casi transparente y de color» (Seco, s.v.).
[5] Sayo «Casaca antigua, larga, hueca y sin botones» (Moliner, s.v.).