2
FORTUNA DEL FONEMA /X/ EN CATALÀ: VISIÓ HISTÒRICA DE LA «QUEADA»[*]
Precedents
1. Els nombrosos contactes del castellà amb el català van donar lloc a la presència en aquesta llengua dun so desconegut fins al s. xvi, [x], adoptat o adaptat sota variants diferents i lligat als castellanismes importats. Deixant a part les condemnes que en fan alguns puristes, el primer que es va ocupar del tema va ser Sebastià Mariner (1953), el qual, en un estudi global sobre els castellanismes a Vilaplana (Camp de Tarragona), ninventaria un bon nombre dafectats per la [x], que es poden dividir en tres grups:
pronunciats amb /x/ (tipus [x]aleo);
pronunciats amb oscil·lació /x/, /k/ (tipus [x]efe, [k]efe);
pronunciats amb /Ʒ/ (tipus abadejo).
Alguna vegada indica el caràcter expressiu de la forma castellana (per ex. traje/traque «introdújose para designar afectadamente un vestido ponderando su calidad o lujo» [Mariner 1953, 224]), grau dassentament, competidors, etc. Compara també labsència de penetració de /θ/ enfront de la introducció de /x/ (i la seva adaptació en /k/) i conclou, a tall dhipòtesi, que les diferències en el mode darticulació (/x/, /k/) serien més perceptibles que les diferències en el punt darticulació (/θ/, /s/).[1]
Més tard, R. Cerdà (1967) reprèn el tema en el tractament del qual enriqueix linventari amb nous mots afectats per la /x/, subjectes o no al pas a /k/; justifica lentrada de /x/ per les caselles buides de lordre velar enfront de linventari complet en lordre anterior i classifica els castellanismes per modalitats semàntiques de substitució (*ajedrez en comptes descacs), de desplaçament (*lejia en lloc de lleixiu) i dinnovació (*pi[x]ama); aquest darrer grup correspon a neologismes denotatius.
El 1976 Mariner torna parcialment sobre el tema arran del manlleu fonològic, per a oferir una llista opositiva de mots amb /x/ i amb /k/ (com ra[x]ar-/ra[k]ar/) i intentar demostrar, de manera precària, el valor fonemàtic de /x/ en català. Payrató (1985: 100-103) ha fet veure febleses en aquesta proposta: parells amb un component que és un manlleu no integrat, adaptable a fonemes altres que /k/, absència de mots gramaticals, etc. Sembla més airosa, com suggereix Payrató, la proposta de Muljačić (1969: 56 i 63) que considera sons com el que ens ocupa «satèl·lits» del sistema, una mena de sons paràsits («fonema extraño» en diu J. Rafel [1981: 235]) que no tenen una plaça de titular en el sistema, que estan mancats de la carta de ciutadania lingüística.
Veiem, doncs, que el tema ha estat tractat des dun angle descriptiu, sincrònic. Ara bé: per pocs textos dels segles XVIII i XIX que el lector hagi manejat, convindrà amb mi que el problema coneix una altra vessant, no menys atractiva, que és la històrica i que encara no ha merescut latenció dels nostres estudiosos. Ho deia J. L. Pensado (1983),[2] que es va ocupar magistralment dun fenomen molt semblant al gallec: «En las hablas hispánicas que no participaron de modo espontáneo en el paso de la // a la /x/ la historia de la penetración y reproducción del nuevo fonema está por hacer» (p. 34).[3]
Conscient daquesta llacuna i atret fa temps per un tema tan sugges-tiu, vaig començar per ocupar-me de les equivalències castellà /x/ = català /λ/ (Veny, 1989 i I, 4 daquest llibre) que em van permetre subratllar el caràcter genuí del català occidental tenalla gerra, alfàbia o el manlleu aragonès, en valencià, de carcallada cop de rialla, així com mostrar ladaptació en estropall i encollir dels mots castellans estropajo i encoger en virtut dun joc de correspondències fonètiques afavorides pel bilingüisme. Em permetré ara de fer una altra aproximació al tema vertebrada en ladaptació de /x/ en /k/ des duna doble perspectiva: la geogràfica, no limitada a un parlar, sinó extensiva a tot el domini lingüístic, i la històrica, que il·lustri les condicions en què sha desenvolupat el fenomen des del segle XVII. Dedicaré un altre capítol a lestudi de la importació de /x/ i de les altres adaptacions en /Ʒ/, // i /g/ també des dels dos angles esmentats (vg. I, 3 i II, 5 daquest llibre).
Terminologia
2. Atès que els fenòmens dimportació i adaptació fònica als quals he al·ludit no coneixen noms específics en català i sí que nhan generat en gallec, nassajaré una adaptació amb finalitat pràctica (tot i que en aquesta ocasió només me nocuparé dun). El gallec, com el català, tampoc tenia /x/ en el seu sistema consonàntic. A partir del s. xvii, a causa del progressiu contacte amb el castellà, els gallecs van anar adaptant la /x/ en /g/: així, el cast. hi/x/o en boca seva esdevenia *higo, paja es convertia en *paga, etc.; és el que X. Alonso Montero anomena gueada (Pensado, 1983: 115). Davant la burla, però, del sector més culte castellà o acastellanat, provocada pels qui practicaven aquesta substitució tan vulgar, els gallecs menys cultivats es van esforçar per aprendre la /x/ calia parlar bé!, que van aplicar tant al castellà com al gallec, fent-ne, però, un gra massa, excedint-se en el seu afany guturalitzador, car no sols deien [x]abón, com cal, sinó que, per ultracorrecció, articulaven articulen *[x]ato per gato, *[x]ota per gota, *[x]ía per guía, etc.; és el que avui sanomena geada ([x]eada).
Així, doncs, manllevaré, adaptaré i ampliaré aquests dos termes al català per tal devitar perífrasis incòmodes i de poder copsar millor el barnillatge més variat que en aquest aspecte ofereix la nostra llengua (encara que aquí només estudiï un dels fenòmens al·ludits). Daquesta manera, heada (amb h aspirada o [x]) voldrà dir importació de [x] (ex.: *despe[x]ar); queada, adaptació en /k/ (ex.: maco); geada (/Ʒ/eada), adaptació en [Ʒ] (ex.: *mejicà); xeada (//eada, adaptació en // (ex.: *navaixa); gueada, adaptació en /g/ (ex.: *sanga rasa, sèquia). Notem que el català heada correspon al gallec geada i que el català geada es cobreix dun valor semàntic nou (adaptació de /x/ en /Ʒ/).
Origen de la /x/ castellana
3. El contacte de llengües castellà i català, iniciat tènuement el segle XV i esdevingut progresssivament vigorós, sobretot des del s. xviii arran de la implantació de ladministració borbònica, va implicar que els catalanoparlants sentissin un so que era desconegut en el seu sistema fonètic, la /x/ de mots com mu[x]er, di[x]o, o[x]o, etc. El castellà posseeix aquest fonema almanco des del segle XVII; des del punt de vista geogràfic, degué arribar més tard a les àrees perifèriques del castellà (o a aquelles on sinstal·là com a superstrat): així com ens diu Pensado (1983: 15-16), Scioppo justifica la pronúncia «cum adspiratione» el 1629, però el saragossà Juan Pablo Forner el 1620 encara descriu el so com a fricatiu prepalatal (és a dir, //). La [x] prové duna velarització de la // sorda de dixo «dijo», exe, «eje», etc. i de la /Ʒ/ ensordida en // de mu[Ʒ]er, conse[Ʒ]o, etc. Segons els fonòlegs, la reestructuració consonàntica obeeix a un canvi intern afavorit pel fet que «en el orden velar no existían consonantes fricativas sordas, y, por otra parte, /, Ʒ/, casi palatales, estaban muy cerca del punto articulatorio de /s, z/» (Alarcos Llorach, 1965: 272).
Així, doncs, manllevaré, adaptaré i ampliaré aquests dos termes al català per tal devitar perífrasis incòmodes i de poder copsar millor el barnillatge més variat que en aquest aspecte ofereix la nostra llengua (encara que aquí només estudiï un dels fenòmens al·ludits). Daquesta manera, heada (amb h aspirada o [x]) voldrà dir importació de [x] (ex.: *despe[x]ar); queada, adaptació en /k/ (ex.: maco); geada (/Ʒ/eada), adaptació en [Ʒ] (ex.: *mejicà); xeada (//eada, adaptació en // (ex.: *navaixa); gueada, adaptació en /g/ (ex.: *sanga rasa, sèquia). Notem que el català heada correspon al gallec geada i que el català geada es cobreix dun valor semàntic nou (adaptació de /x/ en /Ʒ/).
Origen de la /x/ castellana
3. El contacte de llengües castellà i català, iniciat tènuement el segle XV i esdevingut progresssivament vigorós, sobretot des del s. xviii arran de la implantació de ladministració borbònica, va implicar que els catalanoparlants sentissin un so que era desconegut en el seu sistema fonètic, la /x/ de mots com mu[x]er, di[x]o, o[x]o, etc. El castellà posseeix aquest fonema almanco des del segle XVII; des del punt de vista geogràfic, degué arribar més tard a les àrees perifèriques del castellà (o a aquelles on sinstal·là com a superstrat): així com ens diu Pensado (1983: 15-16), Scioppo justifica la pronúncia «cum adspiratione» el 1629, però el saragossà Juan Pablo Forner el 1620 encara descriu el so com a fricatiu prepalatal (és a dir, //). La [x] prové duna velarització de la // sorda de dixo «dijo», exe, «eje», etc. i de la /Ʒ/ ensordida en // de mu[Ʒ]er, conse[Ʒ]o, etc. Segons els fonòlegs, la reestructuració consonàntica obeeix a un canvi intern afavorit pel fet que «en el orden velar no existían consonantes fricativas sordas, y, por otra parte, /, Ʒ/, casi palatales, estaban muy cerca del punto articulatorio de /s, z/» (Alarcos Llorach, 1965: 272).
Condicions de la «queada»
4. Ladaptació de la /x/ castellana en /k/ en els castellanismes traspassats al català sha realitzat segons el punt darticulació; efectivament, tant lun com laltre fonema son darticulació velar. El fenomen és imputable a parlants monolingües o dun bilingüisme tardà o desequilibrat pel que fa al domini de la llengua prestadora. Com que el percentatge danalfabetisme ha estat força alt fins al segle actual (92,6 % a Mallorca [1835], 58,3 % a la ciutat de València [1867], 57,7 % a Catalunya [1910],[4] no ens ha destranyar que aquesta adaptació abundi des del segle XVIII en mots dorigen castellà i que la puguem sentir in vivo de boca dels nostres ancians, de la generació del «banc del foc», que no van conèixer o només tímidament van tastar el benefici de la instrucció, encara que fos a través duna altra llengua.
Per tal dabordar el tema amb la seva amplitud, lhem demmarcar dins el concepte de repertori, és a dir, del conjunt de recursos lingüístics de què disposa la nostra comunitat, que comprèn la suma de llengües i varietats daquestes. Així, doncs, no sols hem destudiar els fets que es registren en català, sinó també en castellà, llengua que, duna manera molt diversa, segons variables cronològiques i socials, formava i forma part del repertori dels nostres parlants.
a) Codi castellà
5. En textos redactats per individus catalans de certa cultura (preve-res, historiadors, lexicògrafs, membres de la noblesa rural, etc.):
Clergues:
(1) 1782-1797 (Mallorca):
elequió en albacea de su alma a los doctores Dn. Joaquín y Dn. Lorenzo Fiol (...). Mas eliquió sepultura en la iglesia parroquial de Sn. Miguel
(Partida de defunció de la mare del Dr. Fiol, Llibre de difunts)
(2) 1800 (Menorca):
Jo abaco firmado, baptizé (...) Bautizó a un hico de Josep...[5]
Es tracta de registres de bateig de Ciutadella, fets per capellans que, acostumats a redactar-los en català, es veuen constrets a fer-ho en castellà per imposició del bisbe Vila que, havent viscut temps a Madrid i havent-ne rebut la corresponent empremta lingüística, establí la forma a seguir en la llengua forana.
(3) 1810 (Mallorca):
el mencionado tratado ilustrado que he trabacado, lo destinaré (...) en lo Archivo del Rl. Convento de S. Domingo de esta ciudad de Palma.
(Francesc Talladas, Tratado curioso relativo
al P. Mro. Fr. Julián Talladas, 1810, nota p. 3).[6]
Lexicògrafs:
(4) 1840 Pere Antoni Figuera (Mallorca):
coder (< joder), antrueco (< antruejo), yacica (< yacija), mico (< mijo)
(Figuera, 1840)
(5) S. xix (Mallorca):
[cast.] coder [mall.] fer-le-y; [mall.] ram de fil [cast.] madeca. [llat.] fila conoluta.
(Diccionari anònim mallorquí-castellà i llatí,
MS Biblioteca March de Palma de Mallorca)[7]
Semianalfabets i persones dinstrucció elemental:
(6) 1840 (Mallorca):
me an dicho de ti que tu ya stás cortecando con un vieco (...) si te casabas con él penso que (...) de noche no te devertería ni gusto no ti daría porque es vieco (...) te digo, Margarita, que bien lo puedes marchar y cortecarás con un jove que más gusto ti dará (...) me mandarás a desir si conmigo quieres hablar y a ti daré respuesta la ves que io podré andar que sea dia de gala i lo vieco se rretirarà quando verá esto joven (...) como verá galania que ti viene adora(r) un coven purificado que ti viene a cortecar y así que se vaia el vieco con su casa a retirar.
(Del meu arxiu familiar)
Com es veu, es tracta duna carta escrita per un soldat, des de Palma, a Margarida perquè despatxi un pretendent dedat i laccepti a ell com a promès.
(7) 1865 (Mallorca):
se hobliga sobre dicho Me(s)quida de pagar todos los gastos y percudissios.
(Certificat de deute de Pere Mesquida, de Campos. Arxiu familiar)
(8) Segle xix (Mallorca):
Dos cornales de maestro y uno de manobra.
(Duna Relación de gastos de obra
de Sebastià Moll Mesquida, de Campos. Arxiu familiar)
(9) 1884 (Menorca):
El vuelo del pacarito
(Títol duna peça musical de Francesc Rosselló Sintes, de Ciutadella)
(10) 1935 (Campos, Mallorca):
por requilla, puntas y otros
(Llibre de despeses duna casa. Arxiu familiar)
Cançons populars:
(11) Tortosa:
Yo vengo de sangre nobla
y tú vienes de codíos
y no se puede acuntar
tu linaque con el mío.
(12)
Yo sé que tienes la fama
de caquetón y valiente
con una espada de caña
en un callecón sin quente.
(R. Vergés Pauli, Espumes de la llar.
Costum i tradicions tortosines, I, Tortosa, 1909, p. 471)[8]
Romanços castellans difosos per terres de parla catalana. Els romanços castellans van començar a introduir-se a Catalunya, segons Menéndez Pidal,[9] abans de la seva propagació per la impremta i hi van conèixer una notable difusió. Aquests versos del romanç de Gerineldo, si hem de jutjar per les «queades» que shi han esmunyit, han de ser posteriors al s. xvi: