(13) Carinel·lo, Carinel·lo, Carinel·lo, amante mío
si te tuviera una noche tres horas a mi albedrío.
(R. Ginard Bauçà, Canconer popular de Mallorca, IV,
Mallorca, 1975, p. 543; versió dInca)
En la següent versió, letimologia popular ja hi juga un paper:
(14) Cardinero, Cardinero, mi camarero pulido,
si te podria tener tres horas a mi retiro!
(Ibidem, versió de Bunyola)[10]
Vet aquí una altra mostra, recollida de diverses fonts literàries:
(15) Escuchen, señores míos,
les diré de Cuan Portela,
el ladrón más afamado
de la gran Sierra Morena.
(Reproduït per Gabriel Maura, Aygoforts, 1892: 111,
i per A. Ruiz i Pablo, Per fer gana, Ciutadella, 1895
[i Mallorca, 1956: 95])
Poesia popular de creació:
(16) 1847
Mhan dicho que soy poeta
y en valensiano nom gusta,
yo escribo, y es cosa custa,
en castellana copleta.
(Tabalet, 21)
(17) 1820
Debaco de tu tecado,
me pueso a cantar, Visienta,
deca ese escuro aposiento,
sal, maca mia, a la reca.
(Saro, VI, 5)
Teatre jocós, còmic. La queada, símbol dincultura, provoca el somriure del públic. A Un fandanguet de Paiporta, de Bernat i Baldoví (1857), Casimiro, llaurador, es disfrassa amb perruca, nas postís, etc., per fer una gatzara davant unes xiques i parla en castellà; un castellà farcit de acuéstate acostat, asúcar sucre, andivina endevina, etc. i, naturalment, una mala fi de «queades» per provocar les gràcies de lauditori: abadeco, deco, inteliquente, màrquenes del Cúcar, Cuana, Cosefa, Casinta, Quetrudis, salvaque, indiquente, narancas de Carcaquente, me aflico, hico, encacando, acos, cuvenil, baca, custo, dique, andracos, Méquico, requimientos, baquel, me conduco, conecos, ánquel, orecas, Quibraltar, vírquenes, viecas, despocos, tiqueras, encugan, carana, decado, ocos, camón, floca, Catarroca, Moquente, quitana, fica, obqueto... Amb aquest embolcall fonètic saconseguien efectes còmics similars al dun papissot o dun quec. Fins i tot es pot jugar amb lambigüitat dels mots estrafets amb «queada», com en aquesta intervenció de Casimiro al·lusiva al seu sorteig de la «mili»:
(18) 1857
Y del sorteo en el acto,
como mi talla no es baca,
metí la mano en la ...caja
y saqué el primer estracto
¡El uno custo y cabal!
(ed. 1913, p. 14)
(19) 1871
No ti vayas
sin ascuchar mi turmiento.
«Al cardín de los amores
antré a coquer una flor
y al enchisarme laulor,
me coquieron tremolores.
Si tu la flor no reselas,
ya te la diré al estante,
queres tu la más fragante
quhay baco de las estrelas».
(Joaquín Balader, Més fa el que vol quel que pot,
València, p. 24)
b) Canvi de codi
6. Ens referim a lalternança de llengües, és a dir, de castellà i català, que té lloc de formes diferents i en condicions diverses.
Amb predomini del castellà:
(20) 1912
Vat aquí mi corasón
con un plato y dos navacas,
si quieres partir, partix-lo,
pero no me lo maltratas.
(J. Moreira, Pero no me lo maltratas,
MS 1432 de la Biblioteca de Catalunya)[11]
(21) 1820
Ya las negras sombras de la noche que nos cubrian sen anaron: ya ha amanecido el estel del matí: ya hemos abierto los ocos...
(Arenga de Saro, II, 5)
Amb introducció de refranys, frases fetes, citacions:
(22) 1895
Adiós, Madrid, que te quedas sin quente!, com solia dir na Jerònia Peüc, qui havia après totes aquestes coses i qualcuna altra dun assistent que havia festetjat quan era jove.
(A. Ruiz i Pablo, Per fer gana, 1956, p. 60)
(23) 1847
Sueco ...deixem a un costat les chanses...Vaoro. Lo millor serà això, perquè tota ma vida ha ouït dir cuego de manos cuego de villanos y a fe que en lo dia sastila poc eixa clase de choguets!
(Tabalet, 181)
(24) 1820
Saro. El hàbito no hase el monque;
yo vestit i despullat
sempre sóc Saro Perrengue.
(Saro, IX, 3)
(25) 1855
Mariquita Ejem! Que ascombre!
Chuan Que bien dico aquel que dico
Dios a la muquer maldico
y también lo paga el hombre.
(La nit que venen els musics, Alcoi, p. 5)
Visiente Beure, sí; pero el meu deure...
Gori Quesús, Maria y Cosé.
(Ibidem, p. 14)
(26) 1870
Unos nasen con astrella
y otros nasen astrelados;
poro dempues dacuntados
tot es chentóla de rella.
(M. Barreda, Tomasa ó un arreglo improvisat, València, p. 3)
(27) 1871
Pos yo sé un tròvo
que diu datres paraules:
fortuna te dé Dios, hico,
que el saber poco te vale.
(J. Balader, Més fa el que vol quel que pot, p. 13)
(28) 1905
Aixó ere quan a tu te caïe la bava, mocós, que io sóc gato vieco
I escaldat?
I en mucha indessencia, mecorando lo presente.
(S. Guinot, Escenes castelloneses, Barcelona, p. 57)
(29) 1892 (Girona):
Ton «Hombra», si ho deya el «primero»!
¿Quién serà tan macadero
que, manacando el salero,
comerà soso? Y cà, home!
(J. Riera i Bertran, La padrina, Barcelona, p. 24)
(30) 1892 (Girona):
Y encara altra cosa deya
el meu sarquento primer
que hi veya molt (quan hi veya):
la muquer bunita o feya
nunca ublida que es muquer.
(J. Riera i Bertran, La padrina, Barcelona, p. 25)
Ton, personatge de la comèdia, insereix en la conversa frases castellanes tot al·ludint als seus superiors de la «mili».
Amb un condicionament situacional, segons els interlocutors:
(31) 1860 (València):
Andaluz (Al tio Quico)
¿Quién al verla no se muere?
Tio Quico (Al Andaluz)
Es coya de gran valor.
Pos no es eso lo mecor,
que dise que no le quiere.
Don Cuan, lo màs prinsipal
es coquerla.
(Marors de una fadrina o el viudo vert, València, p. 16)
(32) 1903 (Mallorca):
Gutierrez, haga usted despecar ... Baco pena de presidio cuide que los muchachos no «interpreten» la via pubblica..!
(Miquel dels Sants Oliver,
Hostal de la Bolla, 1903 [1941], p. 83)
Són paraules de Mandilego, alcalde de barri, que normalment sexpressa en mallorquí, però que, en adreçar-se al municipal, se serveix de la llengua de ladministració.
7. En la major part de mostres ressalta la seva finalitat humorística, irònica especialment en els fragments teatrals o dialogats en servir-se dun castellà malparlat, malmès en la seva fonètica, morfologia, sintaxi i lèxic. Alguns personatges queden ridiculitzats a través de les seves actuacions lingüístiques. Així, lautor de Saro (1820), en el pròleg daquesta obra defensa la necessitat de lús del valencià (contra labandó de què és objecte) i la seva capacitat dexpressar «idees altes, penetrasions agudes i pensaments de sublimitat». En aquestes conversacions apareixen Saro, llaurador, i el Doctor Cudol, advocat de València. Aquell «rústic del camp», alterna el valencià amb el castellà (ja hem vist quin!) i fa discursos en aquesta llengua que no domina per estar a laltura dels col·legues de les classes dirigents. El canvi lingüístic queda justificat per mimetisme de la llengua de lelit, per ser «brocal elector» i estar
en casa de la Siutat
mesclado en los hombres grandes
.........................................
y sepia que desde entonces
todo hu hablo en castellan,
pues tot sapega en lo món
manco la salut.
Lautor de Saro posa en boca daquest «obstacles graciosos y preguntes ignorants», tot inserint «alguna chocositat»: possiblement les deturpacions del castellà per part de Saro formen part daquest afany jocós. Per contra, el Doctor Cudol, home instruït, se serveix habitualment del valencià (amb algún esporàdic canvi de codi, però en castellà correcte). En la llengua daquest no trobem cap cas de «queada» en els manlleus castellans o en els enunciats del castellà. Així usa eges (I, 3), gefe (I, 1), cabisbajos (I, 1), agasajo (I, 1), sujetos (IV, 8), dijeran (IV, 8), etc. (enfront de quefe, dico, etc. usats per Saro).
Una altra mostra dinterferència castellano-valenciana, defectes còmics, és aquesta:
SOLDADO Está en la cuarentena
como nosotros.
MARIANO Recuerno!
como lo aplegue a coquer,
li voy a rompre el servello.
(Antoni Roig, En la plasa de bous
ó unhora de cuarentena, València, 1871, p. 22)
Els comediògrafs espanyols (per ex. Don Ramón de la Cruz) estrafan sovint la llengua dels italians i francesos posant en la seva boca cacas per cajas, alacas per alhajas, ocos per ojos, etc. (Pensado, 1983: 33-34).
c) Manlleus
8. Incloem aquí els castellanismes que, proveïts de /x/ en la llengua dorigen, han estat assimilats a la /k/ i han format part del català duna manera efímera, estable o fluctuant. Faig la presentació des dun eix diacrònic.
Formes efímeres documentades abans de 1900, especialment en obres lexicogràfiques, però que no han tingut continuïtat:
agasacar obsequiar, regalar (cast. agasajar): Febrer Cardona (v. 1830), Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).[12]
agasaco obsequi, regal (cast. agasajo): Febrer Cardona (1830), Figuera (1840), Amengual (1858) (agasaco remet a agasac i aclareix: «Aga-saco es palabra que sin necesidad se toma en castellano»), Amigos (1859).
agasacad, agasacador, agasacament, derivats que es troben en les mateixes fonts anteriorment citades.
alocar allotjar (cast. alojar): «per pagar lo gasto [...] tant dels officials com dels soldats, y alocar aquells de lo necessari», «soldats alocats» 1715 (Mallorca) ap. C. Martínez (1998: 141-143), Servera (1812; ap. Solà, 1977), Figuera (1840).
alocament allotjament, alocad allotjat: Figuera (1840) (alojad remet a alocad), Amigos (1859).[13]
antocos antulls (cast. antojos): Figuera (1840), Amigos (1859).[14]
antocarse encapritxar-se, antocad encapritxat, antocadís capritxós: Figuera (1840), Amigos (1859).[15]
arrocat resolt, intrèpid, temerari (cast. arrojado): Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).
arroco intrepidesa, temeritat, arrocarse tirar-se, llançar-se.
arrocament intrepidesa, arrocadament intrèpidament: les mateixes fonts darrocat.
bosqueco esbós (cast. bosquejo): Figuera (1840), Amigos (1859).[16]
cerraques (parar en aigua de) acabar en aiguapoll (cast. quedar en agua de cerrajas): 1767 Rondalla de Rondalles, p. 74 («Estigué molt prim de desvanirse com el fum y de parar en aigua de cerraques»).
elicar (cast. elijar): Figuera (1840) («Elicar. Terme de químic. Fer bullir simples en algún líquido convenient para estrenyer después la seva sustancia. Elijar»), Amengual (1858) (derivats: elicació, elicable), Amigos (1859) (elicabble, elicació, elicàd).
esdrúculo «Espêcie de vers dâctilo. [cast.] esdrújulo»: Figuera (1840).
gaques «Emoluménts. [cast.] Gages, percances»: Figuera (1840).
oquerissa «rencor, inquina» (cast. ojeriza): Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).
paradoca paradoxa (cast. paradoja): Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).[17]
pelleco pell (cast. pellejo): «i no temes, guarde es pelleco» Pronòstics 1744 (Mallorca) ap. Corbera.
pintarroca gat, p. Scyliorhinus canicula (cast. pintarroja) (De Puig, 1786; ap. Veny, 1994: 84)
quicote quixot (cast. quijote): Figuera (1840) «El hombre ridículamente serio», Amengual (1858) («La celebèrrima novèlla composta per Cervantes. Homo ridículo. Quijote»), Amigos (1859).
quinete «El qui cuâlca a cavâll. [cast.] Ginete», Figuera (1840).
quicoteria, quicotada quixotada, les mateixes fonts que quicote.
reconcillo, pica curta (cast. rejoncillo): «torejaren dos (toros) de reconcillo», Ferran (Llibre de notícias, 1769, MS 24 B 52 Arxiu Històric de la Ciutat).
sortica (córrer la-) «fer passar un genet una llança o bastó punxegut pel mig duna anella penjant» (cast. correr sortija, vegeu la descripció del joc a Autoridades 1737): «lo més vistós era el Born; corregueren, los cavallers, la sortica el segon dia», Tomàs Amorós (Mallorca 1740-1800: Memòries dun impressor, Abadia de Montserrat, 1983, p. 111).[18]
9. Cap daquests mots afectats de «queada» ha arrelat en els nostres parlars; això no vol dir que qualque parlant monolingüe, si locasió es presenta, no pugui articular variants com quicote, antoco, etc. Tret de reconcillo i sagaleco, totes són formes mallorquines que parteixen de la pauta de Figuera: Amigos (1859) les reprodueix totes iAmengual (1858) només prescindeix dalocar i antoco; Febrer Cardona (1830), en canvi, amb més sentit de la llengua, només acull agasacar (i agasaco). Aquestes formes no es troben en els diccionaris coetanis peninsulars o bé shi troben sota altres variants (per ex. Agasajar Esteve, 1803).
10. Formes que, documentades fins 1900, han estat testificadesdurant el segle xx en fonts escrites i/o orals:
alaca joia, joiell (cast. alhaja); toia, mala peça: doc. 1747 (Sóller, Mallorca) «guardar los grans, alacas i altres coses» (ap. DCVB, s. v.); finals segle xviii «matar aquestes alacas» (Guillem Roca, Rondalla de rondalles, ed. de J. Vidal Alcover, Randa, 6, 1977); 1793 «las pocas alacas de que usa són el Breviari, (...) alguns llibres de devoció» (A. Roig, Sermó, 1793, p. 9); finals segle xviii (amb sentit irònic) «Alaca, dolent, traidor» (G. Roca, El misser fet míser, ap. Serra, 1995: 248), v. 1830 «Aláca. Floxo, cobarde; lâche, poltron. Invers. Alaca. Alhaja; meubles précieux; supellex» Febrer Cardona; 1840 «Alaca. Moble, adorno/. Homo astut, traviesso. Alhaca (sic)» Figuera (derivats: alacad, alacar, alaqueta); 1858 «alaca» (diversos significats) i derivats: alacar, alacament, alacardo («polissardo»), alacardot («polissardot»), alacador («el que o la que alaca/. Que puede alacar o que es digno de ser alacad») Amengual;[19] 1914 «Ses fadrines de Consey / anaven ben envidades / en ses alhaques posades / y es seu floch groch o vermey» (ap. Rosselló, 2001: 49); 1935 «Ham de deixar esta alhaca dallò més pito» Pascual Tirado, Garbera, 82. Sentit a Mallorca.