anteocos binocles (cast. anteojos): 1840 «anteoco. Instrument ab vidres para mirar. Anteojo y ant. antojo» Figuera; 1841 Amengual. Sentit algun cop a Mallorca.
antiqüela, entiqüela, llentiqüela lluentor, llustrí, platalló, lluneta (cast. lentejuela):1783 antiqüelas (Inventari in Alier, 1990, pp. 582-584) 1789 «antiqüela» Baró de Maldà (ap. Eberenz, p. 211); 1839: entiqüela «planxeta rodona de plata o altre metall que serveix pera brodar, assegurantla en la roba ab punts que passan per un foradet que te en lo mitg. Lantejuela, lentejuela, tembleque, lenticula, ae», anticuela Labèrnia; 1839 Ferrer: antiqüela; 1868 Saura; 1886 «com lluentes i blanques llentiqüeles» Verdaguer, Canigó, IX (ap. DCVB); 1909 «una costella en antiqüeles o siga una sardina de bota», Vergés, Espurnes, p. 39; v. 1912 «Anticuela. Enticuela» Salvat. El fort grau dadaptació es manifesta en la desaglutinació del suposat article, en la palatalització de la l- inicial i en la formació de derivats com llentiqüelat «guarnit de llentiqüeles» (Serra, Calendari folklòric dUrgell, 1914, ap. DCVB). La pronunciació [antikwela] és registrada a lEmpordà, Barcelona, Reus i Tortosa (DCVB).[20] No he trobat documentació mallorquina.
aquedrés escacs (cast. ajedrez): 1840 «Roch. El rey del aquedres. Roque» Figuera, suplement; 1858 Amengual. Al Camp de Tarragona es registra amb alternança /k/ - /x/ (Mariner, 1953).
caleo xivarri, rebombori (cast. jaleo): 1878 «Déu no mos dó més contraris i mos durarà es caleo» M. Bibiloni, Aferra qui pot, Palma, I, 9 (ap. Corbera); 1892 «perqué sa sanch arrípia per allà, ja nhi ha dhavê de queleo» G. Maura, Aygoforts, p. 102; 1931 «el sen Caleo», malnom de Campos (ap. Reus, 1998: 4 i 44); Mariner (1953) enregistra el mot amb /x/; a Ciutadella (Menorca) és un aspecte de la festa de Sant Joan i predomina la forma amb /x/.
caraco interjecció caram (cast. carajo): s. xviii «Caraco, Domingo, obriu» Entremesos mallorquins del segle xviii, Barcelona, 1971, p. 57 (ap. Corbera). Recollit, entre altres llocs, a Lloret (Fàbregas, 1989: 234).
caraco de rei donzella, senyoreta, espècie marina Coris julis (Menorca): 1919 «Quan son mascles (les donzelles) se diuen caracus de rei» P. Ba-llester, Pesca marítima: costums i tractes més usuals a Menorca, p. 247.
cota jota (dansa) (cast. jota): 1840 Figuera, 1859 Amigos.[21] El DCVB con-sidera la variant com a «vulgarisme» i afirma que procedeix del cast. «jota, amb pronunciació defectuosa de la j». Al Camp de Tarragona és més freqüent amb /k/ que amb /x/ (Mariner, 1953). Sentit a Mallorca.
cota jota (lletra) (cast. jota): 1860 «que no sap parlar ni... cota» Marors duna fadrina, p. 12. Al Camp de Tarragona, alternança /k/ - /x/ (Mariner, 1953).
liquero 1855 «Chuan Deu ser bona [la somera]. Visiente Mol liquera» La nit que venen els musics, Alcoi, p. 10; 1878 «llaquero. Ágil, veloz, pronto», «llaqueresa La cualidad de lo que es poco pesado; presteza, agilidad» Amengual; 1879 «Sou més lliquera que un ca» Ignorància (ap. DCVB).
luco luxe (cast. lujo): 1840 «Sumptuosidat escessiva. [cast..] lujo» Figuera; 1858 Amengual, 1859 Amigos; segle xviii «en vanidad y luco tenia gastava quant tenia» Guillem Roca, Versos (ap. Vidal, 1977: 143); 1871 «Bernat Y asó qué son? Andrés Premios. Bernat Ya. Quin luco!» Balader, Més fa el que vol quel que pot, València, p. 22. Derivats: lucós. Al Camp de Tarragona alterna luco amb lu[x]o (Mariner, 1953; Cerdà, 1967).
maco, -a «tipus arrufianat que afecta força i elegància; bonic» (cast. majo): 1767 «hasta unes arracades molt maquetes» Galiana, Rondalla de rondalles (ed. Vidal, p. 28); 1789 «(cacau) per regalar a unes maques/ que li feyan bona cara» Glòria i miracles dAntoni Aguiló ap. Corbera 1982; 1839 «la persona guapa ayrosa, ben vestida. [cast.] Majo, achulado, macareno» Labèrnia; 1839 M. Ferrer; 1868 Saura; 1840 «xixisbeyos» Figuera; 1858 Amengual; 1859 Amigos; 1892 «Que surti el maco que·ns bescanta» E. Vilanova, Qui... compra maduxes (dins Obres completes, XI, 1906, pp. 168-169); 1892 «Un gallet de lo més maco» G. Maura, Aygoforts, Palma, p. 141. Derivat: 1903 maquència «boniquesa» Querol i Bofarull, Hereu i cabaler (ap. DCVB).
potaco xamfaina (cast. potaje): 1839 «Guisat de esbargínias, tomátech y carabassa tot picat. Alboronía, boronía. Moretum» Labèrnia; 1839 M. Ferrer; 1868 Saura; 1903 «Hau tastat lo potaque del Garrofer (...) Chiques, anem a fél potaque!» Verges, Espurnes de la llar, p. 108. És viu a la Ribera dEbre.[22] Al Camp de Tarragona es diu irònicament «Maco com una olla de fer potaco».
ocalà tant de bo (cast. ojalá): 1840 «Ocalà. Interjecció. Valga Déu. [cast.] Ojalà» Figuera; 1858 Amengual; 1859 Amigos. Al Camp de Tarragona coexisteixen o/k/alà i o/x/alà (Mariner, 1953; Cerdà, 1967 només recull la darrera forma); a Mallorca ho he sentit als vells i ho hem recollit a Taüll (ALDC).
marraco tipus de tauró, Lamna nasus (cast. marrajo). La doc. més antiga correspon al sentit figurat: 1840 «el qui fuig del tracto de la gent» Figuera; 1858 Amengual. Com a nom de peix ha estat recollit a Barcelona (= Carcharodon lamia «ca marí», Gibert, 1913: 11), Lloret (Fàbregas, 1989), Blanes (= «llúdria»), Ciutadella, Maó i Badalona (Alvar, 1985-1989), així com el diminutiu marraquet.
quefe cap, capitost; director (cast. jefe): 1789 «y alavonses eixí lo senyor don Gavino de Valldavia y Massia, bisbe de Barcelona, y ab altres quefes, al balcó de Palácio» (S. Casanova ap. Moreu-Rey, 1967: 115); 1808 ? «Lo general en quefe Odonell» Crònica Guerra Independència Penedès (ap. DCVB);[23] 1839 «superior o principal dalguna corporació. Gefe, cabeza, caput» Labèrnia; 1884 «la tribu importa lexistència dun quefe» Torras i Bages, «La veu del Montserrat», núm. 28, 12-7, p. 219;[24] 1888 «superior principal dalguna corporació (...) Del francès chef. A causa de la procedència shauria de pronunciar jefe, mès a causa de la influència castellana, sona més comunment quefe que jefe, com ha de ser, donada la procedencia francesa chef» Labèrnia Suplement; 1894 «acostumat a mirar-lo més que com a germà com a superior i quefe de la família» M. Vayreda, «La Veu de Catalunya», IV, núm. 47, 25-XI;[25] 1895 «lletraferits missers i quefes de partido», Ruiz i Pablo, Per fer gana, ed. Mallorca, 1895, p. 95; 1903 «en Jaume, que comparteix lo parer del seu quefe» Querol y Bofarull, Hereu i cabaler, p. 177; 1904: «convertit en enemic mortal i més tard en quefe de bandolers» M. Vayreda, La punyalada, p. 20; 1909 «pensava veurel perquèm presentés a lEnginyer Quefe», id., p. 177; 1909 «Recomanaria als quefes de la forsa acantonada a la Séu, que no fessin malbé ledifici» (Lleyda nova 1909); 1910 «Quefe. Jefe (...) Quefatura. Jefatura» Genís, p. 128; 1917 «[fr.] chef. Quefu, cap de colla» J. Blanic, Vocabulari francès-català, MS Biblioteca Munici-pal de Perpinyà (comunicació de P. Tirach); 1922 «Jefe per Quefe» (es condemna aquella forma per castellanisme) Grahit (ap. Solà, 91); 1925 «Loficial de Secretaria serà quefe del conserje y demés personal subaltern» Anfós Par, (ap. Feliu, 1997: 179); 1927 «Quefe. V. Gefe» Vallès; 1930 «Ell [...] cridà a parlament el que li semblà que feia el quefe de la banda» Sala, p. 95; 1986 «Quefe. Castellanisme popular per jefe» DECat. Quefe sha recollit a Taüll (ALDC) i al Camp de Tarragona alterna amb [x]efe (amb e oberta) (Mariner, 1953; Cerdà, 1967).
querés xerès (cast. jerez) v. 1900 «També magrada es querez» (ap. Llompart, 1971: 287). Derivat: 1915 queressana «bóta de vi de Xerès de certa mida per a fer tornar el vi ranci» (Aguiló).
sagaleco gipó (cast. zagalejo «guardapiés interior que usan las mujeres, inmediato a las enaguas; y también le suelen llamar zagal» Autoridades 1737: «gipó o sagaleco», Baró de Maldà v. 1789 (ap. Eberenz, 1977: 12).
traque vestit (cast. traje): 1892 «es saludos carinyosos des cigüeños que treuen es traque de llista i es panamà nous» G. Maura, Aygogorts (ed. Mallorca, 1943, p. 74). Al Camp de Tarragona susava amb valor ponderatiu al costat de tra[x]e (Mariner, 1953); avui ja ha perdut vitalitat (Cerdà, 1967). A Mallorca se sentia entre els vells. Lexpressió nord-occidental anar molt atricat anar molt mudat (Massana, 2004) deu ser una adaptació del cast. trajeado.
11. En la llista precedent observem la presència dalguns manlleus denotatius, com antiqüela, cota (dansa), anteocos, etc.; daltres deuen obeir a raons dexpressivitat, de prestigi, etc. (luco, quefe, aquedrés, etc.).
De tots ells, només un va passar al lèxic estàndard de 1932: maco que, documentat el 1767, ha adquirit matisos semàntics i trets gramaticals que no posseïa el mot originari castellà majo (aplicació també a coses, no substantiu...) (recordem que camacos [< que majos] és un apel·latiu jocós que es dóna als de Barcelona); lacceptació sexplica per la buidor onomasiològica del camp de la bellesa on bell i formós són literaris, polit és mot amfibològic i dialectal insular, hermós és castellà; menys fortuna va tenir guapo tot i haver fet mèrits històrics i geogràfics per ocupar un lloc en aquest erm lexical.[26] El DIEC (1995) sha mostrat més generós: a més de guapo (amb la marca de popular), shi han allotjat destranquis i potaco. Algun altre mot, com quefe, procedent de làmbit militar i de ladministració, va experimentar un fort arrelament popular, com demostra la profusa documentació trobada (1839, 1871, 1884, 1888, 1894, etc.); malgrat algunes condemnes (Rovira i Virgili [1914a] el qualifica de «castellanisme lleig i groller»), opino que, en el cas que el català hagués sortit de la influència de lòrbita castellana o si la normativa hagués tingut un criteri més lax quant a mots forans, el vocable shauria enquistat en el sistema lèxic del català; avui és objecte dun ús irònic, però no era així quan esquitxava la prosa del bisbe Torras i Bages, del novel·lista Marià Vayreda, del jesuïta Francesc Butinyà o del jove Josep Carner. Leivissenc Serra i Orvay, quan dóna compte, en la seva comunicació al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), de lalt grau de castellanització de la ciutat dEivissa, constata que la gent diu fi[x]ar-se per fixar-se, tratar per tractar, comulgar per combregar, jefe per quefe, equiparant aquestes formes a les més genuïnes de la llengua.
A part el cas de maco, els mots de la llista comentats poden, en el registre col·loquial, alternar les dues variants, amb /k/ i amb /x/; la primera esdevé residual, la segona ha pres més relleu després de la guerra civil a causa del progrés de lescolarització i del desplegament dels mitjans de comunicació fets en castellà: luco / lu[x]o, ocalá / o[x]alà, aquedrés / a[x]edrés, etc. Però el procés de catalanització dels darrers lustres acosta aquelles variants a la forma tradicional, normativa del mateix lexema (luxe, xerès) o dun altre lexema (alaca joia, aquedrés escacs, ocalà tant de bo, etc.).
12. Formes del segle xx de font escrita i/o oral:
Tret dalguna excepció, no repetiré els exemples recollits per Mariner i Cerdà, que geogràficament se cenyeixen al Camp de Tarragona, sinó que en donaré daltres pertanyents a diversos dialectes del domini lingüístic, sense que mempenyi cap afany exhaustiu:
València: Sant Cossé Sant Josep, el Cúcar el Xúquer, inquenyeros enginyers, anquines angines (Ontinyent, ALDC); pucos espoderaments (Sollana, ALDC); aixanca rasa (cast. zanja), pucància, quíquera xicra (Agullent, Casanova 1979), canquilons, canquillons, carquilons, trenquilons (cast. canjilones) calaixos de la sínia a diverses poblacions (ALDC, Q. 814), sagaleco faldilles (Torremançanes, ALDC), bandeca (Pego) i mandeca (lAlqueria de la Comtessa) (ALDC), refaco enagos (Rossell, ALDC), canaros geranis (Tàrbena, ALDC), forraque ferratge (Simat de Valldigna, ALDC).
Balears: [prunes] caponeses japoneses (Montuïri, ALDC), prunes del Capon (Es Migjorn Gran, ALDC), rifaco faldetes, faldell (Eivissa, ALDC); caranyo, caranio, canario, canarier, caranyer gerani (Mallorca);[27] camon pernil (Ciutadella, ALDC), arrocar vomitar.
Principat: estropaco fregall, caqueca migranya (Lloret, Fàbregas 1989), tequemaneque o teque (Sant Boi, ALDC; Tortosa),[28] damaquana garrafa (poblacions del Baix Ebre i Montsià (Gimeno, 1982: 46 i mapa 38),[29] camelos bessons; botons de camisa (Esterri dÀneu, ALDC), rufacos faldellí (Maçanet de Cabrenys, ALDC). Algunes variants com lequia, lleixiu preparat químicament (cast. lejia) ocupen punts dispersos del domini: Alqueria de la Comtessa (Horta de Gandia), Rossell (Maestrat), Mas de Barberans (Montsià), Ceret (Vallespir), Ciutadella, es Migjorn Gran (Menorca), espai reduït enfront de la gran extensió de le[x]ia (ALDC) (vg. mapa 1).
Les mostres es podrien multiplicar fàcilment, però crec que són suficients per a donar idea de la profusió de casos en tots els dialectes, tret de lAlguer on no nhe detectat cap, car Sardenya va deixar de pertànyer a la corona espanyola el s. xviii, que és quan comencen a entrar mots castellans amb /x/. Al Rosselló, en canvi, on la frontera política aixecada el 1659 no ho va ser real durant molt temps, sha registrat algun cas de lequia (ALDC), quefo (com hem vist), liquero, -os i fins i tot de quicona xixona.[30]
Insistim, de tota manera, en el fet de lalternança [k]-[x] lligada a la variable de les generacions. Simplificant les coses, lesquema podria ser:
generació 1 = [k]
generacions 2 i 3 = [x]
Així, a la Fatarella (Terra Alta) tenim oco!, cabalí i traque (generació 1) enfront de o[x]o!, [x]abalí i tra[x]e (generacions 2 i 3).[31]
La parla marinera ha introduït mots específics propis del seu camp semàntic adaptats en [k] i alternant amb [x]: cangreca / cangre[x]a cangrea, vela trapezoïdal, càrsia / [x]àrsia eixàrcia, abadeco / abade[x]o bacallà, aparecos / apare[x]os ormejos, marraco / marra[x]o tipus de tauró. Nhi ha dos, però, que solament presenten «queada»: quimelca i toquino. El primer (cast. jimelga, cat. gimelga) vol dir «reforç de fusta, en forma de teula, que es posa verticalment a un pal dembarcació» (vegeu DCVB). Toquino (i toquim) «tros de fusta enganxada a la part anterior i superior del car; servia per a aguantar la gassa de la part anterior de la vela i perquè no se nanés per amunt, en direcció a la pena» (Savall, 1991: 69,70 i 71).